Vacances pagades

Foto: Amb un company asturià a Villa Cisneros

Continuant amb el tema del Sàhara, del que sempre he estat receptiu, crític i sobretot reivindicatiu, ací podeu copsar en aquest relat de ficció, basat totalment en fets reals, el que va ésser la meua estada al Sàhara l’any 1975, fent la “mili”.

El relat duu per títol “Vacances pagades”, i ja sé que és una mica llarg, però crec que reflecteix prou bé la meua opinió sobre el tema. També hi ha moltes anècdotes ben divertides de les “putades” que els veterans gastaven als “guripes”...

Foto: Amb els companys valencians al BIR

No vull afegir res al reportatge de “El Temps”, però el cas és que em grinyolen els escandulls si no deixe ben clara la meua opinió de la responsabilitat de l’Estat espanyol, com a potència colonitzadora, envers els saharauís. Sempre he pensat que si no podien fer-se càrrec de les seues obligacions en aquelles dates tan difícils de la transició cap a la democràcia, haurien d’haver passat la responsabilitat a l’ONU, en comptes de signar l’Acord Tripartit de Madrid una setmana abans de la mort del dictador. Un acord que va significar vendre els drets del poble del Sàhara a canvi dels interessos d’uns quants accionistes de Fos-Bucraa, i un acord pesquer avantatjós sobre el banc saharià.

Ja per acabar, un altre poema de la meua estada al territori saharià:

DESERT

L’Aaiun, abril del 75

Així és la terra eixorca,

mai no saps en concret

on acaba el desert

i comença la platja,

no hi ha límits humans

ni fites perdurables,

com mapes escolars,

la mar de color blau

i la terra de groc,

tot és bàsic i simple

com la taula del dos...

És com un mar daurat

al costat d’un mar blau !

***