diumenge, 27 de febrer del 2011

Primer aniversari del meu bloc


Imatges del Google
          
         D'ací poques hores, a la matinada del dilluns 28 de febrer, farà un any des de que vaig encetar la meua aventura pel món blocaire. Recorde que era diumenge, i en una de les meues nits d'insomni d'aquelles que no tens ganes de gitar-te, se'm va ocórrer crear aquest bloc amb el mateix títol que el meu llibre de poemes, que per aquelles dates ja estava totalment enllestit, però que encara no s'albirava la seua publicació. Calgué esperar fins el mes d'agost per a que el meu llibre veiés la llum, però el meu bloc per aquelles dates ja havia assolit vida pròpia.

          Avui, un any després de que vaig mamprendre aquesta tasca, puc dir que han estat amb aquesta 77 les entrades, amb gairebé 3.500 visites de més de 50 seguidors que m'han fet més de 150 comentaris... En aquestes entrades he abocat els meus poemes, les meues reflexions, comentaris de llibres que he llegit, opinions polítiques, etc.. També he participat en alguns jocs literaris, però sobretot he conegut un munt de gent, persones amb les mateixes inquietuds que les meues que m'han enriquit moltíssim. Tan sols per això, ja ha valgut la pena aquesta experiència.

         Moltes gràcies a totes i a tots!!!

diumenge, 20 de febrer del 2011

El tancament de TV3

            

          Després del fet impune del tancament de les emissions de TV3, ens hem quedat glaçats, però ara, després de reflexionar durant més de quaranta-vuit hores, vull donar unes opinions que volen ser positives, malgrat que pinten magres totes les expectatives sobre el futur de TV3 al País Valencià (almenys el futur més proper). Gairebé podríem dir que el nostre serà des d’ara un “País a fosques”, com vaig titular la meua “apagada”, però...

            Potser no han estat capaços, malgrat la seua astúcia, de copsar la ressonància mediàtica (sobretot a Internet) que aquest fet anava a suposar. Les xarxes socials i també alguns webs i blocs, s’han mobilitzat de manera gairebé automàtica, i fins i tot ha hagut una acció de sabotatge al web de la Generalitat Valenciana que sembla ha tingut èxit. Tanmateix, cal reconèixer que a Internet els temes perden l’embranzida inicial amb molta rapidesa, però això no ha fet més que començar, i ara vindran les manifestacions, concentracions, i manifests dels partits polítics i les organitzacions cíviques, que ja es posaren al costat d’ACPV a l’hora d’emetre la seua declaració sobre els motius del tancament (aquesta vegada ha estat una coacció econòmica al més pur estil dels gàngsters). Podem dir que hi eren tots, menys el PP, i fins i tot, el Partit Socialista va treure pit, cosa molt d’agrair perquè ara vénen les Eleccions Municipals i Autonòmiques, i encara que no m’agradaria tenir que dir-ho, crec que el tema encara dóna vots (tan sols cal escoltar les opinions de la gent), i és per això que l’han desenterrat quan tothom ja no se’n recordàvem. 

            I ara m’agradaria fer propostes, però no sóc qui perquè no tinc cap poder de convocatòria per fer-les. Tan sols us diré el que pense fer personalment, per si algú vol imitar-me:

En primer lloc, vaig a seguir veient TV3 per Internet al web TV3 a la carta.

També he pensat en instal·lar-me una antena parabòlica, però no n'estic prou segur de que siga una mesura efectiva. Algú de vosaltres em pot assessorar?

            Fins ara, poques vegades posava Canal 9 (sobretot per la manipulació de les notícies), però d’ara endavant vaig a intentar desconnectar-la del meu televisor fins que no es puga sintonitzar de nou TV3.

            No cal que us diga que vaig a intentar anar a totes les manifestacions que puga per a mostrar el meu rebuig al tancament de TV3.

            I ja per finalitzar, vaig a fer el que sempre he fet, quelcom que avui he vist escrit al blog Can Carrasca i que ara us transcric:

Però sí, alguna cosa puc seguir fent i de moment no em poden furtar... Escriuré en la meua llengua, per més que siga poca la gent que vulga llegir-me, sobre coses meues i sobre la cultura del meu país, i llegiré en la meua llengua. Em susbscriuré a alguna col·lecció literària que ens iguale a uns i altres. Compraré originals de música i vídeo en la meua llengua. Viuré insubornablement com he viscut fins ara tot mostrant que es pot existir perfectament sense la incultura i la banalització uniformadora que els qui ens persegueixen proposen i imposen. No faré res que no haja fet fins ara. Per sort, la meua quotidianitat encara és lliure, o encara s'hi sent lliure. Així és com reivindicaré el nostre dret a existir, vivint intensament.

Res més, desitge que ben aviat tornem a gaudir de TV3, l’única televisió que hem pogut veure totalment en la nostra llengua al llarg dels darrers vint-i-sis anys...

Que es diu molt prompte!


divendres, 18 de febrer del 2011

País a fosques...




Al remat no tindré més remei que anar pensat en instal·lar-me l'antena parabòlica...

diumenge, 13 de febrer del 2011

Comiat a un gran poeta


Imatge capturada del Google

Quan a l’Octubre de l’any 2006 vaig mamprendre a col·laborar al web RC (relatsencatala.cat) em va cridar l’atenció, entre moltes altres coses, un poeta molt prolífic i amb una gran qualitat alhora. A més a més, tenia l’ànima jove, i aleshores me l’imaginava amb trenta anys, per la seua manera d’escriure. Ens comentàvem els nostres poemes i ens encoratjàvem a continuar amb la tasca. Amb ell em passava una cosa molt curiosa; De vegades hi havia coincidències, com ara al seu “mig poema” que fins i tot vaig haver de demanar-li permís per a que el meu relat “Separació de béns”, que per cert li vaig dedicar, no semblés un plagi flagrant...

També em va passar amb el seu poema "adéu", el darrer que va publicar a RC, i que quan el vaig llegir, em va recordar el meu “dels poetes” que jo havia fet al 2005. Són coses que passen al món de les lletres, on segons comentava el mateix Borges, tot el que escrius ja ha estat escrit abans... Tothom fem plagis!  Però, encara reconeixent que és molt difícil escriure res que siga original,  el que ja no és tan normal és el que ens passava a nosaltres. Me’n recorde ara de certa  vegada que cercava un títol per a un poema meu, i quan el vaig trobar, vaig fer una cerca a RC, i ell ja l’havia fet servir...


Imatge capturada del Google


Fa uns quants dies, em vaig assabentar al fòrum de RC, mitjançant una entrada del Jeremias Soler, de que Capdelin (el gran poeta del que estic parlant), que un dia es va acomiadar del web perquè anava a mudar-se de domicili, havia mort després d’una llarga malaltia a finals del 2009, quan comptava setanta anys d’edat.

Sóc conscient de que ha hagut en aquests dies certa polèmica al Fòrum de RC sobre l’ètica del Capdelin a les seues intervencions, fent-se passar per un jove i contactant amb jovenetes per mail. És veritat que he estat ben apunt de no posar aquesta entrada al meu blog en solidaritat amb les “víctimes” d’aquest engany, però estic amb el Jeremias en que no som ningú per a jutjar el comportament de les persones, i menys encara quan aquestes ja no ens poden aportar els seus motius.

És per això que ací deixe el meu tribut a un poeta que mai no vaig conèixer personalment. A la seua família li lliure el meu sincer condol, i ací us deixe el meu poema de l’any 2005, que tant es sembla al que Capdelin va fer servir per acomiadar-se de RC:


DELS POETES

                               
  A Miquel Bauçà “I.M.”

Hi ha poetes elèctrics,
no fan soroll però els notes
i fan llum en les coves.
Uns altres són poetes-cometes,
segueixen tendències i modes
i de sobte fan fil trencat.

Voldria ser un poeta de Diesel,
sempre fent el rodatge
i no acomodar-me enlloc,
com els ànecs al desert
i les flors en els vaixells,
aprenent fins a la mort !

Perquè encara he de fer
tirallongues en vers lliure,
decasíl·labs a cabassos,
haikus, sonets i sextines,
alexandrins i esparsos...
Intentar la prosa lírica
a l’estil de tants poetes,
despullar-me de la rima
quan la rima no millore
la matèria del poema,
elegir el metre exacte
de cada composició,
si la memòria s’esgota
tirar mà del dia a dia,
ser autèntic, ser eclèctic
i gaudir d’inspiració...
Si és que les Muses volen !

***
 2/III/MMV

dissabte, 5 de febrer del 2011

La lluita contra el cranc


         

          Al llarg de l’any hi ha tants “dies mundials de...”, que de ben segur que en tot el calendari no hi ha prou per a tantes causes, i algunes d’aquestes han de compartir la diada amb d’altres tan importants o més. Tanmateix, ahir dia 4 de Febrer es celebrava (és un dir) el Dia Mundial del Càncer, una de les primeres diades (potser la primera amb la del Domund) que començaren a realitzar-se al voltant dels anys seixanta. Qui no recorda el “Dia de la bandereta” amb aquelles taules presidides per les dones dels prohoms del poble, amb les urnes i les guardioles, quan es celebraven les recaptacions de diners, aturant els cotxes per penjar-li les banderoles i també els vianants per recaptar fons destinats per a l’Associació contra el Càncer. 
 
             Tot el meu entorn ha estat molt castigat pel cranc, aquesta veritable lacra del nostre temps, i des dels familiars més directes (ma mare i el meu germà) fins els meus oncles, així com alguns coneguts i amics han estat esquinçats per les seues urpes. Haig de reconèixer que fins i tot en algun temps veia el panorama tan negre que d’haver-me atacat a la meua persona potser m’hagués enfonsat sens remei. Per a que tingueu una idea, us vaig a posar un poema que vaig escriure fa gairebé una dècada (un dels primers) on expose els meus pensaments sobre el càncer:

El cranc

   
A.H.LL. en la memòria
   

EL CRANC està dintre de tots,

tothom tenim el cranc endins,

uns el nodrim i uns altres no,

tot hi depén d’un joc d´atzar.
  

Qui guanya el joc és que ha perdut,

qui perd el joc és que ha guanyat,

però ningú no pot somniar

en aquest joc romandre exempt.
  

No es pot lluitar contra el cranc,

tan sols es pot, si es perd el joc,

morir de vell o d’accident,

doncs si el guanyem, ho tenim clar...
   

Les urpes van per dins del cos,

com si es tractàs d’un llop voraç,

fent-nos patir a tot l’entorn,

prenent allò que tant ens cal.
  

Ara em direu que sóc obscur,

afegireu que us done ois,

però penseu que al joc del cranc,

no es pot jugar anant de fals!

  
10 d’Abril del 2.001 



La malaltia (el cranc) segueix sense ser vençuda del tot, però gràcies a l’esforç col·lectiu i a la investigació, avui en dia podem dir que ja no és sinònim de mort, i que molts casos es curen. En els darrers anys els tractaments i sobretot la prevenció i les campanyes pel diagnòstic precoç (quelcom molt important) han fet que l’esperança de vida dels malalts haja crescut d’una manera espectacular.

En l'actualitat de ben segur que ja no faria un poema tan pessimista com aquest.