Presentació del llibre "Paraula d'Espriu"

Invitació a l'acte de la presentació del recull

         Ací teniu les comunicacions  de l'ARC sobre la presentació del llibre "Paraula d'Espriu", que ha estat editat arran de les participacions al concurs que va organitzar la mateixa ARC, i que compta amb la finalitat solidària de recaptar diners per a la Marató de TV3, que enguany està dedicada a les malalties neurodegeneratives. La gala tindrà lloc el proper dissabte, 30 de novembre a l'Auditori de la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, i malgrat que al recull hi ha el meu poema "He caminat estances de la casa...), no podré estar a l'acte, com m'agradaria, però el meu pensament serà amb tots vosaltres, companys...

         Programació de la gala:

***

Estellés euskaraz (presentació del llibre)

Plantar cara a la vida (Marc&Marc)

          El diumenge passat, dia 10 de novembre, era el dia del meu 60è aniversari (com passa el temps!), i després de vindre de la caseta de Bétera, on celebràrem l'esdeveniment amb escreix, vaig anar al Teatre "Capitolio", per a estar present en un acte insòlit: La presentació d'una antologia dels poemes d'Estellés traduïts al basc. 

          L'acte va estar presentat per Paco Inclán, i Héctor Arnau, que han estat els que han parit aquesta obra, encara que això no vol dir que hagen copulat  (o potser sí, no ho sé...), doncs és ben difícil dur a terme avui en dia una tasca com aquesta de traduir llengües "minoritàries", per no dir-les residuals i apunt d'extingir-se... I una merda! Això voldrien alguns...

          Van intervenir (entre d'altres), Laia Climet (Edicions 3 i 4), Vicent Anyó (Fundació VAE),  Eduard Marco i Escamilla (poeta del nostre poble), Josep Aparicio "Apa" (la millor veu de l'Horta), i els rapsodes Gemma Sanginés, Dabid González (membres de la Euskalzaleok-Valentzia) i Lluís Carmona (impulsor del projecte), que van fer que la poesia del nostre poeta nacional s'escoltés per primera vegada en euskera al nostre poble.

La millor veu de l'Horta (Héctor Arnau "dixit")

          També assistiren a l'acte les primeres autoritats dels pobles de Godella i Burjassot, que han col·laborat amb aquesta edició històrica de la poesia estellesiana, al costat de la Fundació VAE...

Després, Marc Sempere i Marc Egea ens oferiren el concert "Plantar cara a la vida", una visió diferent dels poemes d'Estellés, amb acompanyament instrumental inèdit...

          I ja per acabar, tan sols dir que el proper 8 de desembre serà presentat a la "Durangoko Azoka" (Fira del Llibre en Basc) a la localitat de Durango. Gerardo Markuleta, poeta i traductor dels poemes, també va intervindre a l'acte, i va dir que la traducció al basc dels poemes d'Estellés era una assignatura pendent per a la literatura basca, que ara s'havia fet realitat.

Cloenda de l'acte (totes les fotos són d'Andreu García)

***

   

Presentació del llibre "A ras de suelo" a Rocafort

Presentació del llibre al jardí de la Casa de Cultura de Rocafort (fotos meues)

         Avui diumenge, coincidint amb la Fira del Llibre, que es celebrava a Rocafort, poble veí del meu, m'havia marcat al calendari anar a la presentació del llibre que el poeta Antonio M. Herrera ha fet sobre l'Estellés.

         Per mi, ja ho sabeu, parlar de l'Estellés és com parlar de Déu, i per això volia comentar una mica aquest llibre del poeta i amic Antonio, editat per l'Ajuntament de Rocafort.

         La primera part, parla del monument que hi ha a Burjassot, a la Plaça de l'Ajuntament, on l'Antonio tenia les seues converses amb el Vicent.

         La segona és una mica un homenatge a la lluita que va dur el poeta de Burjassot pel seu País, per la seua llengua, i per la seua dignitat. Ha estat molt gràfica, l'anècdota que ens ha relatat l'Enric Peris, un company de la seua época de periodista a "Las Provincias", quan el tenien desterrat en una oficina minúscula, sense cap càrrec ni responsabilitat, malgrat ser cap de redacció. Doncs bé, quan el va visitar al seu "exili", el Vicent li va dir: "Què et sembla xiquet? Ací em tenen com un pardalet a la gàbia."

Antonio M. Herrera, llegint un poema del seu llibre

         S'han llegit alguns poemes del llibre, però jo em quede amb aquest:

                     19.

                     Te traigo hoy varios periódicos. Ya los conoces.

                     Lo que no conoces es la irritada crispación

                     que afilan los que aprendieron a escribir

                     pero no a hacer de la palabra un mensaje.

                     Toscos o exquisitos,

                     tienen los caminos del lobo de camada,

                     y en la baba, un cierto veneno de alacrán.

                     No es el impulso de razón lo que los mueve.

                    Es la banda facinerosamente acrítica o el sueldo.

                    No ven la idea, ven la pieza, el enemigo.

                    ¿Quieres oir los titulares?

                    Te advierto que ya no hay la inocencia patria,

                     esa inopia que imponía

                     primero el vacío por mandato

                     y después la ilusión desencantada.

                    ¿Te acuerdas de cuando la lucha era

                     comer con dignidad

                     y conquistar la dignidad de ser?

                     No corren buenos tiempos, Vicent.

                     A base de consumo de fobias y consignas,

                     nos estamos quedando tan pobres

                     que hemos perdido,

                     además de los modales, las palabras.

                     No corren buenos tiempos.

***

          Moltes gràcies, Antonio, per haver fet aquest llibre sobre la poesia del meu mestre.

***

Presentacions de llibres al meu poble

Cartell de la presentació del Querns nº 5

            Repassant els darrers esdeveniments culturals als que he assistit ací al poble, me n'adone de que a les darreres setmanes es van fer dues presentacions de llibres, cosa poc habitual en aquestes contrades i que fins i tot caldria celebrar amb traques i volteigs de campanes...

            El primer va tenir lloc el passat 14 de juny, a càrrec de l'escriptor Ferran Torrent, i presentat per la Fundació Valencianista i Demòcrata Josep Lluís Blasco, amb el seu president Pere Mayor, i també per la regidora d'Educació del nostre poble Eva Sanchis. L'escriptor de Sedaví ens va parlar de la seua darrera novel·la "Ombres en la nit", mentre es disputava el partit de l'Eurocopa Espanya-Irlanda, i ens va explicar les seues manies com a escriptor, el seu projecte de novel·la sobre la crisi, i moltes altres històries, mentre s'escoltaven els crits dels "forofos" que cantaven cada ocasió de gol de "la roja"... Va haver-hi una gran afluència de públic, que no m'esperava, i després de la presentació, poguérem preguntar a l'escriptor valencià tot allò que se'ns va ocórrer:

http://www.godella.es/va/content/ferran-torrent-presenta-el-seu-llibre-ombres-en-la-nit-godella

Presentació del llibre de Ferran Torrent

          

            La segona presentació me tocava més personalment, ja que es tractava del volum nº 5 de QUERNS, la publicació que el Taller d'Història de Godella fa cada dos anys, i en la que s'han publicat set poemes meus, en una nova secció que han encetat sobre els poetes del poble. Quan m'ho van proposar em vaig sentir molt pagat per aquest reconeixement, que no és molt normal (ningú no és profeta a la seua terra, i molt menys ací al País Valencià...). L'acte va estar presidit per Josep Vicent López, president del THG, i Julio Montagut, coordinador de publicacions, i va comptar amb la participació del professor Emili Casanova, catedràtic de Filologia de la Universitat de València i membre de l'AVL, que va parlar sobre la tasca de la Federació d'Instituts d'Estudis Comarcals, a la que s'ha adherit recentment el nostre Taller d'Història Local.

http://www.elperiodic.com/godella/noticias/181694_taller-historia-local-saca-quinto-numero-%E2%80%98querns.html

Presentació del Querns nº 5

           

            L'acte va acabar amb l'habitual ronda de preguntes a càrrec dels assistents, que no van ser massa nombrosos, com es pot comprovar a les fotos.

---oo-oOo-oo---

"En l'aspre vent del nou món", el nou llibre de poemes de Vicent Alonso

Vicent Alonso (Godella, 1948)

            Avui es celebra el Dia Mundial de la Poesia, i he pensat que la millor manera de participar és parlar-vos del darrer llibre de poemes que he llegit. Per això, vaig a publicar ací al meu blog la ressenya que vaig escriure per a la Revista Digital "Lo Càntich" del darrer poemari de Vicent Alonso, que duu per títol "En l'aspre vent del nou món", i que ha estat editat per "Cafè Central" i Eumo Editorial, dins de la col·lecció "Jardins de Samarcanda", on el Vicent ja va editar el seu anterior llibre de poemes "Del clam de Jasó", ara fa gairebé deu anys.

           Encara que aquest escrit el vaig fer fa un mes, pense que conserva tota la seua vigència, doncs, això és una de les característiques de la Poesia, que no passa de moda, i menys encara en unes poques setmanes.

         També vull dir que aquesta ressenya no té la pretensió de ser una crítica literària, per a la que no em sent preparat acadèmicament ni tampoc és la meua vocació. Aquestes són les impressions d'un lector de Poesia, i ací vaig escriure a rajaploma el que vaig sentir al llegir el llibre:

            Fa uns quants dies vaig estar raonant amb Vicent Alonso, escriptor i poeta de qui tinc l’honor de ser amic, i em va regalar el seu darrer poemari “En l’aspre vent del nou món”, quan encara estava calentet, acabat de sortir del forn. Poques vegades es té l’ocasió de llegir un llibre abans de que es pose en circulació, i al dia següent, que per cert era diumenge, em vaig alçar ben prompte i vaig estar llegint-lo, amb el silenci que hi ha al poble els dies festius d’hivern grisos i freds, com han estat aquests darrers. Vaig gaudir dels poemes del Vicent, amb el soroll de fons dels teuladins tan sols, i recomane aquestes hores per a llegir poesia. Potser de tant en tant s’escolte el motor d’algun veí matiner, però ben prompte desapareix, i tornes a escoltar el cant dels pardalets, reclamant la pitança als nius de les teulades.

Foto: L’autor de la ressenya amb el Vicent a les portes del Teatre Capitolio de Godella (agost del 2010)

            Vicent Alonso va escriure en certa ocasió, que per ell la Poesia és una forma de conèixer el món, començant pel món interior del poeta, i això és el que fa amb aquest llibre, doncs, com diu a la contraportada: “Els poemes representen l’afany de descobrir nous territoris per a la reflexió poètica, alhora que reitera el diàleg del poeta amb si mateix...”

            Després de l’impasse que va suposar “Del clam de Jasó”, Vicent Alonso retorna al fil que havia deixat a “Cercles de la mirada” molts anys enrere. I m’estic referint sobretot a la forma, però també una mica al concepte del poema, doncs, encara que els temes poden repetir-se, com no podia ser d’una altra manera, el canvi de registre després de l’experiència amb la prosa poètica, ha propiciat una nova estètica, molt més d’acord amb “la musique” del vers a l’estil de Verlaine, que d’altra banda ja havia apuntat als seus primers poemaris. 

Al Teatre Capitolio de Godella, III Nit dels Palmitos Blancs (agost del 2010)

            Per trobar alguna diferència, que hi són, perquè tot es renova o es mor, diria que els poemes han guanyat en solidesa. Vicent ja no cerca la perfecció només destil·lant els versos fins arribar gairebé a la síntesi del “haikai”. Ara és una mica més retòric. Els seus poemes, malgrat la seua claredat, són molt més llargs, es detenen més en els mots.

            Però encara voldria anar una mica més lluny, perquè la poesia de Vicent Alonso és, segons a mi em sembla, una recerca constant del vers perfecte. La senzillesa és una de les seues principals virtuts, i el fet poètic com a misteri que cal descobrir, el motor principal que empeny tot el vaixell. És per això que els seus poemes estan farcits de preguntes. Preguntes que es va fent el poeta al seu diàleg interior. Tanmateix, també hi ha uns altres motors que ajuden a la navegació del vaixell, com ara la nostàlgia, un dels grans temes de la lírica. Però la seua és una nostàlgia que no és gens malaltissa, ni tampoc una malenconia provinciana (res més allunyat del tarannà del poeta), sinó, més bé la nostàlgia dels moments, dels sentits, que es quedaren enviscats en una branca de la seua memòria, en paraules seues, o en un arxiu del disc dur, per fer un símil una mica més adient amb els temps que corren. També hi ha, com no podia ser menys, pinzellades naturals dels seus viatges (“Vesprada a Berlin”), de les seues lectures (“Amb Auden”), de la música que escolta (“Sonata per a piano núm. 3”), i també de les vivències quotidianes del poeta. Perquè, amb la seua poesia, podem capbussar-nos al seu món, on l’observació de qualsevol fet que sembla banal, pot esdevenir material poètic de primer ordre. Un parotet, uns càntirs, una gata coixa...

PAROT

Mires l’enterca llum de la vesprada

contra l’aigua quieta.

                                   Ara, de sobte,

l’esgarra el vol d’un parot solitari

i et sorprèn la destresa de les ales,

el silenci immòbil, la calma rigorosa,

i el profit que n’obté sense alterar

ni un bri la superfície ferida.

És així la poesia?

                             Ens cal

tanta precisió per desvetllar

la riquesa de la realitat?

i com aturaràs l’allau que sol·licita

l’escalfor tèbia de la paraula?

***

            A més a més, tot el llibre traspua l’erudició de l’autor, i el seu veritable amor, que frissa amb l’addicció, pels llibres i sobretot pels clàssics.

            I vull dir per acabar, ara i ací, que aquests poemes de Vicent Alonso, em semblen els millors que ha escrit mai (almenys dels que jo he llegit) i també que són, amb diferència, els millors de tots els que he llegit des de fa prou de temps.

           Us recomane a tothom que gaudiu de la seua lectura.

***

19 de febrer del 2012

© Francesc Arnau i Chinchilla

Ací podeu llegir la meua aportació al Dia Mundial de la Poesia:

Poema "LA INSPIRACIÓ":

LA INSPIRACIÓ

Quan arriba el moment

desitjat –per escàs-

sembla que un ésser

invisible i estrany

s’apodere de mi,

almenys del meu cervell.

El cap evanescent

de vegades m’obliga

a llevar-me del llit

en hores dels mussols

i haig d’agafar paper

per escriure algun vers,

o potser un vocable

que és la clau del poema.

Tanmateix, de vegades,

se’n va al fons del pou

pels forats del gruyère

que habiten el meu cap

des de ja fa algun temps,

me canvia el caràcter,

em torne fosc i esquerp,

discutesc  amb els fills,

em baralle amb la dona

i també amb els amics,

i als companys del treball

de vegades ni els parle,

i me torne agressiu,

amb els nervis de punta,

i comprenc tots aquells

que exhibeixen mal geni

perquè sempre gaudeixen

de l’estat creatiu...

Són les Muses? No ho sé!

Potser és un estat,

potser són esperits,

o només les neurones

que s’alteren de sobte...

Però no sé el motiu!

***

1 de febrer del 2012

Presentació del recull "Temps era temps"

Targetó de l'acte de presentació del llibre

            El proper dissabte, 10 de març, a les 12 del migdia tindrà lloc l'acte de presentació del recull "Temps era temps", que ha estat una iniciativa de l'ARC, i en el que està inclòs el meu relat "La solsida". Es celebrarà a la Biblioteca Sagrada Família (carrer Provença, 480 de Barcelona), i malgrat que no vaig a poder estar amb tots els companys i les companyes, que han organitzat un "dinarot", sapigueu que me'n recordaré de tots al llarg del dia...

            Ací teniu la  comunicació que m'ha fet arribar la Comissió Editorial:

Benvolguts associats i associades:

 Us enviem amb aquest correu el targetó digital corresponent a la presentació del recull Temps era temps. Podeu fer-ne tanta difusió com vulgueu. I si us cal l’arxiu en algun altre programa només ho heu de demanar i intentarem enviar-vos-el.

 Amb tot, a continuació us detallem de nou les dades d’aquest acte:

• Dissabte 10 de març de 2012
• A les 12 h del migdia
• A la Biblioteca Sagrada Família (carrer Provença 480, a Barcelona)

 Web de la biblioteca per saber com arribar-hi: aquí

 Per altra banda i com ja és habitual us preguem que, si voleu adquirir llibres i teniu intenció d’assistir a la presentació, feu prèviament la reserva dels vostres exemplars. Això ens ajudarà a dur a terme una millor organització, així com un millor control econòmic i d’existències de llibres.

 El preu de venda al públic és de 15,00 euros. El preu de venda per als associats i associades és de11,00 euros.

 Aquests són els passos a seguir per fer la vostra reserva:

1. Abonar en algun dels comptes de l’ARC (us els recordem més avall) l’import total de la vostra compra. IMPORTANT!!! En el moment d’efectuar l’ingrés cal que indiqueu el concepte d’aquest abonament. En el cas que ens pertoca caldria indicar: TEMPS – (nom del soci/sòcia). Si us plau, aquest aspecte és molt important per poder fer un bon seguiment de les vostres comandes.

 Enviar un correu a l’ARC (associacio.relataires@gmail.com) fent constar que acabeu d’ordenar aquesta operació.

  I res més!!! Nosaltres tindrem preparats els llibres i el dia de la presentació només caldrà recollir-los.

 Més coses, però. Ens han informat que des d’aquest mes de març hi ha entitats que cobren comissió per fer ingressos en efectiu en comptes aliens. Aquesta comissió és de 2,00 euros per ingrés.

 Com intentar evitar aquest cobrament:

 - Si aneu en persona a l’oficina, i vosaltres també sou clients d’aquesta entitat, no heu de fer ingrés en efectiu sinó traspàs de fons entre dos comptes de la mateixa entitat (però no us oblideu d’indicar el concepte de l’abonament)

 - Si feu la transferència per internet, i vosaltres també sou clients d’aquesta entitat, no us cobren la comissió (però no us oblideu d’indicar el concepte de l’abonament)

 I ja per acabar: en breu penjarem informació al fòrum d’RC (i només al fòrum d’RC, si us plau, perquè sinó és força complicat fer el seguiment de la gent que s’hi apunta) la informació corresponent al nostre ja habitual dinar després de la presentació. Mantingueu-vos atents a la pantalla.

 Gràcies,

 Comissió Editorial

 Nota: Números de compte de l’ARC –

Caixa Laietana: 2042 - 0062 - 19 – 3300012537

La Caixa: 2100 - 1403 - 62 - 0100366771

***

Foto cedida pel meu amic Ximo Pont, que il·lustra el relat "La solsida"

Viatge a Barcelona

Amb Isabel a la Plaça de Catalunya (Totes les fotos són de la meua propietat)

Ara que ja he descansat una mica del viatge (tornàrem anit en autobús), vaig a fer una petita crònica, com ja vaig anunciar a l’entrada anterior.

Eixírem divendres a les 10 del matí de l’Estació d’Autobusos de València. El cel no estava gens clar, i només arribar a l’alçada de Castelló, es va posar a ploure a bots i barrals. El viatge no podia mamprendre amb pitjors auguris, a més del que ja havien anunciat els meteoròlegs. Tanmateix, en arribar a l’Estació del Nord de Barcelona, va amainar considerablement la pluja. Tant és així que, com l’Hotel Glòries (on teníem feta la reserva) era ben a prop, decidírem anar caminant i una vegada deixàrem l’equipatge a l’habitació, preguntàrem a la recepció un lloc on anar a dinar per la zona. Al mateix carrer de l’hotel, dinàrem al “Bar El Punt” de manera exquisida i a un preu raonable. Per la vesprada vam estar passejant pel Passeig de Gràcia i també per la Plaça de Catalunya i per les Rambles. Feia una miqueta de fred (frescoreta que diem al poble), però almenys la pluja ens va respectar. Haig de dir que tots els trajectes dels tres dies el hem fet amb el transport públic (sobretot en metro). El nostre hotel estava a prop de la Plaça Monumental de Toros, que és una parada de metro abans de la Sagrada Família. Després d’endinsar-nos a la Ciutat Vella, on ens apropàrem fins la Catedral (en plena processó del Divendres Sant), i també vam estar a les portes del Palau de la Generalitat i de l’Ajuntament,  sopàrem al mateix Passeig de Gràcia, en un lloc especialitzat en tapes, una mica massa turístic, on la presentació és molt millor que no pas la qualitat del producte. El lloc es diu “Divinus” i sembla que és una mena de franquícia.

Signant el meu llibre a la parada de la "Llibreria Punt i apart"

A l’endemà, Diada de Sant Jordi, amb desdejuni a l’hotel i ens dirigírem a la Rambla de Catalunya, lloc on estava instal·lada la paradeta dels companys de RC. Allí vaig saludar uns quants companys relataires (Epicuri, Bruna, Mª Jesús, Anna, Vicenç, etc.) i després de deixar el meus llibres, remuntàrem la Rambla cap a la parada de la llibreria “Punt i apart”, on havia quedat a les 11 hores per signar el meu llibre “L’espill de l’orb”. Em vaig presentar amb puntualitat anglesa i, després de presentar-me al company Sergi, vaig seure al lloc que m’havien reservat, on hi havia un cartell anunciant l’avinentesa. Només arribar, es va presentar un home que em va proposar que li fes de “negre” per escriure una novel·la basada en la seua vida. Jo li vaig dir que la narrativa no era el meu fort, i el vaig enviar a la paradeta on hi eren els companys de RC. Després es presentaren el Joan Gausachs, company relataire a qui no tenia el gust de conèixer en persona, i un amic seu, que em demanàrem que els signés el llibre. També li vaig signar un altre per a la seua filla Núria.

Em va impressionar moltíssim la quantitat de gent que desfilava per les paradetes, famílies senceres amb les roses i els llibres. És una cosa difícil de creure en un món on el personal cada vegada llegeix menys. Isabel, la meua dona, me comentava que els carrers semblaven tan atapeïts com els voltants de la Plaça de l’Ajuntament de València els dies de Falles a l’hora de la “mascletà”.

La parada dels companys de RC a la Rambla de Catalunya

Vaig quedar amb els de la paradeta de la llibreria que després de dinar tornaria per estar-me signant una estona més, i vam passar per la de RC, on havíem quedat amb uns quants companys per anar a dinar (entre ells alguns xicons de Vic i també la Laura, la famosa poetessa de RC). Anàrem a un local del Carrer del Bruc, una mica allunyat del centre, que es diu “Nostrum”, i que està especialitzat en menjars preparats. El lloc el coneixia l’Epicuri i, malgrat no ser el que jo m’esperava per dinar, poguérem estar ben amples i així raonar a plaer de lletres, de política i, fins i tot, una mica de futbol (faltaria més!). A més a més, el pollastre a l’ast que demanàrem Isabel i jo es podia menjar, i el vi blanc del Penedès estava fresquet i bo de veritat. Després d’arreglar el País, se’n tornàrem una altra vegada a la paradeta, on saludàrem uns altres companys, i que ells aprofitaren per anar a pegar un mosset. Nosaltres, amb companyia de la dona d’Epicuri, anàrem a prendre cafè a una cafeteria del Passeig de Gràcia, i després de nou a la parada de la llibreria, com havíem quedat. Ben aviat, vaig arreplegar els llibres que sobraven, ens acomiadàrem del Sergi i davallàrem la Rambla de Catalunya, bocabadats del que vèiem. En cap moment no amainava el fluix de la gent. Ens aturàrem en alguna carpa, com la d’Òmnium Cultural, on era el Jordi Cabré signant els seus llibres. Vaig aprofitar per a, seguint amb la meua política de difusió del meu poemari, lliurar-li el meu llibre amb una dedicatòria. Isabel també va aprofitar per a que l’escriptora Elvira Lindo li signés la seua darrera novel·la (un encàrrec que li havien fet). Quan arribàrem a la parada de RC vaig saludar alguns companys que encara no havia vist (Núria Niubó, Aleix de Ferrater, Calderer, Núria Dalmau, foster, Afrodita, etc.). Bescanviàrem alguns llibres, i quan va arribar l’hora de tancar la paradeta, els vaig fer una donació de tots els meus que havien restat per vendre, i ens acomiadàrem fins a la propera ocasió que (això mai no es sap) espere siga ben prompte.

Aleshores, agafàrem el metro a l’estació del Passeig de Gràcia i ens dirigírem a l’hotel, on després de descansar una miqueta (els peus ens bullien) li demanàrem a la xicona de recepció on anar per sopar no massa lluny. Ens va recomanar el “Restaurant Hostalets” de cuina casolana al Carrer dels Enamorats, ben adient per la data, però en arribar ens trobàrem amb un cartell a la porta on posava que fins dilluns no obririen al públic. Decidírem anar a a un bar de la Diagonal, prop de la Plaça de Bous, on ens férem uns plats combinats.

Al Passeig Marítim

El diumenge el dedicàrem a fer turisme. En primer lloc, després del desdejuni a l’hotel, ens dirigírem amb el metro fins la Vila Olímpica. Anàrem passejant pel Passeig Marítim fins  “La Barceloneta”, una barriada farcida de restaurants, on en un principi havíem pensat dinar. Tanmateix, degut en part a l’hora en que ens trobàvem, vam canviar de plans, i després d’agafar l’autobús de línea (crec que era el 64) anàrem fins el Monument a Colom. Allí vam baixar i remuntàrem tota la Rambla fins la Plaça de Catalunya. Dinàrem al “Restaurant Santa Anna”, al Carrer del mateix nom, i després d’agafar el metro per tornar a l’hotel (hi ha servei cada quatre minuts), decidírem que per la vesprada aniríem a visitar Montjuïc. Així ho vam fer, i vam estar com tants turistes admirant la font, el palau, l’estadi, i tot el parc en general... Impressionant!

  

Al Palau de Montjuïc

Quan ja es va fer de nit, decidírem sopar per les rodalies de la Plaça d’Espanya, després de visitar Les Arenes, que era una antiga Plaça de Bous, convertida en centre comercial. És espectacular la forma com s’ha adaptat l’espai, així com les vistes que s’albiren des de la terrassa. Vam trobar un lloc on, dintre del tarannà turístic de la zona, no estava gens malament ni la qualitat ni el preu. El bacallà a la llauna el vaig trobar deliciós...

Ja tan sols ens restava el dilluns de Pasqua, el dia de la nostra tornada cap a les terres del Sud del Gran Riu... Com hauríem d’agafar l’autobús a les 16,30 hores, a l’Estació d’Autobusos del Nord, ben a prop de l’hotel, decidírem anar a visitar la Sagrada Família (una parada de metro més enllà). Cal dir que nosaltres havíem estat fa trenta anys, quan pràcticament encara no n’hi havia res construït que no fossen les dues façanes amb les quatres torres. Avui es pot veure la planta de l’església que està gairebé finalitzada, amb les columnes espectaculars, i tota la fantasia del món gaudinià, que sembla d’uns altres món, malgrat que, gràcies al magnífic museu on s’expliquen moltes de les idees de l’arquitecte, ens adonem que gairebé tot és tret de la Natura, gràcies a la seua gran capacitat d’observació. Espectacular la gran quantitat de turistes que visiten el monument, dels que destacaria pel seu nombre els italians i els japonesos...

Vista del sostre de la Sagrada Família, espectaculars paisatges d'un altre món...

Això sí! Encara continua en obres...

Aprofitant que el dilluns obrien el restaurant del Carrer dels Enamorats, fins allí ens hem dirigit per dinar, fugint dels locals més turístics a prop de la Sagrada Família. I crec que ho hem encertat, perquè ens han servit una sopa ben bona amb regust casolà, unes carxofes a la brasa, un magnífic assortit d’embotits (amb catalana de la blanca i de la negra) i vedella guisada amb bolets (jo he demanat pollastre a la brasa). Tot regat amb un magnífic vi blanc del Penedès.

I fins ací és tot. Anàrem a la recepció de l’hotel, on havíem deixat les maletes, i encara li vaig dedicar un llibre a Frederic, el noi que hi era a la recepció i que es va interessar per la meua primera experiència com a escriptor al Sant Jordi. El camí fins a València se’ns va fer una mica més pesat que el d’anada, potser perquè l’autobús era una mica més incòmode, però almenys no va haver-hi cap incident, i a l’entrada de la ciutat no hi va haver cap retenció.

En resum, un viatge per repetir, del que destacaria la Diada de Sant Jordi com a festa excepcional dedicada al llibre, el tarannà turístic a nivell internacional de la ciutat de Barcelona, i els seus serveis de transport públic (el metro és magnífic).

També és molt d’agrair que el temps al remat no fos tan dolent com s’esperava, i que almenys no plogués tant com havien pronosticat... 

El llibre i la rosa, elements d'una festa singular que cal conservar...         

Diada de Sant Jordi a Barcelona

            

 Imatges de Google

            Demà viatjarem cap a Barcelona (Isabel i jo) per gaudir de la Diada de Sant Jordi. Tenim reservades tres nits a  "l'Hotel  Glòries", i hem quedat amb els companys de RC per a la paradeta que muntaran com cada any a la Rambla de Catalunya. També he quedat en que aniré per a signar el meu llibre "L'espill de l'orb" a la paradeta de la llibreria "Punt i apart", per cortesia del company qwark de RC, i supose que encara ens quedarà temps per a fer una mica de turisme... 

            Sembla que el temps no ens acompanyarà massa, però això ja us ho contaré en quan tornem.

            Fins aleshores, que passeu molt bona Pasqua, que us mengeu la mona, empineu el catxirulo, i totes aqueixes coses. 

Maletes perdudes

Imatge del Google

La Literatura en general, i en particular la novel·la, moltes vegades tan sols té una funció d’entreteniment (que no és minsa), i això passa sobretot quan llegim aquelles novel·les que no volem que s’acaben tan prompte. Així acaba de passar-me amb “Maletes perdudes”, la primera novel·la de Jordi Puntí, publicada per l’Editorial Empúries de Barcelona al Febrer del 2010, i guardonada amb el X Premi Llibreter que li va atorgar el Gremi de Llibreters de Catalunya.

La història narra les peripècies de quatre germans, fills del mateix pare, que busquen el rastre d’aquest, que ha desaparegut. Així van coneixent la biografia de Gabriel, el personatge principal, que junt amb el seu amic Bundó, van créixer en un orfenat i després van treballar junts, fent mudances per tota Europa, on el Gabriel va anar disseminant la seua prole de país en país. És així com anem coneixent la vida d’aquests personatges i també del seu company Petroli, mentre que els fills (tots es diuen Cristòfol) van intimant entre ells i agafant-se “carinyo”.

No vull desvetllar més dades de la trama, tan sols dir que m’ho he passant molt bé llegint les aventures d’aquests camioners per l’Europa dels anys seixanta, i per això la recomane a tots aquells que vulguen capbussar-se en la lectura, tan sols amb el propòsit de passar-s’ho bé.

De ben segur que amb aquest llibre ho aconseguiran.