dissabte, 4 de setembre de 2010

La veu d'un poble (Homenatge a Vicent Andrés Estellés)


Fotos del Google

El 5 d’abril de l’any 2.003 vaig assistir-hi per primera vegada als sopars-homenatge que organitza Ca Bassot, commemorant l’aniversari del traspàs de Vicent Andrés Estellés. En aquella ocasió acabava de guanyar el Premi de Poesia “Ciutat de Castelló”, i encara me durava l’eufòria (des d’aleshores ja no he guanyat cap premi més) i amb el meu paisà Joan Daniel Cordero, que em va fer de mentor, vaig anar a l’esmentat sopar. Llavors es commemorava el X aniversari de la mort del poeta, i estava convidat l’escriptor Joan F. Mira, que ens va contar unes quantes anècdotes de la seua relació amb l’Estellés. Vaig demanar recitar un poema que li havia dedicat al poeta de Burjassot feia algun temps, i així ho vaig fer, després de que Joan em va presentar a tots els assistents. Després de recitar-lo, amb l’emoció de l’alè del públic, que va esclatar en exclamacions de ràbia a l’escoltar el darrer vers, es va presentar el fill del Vicent, i després de raonar amb ell una estona, li vaig lliurar el poema amb una dedicatòria per a Isabel, la seua mare, que també se n’ha anat amb el Vicent i el seu àngel (aquell que duu els seus cognoms).



Ací teniu el poema, que va ser una de les meues primeres provatures poètiques:


FORNER DE LES PARAULES


“Venies d’una llarga família de forners,

i a tu t’agradaria ser forner, com els teus…”

-VICENT ANDRÉS ESTELLÉS-


En record del gran mestre


He llegit alguns llibres de poetes moderns

que no solen rimar, perquè això és molt difícil,

i ho comprenc perquè a mi em passa el mateix.

Seria molt més fàcil fabricar poesies

com un enginyer de paraules i lletres,

amb les regles exactes i totes les lleis,

tot amb molta buidor, això sí! molt perfecte.


És difícil rimar i també despullar-se,

compartir el que penses amb aquells que et llegeixen,

és difícil pastar i pastar les paraules

com un bon forner, i amb el rent d’un gran geni

construir tots aquells monuments literaris,

i això és el que feres tantíssimes vegades,

tot escrit amb el teu llenguatge planíssim

de paraules senzilles farcides de màgia.


Amb la teua modèstia de fill del forner

ens repeties que eres un entre tants,

crec que no era així, almenys totalment,

i que la veu d´un poble sí que et defineix.

Ja voldrien molts pobles i de molt de llinatge,

tenir entre llurs fills un poeta com tu,

els que no el tenen, l’envegen i l’enyoren,

i els que el tenen quasi sempre l’ignoren.


Sé que li han posat el teu nom a un Institut,

això és veritat i em sembla fantàstic,

però no em trac del cap el teu homenatge,

al jardí de l’antic Cine Novedades*:


"El teu bust ultratjat per uns quants salvatges...!"


***

“X Aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés”


-Burjassot, 5 d’Abril de 2.003-


* Antic teatre i cinema de Burjassot. Avui és un taller de reparacions especialitzat en pneumàtics.




Aquesta nit també aniré a Ca Bassot amb el meu paisà Joan Daniel Cordero i amb Voro, del poble de Rocafort, per recolzar la iniciativa que va sorgir de l'escriptor Josep Lozano fa uns dies. Pense recitar algun poema del meu llibre, que acabe de publicar, i també algun sonet de “El gran foc dels garbons”, uns versos del qual encapçalen el meu poemari “L’espill de l’orb”. M’agraden sobretot els que parlen de la mort amb aquell to sarcàstic i burleta que ningú com l’Estellés, el nostre gran poeta, ha estat capaç de transferir a les seues poesies.

Què us sembla aquest:



"EL GRAN FOC DEL GARBONS"



101


No es sap ben bé què va passar-hi. L’orb

el varen dur al cementeri, mort

i ben mort, amb les llargues mans creuades,

encara que ningú no va poder


tancar-li els ulls, per més que li posaren,

com és ben usual, duros de plom.

En retornar al poble, comentava

tot l’acompanyament les incidències


d’aquell hivern, prunyons, pèls de mamella,

coses banals o transcendents, si es vol.

I algú, en girar-se per pixar, va veure


l’orb que tornava lentament a casa,

irritat, sense dir-los bona nit,

cosa que va sentar molt mal a tots.


***

Per aquesta ocasió deixaré de banda el “Llibre de meravelles” que, com ja he dit en altres ocasions, és el que va fer despertar el meu ego poètic, i també el “Coral romput” amb la veu de l’Ovidi, que considere el súmmum de la Poesia estellesiana.


Salut i Poesia!!!



© Francesc Arnau i Chinchilla


2 comentaris:

  1. Molt emotiu el teu poema, Francesc, no l'havia llegit, crec, o no el recordava; quanta raó tens sobre els pobles que no saben apreciar i estimar els seus poetes... Una abraçada!

    ResponSuprimeix
  2. Hola Francesc,
    Bon recordatori i homenatge a Vicent Andrés Estellés i molt bé el teu poema. Felicitacions!
    Salut, gràcies per ser-hi, bons aliments i bona taula i llarga vida a la Diada d’Estellés!

    ResponSuprimeix