dilluns, 6 de setembre de 2010

La ressaca estellesiana



Foto de Google: Estàtua d'Estellés a Burjassot

El dissabte vaig estar a la Festa d’Estellés que es va celebrar a Burjassot. Havia quedat amb Joan Daniel Cordero a l’estació de Godella, i anàrem passejant fins la nova seu de Ca Bassot, una planta baixa a la que li han tret molt de partit. Saludàrem els amics que ja coneixia de l’Associació, i ja estaven els poetes/rapsodes a l’escenari preparant el recital, i provant el so. Els hi vaig demanar de participar al recital, i em contestaren que cap problema, que després d’una primera ronda donarien pas a tothom que volgués participar d’entre el públic. Havia agafat de casa el primer volum de l’Obra Completa on està “El gran foc del garbons”, del que pensava recitar dos sonets que parlen de l’orb estellesià, per a enllaçar-los amb algun poema del meu llibre “L’espill de l’orb” (havia pensat en recitar “Llindar”, que parla dels exiliats per les guerres i per la fam). De seguida em vaig adonar de que la cosa no aniria com jo havia previst. La il·luminació era escassa, amb perilles econòmiques que van bé per estalviar energia, però fan poca llum. A més a més, les meues ulleres de llegir, ja me vénen una mica justetes, i estan demanant a crits que me les canvie. Aleshores vaig decidir canviar el programa, i recitar “Els amants” que em sé de memòria de tantes vegades com la vaig escoltar amb la veu de l’Ovidi Montllor. Del meu llibre faria el poema “Llengua” que és molt més curt i fàcil de memoritzar, a més de que anava bé la reivindicació lingüística en un dia com aquest.

Diada d'Estellés a la comunitat blocaire

El recital va començar amb prou de retard. Som mediterranis! Els poetes/rapsodes són tres, i fan poemes d’Estellés. El segon d’ells, que és del poble de Silla, recita “Els amants”, i haig de fer un nou canvi de programa. Com duia el volum on està “El gran foc dels garbons” vaig decidir fer el darrer sonet del llibre, aquell que acaba amb el “poseu-me les ulleres”, que conec prou bé pel disc del Paco Muñoz, i que semblava un vers profètic del que m’estava succeint. Quan va arribar l’hora dels espontanis, em vaig alçar el primer, em vaig presentar al públic, i vaig començar a llegir el sonet del mestre. En arribar al quart vers, no n’hi havia manera de poder esbrinar-lo, i vaig fer una pausa fins aconseguir enfocar la llum a la pàgina i vaig poder llegir el vers incògnit. Vaig estar ben a punt de dirigir-me al públic i demanar-los a aquells que duien ulleres, que me les anaren passant, per provar-me-les totes fins aconseguir les més adients a les meues carències. A continuació vaig recitar el meu poema, i vaig intentar disculpar-me pels meus dubtes, dient a l’audiència que potser el títol del meu llibre, com en un encanteri, m’estava convertint en cec de debò. El cas és que s’estava com a casa, i així dóna gust, el públic reaccionà molt bé, i fins i tot el fill de l’Estellés, a qui ja coneixia de fa alguns anys, em va dir que es pensava que estava fent una “misse en escene”, amb tot això de les ulleres.

Portada del disc de l'Ovidi Montllor "Coral romput"
Després del recital, el sopar al corral on era d’agrair la fresca, després del dia tan calorós que havia fet. A la taula, els amics de Rocafort, de Godella i també algun burjassotí. Tot estava molt bo: l’esgarraet, l’all i pebre, la truita de creïlles, la tonyina amb tomaca, l’amanida, el vi blanc d’Alcubles ben fresquet... Després una bona xerrada amb els amics, la música, el cant d’estil, etc., i nosaltres al corral seguint amb la conversa. A les postres va venir el Dominic Keown, professor de Cambridge i crític de poesia, a qui havia conegut en la meua primera estada a Ca Bassot. Gaudírem del seu humor i de tots els companys, que fan que s’encomane.
Per acabar, un acudit que ens va contar un dels amics de Rocafort: A Simat de la Valldigna, ben de matí un que entra al bar. Demana una cassalla i el cambrer que està mig adormit li serveix de la botella de benzina que hi ha per carregar les misteres. Com veu que el client, després de beure-se-la tota d’un glop es queda una mica parat, li pregunta: “Que vols una altra?” El client li respon: “No, no cal, si tan sols vaig a Tavernes...”
Al voltant de les 2 de la matinada ens n’anàrem cap a casa, amb el mateix mitjà de transport que havíem utilitzat per venir: Com no? Caminant!
En arribar al pis, encara vaig contestar les preguntes de l’entrevista del blog “TUMATEIX LLIBRES”, doncs, li havia fet arribar a la Ramona un parell d’espills per a promoció. El diumenge em vaig alçar prou prompte, i és que l’adrenalina no et deixa dormir, i et va minant com un corcó, o millor encara com el "minador" dels tarongers que a Tavernes de la Valldigna, sempre desmarcant-se en qüestions lingüístiques, anomenen "el submarí". Parlant seriosament, crec que el mot és molt més encertat que no pas l’oficial.
I acabe (ara sí) amb la poesia de l’Estellés, concretament del meu estimat “Llibre de meravelles”:

ACÍ em pariren i ací estic.
i com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d’afanys ric.
Cante l’amor i les parelles
que viuen, beuen i se’n van.
Cante un amor de contraban.
Cante l’amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van.
l’esperança de contraban.
***

2 comentaris:

  1. Fantàstica la crònica, Francesc. Quines males passades que ens juguen les ulleres als qui les necessitem!

    ResponSuprimeix
  2. Bona crònica Francesc, i quina enveja ben entesa em dones anant a aplecs de gent lletraferida i fent-te un grupet d'escriptors, jo espere que com l'Estellés se't puga recordar molts anys ací al nostre país i a tot el domini lingüístic.

    Una abraçada d'amistat Francesc, de Vicent.

    ResponSuprimeix