
dissabte, 18 de setembre del 2010
La cançó més bonica del món

dijous, 16 de setembre del 2010
Més de cent motius

Segons el web oficial de l’artista, sembla que el concert de Joaquín Sabina d’aquesta nit al Palau Sant Jordi ha estat suspès, amb totes les localitats pràcticament exhaurides, i també el que hauria de donar el proper dissabte a la ciutat de València.
La primera vegada que vaig assistir-hi a un concert del cantautor d’Úbeda, també va passar el mateix. Recorde que era al Camp de futbol municipal de Paterna, i que el motiu va estar l’assistència al soterrar de la mare de Joan Manuel Serrat, a qui Sabina li diu “mi primo el nano”. El concert, en aquella ocasió va estar ajornat, i unes setmanes més tard vaig poder gaudir de la magnífica actuació del poeta.
Esperem que aquesta vegada també siga així, i des d’ací li desitgem al “flaco” una recuperació ràpida i satisfactòria.
Ací us deixe un vídeo del You Tube per a tots els fans del cantant. Gaudiu de la música de Sabina i de les imatges de l'autor del vídeo, que no tenen desperdici.
***
diumenge, 12 de setembre del 2010
Pentalingüisme?
Al País Valencià, que ara tothom s’empenya en dir-li "la comunitat", som una mica especials. Què hem de fer? No ho podem pas evitar, som així perquè així ens han parit...
El Conseller d’Educació es va atrevir a voler impartir l’assignatura “Educació per a la Ciutadania” en anglès, sense tenir ni els alumnes prou nivell de coneixement, ni tampoc prou professors qualificats. I què? pensava ell, total pel que serveix... El mateix hagués pogut donar-se en xinès, que ja estava pensant en proposar com a llengua opcional. Tot és proposar-s’ho! Encara com la mobilització del sector de l’Ensenyament va poder aturar tots aquests despropòsits que tan sols cercaven boicotejar el govern de l’Estat i acontentar els sectors més reaccionaris de l’Església.
Foto: Ferran, Roger i F. Arnau al cap i casal
I ara us preguntareu: A quin sant ve tot açò. Doncs ací teniu la resposta:
Al darrer cap de setmana del passat mes de juny, van venir per aquestes terres, al sud del Gran Riu (rnbonet dixit) els amics de Terrassa, Empar Sáez i Ferran d’Armengol, amb el seu fill el Roger, tots ells companys de RC. S’allotjaren a un hotel de l’avinguda del Port de València, i el dissabte els vaig acompanyar per a fer un recorregut turístic pel casc antic del cap i casal. Visitàrem la tomba d'Ausiàs March a la Catedral, la Basílica de la Verge, el Museu de l’Almoina, el Barri del Carme (on dinàrem), i la Llotja. Ells per la seua banda, havien donat una volta la nit anterior per la Ciutat de les Arts i de les Ciències, que tenien ben a prop de l’hotel. El dissabte per la vesprada, sembla que anaren al circuit de la F1, ja que la seua estada va coincidir amb el Gran Premi d’Europa que es va celebrar a València. Per a l’endemà, aprofitant que tota la gent estaria a la ciutat, amb motiu de la cursa, els hi vaig proposar d’anar a l’Albufera, fer un passeig en barca pel llac i després dinar en algun dels nombrosos restaurants que hi ha al Palmar, per gaudir de totes les varietats gastronòmiques de la comarca. Fet i fet, amb Isabel, la meua dona, ens presentàrem de bon matí a la recepció de l’hotel. Amb el cotxe del Ferran encara s’apropàrem fins on ens deixaren les tanques a les rodalies del circuit, on poguérem escoltar l’eixordador soroll dels bòlids. Agafàrem l’autopista del Saler i ens dirigírem al Palmar, que els nostres amics no coneixien. Va haver-hi alguna xicoteta retenció, però de molta menys importància del que m’esperava. Quan arribàrem al Palmar, aparcàrem i ens posàrem a cercar un embarcador on poder fer el passeig per l’Albufera, com teníem previst. Aleshores, no recorde si en algun dels restaurants més grans (potser “El Rek”) ens tiràrem a la cara el cartell que podeu veure a la foto. Jo li vaig insistir al Ferran per a que immortalitzés tan gran mostra del tarannà valencià més coent per què: "Aniran molts xinesos, àrabs, anglesos, alemanys, i espanyols a fer la visita, però... cap valencià?" Algú em contestarà que en la nostra llengua no cal posar-ho perquè tothom entenguem el castellà. És la mateixa reflexió que fan tots aquells a qui el comte-duc d’Olivares va qualificar com a “pueblo muelle” . Per sort no tots som així de molls.
Foto: Ferran d'Armengol i F. Arnau al Palmar
Bé, després trobàrem un barquer molt enrotllat, que ens donà un passeig per l’Albufera, i tots gaudírem de la fauna i dels paisatges, sobretot els nostres amics, grans aficionats a la fotografia, i també de les explicacions de l’home, que ens recomanà un restaurant on feien un arròs ben especial, amb ratjada, gambes i cargols de mar, que ens cruspírem entre tots cinc. Després, a la vesprada, ens apropàrem una estona a la platja de la Malva-rosa per fer-nos un refresquet, encara que amb tota l’allau de gent que va arrossegar la F1, la qualitat del servei deixava molt que desitjar, i supose que els nostres amics catalans no s’endugueren una bona impressió de la platja de València.
Foto: Empar, Francesc, Roger, Ferran i Isabel a l'Albufera
Nosaltres ens acomiadàrem a l'estació del metro, i els nostres amics seguiren el viatge a l’endemà cap a Dénia on s’embarcaren en direcció a Eivissa per a continuar a l’illa les seues vacances estiuenques acabades d’encetar.
***
dimecres, 8 de setembre del 2010
Els plàtans (misteris del procés creatiu)

El procés creatiu de la Poesia és molt curiós, per no dir capriciós i estrambòtic. Dic açò perquè aquest matí (a les 5 hores) quan em dirigia cap a la parada de l’autobús de la Ford (Bar Central), he vist que els plàtans de l’estació estaven perdent les fulles, cosa que m’ha sobtat força, doncs encara som a l’estiu. Amb aquesta idea inicial, potser equivocada, perquè ahir va fer ponent, i el mateix és aquest el motiu de que els arbres perden les fulles, i una vegada al tall, he agafat un paper dels que hi ha als racks del material (sempre ho faig així) i m’he posat a escriure versos a tort i a dret. L’escrit ha quedat així:
“Els plàtans ben aviat / es despullen de les fulles / com si tinguessen calor / després de tot l’estiu / i vulguen anar nus. / Els arbres d’estació / que dèiem de menuts / sense pensar que eren / també de carretera / amb aquells bonys gruixuts / que tenen en la pell / com les bruixes de Goya / de les “pintures negres” / ben aviat es despullen / fan com les noies púbers / es van traient les fulles / i volen anar nues”.
Després de mesurar, corregir i ordenar els versos, el poema ha quedat així:
ELS PLÀTANS DE L'ESTACIÓ
Els arbres d’estació
que dèiem de menuts
sense pensar que són
també de carretera,
amb aquells bonys gruixuts
que tenen en la pell
com les bruixes de dol
d’aquells quadres de Goya,
ben aviat es despullen
perquè tenen calor
després de tot l’estiu.
Es van traient les fulles,
fan com les noies púbers
que volen anar nues.
09/09/2010
Això és el que ha passat avui, però no vol dir que en altres ocasions el procés no siga totalment distint.
Salut i Poesia!!!
dilluns, 6 de setembre del 2010
La ressaca estellesiana



dissabte, 4 de setembre del 2010
La veu d'un poble (Homenatge a Vicent Andrés Estellés)
El 5 d’abril de l’any 2.003 vaig assistir-hi per primera vegada als sopars-homenatge que organitza Ca Bassot, commemorant l’aniversari del traspàs de Vicent Andrés Estellés. En aquella ocasió acabava de guanyar el Premi de Poesia “Ciutat de Castelló”, i encara me durava l’eufòria (des d’aleshores ja no he guanyat cap premi més) i amb el meu paisà Joan Daniel Cordero, que em va fer de mentor, vaig anar a l’esmentat sopar. Llavors es commemorava el X aniversari de la mort del poeta, i estava convidat l’escriptor Joan F. Mira, que ens va contar unes quantes anècdotes de la seua relació amb l’Estellés. Vaig demanar recitar un poema que li havia dedicat al poeta de Burjassot feia algun temps, i així ho vaig fer, després de que Joan em va presentar a tots els assistents. Després de recitar-lo, amb l’emoció de l’alè del públic, que va esclatar en exclamacions de ràbia a l’escoltar el darrer vers, es va presentar el fill del Vicent, i després de raonar amb ell una estona, li vaig lliurar el poema amb una dedicatòria per a Isabel, la seua mare, que també se n’ha anat amb el Vicent i el seu àngel (aquell que duu els seus cognoms).
Ací teniu el poema, que va ser una de les meues primeres provatures poètiques:
FORNER DE LES PARAULES
“Venies d’una llarga família de forners,
i a tu t’agradaria ser forner, com els teus…”
-VICENT ANDRÉS ESTELLÉS-
que no solen rimar, perquè això és molt difícil,
i ho comprenc perquè a mi em passa el mateix.
Seria molt més fàcil fabricar poesies
com un enginyer de paraules i lletres,
amb les regles exactes i totes les lleis,
tot amb molta buidor, això sí! molt perfecte.
És difícil rimar i també despullar-se,
compartir el que penses amb aquells que et llegeixen,
és difícil pastar i pastar les paraules
com un bon forner, i amb el rent d’un gran geni
construir tots aquells monuments literaris,
i això és el que feres tantíssimes vegades,
tot escrit amb el teu llenguatge planíssim
de paraules senzilles farcides de màgia.
Amb la teua modèstia de fill del forner
ens repeties que eres un entre tants,
crec que no era així, almenys totalment,
i que la veu d´un poble sí que et defineix.
Ja voldrien molts pobles i de molt de llinatge,
tenir entre llurs fills un poeta com tu,
els que no el tenen, l’envegen i l’enyoren,
i els que el tenen quasi sempre l’ignoren.
Sé que li han posat el teu nom a un Institut,
això és veritat i em sembla fantàstic,
però no em trac del cap el teu homenatge,
al jardí de l’antic Cine Novedades*:
"El teu bust ultratjat per uns quants salvatges...!"
“X Aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés”
-Burjassot, 5 d’Abril de 2.003-
* Antic teatre i cinema de Burjassot. Avui és un taller de reparacions especialitzat en pneumàtics.
Aquesta nit també aniré a Ca Bassot amb el meu paisà Joan Daniel Cordero i amb Voro, del poble de Rocafort, per recolzar la iniciativa que va sorgir de l'escriptor Josep Lozano fa uns dies. Pense recitar algun poema del meu llibre, que acabe de publicar, i també algun sonet de “El gran foc dels garbons”, uns versos del qual encapçalen el meu poemari “L’espill de l’orb”. M’agraden sobretot els que parlen de la mort amb aquell to sarcàstic i burleta que ningú com l’Estellés, el nostre gran poeta, ha estat capaç de transferir a les seues poesies.
Què us sembla aquest:
"EL GRAN FOC DEL GARBONS"
101
No es sap ben bé què va passar-hi. L’orb
el varen dur al cementeri, mort
i ben mort, amb les llargues mans creuades,
encara que ningú no va poder
tancar-li els ulls, per més que li posaren,
com és ben usual, duros de plom.
En retornar al poble, comentava
tot l’acompanyament les incidències
d’aquell hivern, prunyons, pèls de mamella,
coses banals o transcendents, si es vol.
I algú, en girar-se per pixar, va veure
l’orb que tornava lentament a casa,
irritat, sense dir-los bona nit,
cosa que va sentar molt mal a tots.
Per aquesta ocasió deixaré de banda el “Llibre de meravelles” que, com ja he dit en altres ocasions, és el que va fer despertar el meu ego poètic, i també el “Coral romput” amb la veu de l’Ovidi, que considere el súmmum de la Poesia estellesiana.
Salut i Poesia!!!
© Francesc Arnau i Chinchilla




