dijous, 25 de novembre del 2010

Sàhara, 35 anys després...


Portada de la revista "El Temps"


La setmana passada, el periodista del setmanari “El Temps” Xevi Camprubí, es va posar en contacte amb mi per fer-me una entrevista sobre la meua estada al Sàhara Occidental, on vaig fer la mili l’any 1975. S’havia assabentat de la meua adreça mitjançant el web “SAHARA CASH”, on col·labore des de fa algun temps. Ens va enviar un qüestionari a uns quants de nosaltres (tots els que acceptàrem), i ja està la revista als quioscs, amb el reportatge “Nostàlgia del desert” on es fa ressò de les nostres opinions.

En aquest enllaç es pot llegir el reportatge a l’edició digital de la revista:

"NOSTÀLGIA DEL DESERT"

I no vull afegir res més al què dic al reportatge (crec que la meua opinió està prou clara), però si que voldria transcriure en aquest espai un poema dels que em va inspirar la meua estància al Sàhara:


SÀHARA


Villa Cisneros (Dakhla en l’actualitat), any 1.975.


Parlàvem del Siroco, sense saber-ne res

amb tot l’atreviment, com fan els ignorants,

un vent de terra roja de desert africà,

un vent incandescent que escalfava els metalls

dels canons dels fusells, les sivelles i els plats,

els rombes d’Intendència cosits a les camises...

Parlàvem de les lefes sense saber que eren

uns rèptils llegendaris d’aquells destacaments,

a dintre del desert, terreny del Polisario...

Parlàvem de les núvies, i no se’n recordàvem

de les seues carícies, de les seues paraules...

Parlàvem de Península, un indret tan llunyà

com avui hi parlaríem del Japó o d’Austràlia...

Parlàvem del futur amb moltes esperances,

desig de Llibertat... La dama inconeguda !

***

Imatge de Google

dissabte, 20 de novembre del 2010

En blanc i negre



Afegint-me a la iniciativa dels blocaires Assumpta i Ferran, que fins ara mai no havia visitat, he triat unes fotos de quan era xicotet. A ma mare li agradava molt fer-nos fotos a mi i als meus germans, i també disfressar-nos. Això que en aquells temps no tenien càmeres fotogràfiques en casa com ara, i havien d'anar al fotògraf, o bé que ell vingués a fer-nos les fotos. Després també ho va continuar fent amb els néts, però ja teníem càmera de fotos a casa, i tot era molt més fàcil.

Les fotos en blanc i negre de sempre m'han agradat. Les trobe més autèntiques, més valuoses, com també em passa amb els documentals antics.

En la primera foto tenia un any. És una foto d'estudi feta a València. Per suposat no me'n recorde, però de sempre m'ha cridat molt l'atenció el vestit de mariner que porte, que sembla dels anys del can-can, on s'endevinen els bolquers.



La segona és una foto feta a casa del "tio Egea", el fotògraf del poble. Ma tia Maria, la germana de la meua mare, va anar a fotografiar la meua cosina Mª Àngels vestida de sevillana, i com hi havia també un vestit de cordovès, ma mare me'l va posar, vaig agafar el "puro" i… Una parella d'andalusos!



La tercera foto és de la platja. Recorde aquells viatges amb el trenet fins la platja de les Arenes. Aleshores, fèiem transbordament a l'estació del Pont de Fusta, i després fins i tot creuàvem les vies del “tren xurro”. Semblava que se n'anàvem a l'altra part del món...



Ja per finalitzar la sessió, una foto d’aquelles que ens feien al col·legi, muntat a la Vespa. Si es fixeu bé, s'adonareu de que amb la llengua fora estava fent el soroll del motor. Aquesta tècnica, anys després, va ésser emprada també pel meu fill Guillem, i immortalitzada a les fotos, encara que aquestes eren en color. Res a veure amb la qualitat del blanc i negre...


dijous, 11 de novembre del 2010

Jocs Literaris de Novembre


Premis que rebrà el guanyador dels "Jocs Literaris de Novembre"

El blog de l'escriptor Jesús M. Tibau "tens un racó dalt del món", que és un dels més prolífics de la "catosfera", va convocar a principi del mes el "Premi Jocs Literaris de Novembre". Ací podeu consultar les bases, i encara sou a temps de participar. També volia dir-vos que el guanyador rebrà un lot de llibres i música. Entre els llibres, podreu gaudir entre d'altres, de la novel·la "Amable" de Francesc Mompó, i del meu "L'espill de l'orb", amb la dedicatòria del autors.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Masoquistes?


"Dofí rient-se" (Imatge del Google)
Pensava en la iguana, un ésser estrany com havia dit l'escriptor Kirmen Uribe, però molt més rar era el dofí, que malgrat tots els ensurts i les humiliacions de part dels homes, encara continuava nedant al costat dels vaixells i participant als espectacles aberrants del circ... Que no seran masoquistes?

(Microconte que participa al "JOC DE LLETRES DE NADAL" proposat per "TUMATEIX LLIBRES").

dissabte, 6 de novembre del 2010

La iguana i el tigre: Kirmen Uribe


"En la romeria" de Aurelio Arteta Errasti (1917-18), Museo de Bellas Artes de Bilbao.

Vaig conèixer a Kirmen Uribe, poeta basc, en una conferència sobre la Literatura basca, que va donar al Saló Valencià del Llibre, quan es celebrava a la Biblioteca Valenciana (Sant Miquel dels Reis), ja fa uns quants anys. Recorde la comparació que feu de la Literatura en euskera amb la iguana, un animal preciós, i al mateix temps rar. Tant em va agradar que fins i tot vaig fer un poema, traspassant la situació a la Literatura en català que es fa al País Valencià. Una primera versió del mateix, on la iguana va estar sustituida per un tigre, es troba al "Llibre del tigre", espai digital del poeta Joan Navarro.

Doncs bé, ara m'he trobat amb la primera immersió del poeta a la novel·la. Es tracta de "Bilbao-New York-Bilbao", amb la que va guanyar el Premi Nacional de Narrativa del 2009 i el de la Crítica del 2008 en euskera, i també el Premi de la Fundació Ramón Rubial i el del Gremi de Llibrers d'Euskadi. Un debut espectacular en el panorama de la narrativa hispànica.

És una novel·la que barreja la ficció i l'autobiografia, amb una escriptura senzilla i amena que ens mostra documents, cartes, diaris, relats, contes de vells, diccionaris, etc., així com una magnífica reproducció fotogràfica del quadre "En la romería" del pintor Aurelio Arteta Errasti, que és una de les peces del trenclacosques que conforma el llibre.

Amb un estil entranyable que de vegades ens recorda el millor Bernardo Atxaga dels contes sobre Obaba, el poble mític, amb aquell pòsit de tradició i poesia (tots dos han estat poetes abans de narradors), a més de la immensa devoció per la seua terra.

Al principi de la novel·la, l'autor ens regala amb una altra perla sobre l'euskera. Diu que va estar l'escriptora americana Phillis Levin, qui la va dir: "Amb tantes ics, el vostre idioma (l'euskera) sembla el mapa del tresor". Ell diu que és la definició més bella que ha escoltat mai de cap idioma. El mateix em va passar a mi al seu dia, amb la seua definició de la Literatura en euskera, acomparant-la a una iguana.

En fi, no vull desvetllar la trama, cal capbussar-se en la lectura i anar descobrint-la cadascú, però sí que puc dir sense embuts, que és una novel·la que recomane a tothom. Sobretot a tots aquells que van fugint dels best-sellers, com és el meu cas sense anar més lluny.

Kirmen Uribe, (foto del Google).

Ací teniu el poema que vaig fer arran d'escoltar la definició de Kirmen Uribe de la Literatura en euskera. Per supost, a ell està dedicat:


la iguana


A Kirmen Uribe, poeta basc


La poesia en català

És el mateix que una iguana,

Un monstre rar i estrany

I alhora fabulós,

Per uns és lleig,

Per altres és preciós,

I més ací a València.

Si ahir era difícil,

Avui també és difícil,

Demà serà difícil,

La nostra tasca mai

No ha estat paseig en barca

Ni crec que mai ho estiga

En un futur proper.

Haurem de treure el tigre

que tots duem endintre...

***

28/XI/2.003