Publicació del nº 13 de la revista "Lo Càntich"

PORTADA DEL Nº 13 DE "LO CÀNTICH"

            Ha estat publicat en aquests dies el nº 13 de la revista digital "Lo Càntich" de la que sóc col·laborador assidu (i que dure...). En aquesta nova entrega, hi ha una renovació que es veu fins i tot al disseny de la revista, i que esperem supose una millora, un pas endavant, encara que és molt difícil millorar la qualitat d'aquesta publicació, que ja va guanyar el Premi dels Blocs de Catalunya 2010 a la secció de Cultura.

             En aquesta revista he tingut una participació molt important, però ací vull posar el que no vaig penjar al meu blog, per tal de no treure-li l'exclusivitat a la revista. Però ara vull que ho llegiu ací, tots els meus adeptes... Hi ha algú???  Bé, ja sé que no és la paraula més adient, però la veritat és que tots aquells que em seguiu em teniu en part el cor pres... Moltes gràcies!!!

            Bé, un altre dia ja penjaré el poema, però ara vull fer-vos arribar la crònica de l'espectacle "Coses elevades i coses d'anar per casa", que es va acomiadar del públic el 14 de gener, després de deu anys d'èxits pertot arreu. No cal que us diga (però us ho dic) que l'autor dels texts i l'actor de l'obra és el meu cosí Domingo Chinchilla, mentre que la música és de l'Àlvar Carpi...

Les "faixetes" del rnbonet

COSES ELEVADES I COSES D’ANAR PER CASA

(Crònica de l’espectacle de comiat per “Al Sud del Gran Riu…”)

“Ho hauríem de fer més a sovint, açò.”

-DOMINGO CHINCHILLA-

            El dissabte dia 14 de gener, vaig assistir a la representació de “Coses elevades i coses d’anar per casa”, del meu cosí Domingo Chinchilla (text i veu) i el guitarrista Àlvar Carpi (música i veu). L’espectacle va tenir lloc al “Café del Duende”, local del Carrer del Túria de la ciutat de València, i estava anunciat com a la darrera representació d’una obra que duu més de deu anys representant-se, encara que una mica de forma esporàdica, sense tenir una continuïtat. Precisament, fou en aquest mateix local on es va estrenar el 7 de novembre del 2001, mentre que el disc, que és el que jo coneixia, va ser enregistrat dos anys més tard.

Portada del disc

           Gràcies a conèixer el disc, que em va regalar el meu cosí quan el publicaren, on vaig trobar reminiscències d’alguna de les cançons de l’Ovidi Montllor i de la poesia més eròtica de l’Estellés, es pot dir que sabia per on anirien els trets. Tanmateix, haig de reconèixer que em va sorprendre la “mise-en-scène”, ja que l’espectacle aporta diàlegs, improvisacions, acudits i sorpreses, des del començament, on hi ha un actor que es presenta com a representant de l’espectador (una espècie de “friki”), i va contant amb pinzellades d’humor, la història de l’obra des de la seua estrena fins ara. Després apareixen els dos protagonistes, i  el guitarrista també hi participa als diàlegs, que semblen com un matrimoni parlant de les seues coses, com posava en una ressenya de fa uns anys:

            “Cuinar, netejar, comprar, fer el llit, posar la rentadora, parar taula, veure la tele, arreplegar la roba, parlar per telèfon, planxar la roba, fer l’amor, guardar la roba... I amb tot, continuar dignes i estimar-se.”

            Sorprenent i apoteòsica va ser per mi, la simulació amb la post de planxar, com si fos una peli porno, i el Domingo dient que això ho havia vist al You Tube.

Fotos per gentilesa del meu cosí Domingo

            També hi hagué la col·laboració d’un guitarrista que estava entre el públic, i acabàrem cantant la cançó tan coneguda que es cantava al final d’una de les revistes de la Lina Morgan, i que diu alguna cosa així com: “Agradecida y emocionada/ solamente puedo decir:/ ¡Gracias por venir!”

            Resumint, un espectacle diferent que barreja el Teatre, la Poesia, la Música i la Cançó, d’aquells que no es veuen tots els dies, i no ho dic perquè siga el meu cosí. Les lletres són càustiques, crítiques i molt àcides, frissant de vegades el porno dur, però amb un humor intel·ligent que no deixa ninot sense cap, que és com deu d’ésser (cal criticar el que ens sembla arcaic i banal, com potser el masclisme i trencar amb els tabús tan arrelats com ho és el sexe, que està present a tota l’obra). Destaque per la seua qualitat “La dona que vull...”, “Blues del teu cos”,  “Hi ha un sexe educat...”, i la magnífica i eròtica “Tu anaves amb roba d’anar per casa...”, que acaba amb un propòsit que sempre fem quan tractem aquests temes amb la nostra parella: “Ho hauríem de fer més a sovint, açò”. I si parlem de  la música, aquesta és molt bona, tant la que ha composat l’Àlvar Carpi per a l’ocasió, com les magnífiques i originals adaptacions, de les que destaque la B.S.O. de la pel·lícula “Missió Impossible”, i la da la popular nadala “El pequeño tamborilero”, que va popularitzar Raphael a la dècada dels setanta. També és molt bona la versió “canyera” del tema estrella de l’espectacle “Tu anaves amb roba d’anar per casa...”, amb la que van tancar l’espectacle.

            Després vaig estar raonant amb alguns dels meus cosins, que també anaren a la representació, i amb la tia Carmen, la mare del Domingo. Em va venir bé, per pujar una mica la moral i no caure a la “depre” post-vacances, després de gairebé un mes sense anar a treballar.

          El que cal ara és parir un altre per substituir-lo, cosa prou difícil amb tot el que està caient, perquè com cantaven fa més de vint anys el grup gallec “Golpes Bajos”, que eren uns autèntics il·luminats, aquests són mals temps per a la Lírica...

    

               Però no és impossible!

Cafè del Duende de la ciutat de València, dissabte 14 de gener de l’any 2012

© Francesc Arnau i Chinchilla