diumenge, 30 de maig del 2010

Desassossec



"Ansietat" d'Edvard Munch (Col·leccions Municipals -Oslo Noruega-)



Molt lentament recorde les absències,

en cada buit ature els pensaments,

solemnement vaig copsant les mancances,

la gravetat i els gràfics de les nafres.


Faig profilaxi, m’invente noves llunes,

altres estels, planetes, noves vides,

tot és inútil i torne al mateix lloc,

reste capcot esbrinant sentiments,

esmicolant el cervell en bocins

com un robot en un bucle del temps.


Desesperat no trobe on desfogar-me,

tan sols ací al paper blanc i pulcre

que no em diu res, encara que m’escolte.


Com em puc treure aquest desassossec?



***


23/IV/MMX

_______________

Com potser que una paraula ens captive?

Encara que aquesta siga de caire negatiu...

Dic açò perquè el passat mes d’abril vaig fer un poema, que ara podeu llegir, i que va estar producte del meu estat d’ànim, a conseqüència de la propera publicació del meu primer llibre...

Uns dies després de fer el meu poema, vaig llegir un de la Mariona Lorente (gypsy) que duia el mateix títol: “Desassossec”.

No cal dir-vos que uns del meus referents poètics ha estat Fernando Pessoa, i considere el seu “Livro do Desassossego”, tot un model de la Literatura dels dietaris.

I ja per finalitzar, fruit de la veritable eclosió d’escriptors nòrdics (sobretot de Suècia), estic llegint algunes novel·les del Henning Mankell, que per cert em sembla un narrador excepcional. Doncs bé, al prefaci del darrer llibre que estic llegint (Piràmide), afirma el següent: “Fins que no vaig acabar de redactar la vuitena i darrera part de la sèrie sobre Kurt Wallander, no vaig caure amb el compte de quin seria el subtítol, que havia estat cercant per a ella any rere any; “Novel·les sobre el desassossec suec”...

Per cert, parlant seriosament, crec que als escriptors suecs tan sols els hi manca guanyar el Nobel, però com són ells mateixos els que concedeixen el guardó, encara tardaran en perdre la vergonya d’auto-premiar-se...

Aquesta setmana, els metges han provocat que no s’acabe aquest desassossec meu, però això és una altra història que no ha fet més que començar.

Demà se’n va el meu amic Pakiu al Camí de Sant Jaume, i li desitge que no se li encomane aquest desassossec meu.... Tot el contrari, que tots els déus siguen els seus còmplices.

Ànim amic!!!

I a tots els lectors d'aquest blog, faig el propòsit de lliurar-vos el proper diumenge una nova entrega dels meus "Haikus del diumenge"...

diumenge, 23 de maig del 2010

Haikus del diumenge (V)



La papallona
s'atura enmig la branca
i es torna fulla.


La mar es calma
quan el sol s'acomiada
a l'horabaixa.


divendres, 21 de maig del 2010

A l'altra banda de l'espill



Portada del llibre: Retrat d'Alice Liddell fet per Lewis Carroll (1859)


La darrera setmana he llegit la novel·la “El col·leccionista de fades”, amb la que Josep Ballester va guanyar l’any passat el XX Premi Ciutat d’Alzira. L’autor en aquest cas ha estat guardonat a la seua ciutat (ell és d’Alzira), i per l’editorial de la que és director de la col·lecció de Poesia (Bromera).

La novel·la està escrita com un diari personal de l’escriptor que s’amaga sota les inicials C.L.D. i que és trobat al llegat que Sigmund Freud es va dur a Londres, fugint dels nazis. Per cert, que hi ha una anècdota del científic austríac que diu que, quan va abandonar Viena, la Gestapo li va fer signar una declaració com a que havia estat tractat amb consideració per les autoritats nazis. Freud va afegir el següent comentari del seu puny i lletra: “De tot cor puc recomanar la Gestapo a tothom.”

El diari mostra una ànima turmentada per la seua passió per les xiquetes “de set a tretze anys”, quelcom abominable en un home de Déu com ell, conservador de pro (fins i tot està en contra de les teories darwinistes) i, a més a més, professor de matemàtiques. Hi ha una frase que ens pot donar una idea de com justifica el seu comportament:

“Per quin motiu, Déu Totpoderós, se’ns atorguen sentits finíssims si després se’ns prohibeix assaborir cadascun dels fruits del paradís?

La seua dèria per la fotografia el va descobrir, i molts dels seus contemporanis sospitaven les seues tendències pedòfiles, perquè retratava les xiquetes sense roba, o amb postures obscenes. Aleshores, es posa en contacte amb Freud per cercar una ajuda que tan sols troba a la Literatura, on s’aixopluga per crear tot un món fantàstic amb les històries que conta a les seues fades. També hi ha a la novel·la de Josep Ballester, part de la correspondència amb el pare del psicoanàlisi, comentant el problema que pateix.

El llibre està escrit en un llenguatge clar i sense embuts, parlant d’un tema tan espinós com aquest de la pederàstia, però alhora també és un llenguatge molt líric, doncs, no podem deixar de costat la condició de poeta de l’autor, gènere que ha conreat des de ben jove, i on ha assolit un gran prestigi, tant pels premis com pels llibres publicats. Tanmateix, deixa en el lector un sentiment una mica contradictori, ja que ens estem recreant en les descripcions d’una passió condemnada per la societat, gairebé com ho fa el mateix autor del dietari, que fins i tot arriba a fer una llista de les fades que han caigut sota les seues urpes. Al remat, el que li agradaria és poder viure a l’altra banda de l’espill, per no tenir que dissimular la seua gran passió, que ell veu com una gran debilitat per la bellesa. La seua fada favorita, que mai no ha pogut oblidar, li donarà el nom a l’obra que el farà immortal: “Alícia al País de les meravelles”.

Ell era Charles Lutwidge Dodgson, que signava els seus llibres sota el pseudònim de Lewis Carroll.

dissabte, 15 de maig del 2010

Menorca, t'estim!



Portada de "El cos deshabitat" Edicions Proa 2009

Aquesta setmana he llegit la novel·la d'Esperança Camps "El cos deshabitat". Ella és de Ciutadella de Menorca, però viu ací a València ja que treballa a la redacció de Canal 9. Vaja per davant que el llibre no m'ha decebut, tot el contrari, crec que és una història molt ben contada que recomane a tothom. De l'escriptora menorquina ja havia llegit fa algun temps "Quan la lluna escampa els morts", una novel·la que transcorre al Barri de la Coma de Paterna, i que em va semblar molt interessant, sobretot per la proximitat de l'escenari i també per la construcció dels personatges.
En aquesta ocasió, la trama és ben distinta, però a mi m'agraden molt les novel·les protagonitzades per escriptors, com és el cas d'aquesta. Paul Auster és un dels meus autors preferits perquè sol tractar aquest tipus de situacions, i la Literatura que tracta sobre Literatura sempre té un plus d'interès personal que no puc negar. En el cas de "El cos deshabitat", l'escriptor acaba de morir-se, i això és també una circumstància que li dóna si cal, encara més valor al relat. El recurs de fer parlar l'escriptor mort (quan encara no se n'ha anat del tot al més enllà) està molt ben aconseguit. Si de cas, per posar algun però, trobe que la història del veí (un nazi que s'amaga a l'illa) hagués pogut donar una mica més de joc literari, però també potser que aleshores, la llargària de la novel·la no hauria estat tan adient com ha quedat, amb les anotacions en primera persona de la dona i de l'escriptor intercalades. També vull destacar la descripció que fa l'autora dels malsons de la vídua sota els efectes dels somnífers. Estan molt ben descrits, tant que semblen reals i trasbalsen el lector. En fi, una bona novel·la que, com he dit al principi, recomane a tothom.
Tanmateix, després de dir tot açò, vull confessar que vaig mamprendre a llegir-la perquè l'acció transcorre a Ciutadella, una ciutat de la que estic enamorat des de que als anys setanta vaig estar treballant allí uns quants mesos. No cal dir que tenia vint anys...
En un dels Reptes Poètics que fem a RC vaig compondre aquesta:

ODA A MENORCA


Illa de Menorca

I. Els vents

Illa assetjada

pels quatre vents,

la Tramuntana

et va desfent,

mentre arrossega

els teus budells

tu vas guarnint-te

amb tots els verds.


Caleta menorquina

II. L'encontre

Recorde aquell

setanta-tres

quan vaig conéixer

la teua pell,

una pell vella

plena d’esquerdes,

folrada d’herba

i amb moltes pedres.



Esculls

III. Els pobles

Tots aquells mots

a l’espinàs

del teu cos pla,

de Ciutadella

fins a Maó;

ses Ferreries,

es Mercadal

i l’Alaior.


Port de Ciutadella

IV. Els llocs

I tots els llocs

on vaig gaudir

en aquells dies;

Cala Morell,

Santa Galdana,

Son Bou, Fornells,

Mannix, Xoroi,

Es Born i Es Port.


Festes de Sant Joan a Ciutadella

V. La festa

Per Sant Joan

festa amb cavalls,

les avellanes,

els combinats

amb Gin Beltran,

tots aquells balls

i aquell desig

de llibertat.


Gin menorquí

VI. Les platges

Les teues platges

eren salvatges,

aquelles cales

d’arenes blanques,

les aigües fredes

i les sirenes...

La plenamar

dels meus vint anys!


Cala de Menorca

VII. Comiat

Quan he tornat

després dels anys

res no és igual;

ni tinc vint anys

ni el tarannà,

tot ha canviat!

Et dec un cant

i avui te’l faig.


***


5/XII/2008

©Francesc Arnau i Chinchilla


Una altra caleta menorquina...

_________________________________________________________

* Avui vull dedicar aquesta oda a l'Esperança Camps, i també a tots els poetes i poetesses del web ILLANVERS.

diumenge, 9 de maig del 2010

Haikus del diumenge (IV)




Vent del capvespre,
dibuixes a l'arena
la pell de l'aire.



El vell poeta
abraçant a la lluna
s'ofega en l'aigua.

Homenatge a Li Bai

diumenge, 2 de maig del 2010

Haikus del diumenge (III)



Xiprers solemnes,

ompliu tot el paisatge

de flames verdes.


Om centenari,

al centre de la vila

tot solitari.


dissabte, 1 de maig del 2010

Canal 9 ("nueve") guanyant audiència...



El que ens passa al País Valencià amb la televisió és per treure els canons...
El passat dimecres hi havia partit de semifinals de "Champions" entre el Barça i l'Inter de Milà (partit de tornada). Quan vaig arribar a casa em vaig trobar amb un correu electrònic d'ACPV que deia:

"TELEVISIÓ VALENCIANA AL·LEGA SER LA TITULAR EN EXCLUSIVA DELS DRETS D’EMISSIÓ DE LA CHAMPIONS LEAGUE PER AL TERRITORI VALENCIÀ, DRETS QUE HA ADQUIRIT A TRAVÉS DE LA FORTA.

EN VIRTUT D’AQUESTS DRETS TELEVISIÓ VALENCIANA IMPEDEIX L’EMISSIÓ AL PAÍS VALENCIÀ DE LA RETRANSMISSIÓ DEL PARTIT DE FUTBOL BARCELONA – INTER DE MILÀ AVUI A LES 20’30 H.

PER TANT AQUESTA NIT NO PODREM VEURE EL PARTIT PER TV3 AL PAÍS VALENCIÀ"

Efectivament, així va estar i vaig veure el partit per Canal 9 ("nueve"), que era l'únic que feia la retransmissió ací al País Valencià, malgrat que no era la meua intenció veure'l per aquest canal (de fet, fa molt de temps que no veig cap programa per Canal 9 -"nueve"-). Avui m'ha passat el mateix, i quan he arribat a casa després de passar el dia al xalet del meu amic Rafa, m'he trobat amb que el Vila-real-Barça, partit transcendental pel desenvolupament final de la Lliga, tampoc el podia veure per TV3... Avui no l'he vist a Canal 9 ("nueve"), perquè tenia també l'opció de la Sexta...

I ara faig una pregunta:

És l'única manera que han trobat els responsables de l'ens públic (Canal 9 -"nueve"- que paguem entre tots els contribuents) d'augmentar l'audiència?

No podrien (p.e.) millorar la qualitat dels programes?

Ho dic perquè és ben trist, que tinguem tan sols dues cadenes de televisió en la nostra llengua, i que ens censuren poder veure una d'elles per tal de que l'altra no tinga competència. Una cadena que duu emetent més de vint anys gràcies a l'esforç de molts valencians. Crec que això no és forma d'actuar, més bé sembla de la màfia, i des d'ací vull dir que per mi, és una poca vergonya arribar a fer aquestes barrabassades per a poder augmentar l'audiència.