 |
| Empar Sáez i Carlos Jaramillo (Foto Ferran d'Armengol) |
Continue amb les reflexions...
He decidit no assenyalar culpables. Jo tinc tota la culpa per no haver seguit els meus principis, i d'ara endavant procuraré que no es torne a repetir aquesta circumstància. Potser va ser un excés de confiança, però això no és prou excusa. Em sap greu haver discutit amb persones amb les que (en el fons) no tinc cap discrepància, tan sols criteris diferents. Quan els veja els hi demanaré perdó per haver estat massa efusiu (estava molt cabrejat), així com també els hi vaig demanar perdó als xicons i les xicones de la Comparsa "Els Mamelucs", amb els que ens havíem compromés per a que es feren càrrec del servei del bar. Sembla que aquesta va estar la causa de la discòrdia, però jo crec que va estar una excusa nímia que amagava altres discòrdies, o potser mancances, generades per la precarietat dels mitjans que es posaren a l'abast del Festival, i l'actitud del director artístic (no diré el seu nom) des del principi, desqualificant-ho tot. Només feia que dir: "Això és de poble!", com si nosaltres fórem de Manhattan... El cas és que va arrossegar a tots els actors (amb una notable excepció), que no van voler fer seua la premissa de que ells es deuen al públic, i no es sap si perquè la barra no resultava adient amb l'espectacle (supose que perquè seria de poble...), o perquè els xicons pensaven guanyar-se uns diners amb la seua feina per a invertir-los en els tratges i altres dispeses de les festes del poble, i no ho feien de manera altruista com ells.
 |
| Elisa Pont interpreta el seu poema "Nits d'insomni" (Foto Ferran d'Armengol) |
És per això que el començament de l'espectacle, amb totes les converses i rogles d'opinió, es va retardar gairebé una hora, i a més a més, aquest es va retallar en més de la meitat, com si hagués caigut a les mans de Rajoy. Quan vaig escoltar el discurs del meu company d'organització, Miguel Gago, se'm va caure el món damunt, doncs encara semblava que calia donar les gràcies al nostre director artístic per la feina feta. Quina feina? Haver desbaratat tot el nostre treball de mesos? No cal que li ho detalle ara i ací, perquè ell sap tot el que he fet per l'èxit del Festival... Aleshores vaig declinar el llegir el discurs que havia preparat. Greu error, perquè calia almenys motivar a les autoritats locals perquè ens ajuden a complir amb el nostre compromís, plasmat a les bases del Festival, de publicar un llibre amb els poemes seleccionats. Un llibre que també podria comptar amb il·lustracions d'alguns poemes d'artistes plàstics del nostre poble (i també de fora...). Tan sols volia quedar bé amb els meus convidats del Nord del Gran Riu, i per això vaig presentar a l'Empar Sàez. Després d'ella (amb tots els problemes dels micros), el Cor "Lambert Alonso", dirigit pel gran pianista Josep Manel Campos, va estar esplèndid, la Tatiana també, l'Elisa genial, els músics que actuaren magnífics, sense oblidar-me de l'actor de Godayla Teatre, José Vicente Pérez, i ja per rematar, l'actuació de l'Apa, la Teresa, Helio Yago, i el Grup de Danses "El Poblet" deixaren bocabadats a tothom. Els catalans se n'anaren pagats, i també el meu amic Ramon Navarro Bonet, que va fer una crònica del Festival, sense pèls en la llengua, que podeu llegir ací:
Després encara va eixir l'alcalde, que fins i tot es va posar una corona de llorer per un poema que segurament va treure d'algun calaix oblidat, i que va acabar el seu discurs dient que ojalà la política fora com la Poesia, quan tots sabem que els poetes no podem ser polítics. Això es sap des de la Revolució francesa, o potser molt abans, i el meu cas crec que és força demostratiu.
És la primera vegada que he estat organitzant un esdeveniment com aquest. Em sembla una idea molt bona i he treballat amb il·lusió, però pense que no tornaré mai més a caure al parany, malgrat que l'home és l'animal que trepitja més vegades a la mateixa pedra. Ara ho tinc clar, açò no és lo meu, i ho deixe per a persones que tinguen aquestes qualitats. El meu és continuar creixent com a escriptor, si potser, o almenys intentar consolidar el meu tarannà de poeta i narrador.
Com a part positiva, a més de l'experiència de conèixer gent de tot el món que tenen la mateixa passió que jo tinc per les lletres, ha estat la visita dels meus companys de lletres, la complicitat dels meus familiars i amics, i la immensa alegria del veritable guanyador d'aquest Festival: El Toni Arencón i Arias, director de la Revista Digital "Lo Càntich", on col·labore des de fa algun temps:
Godella, 13 de juny del 2012
Francesc Arnau i Chinchilla
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_vSYZvPHApDhI6SQ2lwh7leJOIUHzjMrzTNjuTRTJPDT7OdF33H3Q02VLx32xJoHZrH56Sxhb6ZflYusl9xGrsDJYhQoyI7YIiNFN3G2fRYmC_g-1-ach6dc29K=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
.jpeg)
.JPG)
Només us haig de dir tres coses, primera que ha estat un gran èxit malgrat els interessos ocults que han intentat foragitar el treball fet pel que llegisc de les dues cróniques i que quan hi ha una acció sempre hi ha la reacció, no heu comprovat que la major part de les vegades que comprem quelcom que ens fa molta il·lusió hi ha un cert desconcert?
ResponEliminaLa segona és que la individualitat només en el cas de la nostra llengua tenim l'oportunitat de defensar-la en la xarxa, tot i que sempre hi ha gent valenta que s'hi encara en el món real, gràcies a vosaltres viu la llengua. Un fort reconeixement a vosaltres.
I la tercera que com diu rbonet els poetes no som normalment polítics ni militars, som més nobles tot i que menys freds, els que dominen durant més hores que nosaltres el discurs de l'amo ens xuclen el saber a nosaltres els que estem més temps a l'histèric, fent-nos xais-segons o persones de confiança que amaguen sota una direcció en l'ombra que ells afaiçonen connotativement, i això cal que ho podem de tant en tant i que els posem a aquests al seu lloc, perquè com deien els grecs tots hem de tastar tot.