dilluns, 27 de febrer del 2012

L'humor irreverent (actuació de Xavi Castillo a Godella)


Cartell anunciador del show
  
L'escenari amb els comentaris d'actualitat dels diaris i part de l'atrezzo (Fotos de Pakiu)
  
            Ahir diumenge, a les 19 hores va tenir lloc al Centre d'Art "Villa Eugenia" del nostre poble, l'actuació de Xavi Castillo, un actor que ha anat assolint una gran popularitat, sobretot després de les seues paròdies de l'actualitat política valenciana, i de la seua difusió mitjançant Internet. Darrerament, el seu programa de televisió "Veriueu-ho" que emet Levante TV tots els dimarts, s'està convertint en un autèntic fenomen, i el que va començar per Internet a les xarxes socials, ha donat el pas següent cap a la popularitat total. Sense anar més lluny, aquesta setmana passada, el seu espectacle "Veriueu-ho Show" va ser representat gairebé tots els dies, per això es va ressentir la gola del Xavi, que ara està patint els efectes de tant d'esforç (només li faltava la seua aparició a la "mani" del dissabte). Perquè cal dir que l'espectacle, del que ací a Godella va fer un "remix", consisteix en un monòleg de gairebé dues hores de duració, on Xavi Castillo, compta tan sols amb l'acompanyament del tècnic que va reproduint les músiques i els efectes de so, i que això és la companyia de teatre "Pot de Plom" de la que l'actor alcoià ens parla com si foren una caterva, però que en aquest cas tan sols són ells dos, més, potser també, el conductor de la furgoneta i l'encarregat del merchadinsing (i que no siguen la mateixa persona...).

L'escenari amb els comentaris d'actualitat dels diaris i part de l'atrezzo (Fotos de Pakiu)

            Abans de contar una mica en què va consistir el monòleg, volia dir que la primera qüestió que se'ns va plantejar va ser l'adquisició de les localitats, ja que l'aforament de la sala és de cent cinquanta cadires, i la demanda per veure'l era prou més elevada, com es pot comprendre després de la popularitat de la que parlava abans. Per això volia, una mica com fa el Xavi en un dels seus esquetxos més càustics, donar-li una "bascollà" o calbot,  al responsable que va plantejar fer aquest espectacle en aquestes condicions, doncs, si bé és un fet la impossibilitat de fer-ho al Teatre Capitolio, que hagués estat el lloc ideal, també hi ha altres opcions, com podria haver estat el saló de Villa Teresita, o bé el Pavelló Municipal, que hagués evitat el que molta gent es quedés sense poder veure l'espectacle. Així que, com deia aquell programa radiofònic, que no sé si encara faran, "A qui corresponga..."

El Capita Moro: "Això ho pague jo!"

            El show va mamprendre amb puntualitat, amb l'aparició del "Capità Moro", un dels personatges més populars de l'actor d'Alcoi, amb la seua consigna que s'ha fet tan popular: "Això ho pague jo!", que va fer amb la veu "carajillera" del cafè-licor, molt més potenciada per l'afonia que patia de presentador de l'espectacle, donant pas ja a l'actor, que va anar  esquitxant l'actualitat política i social del nostre malaurat País, que es troba al capdavant del rànquing de l'Estat en corrupció, deute, atur, retallades socials, i totes aquelles qüestions més negatives, i que com diu el mateix actor, moltes vegades el fa canviar el que havia programat, doncs, encara estan eixint nous casos a cada dia que passa. 

Parodiant els anti-disturbis

Acudit sobre les manifestacions dels estudiants

            En primer lloc es va centrar una mica en allò que és més actual, com és el cas de les manifestacions dels estudiants, la repressió desproporcionada de les "forces de l'ordre", etc.. Va estar molt encertada la comparació dels quaderns escolars de l'Educació Infantil (dels que el Xavi deia, fent broma, que se prepararen els polis...), amb el lema del nou govern espanyol del PP: "Recorta, pega i colorea...". També va tocar uns altres temes, que ja són clàssics a les seues paròdies: El cas Gürtel, el judici a Camps i Costa, Alfonso Rus, Fabra, Canal 9, el Papa Ratzinger, l'alcaldessa de València, etc., tot salpebrat amb els comentaris de la premsa sobre tots els temes, així com les declaracions dels protagonistes. 

Foto: Amb el meu amic Pakiu i el Xavi, després de la seua actuació

            Resumint, un espectacle corrosiu, irreverent i sarcàstic que, com diu el mateix actor, moltes vegades es queda curt amb el que és la realitat, i del que també destacaria la gran varietat de recursos teatrals de l'actor, com són les caricatures dels personatges, la creació de personatges ficticis (com el Julio del poble d'Alcoi, que és l'inventor de l'expressió veriueu-ho),  així com la seua entrega total al públic. Vaig riure a la gana, doncs això és del que es tractava principalment, i després cap a casa a tornar amb els problemes del dia a dia: l'ERO, l'atur, la pujada dels imposts, les retallades dels drets, la manca d'ajudes, etc... I el pitjor de tot... 

Que, de moment, no hi veig la solució!     

 

dissabte, 25 de febrer del 2012

LA QUARTA DIMENSIÓ (Concert del guitarrista Armen Doneyan a Villa Eugenia)


 Fotos de Rafa Cantos
           
            Des de fa unes setmanes estic llegint la novel·la pòstuma del Roberto Bolaño que duu per títol 2.666 (la recomane com a lectura obligada a tots els amants de la bona narrativa), i avui mateix quan venia del treball a l'autobús he llegit uns paràgrafs del darrer capítol, en els què el personatge principal, Hans Reiter (el veritable nom del Beno Von Archimboldi), esta parlant amb un director d'orquestra, que és una jove promesa del Tercer Reich, doncs ens trobem en plena efervescència de la ideologia nazi.  Doncs bé, aquest jove geni que sembla una al·lusió al gran Herbert Von Karajan, afirma que la 4ª Dimensió tan sols es podria expressar mitjançant la Música (Bach, Mozart, Beethoven...), i que anul·lava el món tridimensional (pàg. 830).

            Doncs bé, això és, més o menys, el que avui ha demostrat el guitarrista francès Armen Doneyan, educat des de petit en una família de músics, i que ben prompte es va iniciar a la música de cambra. Va elegir la guitarra per la gran versatilitat de l'instrument, que li permet dedicar-se també al rock, el jazz, el pop, etc... (No cal que us diga que és el meu instrument favorit, en totes les seues manifestacions). Tanmateix, els seus professors van despertar la seua passió pels clàssics. Després d'estudiar amb Ramón de Herrera al Conservatori Regional de París, va ingressar al Nacional, on encara continua avui. Un dels seus referents és el gran mestre polonès Marcin Dylla

Amb el guitarrista després del concert

            Amb una bona assistència de públic per a ser un dia feiner, va començar el concert, que va consistir en aquestes obres, totes elles de mestres que feren de la guitarra solista un dels instruments més bells de la corda:

            -"Fantasia opus 19" de Luigi Legnani
            -"Sonata romàntica" de Manuel Ponce
            -"1ª Suite per a llaüt" de J. S. Bach
            -I ja per acabar, les "Variacions sobre un tema de Sor" de Miquel Llobet, que és tot un prodigi de virtuosisme, amb els dits prenyent el màstil de l'instrument.


Cartell del concert

            El hàndicap va estar en que el guitarrista no sabia ni espanyol, ni per suposat valencià, i per això es trobava una mica escarotat. Però per això, ens ve al pèl la citació del Bolaño. La 4ª Dimensió, el llenguatge del déus, que fa que la Música siga compresa per tothom sense tenir la menor importància ni el lloc d'origen dels compositors ni dels solistes.

            Quan serà això el normal en tots els àmbits de la convivència?

            La resposta és molt senzilla: En quan ens capbussem a la quarta dimensió... Difícil no?

*** 

 Dijous, 23-F del 2012 (us sona d'alguna cosa?)

dimecres, 22 de febrer del 2012

Donar mala imatge (segons Rajoy)


Fotos del msn: Les forces de "l'ordre" (les víctimes de la violència dels xiquets...)

            Avui he escoltat als noticiaris de la televisió estatals que el president del govern, Mariano Rajoy, ha declarat a Londres, després de la seua entrevista amb el Primer ministre britànic David Cameron, que estem donant una imatge de cara a l'exterior que no es correspon amb el nostre país, que nosaltres no som així de violents, i que tots aquests aldarulls dels estudiants a València són una excepció... El cap de les forces policials, també ha dit que hi havia elements violents, i la delegada del govern espanyol a la nostra ciutat, ha dit (amb cara de pomes agres) que l'actuació de les forces de l'ordre han estat exemplars, i que els estudiants són l'enemic (sic). Un enemic que no deurien oblidar tots aquests capitosts, són els que paguem (em pose perquè la meua filla és estudiant) els seus sous...
Dit açò, ara vaig a posar les imatges que he pogut visionar, i que no són gens subjectives ni partidistes, ja que han estat emeses a Antena 3 TV:


Concentració d'estudiants a  l'IES Lluís Vives de València

            
            I si els sembla mal l'exemple el que estem donant per uns quants xiquets que protesten perquè no veuen clar el seu futur, què deuen de pensar de nosaltres quan s'enteren de que el gendre i la filla del cap d'Estat van a ser implicats per lladres, que l'ex-president autonòmic, que veges tu per on, és del mateix partit que el Sr. Rajoy, ha esta declarat "no culpable" per cinc vots contra quatre, en el cas dels tratges, on els tratges és el que menys importa, perquè quan escoltes les converses telefòniques dels implicats se't cau la cara de vergonya. Que a l'ex-president de la Diputació de Castelló, Sr. Fabra, no ha estat possible poder dur-lo als tribunals per totes les causes en que ha estat imputat, pel seu pes als estaments de la jurisprudència. Una jurisprudència que no ha dubtat en condemnar al jutge Baltasar Garzón, per haver-se atrevit a obrir les foses dels represaliats per la barbàrie franquista. Una barbàrie que el Partit Popular, avui al poder, encara no ha estat capaç de condemnar, ni crec que ho faça mai.

            Quin és el mal exemple, Sr. Rajoy?
            
            Espere que vostè m'ho sabrà dir...   

 ***

dilluns, 20 de febrer del 2012

Presentació a Godella del disc "Cants i cants" de Josep Aparicio "Apa"


Cartell anunciador de l'acte
            El passat dissabte a les 20 hores a Villa Eugenia, l'emblemàtic edifici del nostre poble, va tenir lloc la presentació del disc del nostre paisà i amic Josep Aparicio "Apa", amb una mica de retràs, perquè el disc, que va guanyar el Premi "Ovidi Montllor" del 2011 al millor disc valencià de música folk, i que la revista "Sons" el va escollir com al cinquè millor en llengua catalana del mateix any, també ha rebut uns altres reconeixements, com ara, als Premis Altaveu 2011... Però, "natros" som així, i el Teatre Capitolio, on es deuria d'haver fet aquesta presentació, des de fa alguns mesos no està operatiu...

Portada del disc
            I la veritat és que, veient tot el que ens està caient damunt, no veig quan podrem gaudir d'aquest espai, que pel nostre poble és imprescindible, sobretot després d'haver gaudit de les seues magnífiques prestacions. Confie en que les autoritats locals sabran donar-li una solució de manera ràpida i eficaç, doncs, per això hi són, i crec que la Cultura, malgrat que semble la parent pobra, que mai no es queixa pels retalls, serveix per a fer teràpia en temps de crisi, d'angoixa i de misèries...

            Malgrat totes les adversitats, l'acte va ser molt emotiu, i Josep Aparicio "Apa", que per mi sempre serà "Pepito el de la paraeta", ens va rebre a la porta del local, on ens va anar saludant, com si fórem de la família, que si ho penses bé, és el què veritablement som, perquè tants anys compartint vivències al remat es converteix en això, en un tracte més que si fórem família de sang...

Amb el Ricardo Esteve, responsable dels arranjaments musicals, i gran guitarrista...
            La formació és tot un luxe, amb el Ricardo Esteve, que és el responsable dels arranjaments de gairebé totes les cançons del disc, i un virtuós de la guitarra, Jesús Gimeno, a la bateria, que també és un dels components de Jerez-Texas, el magnífic grup on també va col·laborar Apa... César Giner al baix elèctric, i l'Eduard Navarro, que és un d'aquells músics que el mateix toquen la dolçaina, la llaüt, la gaita búlgara, o la xeremia... Un autèntic demiürg dels instruments de tota mena...

En plena acció amb l'Eduard i el Ricardo...
            Bé, i deixant de banda les carències en aforament i sonoritat de l'edifici de Villa Eugenia, "Pepito" va anar desgranant totes les cançons del disc, que són d'una varietat aclaparadora, i on pots trobar el "pop" més sucrós, els cants tradicionals (també hi ha una cançó de les comarques castellanes) amb els arranjaments aflamencats del Ricard, les lletres del Josemi Sànchez a "L'u i el dotze", els poemes de l'Estellés i del Salvat-Papasseit al "Bolero de l'Alcúdia" i a la "Caterineta", que és una de les meues cançons favorites del disc. I per a posar la guinda, l'acte va contar amb la col·laboració del Vicent Torrent, fundador del grup Al Tall, i un dels referents de la música tradicional al País Valencià, i que és el copmpositor d'alguna de les cançons del disc; "Coloma bruna", "Helena", i a més a més, va escriure la presentació, on qualifica al cantant del nostre poble com a Apa, el magnífic... (que ho és!!!)

Josep Aparicio"Apa", una veu extraordinària d'un País on predomina la sordesa... 
            Després van venir els bisos i el comiat, tan familiar com la rebuda, i on li vaig dir al Pep, que sempre que escolte la cançó que va dedicar a la seua mare "Malaguenya", em fa plorar. Ell em va dir que no sap com pot cantar-la, i és que de veritat, emociona:

"Malaguenya tu em donares
el donyet per a cantar,
la gràcia d'Andalusia
i la vida per davant..." 
      
            Vaig saludar la seua germana Victòria, que feia molt de temps no havia vist, i se'n tornàrem  cap a casa, comentant amb els nostres amics les emocions de la vetllada.

            Gràcies Pepito, i fins la propera!!!

***


Ací podeu gaudir d'algunes cançons del disc:

dissabte, 18 de febrer del 2012

Contra la Reforma Laboral!


Cartell de la convocatòria al País Valencià

            Demà ens veiem a la "mani" i quan tinga temps ja us donaré les meues raons... Però la veritat és que "indignat" em sembla un terme lleuger, perquè jo estic ja ratllant en rabiós... Ja sabeu, la vessant estellesiana de la ràbia:


FUNDACIONS DE LA RÀBIA

Lentament edifique i dolorosament
aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia,
d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques,
d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.
És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles
creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,
una vida precària, un amor clandestí,
les paraules ocultes cautament als calaixos,
tot allò que no fou possible i és possible,
i hauria estat possible, però no fou possible,
com si únicament ara l’aigua arribàs a l’àtic.
No ens podíem besar si no era ocultament,
i si no ens sorprenia la Moral d’uniforme
i si era a la platja la Moral a cavall.
Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius,
els hòmens que s’han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

***

            I ara, després de llegir els versos del poeta de Burjassot, veritablement em pregunte...
Tornarem a viure el passat?
Aconseguiran que els treballadors tornem a ser esclaus?
Els mercats van a dirigir el nostre futur?

I, com deia aquell, qui pregunta ja respon:

No! Jo dic no! diguem no! Nosaltres no som d'eixe món...

 


            I ara em direu: I tu, Francesc, que sembles un xicon tan seriós, per què vas a la "mani"?
Doncs, mira tu...  Perquè vull!




           Però, per a què us vaig a enganyar... El que no puc resistir és que, encara ens vulguen fer combregar amb rodes de molí... Sí, perquè les seues reformes econòmiques ja les coneixem des de fa alguns anys: 




***  

dilluns, 13 de febrer del 2012

La pintura de Balbino Giner


Foto del pintor en plena acció

(Conferència al Saló Social del Casino Musical de Godella) ponencia de D. Vicent Senent, professor especialista en Història de l’Art i membre del Taller d’Història Local de Godella)

            Quan es va fer a Villa Eugenia l’exposició “Cent anys d’expressió artística a Godella”, amb motiu de la inauguració de l’edifici després de la remodelació, va haver-hi per a molts dels visitants, i molt especialment entre els veïns del poble, una grata sorpresa. Estic parlant del “descobriment” d’un pintor vinculat al nostre poble (el seu pare era de Godella), encara que va néixer al barri del Carme de València, del que poc o gens es coneixia a nivell popular.

             Balbino Giner (1910-1976) fou un cas de pintor compromès amb el temps tan convulsiu que li va tocar viure. En plena maduresa artística va haver d’exiliar-se com tants compatriotes, amb motiu de la desfeta de la Guerra Civil Espanyola i de la posterior repressió dels vencedors. Les seues idees, molt properes a l’anarquisme, el van fer decidir-se a no tornar a xafar el territori espanyol sota la dictadura de Franco. Aleshores es trobava a Itàlia, gaudint del pensionat que s’havia guanyat amb els seus mèrits. Després se’n va anar a Bèlgica, on es va establir després de la II Guerra Mundial. Al final va anar a parar a Perpinyà, i es dóna la circumstància de que va ser soterrat a Cotlliure, el mateix que el gran poeta Antonio Machado, que havia passat els darrers dies de la guerra a Villa Amparo, xalet del veí poble de Rocafort.

La tomba del pintor a França

            Aquest divendres, al Saló Social del Casino Musical de Godella, i dins del cicle que organitza el mateix Casino Musical, va tenir lloc la conferència sobre “Art i Cultura d’Avantguarda”, sobre el pintor Balbino Giner, a càrrec de Vicent Senent, professor especialista en Història de l’Art, membre del Taller d’Història Local.

            El ponent va ser presentat per Xavier Costa, i després d’escoltar una gravació antiga, del pintor interpretant a la guitarra una composició clàssica, va passar a llegir la conferència, mentre ens anava complimentant les seues paraules amb diapositives dels quadres, de les obres de referència i de fotografies familiars, cedides pel pintor Vicent Castillo.

Dibuix de Balbino Giner

            La conferència es va centrar sobretot en l’anàlisi de les obres del pintor, comparant-les amb les obres de referència d'altres artistes, i l’estudi de les condicions socioeconòmiques de l’època, centrant-se amb les sis obres que van ser exposades a l’Exposició de Villa Eugenia, de la que us he parlat abans.
Vull mencionar, ja que és un dels motius principals del meu interès pel pintor, que l’Exposició de Villa Eugenia va tenir una continuació, quan el poeta Antonio M. Herrera i jo mateix, férem una sèrie de poemes inspirats amb les obres, i que amb l’acompanyament  de Josep Manel Campos al piano, els recitàrem al mateix lloc el 12 de juny del 2011.

Recitant "La iaia" a Villa Eugenia

            En aquella ocasió, vaig recitar un poema meu, inspirat en el magnífic quadre “La iaia” del Balbino Giner, que representa la seua besàvia Dª Mercedes Caballer, i que em recordava la meua iaia Conxa, sobretot pel pentinat i per la roba. 
Aquell esdeveniment va fer que encara augmentés més la meua admiració per l’obra del Balbino Giner, que per cert havia après de ben jove els rudiments de l’ofici, ja que el seu pare, que era del nostre poble, era pintor de palmitos i artista faller.

Paisatge del centre europeu

            Vicent Senent ens va anar explicant, al llarg de la conferència, els sis quadres que van estar exposats a l’Exposició de Villa Eugenia...
A més del quadre de “La iaia” del que ja he parlat, també està el retrat “El meu cosí”, que és del pare del pintor Vicent Castillo, realitzat quan només tenia 16 anys, i on va demostrar el seu domini de la tècnica del dibuix, així com el seu coneixement de les avantguardes, de les que va agafar algunes influències. “Niña desnuda” (1932) és un quadre que el ponent va comparar amb les edats de la dona, un tema que ha estat tractat per diversos artistes al llarg de la història. A continuació ens va parlar de “Los borrachos” (1931) que, el mateix que el famós quadre de Velázquez, és un al·legat contra la degradació que provoca l’alcoholisme entre les classes treballadores.

Deportados a Bata (1932), magnífic quadre de Balbino Giner

             I ja per finalitzar, ens va parlar del magnífic quadre “Deportados a Bata” del 1932, i que és a més a més, un impressionant document que ha estat investigat pel ponent de la conferència.
Vicent Senent ha trobat la notícia a la premsa d’aquells anys. El quadre representa els deportats a les colònies de l’Àfrica dels anarquistes que van ser encarcelats arran les revoltes de la Vall del Llobregat, que va tenir lloc l’any 1932, el mateix de la composició de l’obra. Al diari ABC de Sevilla, hi ha la llista amb els 122 noms dels deportats, i l’investigador godellà, ha arribat a la conclusió gairebé irrefutable, de que les dues figures que apareixen en primer pla del quadre, encapçalant la filera dels presoners, són els líders anarquistes Durruti i Ascaso, que d’aquesta manera ens mostren la seua condició de cabdills del moviment anarquista, i de caps de la revolta per la que van ser deportats.

20è aniversari de la seua mort a la premsa francesa

            No volia deixar de comentar el quadre “El Herrero” (1931), que malgrat semblar una obra acadèmica i d’estil clàssic, amaga el seu missatge, ja que si ens fixem amb atenció, el personatge que en una primera ullada, sembla una estàtua grega, duu a la mà esquerra una punta de llança, i amb això ens està dient moltes coses, sobretot en aquells anys. El personatge representa la lluita obrera contra l’opressió, com havia dit el “Manifest Comunista” de Karl Marx, que el pintor havia descobert per aquelles dades. Així, l’obra esdevé una pressa de posició de l’artista al costat del proletariat, de les classes més desfavorides, dels pàries de la Terra...

             I això va ésser tot!  Em va sorprendre la quantitat de gent del nostre poble que, malgrat el fred d’aquests dies, es va apropar per escoltar la conferència. Entre els assistents vaig reconèixer molts pintors, com no podria ser menys...

             I ja sols em resta felicitar el conferenciant Vicent Senent, que conec de tota la vida, però que mai no havia escoltat a la seua salsa... Al llarg de l’hora i mitja que va durar la conferència, ens va fer sentir la sensació de complicitat amb un artista que mai no va renunciar a les seues idees, encara que això li va costar l’exili, les privacions i l’oblit, al que va ser abocat al llarg dels anys, fins i tot pels seus propis conciutadans.

Una de les seues obres mestres

            Que actes com aquest tinguen la recompensa de tornar a artistes de la categoria de Balbino Giner al lloc que els pertoca en la Història de l’Art.

Godella (l’Horta Nord), 12 de febrer del 2012


***

dimecres, 8 de febrer del 2012

I FESTIVAL INTERNACIONAL GOde POESIA (Bases del concurs)


 Cartell anunciant les bases del concurs

I FESTIVAL INTERNACIONAL GODEPOESIA

GOde Poesia és un col·lectiu independent que va nàixer al poble de Godella (l’Horta Nord), a l’octubre del 2011, amb la intenció de fomentar i dinamitzar totes les activitats relacionades amb el món artístic que, al nostre poble, s’han realitzat durant els últims anys. Per encetar les nostres activitats, que esperem tinguen continuïtat, volem CONVOCAR el I Festival Internacional GOde Poesia, segons aquestes...


BASES:
  1. En aquest Festival poden participar autors de tot el món en qualsevol llengua, amb un màxim de dos poemes originals i inèdits, no premiats en uns altres concursos, de temàtica, metre i rima de lliure elecció, que no han de tindre més de 20 versos. Poden ser amb títol o sense, a elecció de l’autor, i també s’admetrà la prosa poètica amb un màxim de vint línies.
  2. Els poemes es podran adreçar mitjançant el correu postal o també mitjançant el correu electrònic. En el primer cas, s’inclourà dins del sobre en format DIN A4 el poema o poemes participants, i també un altre sobre tancat que només pot dur a l’exterior el títol dels poemes, o el primer vers dels mateixos, en el cas de que no tinguen títol, i a dintre del sobre, una nota signada en la que conste el nom, cognoms, i l’adreça de l’autor, així com el seu telèfon i correu electrònic, si en té. En el cas d’utilitzar el correu electrònic, el poema o poemes participants aniran escrits al cos del missatge, i s’adjuntarà un arxiu “.doc” (Word o similars), on constaran les dades de l’autor (nom, cognoms, adreça, telèfon...). Queda establert en els dos casos, que si se’ns facilita l'adreça de correu electrònic, se’ns està donant el permís legal necessari per a comunicar-nos per mitjà d'aquest procediment.
  3. El premi consisteix en la publicació d’un recull amb tots els poemes seleccionats. A més a més, seran interpretats en qualsevol mitjà d'expressió artística i es filmarà en vídeo tot el procés. També com a premi, és lliurarà una còpia a cadascun dels poetes seleccionats.
  4. El jurat format per integrants de reconegut prestigi tant artístic com professional seleccionarà els poemes protagonistes del I Festival Internacional GOde Poesia.
  5. El termini de presentació dels poemes finalitzarà el dia 1 de maig del 2012. Les obres hauran d’anar adreçades a Taller d’Història Local de Godella, Apartat de correus núm. 129, 46110 Godella (València), en el cas de fer-ho per correu postal, o a godepoesia_festival@hotmail.com si es fa la tramesa per correu electrònic. També seran admeses totes les obres enviades per correu postal, sempre que el mata-segells estiga  dins de la data límit.
  6. Per a conèixer quins poemes seran els seleccionats i quins els premiats, a més de qualsevol altra informació d’interès que hi tinga relació, podeu consultar les següents webs:
Taller d’Història Local de Godella: http://www.tallerhistoriagodella.org/
Ajuntament de Godella: http://www.godella.es/

 7. El jurat, la composició del qual es donarà a conéixer oportunament, podrà declarar desert el premi, si considera que les obres presentades no han assolit la qualitat suficient, i en tot cas, la participació en el certamen obliga a l’acceptació d’aquestes bases, i qualsevol dubte que generen serà resolt pel jurat, el veredicte del qual és inapel·lable.

***

Godella (l’Horta Nord), 1 de febrer del 2012

Col·lectiu GOde Poesia







dilluns, 6 de febrer del 2012

JAS! al Botànic de València


Els protagonistes de JAS!

            Ahir dissabte 4 de febrer, vaig anar a veure l’espectacle JAS! a l’auditori Joan Plaça del Jardí Botànic de València, un espectacle de jazz i poesia que es va estrenar a la Pedrera dins del marc del Barcelona Poesia 2011, i que a València ha comptat amb la col·laboració de l'Aula de Poesia de la Universitat de València

            Vaig seure a la primera fila, aprofitant que les localitats no eren numerades, i amb deu minuts de cortesia pels que sempre arriben tard, aparegueren a l’escenari, el poeta i rapsode Lluís Roda, autor dels textos, i els cinc músics que l’acompanyaren: Francesc Capella al piano, Rai Ferrer al contrabaix, Vicent Macián al saxo, Xavi Maureta a la bateria, sota la direcció, si es pot parlar de director en un quintet de jazz, de David Pastor, compositor de la música i trompeta virtuós, del poble de Sedaví.

L'espectacle va ser estrenat a la Pedrera

            L’espectacle es va posar en marxa, sense cap interrupció, tan sols els aplaudiments del públic, i aquesta va estar la gran sorpresa de la nit, almenys per a mi. Lluís Roda, a qui coneixia des del mes de setembre passat, quan vaig estar sopant al seu costat a la Diada de l’Estellés a Burjassot, és un grandíssim poeta, i això ja ho sabia perquè havia llegit alguns poemes seus, uns poemes molt estellesians, on el tema de la mort planeja al llarg de la seua obra, però a més a més, també és un gran recitador. No és un rapsode clàssic, d’aquells d’anar per casa. És un intèrpret del poemes, un veritable actor, amb una magnífica dicció, que compta amb una veu esgarrada, que em va fer emocionar, com feia temps que no em passava. Vaig anar de l’eufòria a la tristor, vaig plorar, se’m va fer un nus a la gola, i tot això en una única sessió. Aquesta és la màgia de la Poesia.

            I dels músics, què voleu que us diga? La música que feien era un jazz típic americà, amb incursions al swing, el bolero, la balada i la fusió llatina. Una música d’aquelles que no pots deixar de moure els peus, amb la secció de vent marcant la melodia, i el ritme del contrabaix i la bateria, amb el piano fent de pont. Tots els solos van estar brillants, destacant un parell a càrrec del David Pastor, d’aquells que sembla que els aguts van a fer esclatar a l’audiència. La veu del Lluís, de vegades amb música d’acompanyament lleugera i suau, i unes altres esdevenint un instrument més, com en un dels temes més impactants, on va deixant caure aquelles sentències que semblen aforismes en versos curts, que van pujant de to i de volum en cadascuna d’elles, fins arribar a l’èxtasi final.

              En acabar el recital, davant de la insistència del públic, com als concerts de rock, feren un bis, un poema que parlava precisament d’això, dels bisos, i que el Lluís va dedicar a la memòria de l’Ovidi Montllor del que es celebrava el seu 70 aniversari. L’acompanyament del darrer poema de la nit, va estar una versió jazzística del tema “Perquè vull!”, una cançó emblemàtica de l’artista alcoià.

Vaig saludar el Lluís, i també vaig estar raonant amb el David, que em va dir que havien enregistrat un disc amb els temes del recital que sortiria al mercat ben aviat. Estarem a l’aguait, doncs paga la pena escoltar aquesta meravella d’experiment, com el va qualificar l’autor dels poemes. 

Godella (l’Horta Nord), 5 de febrer del 2012

© Francesc Arnau i Chinchilla