dimecres, 29 de setembre del 2010

Vaga general



Avui hi ha convocada una jornada de vaga general a tot l’Estat espanyol. El motiu és més que suficient, perquè la Reforma laboral que ha aprovat el Parlament és una retallada salvatge als drets dels treballadors que abarateix l’acomiadament, augmenta el treball precari, privatitza els serveis públics d’ocupació i desvirtua la negociació col·lectiva. Però això, (essent tan greu com és) encara no ho és tot, perquè aquesta reforma s’acompanyarà amb una revisió del Sistema de Pensions que vol retardar l’edat de jubilació als 67 anys i augmentar el còmput per calcular la quantia de la pensió en cinc anys més, amb la consegüent reducció que això suposa.

Aquestes reformes no serveixen per combatre la desocupació i la precarietat, sinó que afavoreixen els acomiadaments i generalitzen la inestabilitat, permeten el lucre privat amb les situacions de necessitat i no posen límits a l’ús i a l’abús escandalós de la contractació temporal.

Ja sé que hi ha molts treballadors que pensen (jo sóc un d’ells) que s’hauria d’haver convocat la vaga només es varen saber les intencions del govern, i no haver deixat que arribés al Parlament aquest projecte de Llei, però més val tard que mai, i cal donar una resposta unitària i contundent, perquè la veritat és que ho tenim magre si no ens mobilitzem contra tots aquests atacs.

I als que penseu que la dreta sortirà afavorida de la vaga general, tan sols vull dir-vos una frase d’un delegat de la meua empresa: “A nosaltres els treballadors ens dóna el mateix que qui ens governa porte bigoti o no. El que ens la faça que la pague!”


I ja per acabar, com aquest bloc vol ser per damunt de tot poètic, us deixe un vers de “La fàbrica” de Miquel Martí i Pol que sembla fet per a l’ocasió:

“Si nosaltres callem, qui parlara?”

Salut!!!

© Francesc Arnau i Chinchilla

dissabte, 25 de setembre del 2010

Un món de destarifats


Imatge del Google

Potser és un peatge que paguem pel model de vida que hem adoptat (la pressa, l’individualisme, la manca de comunicació, etc.), però el cas és que el personal en general cada vegada està més desbaratat, i això es nota al dia a dia, sobretot en activitats que comporten el tracte amb els altres com ara el trànsit, fer cua...

Ara que ha eixit el tema de les cues, us contaré un cas del que vaig ser protagonista a l’oficina de Correus del meu poble. Precisament, avui dissabte farà dues setmanes, hi havia anat per lliurar-li el meu llibre a la Carme Cabús, gran poetessa de Barcelona i companya del web relatsencatala.cat, del que tots dos som col·laboradors assidus. Quan vaig entrar a l’oficina estaven atenent un client, mentre que dues xicones (una d’elles és cosina meua) esperaven raonant a que els arribés el seu torn. Els hi vaig demanar permís per a que l’empleada em donés un sobre i així anar omplint-lo (l’adreça i el remitent). Aleshores va entrar un home de mitjana edat (més o menys la meua) i va preguntar que qui era l’últim. Jo, que estava escrivint el sobre en una tauleta que hi ha a l’oficina (també vaig posar la dedicatòria del llibre per a la Carme), li vaig contestar que era jo mateix i vaig seguir amb la feina. Quan vaig acabar d’escriure i vaig tancar el sobre, estaven acabant de despatxar la xicona que anava davant meu, mentre que l’home semblava estar a punt de llençar-se a la finestra en quan aquesta restés lliure. M’hi vaig interposar, i en veure que aquell home em feia ganyotes, em vaig girar cap a ell i li vaig dir si no se’n recordava de que jo estava davant. Llavors em va contestar: “Sí, però jo ho porte preparat de casa.” Un altre home que també estava a la cua (gairebé acabava d’entrar), més o menys de la mateixa edat, li va fer costat dient: “Això, això! que tu estaves allí al costat...” Se’m va pujar la sang al cap de sobte, encara que vaig saber controlar-me, doncs vaig reaccionar dirigint-me a tots dos dient-los: “Què voleu, passar? doncs passeu, perquè jo no tinc cap pressa...” Així ho feren aquell parell d’impresentables, mentre que jo vaig seure a una cadira sense saber què fer, si pixar-me de riure o posar-me a fotre crits com un altre destrellatat més. Després vaig pensar si no hauria fet malament deixant-los passar, però el cas és que en aquell moment em va donar per fer això.


Portada de "Les flors del mal" (Edicions 62)

Ara em ve al cap una referència que vaig llegir fa algun temps al llibre d’assaigs de Baudelaire “El meu cor al descobert” de la Col·lecció d’Assaigs Albatros, traduït pel meu paisà Vicent Alonso. La frase de la que parle està concretament al capítol “Noves notes sobre Edgar Poe (sic), i ve a dir que els poetes són una raça irritable (cita d’Horaci). Textualment, diu així:

“Així, una falta, una injustícia feta a un poeta que ho és realment l’exaspera fins a un grau tal, que per a un judici ordinari, apareix en completa desproporció amb la injustícia comesa.”

El que demostra que o bé jo no sóc realment un poeta, o que la meua manera de treure’m la ràbia de sobre, deixant-ho ací escrit és també una reacció desproporcionada, perquè a més a més, sembla prou difícil que ho llegesquen cap dels dos individus.

D’altra banda, a mi em val... I això ja és prou!

© Francesc Arnau i Chinchilla

dissabte, 18 de setembre del 2010

La cançó més bonica del món


Imatge del Google

Finalment, es va confirmar la notícia, i el concert de Joaquín Sabina, que avui s'hauria de celebrar a l'auditori de la Marina Sud de la ciutat de València (al recinte del Port) ha quedat ajornat. De totes les maneres, cal tranquil·litzar els fans de l'artista, perquè sembla que el seu estat no té major gravetat, i ja ha confirmat els concerts programats pel mes d'Octubre. Avui, l'oficina del cantant ha anunciat que ja hi ha data pel concert de València. Serà al Velòdrom Luis Puig (al costat de la Fira de Mostres) el proper 4 de Novembre, que cau en dijous. Tots els que tenen entrades per avui, les podran bescanviar als punts on s'anunciarà en breu.

Per a que no us quedeu amb "cara de palo", ací teniu aquest vídeo que he trobat al You Tube:

dijous, 16 de setembre del 2010

Més de cent motius


Foto de Google


Segons el web oficial de l’artista, sembla que el concert de Joaquín Sabina d’aquesta nit al Palau Sant Jordi ha estat suspès, amb totes les localitats pràcticament exhaurides, i també el que hauria de donar el proper dissabte a la ciutat de València.

La primera vegada que vaig assistir-hi a un concert del cantautor d’Úbeda, també va passar el mateix. Recorde que era al Camp de futbol municipal de Paterna, i que el motiu va estar l’assistència al soterrar de la mare de Joan Manuel Serrat, a qui Sabina li diu “mi primo el nano”. El concert, en aquella ocasió va estar ajornat, i unes setmanes més tard vaig poder gaudir de la magnífica actuació del poeta.

Esperem que aquesta vegada també siga així, i des d’ací li desitgem al “flaco” una recuperació ràpida i satisfactòria.

Ací us deixe un vídeo del You Tube per a tots els fans del cantant. Gaudiu de la música de Sabina i de les imatges de l'autor del vídeo, que no tenen desperdici.


***

© Francesc Arnau i Chinchilla

diumenge, 12 de setembre del 2010

Pentalingüisme?


Fotos: © Empar Sáez i Ferran d'Armengol

Al País Valencià, que ara tothom s’empenya en dir-li "la comunitat", som una mica especials. Què hem de fer? No ho podem pas evitar, som així perquè així ens han parit...

El Conseller d’Educació es va atrevir a voler impartir l’assignatura “Educació per a la Ciutadania” en anglès, sense tenir ni els alumnes prou nivell de coneixement, ni tampoc prou professors qualificats. I què? pensava ell, total pel que serveix... El mateix hagués pogut donar-se en xinès, que ja estava pensant en proposar com a llengua opcional. Tot és proposar-s’ho! Encara com la mobilització del sector de l’Ensenyament va poder aturar tots aquests despropòsits que tan sols cercaven boicotejar el govern de l’Estat i acontentar els sectors més reaccionaris de l’Església.

Foto: Ferran, Roger i F. Arnau al cap i casal

I ara us preguntareu: A quin sant ve tot açò. Doncs ací teniu la resposta:

Al darrer cap de setmana del passat mes de juny, van venir per aquestes terres, al sud del Gran Riu (rnbonet dixit) els amics de Terrassa, Empar Sáez i Ferran d’Armengol, amb el seu fill el Roger, tots ells companys de RC. S’allotjaren a un hotel de l’avinguda del Port de València, i el dissabte els vaig acompanyar per a fer un recorregut turístic pel casc antic del cap i casal. Visitàrem la tomba d'Ausiàs March a la Catedral, la Basílica de la Verge, el Museu de l’Almoina, el Barri del Carme (on dinàrem), i la Llotja. Ells per la seua banda, havien donat una volta la nit anterior per la Ciutat de les Arts i de les Ciències, que tenien ben a prop de l’hotel. El dissabte per la vesprada, sembla que anaren al circuit de la F1, ja que la seua estada va coincidir amb el Gran Premi d’Europa que es va celebrar a València. Per a l’endemà, aprofitant que tota la gent estaria a la ciutat, amb motiu de la cursa, els hi vaig proposar d’anar a l’Albufera, fer un passeig en barca pel llac i després dinar en algun dels nombrosos restaurants que hi ha al Palmar, per gaudir de totes les varietats gastronòmiques de la comarca. Fet i fet, amb Isabel, la meua dona, ens presentàrem de bon matí a la recepció de l’hotel. Amb el cotxe del Ferran encara s’apropàrem fins on ens deixaren les tanques a les rodalies del circuit, on poguérem escoltar l’eixordador soroll dels bòlids. Agafàrem l’autopista del Saler i ens dirigírem al Palmar, que els nostres amics no coneixien. Va haver-hi alguna xicoteta retenció, però de molta menys importància del que m’esperava. Quan arribàrem al Palmar, aparcàrem i ens posàrem a cercar un embarcador on poder fer el passeig per l’Albufera, com teníem previst. Aleshores, no recorde si en algun dels restaurants més grans (potser “El Rek”) ens tiràrem a la cara el cartell que podeu veure a la foto. Jo li vaig insistir al Ferran per a que immortalitzés tan gran mostra del tarannà valencià més coent per què: "Aniran molts xinesos, àrabs, anglesos, alemanys, i espanyols a fer la visita, però... cap valencià?" Algú em contestarà que en la nostra llengua no cal posar-ho perquè tothom entenguem el castellà. És la mateixa reflexió que fan tots aquells a qui el comte-duc d’Olivares va qualificar com a “pueblo muelle” . Per sort no tots som així de molls.

Foto: Ferran d'Armengol i F. Arnau al Palmar

Bé, després trobàrem un barquer molt enrotllat, que ens donà un passeig per l’Albufera, i tots gaudírem de la fauna i dels paisatges, sobretot els nostres amics, grans aficionats a la fotografia, i també de les explicacions de l’home, que ens recomanà un restaurant on feien un arròs ben especial, amb ratjada, gambes i cargols de mar, que ens cruspírem entre tots cinc. Després, a la vesprada, ens apropàrem una estona a la platja de la Malva-rosa per fer-nos un refresquet, encara que amb tota l’allau de gent que va arrossegar la F1, la qualitat del servei deixava molt que desitjar, i supose que els nostres amics catalans no s’endugueren una bona impressió de la platja de València.

Foto: Empar, Francesc, Roger, Ferran i Isabel a l'Albufera

Nosaltres ens acomiadàrem a l'estació del metro, i els nostres amics seguiren el viatge a l’endemà cap a Dénia on s’embarcaren en direcció a Eivissa per a continuar a l’illa les seues vacances estiuenques acabades d’encetar.


***

© Francesc Arnau i Chinchilla

dimecres, 8 de setembre del 2010

Els plàtans (misteris del procés creatiu)


Foto: Estació de Godella als anys 60


El procés creatiu de la Poesia és molt curiós, per no dir capriciós i estrambòtic. Dic açò perquè aquest matí (a les 5 hores) quan em dirigia cap a la parada de l’autobús de la Ford (Bar Central), he vist que els plàtans de l’estació estaven perdent les fulles, cosa que m’ha sobtat força, doncs encara som a l’estiu. Amb aquesta idea inicial, potser equivocada, perquè ahir va fer ponent, i el mateix és aquest el motiu de que els arbres perden les fulles, i una vegada al tall, he agafat un paper dels que hi ha als racks del material (sempre ho faig així) i m’he posat a escriure versos a tort i a dret. L’escrit ha quedat així:

“Els plàtans ben aviat / es despullen de les fulles / com si tinguessen calor / després de tot l’estiu / i vulguen anar nus. / Els arbres d’estació / que dèiem de menuts / sense pensar que eren / també de carretera / amb aquells bonys gruixuts / que tenen en la pell / com les bruixes de Goya / de les “pintures negres” / ben aviat es despullen / fan com les noies púbers / es van traient les fulles / i volen anar nues”.

Després de mesurar, corregir i ordenar els versos, el poema ha quedat així:

ELS PLÀTANS DE L'ESTACIÓ

Els arbres d’estació

que dèiem de menuts

sense pensar que són

també de carretera,

amb aquells bonys gruixuts

que tenen en la pell

com les bruixes de dol

d’aquells quadres de Goya,

ben aviat es despullen

perquè tenen calor

després de tot l’estiu.

Es van traient les fulles,

fan com les noies púbers

que volen anar nues.

***

09/09/2010

Això és el que ha passat avui, però no vol dir que en altres ocasions el procés no siga totalment distint.

Salut i Poesia!!!

© Francesc Arnau i Chinchilla

dilluns, 6 de setembre del 2010

La ressaca estellesiana



Foto de Google: Estàtua d'Estellés a Burjassot

El dissabte vaig estar a la Festa d’Estellés que es va celebrar a Burjassot. Havia quedat amb Joan Daniel Cordero a l’estació de Godella, i anàrem passejant fins la nova seu de Ca Bassot, una planta baixa a la que li han tret molt de partit. Saludàrem els amics que ja coneixia de l’Associació, i ja estaven els poetes/rapsodes a l’escenari preparant el recital, i provant el so. Els hi vaig demanar de participar al recital, i em contestaren que cap problema, que després d’una primera ronda donarien pas a tothom que volgués participar d’entre el públic. Havia agafat de casa el primer volum de l’Obra Completa on està “El gran foc del garbons”, del que pensava recitar dos sonets que parlen de l’orb estellesià, per a enllaçar-los amb algun poema del meu llibre “L’espill de l’orb” (havia pensat en recitar “Llindar”, que parla dels exiliats per les guerres i per la fam). De seguida em vaig adonar de que la cosa no aniria com jo havia previst. La il·luminació era escassa, amb perilles econòmiques que van bé per estalviar energia, però fan poca llum. A més a més, les meues ulleres de llegir, ja me vénen una mica justetes, i estan demanant a crits que me les canvie. Aleshores vaig decidir canviar el programa, i recitar “Els amants” que em sé de memòria de tantes vegades com la vaig escoltar amb la veu de l’Ovidi Montllor. Del meu llibre faria el poema “Llengua” que és molt més curt i fàcil de memoritzar, a més de que anava bé la reivindicació lingüística en un dia com aquest.

Diada d'Estellés a la comunitat blocaire

El recital va començar amb prou de retard. Som mediterranis! Els poetes/rapsodes són tres, i fan poemes d’Estellés. El segon d’ells, que és del poble de Silla, recita “Els amants”, i haig de fer un nou canvi de programa. Com duia el volum on està “El gran foc dels garbons” vaig decidir fer el darrer sonet del llibre, aquell que acaba amb el “poseu-me les ulleres”, que conec prou bé pel disc del Paco Muñoz, i que semblava un vers profètic del que m’estava succeint. Quan va arribar l’hora dels espontanis, em vaig alçar el primer, em vaig presentar al públic, i vaig començar a llegir el sonet del mestre. En arribar al quart vers, no n’hi havia manera de poder esbrinar-lo, i vaig fer una pausa fins aconseguir enfocar la llum a la pàgina i vaig poder llegir el vers incògnit. Vaig estar ben a punt de dirigir-me al públic i demanar-los a aquells que duien ulleres, que me les anaren passant, per provar-me-les totes fins aconseguir les més adients a les meues carències. A continuació vaig recitar el meu poema, i vaig intentar disculpar-me pels meus dubtes, dient a l’audiència que potser el títol del meu llibre, com en un encanteri, m’estava convertint en cec de debò. El cas és que s’estava com a casa, i així dóna gust, el públic reaccionà molt bé, i fins i tot el fill de l’Estellés, a qui ja coneixia de fa alguns anys, em va dir que es pensava que estava fent una “misse en escene”, amb tot això de les ulleres.

Portada del disc de l'Ovidi Montllor "Coral romput"
Després del recital, el sopar al corral on era d’agrair la fresca, després del dia tan calorós que havia fet. A la taula, els amics de Rocafort, de Godella i també algun burjassotí. Tot estava molt bo: l’esgarraet, l’all i pebre, la truita de creïlles, la tonyina amb tomaca, l’amanida, el vi blanc d’Alcubles ben fresquet... Després una bona xerrada amb els amics, la música, el cant d’estil, etc., i nosaltres al corral seguint amb la conversa. A les postres va venir el Dominic Keown, professor de Cambridge i crític de poesia, a qui havia conegut en la meua primera estada a Ca Bassot. Gaudírem del seu humor i de tots els companys, que fan que s’encomane.
Per acabar, un acudit que ens va contar un dels amics de Rocafort: A Simat de la Valldigna, ben de matí un que entra al bar. Demana una cassalla i el cambrer que està mig adormit li serveix de la botella de benzina que hi ha per carregar les misteres. Com veu que el client, després de beure-se-la tota d’un glop es queda una mica parat, li pregunta: “Que vols una altra?” El client li respon: “No, no cal, si tan sols vaig a Tavernes...”
Al voltant de les 2 de la matinada ens n’anàrem cap a casa, amb el mateix mitjà de transport que havíem utilitzat per venir: Com no? Caminant!
En arribar al pis, encara vaig contestar les preguntes de l’entrevista del blog “TUMATEIX LLIBRES”, doncs, li havia fet arribar a la Ramona un parell d’espills per a promoció. El diumenge em vaig alçar prou prompte, i és que l’adrenalina no et deixa dormir, i et va minant com un corcó, o millor encara com el "minador" dels tarongers que a Tavernes de la Valldigna, sempre desmarcant-se en qüestions lingüístiques, anomenen "el submarí". Parlant seriosament, crec que el mot és molt més encertat que no pas l’oficial.
I acabe (ara sí) amb la poesia de l’Estellés, concretament del meu estimat “Llibre de meravelles”:

ACÍ em pariren i ací estic.
i com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d’afanys ric.
Cante l’amor i les parelles
que viuen, beuen i se’n van.
Cante un amor de contraban.
Cante l’amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van.
l’esperança de contraban.
***

dissabte, 4 de setembre del 2010

La veu d'un poble (Homenatge a Vicent Andrés Estellés)


Fotos del Google

El 5 d’abril de l’any 2.003 vaig assistir-hi per primera vegada als sopars-homenatge que organitza Ca Bassot, commemorant l’aniversari del traspàs de Vicent Andrés Estellés. En aquella ocasió acabava de guanyar el Premi de Poesia “Ciutat de Castelló”, i encara me durava l’eufòria (des d’aleshores ja no he guanyat cap premi més) i amb el meu paisà Joan Daniel Cordero, que em va fer de mentor, vaig anar a l’esmentat sopar. Llavors es commemorava el X aniversari de la mort del poeta, i estava convidat l’escriptor Joan F. Mira, que ens va contar unes quantes anècdotes de la seua relació amb l’Estellés. Vaig demanar recitar un poema que li havia dedicat al poeta de Burjassot feia algun temps, i així ho vaig fer, després de que Joan em va presentar a tots els assistents. Després de recitar-lo, amb l’emoció de l’alè del públic, que va esclatar en exclamacions de ràbia a l’escoltar el darrer vers, es va presentar el fill del Vicent, i després de raonar amb ell una estona, li vaig lliurar el poema amb una dedicatòria per a Isabel, la seua mare, que també se n’ha anat amb el Vicent i el seu àngel (aquell que duu els seus cognoms).



Ací teniu el poema, que va ser una de les meues primeres provatures poètiques:


FORNER DE LES PARAULES


“Venies d’una llarga família de forners,

i a tu t’agradaria ser forner, com els teus…”

-VICENT ANDRÉS ESTELLÉS-


En record del gran mestre


He llegit alguns llibres de poetes moderns

que no solen rimar, perquè això és molt difícil,

i ho comprenc perquè a mi em passa el mateix.

Seria molt més fàcil fabricar poesies

com un enginyer de paraules i lletres,

amb les regles exactes i totes les lleis,

tot amb molta buidor, això sí! molt perfecte.


És difícil rimar i també despullar-se,

compartir el que penses amb aquells que et llegeixen,

és difícil pastar i pastar les paraules

com un bon forner, i amb el rent d’un gran geni

construir tots aquells monuments literaris,

i això és el que feres tantíssimes vegades,

tot escrit amb el teu llenguatge planíssim

de paraules senzilles farcides de màgia.


Amb la teua modèstia de fill del forner

ens repeties que eres un entre tants,

crec que no era així, almenys totalment,

i que la veu d´un poble sí que et defineix.

Ja voldrien molts pobles i de molt de llinatge,

tenir entre llurs fills un poeta com tu,

els que no el tenen, l’envegen i l’enyoren,

i els que el tenen quasi sempre l’ignoren.


Sé que li han posat el teu nom a un Institut,

això és veritat i em sembla fantàstic,

però no em trac del cap el teu homenatge,

al jardí de l’antic Cine Novedades*:


"El teu bust ultratjat per uns quants salvatges...!"


***

“X Aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés”


-Burjassot, 5 d’Abril de 2.003-


* Antic teatre i cinema de Burjassot. Avui és un taller de reparacions especialitzat en pneumàtics.




Aquesta nit també aniré a Ca Bassot amb el meu paisà Joan Daniel Cordero i amb Voro, del poble de Rocafort, per recolzar la iniciativa que va sorgir de l'escriptor Josep Lozano fa uns dies. Pense recitar algun poema del meu llibre, que acabe de publicar, i també algun sonet de “El gran foc dels garbons”, uns versos del qual encapçalen el meu poemari “L’espill de l’orb”. M’agraden sobretot els que parlen de la mort amb aquell to sarcàstic i burleta que ningú com l’Estellés, el nostre gran poeta, ha estat capaç de transferir a les seues poesies.

Què us sembla aquest:



"EL GRAN FOC DEL GARBONS"



101


No es sap ben bé què va passar-hi. L’orb

el varen dur al cementeri, mort

i ben mort, amb les llargues mans creuades,

encara que ningú no va poder


tancar-li els ulls, per més que li posaren,

com és ben usual, duros de plom.

En retornar al poble, comentava

tot l’acompanyament les incidències


d’aquell hivern, prunyons, pèls de mamella,

coses banals o transcendents, si es vol.

I algú, en girar-se per pixar, va veure


l’orb que tornava lentament a casa,

irritat, sense dir-los bona nit,

cosa que va sentar molt mal a tots.


***

Per aquesta ocasió deixaré de banda el “Llibre de meravelles” que, com ja he dit en altres ocasions, és el que va fer despertar el meu ego poètic, i també el “Coral romput” amb la veu de l’Ovidi, que considere el súmmum de la Poesia estellesiana.


Salut i Poesia!!!



© Francesc Arnau i Chinchilla