Publicació del nº 13 de la revista "Lo Càntich"

PORTADA DEL Nº 13 DE "LO CÀNTICH"

            Ha estat publicat en aquests dies el nº 13 de la revista digital "Lo Càntich" de la que sóc col·laborador assidu (i que dure...). En aquesta nova entrega, hi ha una renovació que es veu fins i tot al disseny de la revista, i que esperem supose una millora, un pas endavant, encara que és molt difícil millorar la qualitat d'aquesta publicació, que ja va guanyar el Premi dels Blocs de Catalunya 2010 a la secció de Cultura.

             En aquesta revista he tingut una participació molt important, però ací vull posar el que no vaig penjar al meu blog, per tal de no treure-li l'exclusivitat a la revista. Però ara vull que ho llegiu ací, tots els meus adeptes... Hi ha algú???  Bé, ja sé que no és la paraula més adient, però la veritat és que tots aquells que em seguiu em teniu en part el cor pres... Moltes gràcies!!!

            Bé, un altre dia ja penjaré el poema, però ara vull fer-vos arribar la crònica de l'espectacle "Coses elevades i coses d'anar per casa", que es va acomiadar del públic el 14 de gener, després de deu anys d'èxits pertot arreu. No cal que us diga (però us ho dic) que l'autor dels texts i l'actor de l'obra és el meu cosí Domingo Chinchilla, mentre que la música és de l'Àlvar Carpi...

Les "faixetes" del rnbonet

COSES ELEVADES I COSES D’ANAR PER CASA

(Crònica de l’espectacle de comiat per “Al Sud del Gran Riu…”)

“Ho hauríem de fer més a sovint, açò.”

-DOMINGO CHINCHILLA-

            El dissabte dia 14 de gener, vaig assistir a la representació de “Coses elevades i coses d’anar per casa”, del meu cosí Domingo Chinchilla (text i veu) i el guitarrista Àlvar Carpi (música i veu). L’espectacle va tenir lloc al “Café del Duende”, local del Carrer del Túria de la ciutat de València, i estava anunciat com a la darrera representació d’una obra que duu més de deu anys representant-se, encara que una mica de forma esporàdica, sense tenir una continuïtat. Precisament, fou en aquest mateix local on es va estrenar el 7 de novembre del 2001, mentre que el disc, que és el que jo coneixia, va ser enregistrat dos anys més tard.

Portada del disc

           Gràcies a conèixer el disc, que em va regalar el meu cosí quan el publicaren, on vaig trobar reminiscències d’alguna de les cançons de l’Ovidi Montllor i de la poesia més eròtica de l’Estellés, es pot dir que sabia per on anirien els trets. Tanmateix, haig de reconèixer que em va sorprendre la “mise-en-scène”, ja que l’espectacle aporta diàlegs, improvisacions, acudits i sorpreses, des del començament, on hi ha un actor que es presenta com a representant de l’espectador (una espècie de “friki”), i va contant amb pinzellades d’humor, la història de l’obra des de la seua estrena fins ara. Després apareixen els dos protagonistes, i  el guitarrista també hi participa als diàlegs, que semblen com un matrimoni parlant de les seues coses, com posava en una ressenya de fa uns anys:

            “Cuinar, netejar, comprar, fer el llit, posar la rentadora, parar taula, veure la tele, arreplegar la roba, parlar per telèfon, planxar la roba, fer l’amor, guardar la roba... I amb tot, continuar dignes i estimar-se.”

            Sorprenent i apoteòsica va ser per mi, la simulació amb la post de planxar, com si fos una peli porno, i el Domingo dient que això ho havia vist al You Tube.

Fotos per gentilesa del meu cosí Domingo

            També hi hagué la col·laboració d’un guitarrista que estava entre el públic, i acabàrem cantant la cançó tan coneguda que es cantava al final d’una de les revistes de la Lina Morgan, i que diu alguna cosa així com: “Agradecida y emocionada/ solamente puedo decir:/ ¡Gracias por venir!”

            Resumint, un espectacle diferent que barreja el Teatre, la Poesia, la Música i la Cançó, d’aquells que no es veuen tots els dies, i no ho dic perquè siga el meu cosí. Les lletres són càustiques, crítiques i molt àcides, frissant de vegades el porno dur, però amb un humor intel·ligent que no deixa ninot sense cap, que és com deu d’ésser (cal criticar el que ens sembla arcaic i banal, com potser el masclisme i trencar amb els tabús tan arrelats com ho és el sexe, que està present a tota l’obra). Destaque per la seua qualitat “La dona que vull...”, “Blues del teu cos”,  “Hi ha un sexe educat...”, i la magnífica i eròtica “Tu anaves amb roba d’anar per casa...”, que acaba amb un propòsit que sempre fem quan tractem aquests temes amb la nostra parella: “Ho hauríem de fer més a sovint, açò”. I si parlem de  la música, aquesta és molt bona, tant la que ha composat l’Àlvar Carpi per a l’ocasió, com les magnífiques i originals adaptacions, de les que destaque la B.S.O. de la pel·lícula “Missió Impossible”, i la da la popular nadala “El pequeño tamborilero”, que va popularitzar Raphael a la dècada dels setanta. També és molt bona la versió “canyera” del tema estrella de l’espectacle “Tu anaves amb roba d’anar per casa...”, amb la que van tancar l’espectacle.

            Després vaig estar raonant amb alguns dels meus cosins, que també anaren a la representació, i amb la tia Carmen, la mare del Domingo. Em va venir bé, per pujar una mica la moral i no caure a la “depre” post-vacances, després de gairebé un mes sense anar a treballar.

          El que cal ara és parir un altre per substituir-lo, cosa prou difícil amb tot el que està caient, perquè com cantaven fa més de vint anys el grup gallec “Golpes Bajos”, que eren uns autèntics il·luminats, aquests són mals temps per a la Lírica...

    

               Però no és impossible!

Cafè del Duende de la ciutat de València, dissabte 14 de gener de l’any 2012

© Francesc Arnau i Chinchilla

L'humor irreverent (actuació de Xavi Castillo a Godella)

Cartell anunciador del show

  

L'escenari amb els comentaris d'actualitat dels diaris i part de l'atrezzo (Fotos de Pakiu)

  

            Ahir diumenge, a les 19 hores va tenir lloc al Centre d'Art "Villa Eugenia" del nostre poble, l'actuació de Xavi Castillo, un actor que ha anat assolint una gran popularitat, sobretot després de les seues paròdies de l'actualitat política valenciana, i de la seua difusió mitjançant Internet. Darrerament, el seu programa de televisió "Veriueu-ho" que emet Levante TV tots els dimarts, s'està convertint en un autèntic fenomen, i el que va començar per Internet a les xarxes socials, ha donat el pas següent cap a la popularitat total. Sense anar més lluny, aquesta setmana passada, el seu espectacle "Veriueu-ho Show" va ser representat gairebé tots els dies, per això es va ressentir la gola del Xavi, que ara està patint els efectes de tant d'esforç (només li faltava la seua aparició a la "mani" del dissabte). Perquè cal dir que l'espectacle, del que ací a Godella va fer un "remix", consisteix en un monòleg de gairebé dues hores de duració, on Xavi Castillo, compta tan sols amb l'acompanyament del tècnic que va reproduint les músiques i els efectes de so, i que això és la companyia de teatre "Pot de Plom" de la que l'actor alcoià ens parla com si foren una caterva, però que en aquest cas tan sols són ells dos, més, potser també, el conductor de la furgoneta i l'encarregat del merchadinsing (i que no siguen la mateixa persona...).

L'escenari amb els comentaris d'actualitat dels diaris i part de l'atrezzo (Fotos de Pakiu)

            Abans de contar una mica en què va consistir el monòleg, volia dir que la primera qüestió que se'ns va plantejar va ser l'adquisició de les localitats, ja que l'aforament de la sala és de cent cinquanta cadires, i la demanda per veure'l era prou més elevada, com es pot comprendre després de la popularitat de la que parlava abans. Per això volia, una mica com fa el Xavi en un dels seus esquetxos més càustics, donar-li una "bascollà" o calbot,  al responsable que va plantejar fer aquest espectacle en aquestes condicions, doncs, si bé és un fet la impossibilitat de fer-ho al Teatre Capitolio, que hagués estat el lloc ideal, també hi ha altres opcions, com podria haver estat el saló de Villa Teresita, o bé el Pavelló Municipal, que hagués evitat el que molta gent es quedés sense poder veure l'espectacle. Així que, com deia aquell programa radiofònic, que no sé si encara faran, "A qui corresponga..."

El Capita Moro: "Això ho pague jo!"

            El show va mamprendre amb puntualitat, amb l'aparició del "Capità Moro", un dels personatges més populars de l'actor d'Alcoi, amb la seua consigna que s'ha fet tan popular: "Això ho pague jo!", que va fer amb la veu "carajillera" del cafè-licor, molt més potenciada per l'afonia que patia de presentador de l'espectacle, donant pas ja a l'actor, que va anar  esquitxant l'actualitat política i social del nostre malaurat País, que es troba al capdavant del rànquing de l'Estat en corrupció, deute, atur, retallades socials, i totes aquelles qüestions més negatives, i que com diu el mateix actor, moltes vegades el fa canviar el que havia programat, doncs, encara estan eixint nous casos a cada dia que passa. 

Parodiant els anti-disturbis

Acudit sobre les manifestacions dels estudiants

            En primer lloc es va centrar una mica en allò que és més actual, com és el cas de les manifestacions dels estudiants, la repressió desproporcionada de les "forces de l'ordre", etc.. Va estar molt encertada la comparació dels quaderns escolars de l'Educació Infantil (dels que el Xavi deia, fent broma, que se prepararen els polis...), amb el lema del nou govern espanyol del PP: "Recorta, pega i colorea...". També va tocar uns altres temes, que ja són clàssics a les seues paròdies: El cas Gürtel, el judici a Camps i Costa, Alfonso Rus, Fabra, Canal 9, el Papa Ratzinger, l'alcaldessa de València, etc., tot salpebrat amb els comentaris de la premsa sobre tots els temes, així com les declaracions dels protagonistes. 

Foto: Amb el meu amic Pakiu i el Xavi, després de la seua actuació

            Resumint, un espectacle corrosiu, irreverent i sarcàstic que, com diu el mateix actor, moltes vegades es queda curt amb el que és la realitat, i del que també destacaria la gran varietat de recursos teatrals de l'actor, com són les caricatures dels personatges, la creació de personatges ficticis (com el Julio del poble d'Alcoi, que és l'inventor de l'expressió veriueu-ho),  així com la seua entrega total al públic. Vaig riure a la gana, doncs això és del que es tractava principalment, i després cap a casa a tornar amb els problemes del dia a dia: l'ERO, l'atur, la pujada dels imposts, les retallades dels drets, la manca d'ajudes, etc... I el pitjor de tot... 

Que, de moment, no hi veig la solució!     

 

Poseu-me les ulleres

Totes les fotos les vaig fer anit al Tívoli.

Anit vaig anar al Teatre Tívoli de Burjassot, on la Companyia "Teatre Micalet" representava l'obra "Poseu-me les ulleres", basada en la vida i l'obra de Vicent Andrés Estellés. Ja sé que havia estat estrenada a València al mes de març d’enguany, però la veritat és que m’esperava molta més gent. No sabria dir una quantitat que s’aprope a la que hi havia, però no cal ni dir que es podria haver quintuplicat i encara haguessen restat seients buits.

Hi ha quatre personatges que es troben a una taverna de Burjassot (el poeta, el músic, el periodista i la tavernera). També s’albira al fons la taula amb la màquina d’escriure i el flexo, un espai on la néta del poeta (Isabel Anyó) ens sorprèn amb tot un reguitzell de passes de ballet clàssic i modern que encisa l’espectador.

A la taverna sempre s’escolten les anècdotes del Vicent, que ens conta ell mateix, amb les seues dèries pel sexe i per la mort... També sobre la vida. Les cançons del Miquel, que són com un miratge de les d l’Ovidi, van trencant i lligant el fil de la història, i puc dir-vos a vosaltres (no ho digueu a ningú) que el millor de la funció és la síntesi entre les imatges, la música i la poesia... Heus ací un exemple:

El Miquel Gil cantava la cançó de l’Ovidi sobre el poema “M’aclame a tu”, mentre que els actors recitaven “Assumiràs la veu d’un poble”, un dels poemes més emblemàtics de l’Estellés:

"M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança..."

"ASSUMIRÀS la veu d'un poble

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols..."

Mentre, a la pantalla es veuen imatges d’aquest país nostre, i també surten personatges que parlen de la seua relació amb el poeta de Burjassot.

En acabar vaig saludar els fills de l’Estellés, i els vaig lliurar el meu llibre “L’espill de l’orb”. També vaig estar raonant amb els actors i amb el Miquel Gil, un cantant inimitable al que admire. Encara se’n recordava del meu germà Pep, de quan venia amb Al Tall a assajar a la portalada de la casa dels meus pares.

© Francesc Arnau i Chinchilla

Si voleu una crònica més extensa de l'espectacle, pròximament serà publicada a la secció "Al Sud del Gran Riu..." de la revista digital "Lo Càntich".

Capçalera de la secció, obra de l'artista Ramon Navarro Bonet.