Viatge a Barcelona

Amb Isabel a la Plaça de Catalunya (Totes les fotos són de la meua propietat)

Ara que ja he descansat una mica del viatge (tornàrem anit en autobús), vaig a fer una petita crònica, com ja vaig anunciar a l’entrada anterior.

Eixírem divendres a les 10 del matí de l’Estació d’Autobusos de València. El cel no estava gens clar, i només arribar a l’alçada de Castelló, es va posar a ploure a bots i barrals. El viatge no podia mamprendre amb pitjors auguris, a més del que ja havien anunciat els meteoròlegs. Tanmateix, en arribar a l’Estació del Nord de Barcelona, va amainar considerablement la pluja. Tant és així que, com l’Hotel Glòries (on teníem feta la reserva) era ben a prop, decidírem anar caminant i una vegada deixàrem l’equipatge a l’habitació, preguntàrem a la recepció un lloc on anar a dinar per la zona. Al mateix carrer de l’hotel, dinàrem al “Bar El Punt” de manera exquisida i a un preu raonable. Per la vesprada vam estar passejant pel Passeig de Gràcia i també per la Plaça de Catalunya i per les Rambles. Feia una miqueta de fred (frescoreta que diem al poble), però almenys la pluja ens va respectar. Haig de dir que tots els trajectes dels tres dies el hem fet amb el transport públic (sobretot en metro). El nostre hotel estava a prop de la Plaça Monumental de Toros, que és una parada de metro abans de la Sagrada Família. Després d’endinsar-nos a la Ciutat Vella, on ens apropàrem fins la Catedral (en plena processó del Divendres Sant), i també vam estar a les portes del Palau de la Generalitat i de l’Ajuntament,  sopàrem al mateix Passeig de Gràcia, en un lloc especialitzat en tapes, una mica massa turístic, on la presentació és molt millor que no pas la qualitat del producte. El lloc es diu “Divinus” i sembla que és una mena de franquícia.

Signant el meu llibre a la parada de la "Llibreria Punt i apart"

A l’endemà, Diada de Sant Jordi, amb desdejuni a l’hotel i ens dirigírem a la Rambla de Catalunya, lloc on estava instal·lada la paradeta dels companys de RC. Allí vaig saludar uns quants companys relataires (Epicuri, Bruna, Mª Jesús, Anna, Vicenç, etc.) i després de deixar el meus llibres, remuntàrem la Rambla cap a la parada de la llibreria “Punt i apart”, on havia quedat a les 11 hores per signar el meu llibre “L’espill de l’orb”. Em vaig presentar amb puntualitat anglesa i, després de presentar-me al company Sergi, vaig seure al lloc que m’havien reservat, on hi havia un cartell anunciant l’avinentesa. Només arribar, es va presentar un home que em va proposar que li fes de “negre” per escriure una novel·la basada en la seua vida. Jo li vaig dir que la narrativa no era el meu fort, i el vaig enviar a la paradeta on hi eren els companys de RC. Després es presentaren el Joan Gausachs, company relataire a qui no tenia el gust de conèixer en persona, i un amic seu, que em demanàrem que els signés el llibre. També li vaig signar un altre per a la seua filla Núria.

Em va impressionar moltíssim la quantitat de gent que desfilava per les paradetes, famílies senceres amb les roses i els llibres. És una cosa difícil de creure en un món on el personal cada vegada llegeix menys. Isabel, la meua dona, me comentava que els carrers semblaven tan atapeïts com els voltants de la Plaça de l’Ajuntament de València els dies de Falles a l’hora de la “mascletà”.

La parada dels companys de RC a la Rambla de Catalunya

Vaig quedar amb els de la paradeta de la llibreria que després de dinar tornaria per estar-me signant una estona més, i vam passar per la de RC, on havíem quedat amb uns quants companys per anar a dinar (entre ells alguns xicons de Vic i també la Laura, la famosa poetessa de RC). Anàrem a un local del Carrer del Bruc, una mica allunyat del centre, que es diu “Nostrum”, i que està especialitzat en menjars preparats. El lloc el coneixia l’Epicuri i, malgrat no ser el que jo m’esperava per dinar, poguérem estar ben amples i així raonar a plaer de lletres, de política i, fins i tot, una mica de futbol (faltaria més!). A més a més, el pollastre a l’ast que demanàrem Isabel i jo es podia menjar, i el vi blanc del Penedès estava fresquet i bo de veritat. Després d’arreglar el País, se’n tornàrem una altra vegada a la paradeta, on saludàrem uns altres companys, i que ells aprofitaren per anar a pegar un mosset. Nosaltres, amb companyia de la dona d’Epicuri, anàrem a prendre cafè a una cafeteria del Passeig de Gràcia, i després de nou a la parada de la llibreria, com havíem quedat. Ben aviat, vaig arreplegar els llibres que sobraven, ens acomiadàrem del Sergi i davallàrem la Rambla de Catalunya, bocabadats del que vèiem. En cap moment no amainava el fluix de la gent. Ens aturàrem en alguna carpa, com la d’Òmnium Cultural, on era el Jordi Cabré signant els seus llibres. Vaig aprofitar per a, seguint amb la meua política de difusió del meu poemari, lliurar-li el meu llibre amb una dedicatòria. Isabel també va aprofitar per a que l’escriptora Elvira Lindo li signés la seua darrera novel·la (un encàrrec que li havien fet). Quan arribàrem a la parada de RC vaig saludar alguns companys que encara no havia vist (Núria Niubó, Aleix de Ferrater, Calderer, Núria Dalmau, foster, Afrodita, etc.). Bescanviàrem alguns llibres, i quan va arribar l’hora de tancar la paradeta, els vaig fer una donació de tots els meus que havien restat per vendre, i ens acomiadàrem fins a la propera ocasió que (això mai no es sap) espere siga ben prompte.

Aleshores, agafàrem el metro a l’estació del Passeig de Gràcia i ens dirigírem a l’hotel, on després de descansar una miqueta (els peus ens bullien) li demanàrem a la xicona de recepció on anar per sopar no massa lluny. Ens va recomanar el “Restaurant Hostalets” de cuina casolana al Carrer dels Enamorats, ben adient per la data, però en arribar ens trobàrem amb un cartell a la porta on posava que fins dilluns no obririen al públic. Decidírem anar a a un bar de la Diagonal, prop de la Plaça de Bous, on ens férem uns plats combinats.

Al Passeig Marítim

El diumenge el dedicàrem a fer turisme. En primer lloc, després del desdejuni a l’hotel, ens dirigírem amb el metro fins la Vila Olímpica. Anàrem passejant pel Passeig Marítim fins  “La Barceloneta”, una barriada farcida de restaurants, on en un principi havíem pensat dinar. Tanmateix, degut en part a l’hora en que ens trobàvem, vam canviar de plans, i després d’agafar l’autobús de línea (crec que era el 64) anàrem fins el Monument a Colom. Allí vam baixar i remuntàrem tota la Rambla fins la Plaça de Catalunya. Dinàrem al “Restaurant Santa Anna”, al Carrer del mateix nom, i després d’agafar el metro per tornar a l’hotel (hi ha servei cada quatre minuts), decidírem que per la vesprada aniríem a visitar Montjuïc. Així ho vam fer, i vam estar com tants turistes admirant la font, el palau, l’estadi, i tot el parc en general... Impressionant!

  

Al Palau de Montjuïc

Quan ja es va fer de nit, decidírem sopar per les rodalies de la Plaça d’Espanya, després de visitar Les Arenes, que era una antiga Plaça de Bous, convertida en centre comercial. És espectacular la forma com s’ha adaptat l’espai, així com les vistes que s’albiren des de la terrassa. Vam trobar un lloc on, dintre del tarannà turístic de la zona, no estava gens malament ni la qualitat ni el preu. El bacallà a la llauna el vaig trobar deliciós...

Ja tan sols ens restava el dilluns de Pasqua, el dia de la nostra tornada cap a les terres del Sud del Gran Riu... Com hauríem d’agafar l’autobús a les 16,30 hores, a l’Estació d’Autobusos del Nord, ben a prop de l’hotel, decidírem anar a visitar la Sagrada Família (una parada de metro més enllà). Cal dir que nosaltres havíem estat fa trenta anys, quan pràcticament encara no n’hi havia res construït que no fossen les dues façanes amb les quatres torres. Avui es pot veure la planta de l’església que està gairebé finalitzada, amb les columnes espectaculars, i tota la fantasia del món gaudinià, que sembla d’uns altres món, malgrat que, gràcies al magnífic museu on s’expliquen moltes de les idees de l’arquitecte, ens adonem que gairebé tot és tret de la Natura, gràcies a la seua gran capacitat d’observació. Espectacular la gran quantitat de turistes que visiten el monument, dels que destacaria pel seu nombre els italians i els japonesos...

Vista del sostre de la Sagrada Família, espectaculars paisatges d'un altre món...

Això sí! Encara continua en obres...

Aprofitant que el dilluns obrien el restaurant del Carrer dels Enamorats, fins allí ens hem dirigit per dinar, fugint dels locals més turístics a prop de la Sagrada Família. I crec que ho hem encertat, perquè ens han servit una sopa ben bona amb regust casolà, unes carxofes a la brasa, un magnífic assortit d’embotits (amb catalana de la blanca i de la negra) i vedella guisada amb bolets (jo he demanat pollastre a la brasa). Tot regat amb un magnífic vi blanc del Penedès.

I fins ací és tot. Anàrem a la recepció de l’hotel, on havíem deixat les maletes, i encara li vaig dedicar un llibre a Frederic, el noi que hi era a la recepció i que es va interessar per la meua primera experiència com a escriptor al Sant Jordi. El camí fins a València se’ns va fer una mica més pesat que el d’anada, potser perquè l’autobús era una mica més incòmode, però almenys no va haver-hi cap incident, i a l’entrada de la ciutat no hi va haver cap retenció.

En resum, un viatge per repetir, del que destacaria la Diada de Sant Jordi com a festa excepcional dedicada al llibre, el tarannà turístic a nivell internacional de la ciutat de Barcelona, i els seus serveis de transport públic (el metro és magnífic).

També és molt d’agrair que el temps al remat no fos tan dolent com s’esperava, i que almenys no plogués tant com havien pronosticat... 

El llibre i la rosa, elements d'una festa singular que cal conservar...         

El meu país és el país del Lluís...

La manifestació començava a les Torres de Quart (totes les fotos són meues)

            Fa una estona que acabe d’arribar de la manifestació convocada per ACPV contra el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià. He eixit de casa a les 17,30 hores i he agafat el “Metro”. He baixat a l’estació d’Àngel Guimerà i m’he dirigit cap a les Torres de Quart. Allí estava tota la gent ocupant els carrers, amb les banderes i les pancartes d’Esquerra, dels Sindicats, del Bloc, dels Col·lectius, etc.. Després de gairebé quaranta minuts de “plantó”, ja em temia que passés el mateix que a la manifestació contra la guerra del 2003, quan no poguérem ni moure’ns  de la bocana del “Metro”. Crec que tot aquest aldarull ha estat una mica provocat per la manca d’organització, i parle de personal que organitze una mica, com passa a les manifestacions dels sindicats. El que passa és que aquesta convocatòria, que sobretot s’ha fet a la xarxa, és una mica com un experiment, i cal aprendre per a les properes, que de ben segur vindran...

Sempre s'agraeix trobar gent del poble... ( el metge Enric Llopis)

             Després he anat remuntant la “mani” i he fet fotografies d’algunes pancartes. Molta gent cantant, dolçainers tocant les cançons de sempre, també molta gent vinguda del Nord del Gran Riu (s’agraeix), i moltíssims  joves taral·lejant les consignes que ja tots coneixem: Volem TV3! Camps a la presó! Sí hi ha INDEPENDÈNCIA!!! Etc....

Pancarta dels companys de CA BASSOT

            Així doncs, he arribat a les Torres de Serrans, i aleshores m’he adonat de que allí era on tindria lloc el final de la manifestació. He hagut d’escalar tanques de ferro i bardisses de pedra, fins posar-me al Pont dels Serrans, enfront de l’escenari, on he escoltat el manifest d’Acció  Cultural del País Valencià que ha llegit una actriu. Després han presentat el Lluís... No s’escoltava res, ni tampoc quan el Llach ha dit unes paraules. Ja estava una mica cabrejat, però quan ha sonat el piano i la veu del cantant se m’ha passat tot:

            Ha cantat només tres cançons, com crec que havia anunciat a les xarxes socials (jo encara no hi sóc). Ha començat amb la que m’ha fet vessar les primeres llàgrimes:

ABRIL DEL 74

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca 
digueu-li que la vull 
però no puc anar a estimar-la. 
Que encara hi ha combat. 
Companys, si coneixeu el cant de la sirena 
allà enmig del mar 
jo l'aniria a veure. 
Però encara hi ha combat. 
I si un trist atzar m'atura i caic a terra 
porteu tots els meus cants 
i un ram de flors vermelles 
a qui tant he estimat. 
Companys, si busqueu les primaveres lliures 
amb vosaltres vull anar 
que per poder-les viure 
jo me n'he fet soldat. 
I si un trist atzar m'atura i caic a terra 
porteu tots els meus cants 
i un ram de flors vermelles 
a qui tant he estimat. 
Quan guanyem el combat. 

              Després, mentre que la majoria dels manifestants encara estaven a més d’un quilòmetre de les Torres de Serrans ha interpretat la cançó “No abarateixis els somnis”, i ens ha demostrat que s’ha retirat perquè li ha eixit dels ous, doncs, en aquesta cançó fa tota una demostració de com s’interpreta a ritme de jazz...

            Ja per finalitzar, ens ha interpretat “Silenci”, una cançó que tothom coneixem, i que té una lletra que sembla feta a propòsit per a l’ocasió, malgrat els trenta anys des de la seua publicació:

SILENCI

Si m'heu de fer callar 
que sigui ara, 
ara que puc dir no, 
i res no teniu per a comprar-me. 

Que no vull esperar. 
Que sigui ara! 
Ara que puc sentir 
el pes de tanta basarda. 

Que no em sap cap greu 
dur la boca tancada, 
sou vosaltres qui heu fet 
del silenci paraules. 

Que no vull esperar, 
que el temps rovelli l'arma, 
que no vull que la por 
tingui més temps per a guanyar-me. 

Si m'heu de fer callar 
que sigui ara, 
ara que tinc les mans 
per a canviar de guitarra.

            La veritat és que aquesta darrera cançó sembla feta per a l’ocasió, i després de l’acomiadament del Lluís, abraçant  l’Eliseu Climent, la gent que m’envoltava ha mamprès a demanar “l’estaca”, però em sembla que la proposta no li ha arribat... De veritat crec que no ho ha escoltat, encara que més que cantar-la, el que de veritat ens caldria és una bona estaca per fer-la servir... Però no! Nosaltres som pacífics i no creguem en la violència...

            Després de l’acomiadament de l’acte, he anat a l’estació del Pont de Fusta, he agafat el tramvia fins a l’Empalme, i des d’allí el “Metro” fins el poble. Comentant l’esdeveniment amb un home de Montcada que també venia del mateix lloc (no conec el seu nom, però era de la meua quinta i duia una bici), hem arribat a la conclusió de que de ben segur no hi trobaríem “cap país en tot lo món” on feren una manifestació tan multitudinària com la que hem fet, reivindicant veure un canal de televisió...

            Al Segle XXI, on fins i tot el que tenim són massa canals i, com diria el Forges: "Paí í ísss!!!"



L'escenari (totes les fotos són meues)

Si voleu veure un resum  del que ha estat la "mani"       .............       CLIQUEU ACÍ!!!

Doncs:

 
El meu país és el país del Lluís!!!

Pa negre

Cartell de la pel·lícula

Mai no he estat partidari de veure una adaptació cinematogràfica d’una novel·la, abans d’haver-la llegida, i tanmateix moltes vegades potser siga el millor, però en aquesta ocasió, després d’haver llegit que aquesta és una versió força lliure, i que fins i tot agafa situacions d’altres novel·les del mateix autor, per a intentar esmerçar la manca d’acció (quelcom que no li va bé al cine), m’he decidit a trencar aquesta norma. A més a més, m’he assabentat que vindria el director a la presentació de la peli a València. També es dóna la circumstància de que tenia el dia lliure, perquè havien d’haver operat la meua sogra de la cataracta de l’ull dret (al remat no ha estat així perquè el metge ha considerat que l’herpes que li ha eixit podia complicar el post-operatori).

Així que, a les 19,30 hores, d'ahir dilluns, vaig agafar el meu Forfi i me'n vaig anar a València, als Cines Babel, que estan a prop del Pont d’Aragó, l’únic lloc de la ciutat on s’exhibeix el film en versió original (amb subtítols en castellà).

Vaig arribar al cine, vaig aparcar i... no quedaven localitats. Aleshores, em vaig esperar a que el públic anés entrant i la taquillera va dir que ens podia vendre cinc entrades de la primera fila. Vaig comprar una sense pensar-m´ho, i després d’una breu presentació va mamprendre la pel·lícula.

Haig de dir que val la pena veure-la. No contaré l’argument, però sí us dic que fa patir i molt. Els protagonistes viuen la grisor de la post-guerra, on hi ha la misèria, les privacions i el que és lo pitjor; la pèrdua dels ideals. Tota l’acció està vista sota l’òptica dels infants, que se n’adonen de que els seus referents van perdent credibilitat, i ells també s’endinsen en aquest món de mentires on cadascú busca la seua salvació.

La fotografia, les localitzacions, l’atrezzo, la producció en general, etc., tot està ben acurat, doncs, la pel·lícula ha estat finançada en part per la Televisió de Catalunya, amb la participació de TVE, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura, el que ha permès realitzar un producte plenament europeu en quant al seu potencial comercial.

Una vegada finalitzat el film, que va tenir una duració de 112 minuts, va haver una gran ovació del públic, i a continuació hi va haver una espècie de fòrum, on els espectadors poguérem preguntar-li al director Agustí Villaronga i també a la productora Isona Passola, totes aquelles qüestions que se’ns va ocórrer, com ara anècdotes del rodatge, del finançament i fins i tot de les intencions artístiques (metàfores, visió crítica de l’època, etc.). Per mi va estar molt curiosa l’explicació de que la venda a l’enemic d’alguns dels personatges simbolitza el mateix que va passar amb la nació catalana i totes les seues reivindicacions, que van estar venudes als vencedors per evitar una major desfeta.

El director de la pel·lícula Agustí Villaronga

Per la meua banda li vaig preguntar que a més de “Pa negre”, amb quines altres novel·les de l’Emili Teixidor s’havia basat per a fer el guió de la pel·lícula. L’Agustí em va dir que, efectivament, s’havia inspirat també en alguns contes de l’autor que també transcorren a la Plana de Vic, i en la magnífica novel·la “Retrat d’un assassí d’ocells”.

Cap a les 23 hores, després d’haver felicitat el director i els productors de la pel·lícula, vaig tornar cap a casa satisfet per una bona sessió de cinema, que recomane a tothom. Als Cines Babel, hi ha l’ocasió de veure la pel·lícula en versió original, encara que amb subtítols en castellà, però en no mirar les lletres prou...

© Francesc Arnau i Chinchilla

La meua adhesió

SOMNIEM (encara...)

...encara el Llach !

La sentència de la discòrdia

No voldria repetir tot el que s’ha dit des de que es va fer pública pels mitjans de comunicació, la sentència del TC sobre la reforma de l’Estatut de Catalunya, perquè és obvi, i ja ha fet córrer rius de tinta; La inoportunitat política de la sentència, la manca de legitimitat moral del tribunal (el millor que hagués pogut fer és declarar-se incompetent), etc., però tampoc no cal oblidar que aquestes són les regles del joc acceptades per tothom, i tard o d’hora s’esperava aquesta autèntica barrabassada, o fins i tot una de molt més grossa.

Aquesta (la sentència) ha caigut com un masclet enmig d’un formiguer, i això que ja s’ho esperaven, i també ha demostrat que els polítics no estan a l’alçada, doncs, de seguida s’han posat a barallar-se, ja que les eleccions són ben a prop, i cadascú vol salvar les distàncies amb els altres. Açò va quedar palès al programa Àgora on intervingueren els representants de tots els grups polítics del Parlament de Catalunya, que donaren la impressió de que el que més els interessava era treure’n profit i atacar l’adversari. Només hem de veure l’espectacle tan lamentable que han donat (sobretot els socialistes) amb l’assumpte del lema que encapçalarà la manifestació del proper dissabte.

Parlant seriosament, crec que tothom ha d’anar a la manifestació malgrat les desavinences, doncs sempre romandrà a les retines la imatge de milers i milers de catalans protestant per la sentència, i aquesta imatge també és important. Jo he enviat la meua adhesió, i ja m’agradaria que al País Valencià ens trobàrem al mateix cas, en comptes d’estar parlant sempre de que som els millors del món, mentre que els nostres governants s’omplin les butxaques.

I ara què? Això és el més important, i potser com diuen molts, el camí estatutari ha arribat a un punt mort i ara calen altres vies, com podria ser continuar amb les consultes populars fins arribar al referèndum per la independència, encara que aquesta, segons diu amb ironia el Francesc Puigcarbó al seu bloc, la va matar ahir Puyol d’un cop de cap.

I ja per finalitzar, voldia dir que potser es done el cas, com va reconèixer el president del Parlament de Catalunya Ernest Benach en una entrevista a TV3, de que el proper dissabte Barcelona s’omplís de senyeres catalanes, i tanmateix el diumenge siguen les banderes espanyoles les que proliferen pertot arreu, celebrant el triomf històric de la selecció de futbol al Mundial de Sud-Àfrica.

Paranoia??? Bogeria??? Dualitat???

Res de tot això, tan sols la realitat d’un país tan poc normal com el nostre.