En record del mestre

Portada del Llibre de meravelles, L'ESTEL (València 1971)

El passat dissabte 27 de març es va complir el 17é aniversari de la mort del gran poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés. En alguns anys he assistit al sopar homenatge que l'associació Ca Bassot organitza a la seua seu, i fins i tot he llegit algun poema en honor del poeta.

Enguany no tinc notícies de si es celebrarà l'homenatge, però com jo no vull romandre sense fer alguna cosa en record seu, ací teniu el pròleg que vaig fer pel "Llibre de meravelles", en un concurs organitzat pel web JoEscric.com :

_____________________________________________________________

LLIBRE DE MERAVELLES

POEMES

Vicent Andrés Estellés

L'ESTEL (València, 1971)

pròleg

Benvolguts futurs lectors i lectores, aquest és un llibre de Poesia, però no un llibre de Poesia qualsevol. Tan sols us diré per començar que aquest llibre, com indica el seu títol, ha estat capaç de realitzar veritables prodigis, com ara, fer interessar-se per la Poesia a persones que mai no s’haguessen encuriosit, ni de bon tros, i menys encara apassionar-se, com així ha estat, després d’haver-lo llegit. Aquesta qualitat és innata en tota l’obra de l’Estellés, però en aquest llibre està, si es pot dir així, a la seua màxima potència.

Tot açò que acabe de dir-vos, ho puc assegurar de ben grat, doncs, així em va passar a mi mateix, al llindar de la dècada dels anys setanta...

Sempre he pensat que, el fet d’haver-me estat regalat el llibre en un concurs radiofònic, era un designi del déus. De vegades, sóc una mica propens a creure en aquestes coses, ho reconec, però, aleshores jo era un estudiant que estava interessat en la Nova Cançó. Els meus ídols eren el Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, i tots aquells cantautors que tant feren pel redreçament nacional i la recuperació del prestigi de la nostra llengua. Recorde sobretot, que tenia una especial debilitat per l’Ovidi Montllor. L’alcoià era, almenys així em semblava, diferent als altres. Molt més difícil d’encasellar, més original, més seu...

Doncs bé!, al llibre hi havia algunes de les cançons que havia escoltat cantar l’Ovidi. Hi era “El vi”:

“No podia faltar el vi damunt la taula.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la nit: el vi encenia la taula,

encenia la casa, encenia la vida.”

També estava “Els amants”, magnífic poema eròtic que havia escoltat recitar l’Ovidi, amb l’acompanyament del Toti Soler a la guitarra:

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.”

A més a més, al primer capítol del llibre “Teoria i pràctica de la Flor Natural”, estava repetida una frase, que semblava tota una declaració de principis del poeta de Burjassot:

“Un entre tants”. Així es declarava el poeta més gran que ha donat el País Valencià d’Ausiàs ençà... Tot un modest i humil anonimat, que ell imaginava en aquella dècada dels cinquanta, quan va escriure “Els manuscrits de Burjassot”, cicle al que pertany aquest poemari. L’Ovidi havia posat aquest mateix títol al seu primer disc, “Un entre tants”, i això va començar a sorprendre’m.

Per mi va ésser tot un descobriment, però no us penseu que tot es va deure a la meua dèria per la cançó. Potser en un principi em va fer interessar-me, però una vegada immers en la lectura dels poemes, va canviar radicalment la meua opinió sobre la Poesia. L’Estellés parlava de les coses quotidianes. De tot allò que ens havien amagat a l’escola, de tot el que havien callat els nostres pares, arran de la por de tants i tants anys.

Aquells anys grisos de la postguerra, els darrers morts de la repressió franquista, la grogor de les llums dels trens, la misèria de tantes mancances, la ràbia de no poder opinar, el pecat de les coses més belles, com ara el sexe (fonamental, el mateix que la mort, a la poesia estellesiana)... Totes aquestes coses estan presents en aquest petit llibre de poemes, però també l’esperança d’uns temps millors, que sembla mai no vindran, almenys a curt termini, però, no ens desesperem...

Hi ha altres coses al llibre, que també són molt importants, com les nombroses cites dels clàssics. Sobretot d’Ausiàs March, de qui en certa ocasió li va dir al nostre poeta, el seu amic Joan Fuster, que si tingués que pagar-li drets d’autor li hagués costat un ull de la cara. Tanmateix, també hi ha referències a tots els grans autors del nostre Segle d’Or (Ramon Llull, Pere March, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi, Arnau de Vilanova, Anselm Turmeda, Roís de Corella, Joan Timoneda, etc.), una tasca aquesta, la de donar a conèixer els clàssics, molt important en aquells anys, en que tot estava per fer.

Així mateix, també crida l’atenció la gran quantitat de toponímics que hi formen part dels poemes. Sobretot de la ciutat de València i dels seus voltants, per qui l’Estellés sentia una especial atracció.

Ja per finalitzar, voldria destacar la inclusió al darrer capítol del llibre “Propietats de la pena”, del que potser siga el poema més conegut de l’autor:

“Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs...”

Un poema, que han fet seu, generacions i generacions de joves lluitadors per la nostra terra i per la nostra cultura, i que encara avui posa la pell de gallina...

I ja, en clau més personal, vull dir-vos que aquest llibre, no sols va fer el prodigi de convertir-me en un amant de la Poesia. Fins i tot, em va empènyer a escriure-la...

Per això, tan sols vull dir-vos que: Llegiu! Llegiu! Llegiu!... Mai no em cansaré de dir-vos-ho... Podreu trobar-vos amb versos tan sublims com aquests:

“Animal de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes

haver viscut alguna volta en alguna banda.”

Uns versos que em van inspirar la concepció del meu primer poemari...

Gaudiu d’aquest magnífic llibre!

Espere i desitge que us agrade.

***

Godella (País Valencià), 9/VI/2007

©Francesc Arnau i Chinchilla

_____________________________________________________________

El meu llibre de poemes "L'espill de l'orb" s'obri amb una cita de Vicent Andrés Estellés:

“ mentrestant l’orb de naixement, amarg,

recorreria tot el poble, sense

saber ben bé què el duia o el guiava,

enduts pels déus pels carrerons que mai

no havia vist i se sabia... “

“ El gran foc dels garbons “ - V. A. ESTELLÉS -

Ja són 17 anys...

***

El programa "Identitats" de TV3, dirigit i presentat per Josep Maria Espinàs, entrevistava en aquesta ocasió, l'1 de març del 1987, Vicent Andrés Estellés.