Homenatge a Estellés (concert d'Apa al "Capitolio" de Godella)

Cartell del concert

         El passat dissabte, 26 d'octubre vaig anar al concert que el meu paisà i amic Josep Aparicio "Apa" va donar al Teatre "Capitolio" de Godella. Era la segona funció, doncs el divendres a les 22,30 hores havia estat l'estrena, però per motius del meu treball a torns (com sempre), vaig haver de posposar-ho al dissabte a les 20,30 hores.

          Es tracta del mateix espectacle que es va estrenar al Teatre Micalet de València el passat 28 de juny amb el títol de "Poemes i cançons", i que estava dedicat en homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés, del que enguany es celebra el 20è aniversari de la seua mort, i que per això se li ha dedicat l'any (Any Estellés), encara que no ha estat una commemoració amb tot el suport institucional que hagués calgut, quelcom del més normal, atenent qui són els nostres governants autonòmics...

Carles Cano recitant l'Estellés (Foto: Andreu García)

          El concert, que estava basat sobretot en tot el repertori de l'artista godellenc, primordialment en el seu darrer treball discogràfic "Cants i cants", però també tenia la novetat dels poemes estellesians recitats per Carles Cano i també per Teresa Segarra, així com la versió del "M'aclame a tu", enregistrat per l'Ovidi al final de la seua carrera, i també la versió d'Apa del famós "Bolero de l'Alcúdia" amb la lletra del poeta de Burjassot, que tants artistes han inclòs al seu repertori. Però, per a mi, que he vist molts concerts de "Pepito", el més impactant de la nit va ser l'aportació del gran músic del nostre poble Ramon Cardo, que sense desmerèixer tota la banda que va acompanyar Apa (Ricardo Esteve -mestre de la guitarra-, Jesús Gimeno -percussió- i Eduard Navarro- dolçaines i corda-), va donar tot un recital al saxo d'improvisacions "jazzístiques", d'aquelles que fan que els teus peus no puguen parar de moure's, perfectament integrades en les peces interpretades per Apa, que són gairebé totes amb arrels tradicionals i de cant d'estil. En resum, tota una lliçó de fusió musical entre el jazz i el "folk"... 

Apa en acció, amb Toni Guzman i tota la banda (Foto: Andreu García)

         El final va estar molt emotiu, amb tots els artistes i també el públic recitant el poema més popular de l'Estellés (potser), que ha esdevingut tot un himne... "Assumiràs la veu d'un poble".

          Em vaig acomiadar de "Pepito" i de Teresa, i res més... Fins una altra ocasió que espere no siga molt llunyana en el temps.

***

         Crònica oficial:

         http://www.godella.es/va/content/apa-ret-homenatge-al-poeta-de-realitats

         Ramon Cardo, Ricardo Esteve i Jesús Gimeno en acció (Concert del Micalet):

Nit estellesiana al Botànic de València

Foto: Amb el Tomàs de los Santos i el Borja Penalba

            Continuen celebrant-se actes dins de l'Any Estellés, almenys des de la societat civil. Ja sabem que els nostres governants (almenys els autonòmics) no combreguen massa amb l'ideari estellesià, i si pogueren. el farien desaparèixer de la història. Però, per una altra banda tenim els artistes, les institucions independents, i els ciutadans...

            Sense anar més lluny, el passat divendres va tenir lloc al Teatre "El Micalet", el recital del meu paisà Josep Aparicio "Apa", que amb el títol "Poemes i cançons", homenatjava al poeta de Burjassot. Jo no vaig poder anar per motiu del meu treball. Tanmateix, sí que vaig anar ahir dissabte a l'acte organitzat per "FIL-PER-RANDA" al Jardí Botànic de València, dins del cicle que organitza la Universitat de València en aquest mateix espai.

            Vaig arribar a l'hora en punt (22,30), i ens va rebre el rapsode i actor Vicent Grande i Roig, que ens va recitar uns poemes de l'Estellés. Si de cas caldria criticar la manca d'il·luminació, però la veritat és que el jardí estava fabulós, amb una frescor que agraírem en una nit estiuenca de debò.

PROGRAMA

PRÈVIA:

"Ací" (Llibre de Meravelles)

"M'he estimat molt la vida" (Horacianes)

1.- ORIGENS:

"De pares pobres" (Cant de Vicent)

"L'ofici" (llibre de Meravelles)

"M'aclame a tu" (Llibre de Xàtiva)

 2.- LA POSTGUERRA:

 "Per exemple" (Llibre de Meravelles)

 "No escric èglogues" (Llibre de Meravelles)

 "Amor i amor" (L'amant de tota la vida)

 "Els amants" (Llibre de Meravelles)

  MENJAR I BEURE:

  "El vi" (Llibre de Meravelles)

  "M'agraden molt les albergínies" (Horacianes)

  "El pimentó torrat" (Horacianes)

   3.- TRANSICIÓ CAP A LA DEMOCRÀCIA:

                    

   "Aquest any miserable de..." (Horacianes)

   "Meditació" (L'ofici de demà)

   "Fundacions de la ràbia" (Llibre de Meravelles)

    "Suetoni, que és un fill de puta..." (Horacianes)

    "Vora el Barranc del Carraixet" -fragment- (Mural del País Valencià)

    "Homenatge Anònim XV" (Exili d'Ovidi)

     ISABEL:

               

     "M'has dit que vols saber la meua edat" (Les acaballes de Catul)

     "He aixecat mentre escribia el cap" (Sonata d'Isabel)

     "La casa de la música vora el mar" (Odes temporals) 

      MURAL DEL PAÍS VALENCIÀ: 

      "Res no em pot complaure tant com..." (Declaració de principis)

      "Poble" (Volum II Mural del País Valencià)

      "Assumiràs la veu d'un poble" (Llibre de Meravelles)

       MORT:

       "Post-Mortem" (L'inventari clement)

        "Es va morir a la primera, i tots..." (El gran foc dels garbons)

        "Em posareu entre les mans la creu" (El gran foc dels garbons)

        "Allò més fotut de la mort, no és la mort en si" (Epitafis)

        "No puc dir el teu nom" (Llibre d'exilis)

                     

         * En negreta estan les cançons interpretades pel Tomàs i el Borja...

            Aleshores arribàrem a l'espai on es va celebrar el concert programat del Tomàs de los Santos i el Borja Penalba, reforçat amb els poemes estellesians amb els que el Vicent va seguir delectant-nos.

            Ja havia escoltat els dos artistes al concert del Tívoli de Burjassot "La veu d'un poble" del passat 15 de juny, que va organitzar Escola Valenciana, en homenatge a l'Estellés i com a cloenda de les Trobades del 2013.  En aquell concert vaig descobrir les cançons que el Tomàs i el Borja havien fet amb uns quants poemes del poeta de Burjassot. Sobretot, em va agradar molt la que duu per títol "Homenatge Anònim XV", que és un poema del llibre "Exili d'Ovidi" de Vicent Andrés Estellés, amb la que Tomàs de los Santos va guanyar el IV Premi Martí i Pol del 2011, que atorga el Celler Vall Llach al millor poema en català musicat. En aquest enllaç podeu escoltar aquesta i altres cançons dels dos artistes valencians:

Tomàs de los Santos

            Bé, i això és tot, entre poemes i cançons va transcórrer la nit, i després hi hagué una copa de cava i una "picaeta", al mateix jardí, on vaig poder raonar una estona amb els artistes. Una nit màgica per a no oblidar.

***

Fotografies  de l'acte:

Vista del jardí, amb l'escultura d'Andreu Alfaro en primer terme

Vicent Grande, gran rapsode, acompayat per la guitarra del Borja

Tomàs de los Santos (cantant) i Borja Penalba a la guitarra

Vista general del públic (totes les fotos són meues)

***

Concert d'homenatge a l'Estellés

Cartell del concert

         El passat dissabte, 15 de juny, vaig anar al concert que organitzava Escola Valenciana, com a acte de cloenda de les Trobades de l'any 2103, que sota el lema "La veu del teu poble", han tingut lloc enguany al llarg de tota la geografia del País Valencià. El concert va tenir lloc al Teatre "Tívoli" de Burjassot, i va comptar també amb el suport de l'Ajuntament del poble natal de Vicent Andrés Estellés, dins dels actes de l'Any Estellés, que és una iniciativa de l'esmentat consistori per commemorar el 20è aniversari de la mort del poeta.

         Vaig arribar al teatre un poc abans de les 19 hores, en que estava previst començar el concert. Allí a la cafeteria em vaig trobar a Josep Aparicio "Apa", l'artista del meu poble recentment guardonat amb la Insígnia d'or de Godella. Vam estar raonant dels darrers actes en els que havia actuat, com ara en la "V Nit dels Palmitos Blancs", a la que no vaig poder anar a causa del meu treball. També havia estat, segons em va contar, en una mena de "perfomance" que feren pels carrers de Rocafort amb motiu de que el seu ajuntament havia aconseguit acabar amb el dèficit que anaven arrossegant dels darrers anys.

         Em va presentar alguns coneguts seus del món del cant i de "la faràndula" en general, i anàrem a agafar lloc per veure l'espectacle, encara que l'assistència no va ser massa nombrosa, potser perquè va coincidir també amb la jornada de mobilitzacions que havien convocat els sindicats, i que sempre pot minvar els possibles espectadors d'actes com aquest, que sempre assoleixen un tarannà reivindicatiu, com no pot ser d'una altra manera, si veiem la situació de la nostra llengua en l'actualitat.

         El concert va mamprendre amb una mica de retard (com sol passar), i va ser precedit pels parlaments de Jordi Sebastià, alcalde de Burjassot, que va donar la benvinguda als assistents, convidant-los a les celebracions de l'Any Estellés que encara falten,Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, que va fer un breu repàs de les Trobades 2013, que han estat tot un èxit de participació, i que amb la Trobada del Camp de Morvedre, que es celebrava també el mateix dissabte a Faura, i el concert del "Tívoli", tancaven el curs d'enguany. Després va tenir unes breus paraules d'agraïment Carmina Estellés, la filla del poeta, en nom de tota la família.

         A continuació va començar el concert, que reunia a diversos músics i cantants valencians que han musicat part de l'obra estellesiana. La veu esgarrada de Miquel Gil, que va cantar algunes de les cançons, sobre poemes del poeta de Burjassot, que va fer per a l'obra "Poseu-me les ulleres", i que vaig veure també en aquest mateix teatre fa algun temps. Aquesta és la meua preferida:

         La proposta "Sis veus per al poeta", de la que ens feren un tast Eva Dénia, Merxe Martínez i Mª Amparo Hurtado. El cantant Tomàs de los Santos i el guitarrista Borja Penalba, que en un accidentada actuació (per motius tècnics), ens feren alguns dels temes que formaran part del seu primer disc en conjunt, titulat "Dones i dons", i de les que vull destacar la darrera que interpretaren (una vegada solucionats els problemes del so), que duu per títol "Homenatge Anònim XV", i que és un poema del Volum 7è de les Obres Completes d'Estellés (això vaig entendre almenys). Ja per finalitzar, va actuar el músic Ximo Caffarena, que també va ser fa uns quants anys un dels components del grup Al Tall, i que me'n recorde de quan venia als assaigs que feien a casa dels meus pares, de "Ball a Banda", projecte del que va ser un dels principals impulsors, donada la seua condició de músic amb formació de banda (saxofonista). Va presentar alguns dels poemes d'Estellés que ha musicat recentment, amb l'acompanyament d'Aina Sanç, Quim Sanç, i Teresa Segarra (la companya d'Apa), que va tancar el concert amb "L'u i el dos", interpretant l'homenatge que al seu dia li feren al nostre poeta. Vull destacar, per insòlita, la cançó que va fer Ximo Caffarena sobre el famós poema del pimentó torrat, amb uns arranjaments que ens transporten a aquells anuncis radiofònics dels anys seixanta. Ací la teniu:

         I res més, "Pepito" va estar assegut al meu costat tot el concert, del que també vull destacar els magnífics audiovisuals, dels que gaudírem mentre es feia la transició entre uns artistes i uns altres.  En acabar el concert, encara em va presentar uns quants amics seus, dels que destacaria el poeta Carles Cano, a qui ja tenia ganes de conèixer, i que col·laborarà amb ell al proper espectacle "Cançons i Poemes" (Homenatge a Vicent Andrés Estellés) al Teatre Micalet de València, el proper 28 de juny a les 20,30 hores.

***     

El "cantaor" Josep Aparicio "Apa" va rebre la insígnia d'or de l'Ajuntament de Godella.

Josep Aparicio "Apa", l'autèntic protagonista de la nit (Fotos: Andreu Garcia)

         Quan el passat 25 de maig, el Grup de Danses "El Poblet" va lliurar el seu II Guardó, a l'escriptor del nostre poble Vicent Alonso, Teresa Segarra em va comunicar que al seu company Apa (el més important dels artistes que actualment tenim al poble) li havien atorgat la Insígnia d'or de l'Ajuntament, que és la màxima distinció que concedeix el nostre municipi (Godella, (l'Horta-Nord) -País Valencià-). M'ho va comunicar per si volia col·laborar a l'homenatge que li anaven a fer els artistes i els amics, i jo, malgrat que es tractava del passat divendres a les 22,30 hores, i el meu torn de treball era el de la vesprada, li vaig dir que ja m'ho apanyaria per a estar a l'esdeveniment, que tindria lloc al Teatre "Capitolio" del nostre poble.

         Teresa em va donar carta lliure per a que la meua col·laboració fos allò que a mi em semblés, i jo en un primer moment vaig pensar (basant-me en la lectura que acabava de fer a l'acte d'homenatge al Vicent), en llegir el meu poema "VEUS", del meu llibre "L'espill de l'orb", que encara que ja han passat uns anys, al seu moment li'l vaig dedicar a "Pepito", que és com nosaltres el coneguem. Després vaig mamprendre a donar-li voltes al cap (quelcom inevitable) i vaig pensar que no estaria gens malament en rememorar aquells anys de "la paraeta", que tenien els pares de l'Apa, i a més a més, estava gairebé segur de que ningú no ens ho xafaria...

         La següent idea va ser contactar amb el meu amic Francesc-Andreu García "pakiu", a qui considere una persona responsable, seriosa i molt ben preparada (i no ho dic perquè siga el meu amic...). Li vaig passar el guió del que pensava fer, i li vaig deixar ben clar, que ell tenia tota la llibertat per a fer el que volgués.

Francesc-Andreu Garcia... i jo (foto:Andreu Garcia)

         I així ho vam fer. El que ha passat després és tot un reguitzell de circumstàncies, que van mamprendre amb ser els darrers en actuar. Això va estar tot un repte, però el que hagués semblat ésser tot un gran avantatge, al remat ha esdevingut tot el contrari.

         Quan va sortir l'Eduard Marco, va fer una introducció, que ens va sobtar, i aleshores vam dir que això no es podia superar. M'estic referint a quan va dir que uns "f... de p..." (sic) de l'extrema dreta havien assassinat un estudiant espanyol.

         Després van eixir a l'escenari el grup "Al Tall", i em van deixar bocabadat quan van cantar "a capella" la cançó dedicada a Miquel Grau, i després de que el Manolo Miralles va declarar públicament que quan escolta cantar a "Pepito", s'aborrona (com diu sempre el nostre amic Ximo), van interpretar "El cant del maulets", que va estar corejat per tothom. Aleshores, li vaig dir al meu amic "pakiu", que ho teníem magre, doncs, encara no us ho he dit, ja havien sortit: el presentador (Miguel Gago), el Grup de Danses, "Els Claveles Rojos"), els alumnes de l'Escola de Cant d'estil, els músics de Jerez-Texas, la Teresa, la filla de l'Apa, el Josemi Sánchez (el versador), i no sé si em deixe algú... (No m'agradaria, però pense que tan sols mancaria l'alcalde...).

Eduard Marco (La poesia directa i autèntica...) -foto de l'Andreu-

Els "Claveles Rojos" en acció (foto de l'Andreu)

Al Tall cantant "a capella" l'homentge a Miquel Grau (foto de l'Andreu) 

El Grup de Danses "El Poblet" del que Apa és el president (foto de l'Andreu)

Teresa amb els músics que acompanyaran a Apa al seu proper concert (foto de l'Andreu)

"El Negre del Bassot", uns dels alumnes de l'Escola de Cant d'estil (foto de l'Andreu)

         Bé, i ara vull centrar-me en la nostra actuació ("pakiu" i jo). Pense que vam fer quelcom distint, i que el públic ho va gaudir i ho va valorar (sobretot els de la nostra edat)...

Arriba el meu moment... (foto: Andreu Garcia)

         Després hem vist algunes cosetes que no comprenem, com per exemple, que a totes les referències als diaris, haja estat silenciada la nostra actuació. No sé què haurà passat, però...

         Tampoc no està gens clar que, a l'única referència on sortim, la informació no tinga gens de rigor, doncs, no es pot tractar d'amics d'infantesa, a persones que es duen set anys de diferència (com és el nostre cas amb l'Apa, i això que ja ho avisàrem quan vaig dir que nosaltres, encara que semblem tan joves, ja tenim una certa edat. Però la veritat és que cal escoltar el que es parla, i si has de fer les fotos, contracta un altre que faça la crònica, o si no ho tens clar del tot, consulta-ho.

         Ja he vist la rectificació que s'ha fet de l'omissió dels "Claveles Rojos" a la crònica oficial, i pense que a nosaltres també se'ns hauria d'haver valorat d'una altra manera, i no com "amics de la infantesa", perquè sense anar més lluny, jo també li vaig fer un poema a "Pepito", i encara que no fos ta bo com el de l'Eduard i el del senyor alcalde (ho dic de veritat, eh?), ja vaig veure que els seus van restar ben ressenyats a les cròniques:

            "La poesia directa i autèntica d’Eduard Marco"  (sic)

            "Soler va pujar a l'escenari per a destacar la figura de Josep Aparicio, al que va comparar, en una poesia, al garrofer, plantat amb força en el terreny" (sic). 

         Però pense que si l'hagueres escoltat, també podries haver fet una xicotet ressenya del meu. Ací el tens, i encara que el pots llegir al meu llibre "L'espill de l'orb" (pàg. 13), vaig canviar la darrera quarteta per a l'ocasió. (sobretot per Apa), i encara que parle en primera persona, la veritat és que no sé a qui m'estic dirigint...

         I ara dedicat a ell, un poema del meu llibre. Un llibre que, potser sense el seu suport, mai no s'hagués publicat:

VEUS

Dedicat al Josep Aparicio "Apa"

una veu prodigiosa en un País on abunda la sordesa...

Hi ha veus com trons de fortes.

Hi ha veus com pous de fondes.

Hi ha veus com nits de fosques.

Hi ha veus com rius de llargues.

Hi ha veus com mars d’extenses.

Hi ha veus com focs d’ardents.

Hi ha veus com mels de dolces.

Hi ha veus com plors d’amargues.

Hi ha veus com gels de fredes.

Hi ha veus subtils com vents...

Hi ha veus, com la de APA,

que és més que una veu.

I quan l’escoltes penses:

Si canta com els déus!

***

Francesc Arnau i Chinchilla

(Teatre Capitolio de Godella, divendres 7 de juny del 2013)

El públic entregat amb el nostre gran artista (foto de l'Andreu Garcia)

***    

Nota: Li deixe al meu amic "pakiu" la primícia (després de veure que no s'ha enregistrat en pel·lícula) de publicar una aproximació de tot el que diguérem en la nostra intervenció: 

Crònica de "pakiu" a L'ÚLTIM TRENET A LA MEDITERRÀNIA  

Nou disc de Carles Pastor

El cantautor Carles Pastor (foto meua)

         El cantautor valencià Carles Pastor s'ha proposat editar el que serà el seu disc nº 4 pel sistema del micro-mecenatge, sota la plataforma verkami, que és una de les primeres que sorgiren al mercat. Jo he col·laborat amb unes quantes iniciatives, com ara, el disc "Per Marcianes" de Miquel Gil, i els llibres de poemes de Marc Freixas i de Raimon Ribera, i puc assegurar-vos que és una plataforma seriosa, que si no arriba a la quantitat predeterminada, el projecte resta anul·lat, i no et descompten ni un gallet.

         El Carles Pastor, a qui vaig conèixer a Burjassot, el passat mes d'abril, ha musicat poemes dels poetes valencians Francesc Mompó, Alba Àlvarez, Manel Alonso i Vicent Nàcher, més un de la poetessa galega Miriam S. Moreiras, a banda de cinc poemes seus.

         "Dies de Ràdio", que és el títol del CD, tindrà 10 cançons que ja estan composades, i com diu l'autor, és un viatge pel pop britànic, la música d'autor i el blues, amb un toc celta i mediterrani. 

Comptarà per a la gravació amb els músics:

SILVIA MARTÍ: BATERIA

BORJA PENALBA: BAIX, ACORDIÓ

PAU CHAFER: PIANO, HAMMOND

JUANJO BLANCO: LLAÜT, ARXILLAÜT

JORDI SILVESTRE: VIOLÍ

ZABALO BORRAS: SAXO

I amb el disseny de l'il·lustrador:

FEDERICO FERNÁNDEZ ( 1972 VIGO) 

         Si voleu fer alguna aportació a aquest autor "dylanià" confés (com jo), ací teniu l'oportunitat:

***

         Clicant ací a sota, teniu una entrevista al cantautor de fa pocs dies de Mercè Climent al DGS:

ENTREVISTA A CARLES PASTOR

***

Presentació a Godella del disc "Cants i cants" de Josep Aparicio "Apa"

Cartell anunciador de l'acte

            El passat dissabte a les 20 hores a Villa Eugenia, l'emblemàtic edifici del nostre poble, va tenir lloc la presentació del disc del nostre paisà i amic Josep Aparicio "Apa", amb una mica de retràs, perquè el disc, que va guanyar el Premi "Ovidi Montllor" del 2011 al millor disc valencià de música folk, i que la revista "Sons" el va escollir com al cinquè millor en llengua catalana del mateix any, també ha rebut uns altres reconeixements, com ara, als Premis Altaveu 2011... Però, "natros" som així, i el Teatre Capitolio, on es deuria d'haver fet aquesta presentació, des de fa alguns mesos no està operatiu...

Portada del disc

            I la veritat és que, veient tot el que ens està caient damunt, no veig quan podrem gaudir d'aquest espai, que pel nostre poble és imprescindible, sobretot després d'haver gaudit de les seues magnífiques prestacions. Confie en que les autoritats locals sabran donar-li una solució de manera ràpida i eficaç, doncs, per això hi són, i crec que la Cultura, malgrat que semble la parent pobra, que mai no es queixa pels retalls, serveix per a fer teràpia en temps de crisi, d'angoixa i de misèries...

            Malgrat totes les adversitats, l'acte va ser molt emotiu, i Josep Aparicio "Apa", que per mi sempre serà "Pepito el de la paraeta", ens va rebre a la porta del local, on ens va anar saludant, com si fórem de la família, que si ho penses bé, és el què veritablement som, perquè tants anys compartint vivències al remat es converteix en això, en un tracte més que si fórem família de sang...

Amb el Ricardo Esteve, responsable dels arranjaments musicals, i gran guitarrista...

            La formació és tot un luxe, amb el Ricardo Esteve, que és el responsable dels arranjaments de gairebé totes les cançons del disc, i un virtuós de la guitarra, Jesús Gimeno, a la bateria, que també és un dels components de Jerez-Texas, el magnífic grup on també va col·laborar Apa... César Giner al baix elèctric, i l'Eduard Navarro, que és un d'aquells músics que el mateix toquen la dolçaina, la llaüt, la gaita búlgara, o la xeremia... Un autèntic demiürg dels instruments de tota mena...

En plena acció amb l'Eduard i el Ricardo...

            Bé, i deixant de banda les carències en aforament i sonoritat de l'edifici de Villa Eugenia, "Pepito" va anar desgranant totes les cançons del disc, que són d'una varietat aclaparadora, i on pots trobar el "pop" més sucrós, els cants tradicionals (també hi ha una cançó de les comarques castellanes) amb els arranjaments aflamencats del Ricard, les lletres del Josemi Sànchez a "L'u i el dotze", els poemes de l'Estellés i del Salvat-Papasseit al "Bolero de l'Alcúdia" i a la "Caterineta", que és una de les meues cançons favorites del disc. I per a posar la guinda, l'acte va contar amb la col·laboració del Vicent Torrent, fundador del grup Al Tall, i un dels referents de la música tradicional al País Valencià, i que és el copmpositor d'alguna de les cançons del disc; "Coloma bruna", "Helena", i a més a més, va escriure la presentació, on qualifica al cantant del nostre poble com a Apa, el magnífic... (que ho és!!!)

Josep Aparicio"Apa", una veu extraordinària d'un País on predomina la sordesa... 

            Després van venir els bisos i el comiat, tan familiar com la rebuda, i on li vaig dir al Pep, que sempre que escolte la cançó que va dedicar a la seua mare "Malaguenya", em fa plorar. Ell em va dir que no sap com pot cantar-la, i és que de veritat, emociona:

"Malaguenya tu em donares

el donyet per a cantar,

la gràcia d'Andalusia

i la vida per davant..." 

      

            Vaig saludar la seua germana Victòria, que feia molt de temps no havia vist, i se'n tornàrem  cap a casa, comentant amb els nostres amics les emocions de la vetllada.

            Gràcies Pepito, i fins la propera!!!

***

Ací podeu gaudir d'algunes cançons del disc:

http://www.youtube.com/playlist?list=PL5A74E789449BC84E

Contra la Reforma Laboral!

Cartell de la convocatòria al País Valencià

            Demà ens veiem a la "mani" i quan tinga temps ja us donaré les meues raons... Però la veritat és que "indignat" em sembla un terme lleuger, perquè jo estic ja ratllant en rabiós... Ja sabeu, la vessant estellesiana de la ràbia:

FUNDACIONS DE LA RÀBIA

Lentament edifique i dolorosament

aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia,

d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques,

d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.

És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles

creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,

una vida precària, un amor clandestí,

les paraules ocultes cautament als calaixos,

tot allò que no fou possible i és possible,

i hauria estat possible, però no fou possible,

com si únicament ara l’aigua arribàs a l’àtic.

No ens podíem besar si no era ocultament,

i si no ens sorprenia la Moral d’uniforme

i si era a la platja la Moral a cavall.

Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius,

els hòmens que s’han fet grossos en la postguerra.

Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

***

            I ara, després de llegir els versos del poeta de Burjassot, veritablement em pregunte...

Tornarem a viure el passat?

Aconseguiran que els treballadors tornem a ser esclaus?

Els mercats van a dirigir el nostre futur?

I, com deia aquell, qui pregunta ja respon:

No! Jo dic no! diguem no! Nosaltres no som d'eixe món...

 

            I ara em direu: I tu, Francesc, que sembles un xicon tan seriós, per què vas a la "mani"?

Doncs, mira tu...  Perquè vull!

           Però, per a què us vaig a enganyar... El que no puc resistir és que, encara ens vulguen fer combregar amb rodes de molí... Sí, perquè les seues reformes econòmiques ja les coneixem des de fa alguns anys: 

***  

Marató de TV3: Dóna la lletra!

 Imatge de Google: Marc Parrot, compositor i cantant encarregat de seleccionar les lletres

            Enguany, la Marató de TV3 estarà dedicada a la "Regeneració i Trasplantaments d'òrgans i teixits". Per anar sensibilitzant el personal, des del blog "Banc de sons", el compositor i cantant Marc Parrot, ens convida a que fem les nostres aportacions per a confeccionar la lletra de la cançó que s'inclourà al disc de la Marató del 2011. Aquesta cançó ja té títol: "Teixit humà", i per a tots el que ens dediquem a fer poemes, és una bona oportunitat per a posar la nostra creativitat al servei d'una bona causa.

           Més endavant, en una segona fase que començarà a principis del mes de setembre, arribarà el torn per als músics...

ANIMEU-VOS!!! 

 

"Cants i cants" d'Apa guanya el Premi Ovidi Montllor 2011 al millor disc de folk

Portada del disc "Cants i Cants"

            Efectivament, anit es van lliurar al Teatre "El Micalet" de la ciutat de València els Premis Ovidi Montllor del 2011, i el meu paisà Josep Aparicio "Apa" que duu trenta-cinc anys al món del cant d'estil, va guanyar el premi al millor disc de folk, pel seu darrer treball, que porta per títol "Cants i cants", on podem trobar una mostra del talent del cantant i de la seua recerca continua, sempre investigant nous ritmes i noves influències, intentant la fusió dels gèneres, que és el que ha estat fent  al llarg de tota la seua carrera.

             Cliqueu ací per llegir l'entrevista d'avui al diari Levante EMV.

            Sempre he estat ben orgullós de trobar-me entre els seus amics, i d'haver col·laborat amb ell en algunes (encara que poques) ocasions, com va ser el "Quan somnies" del disc "Patchwork" de Jerez-Texas, una cançó que sempre estarà present en aquest blog.

                  Imatge de Google: Una de les darreres del cantant

                                              Foto: A les bodes d'or de D. Ricardo Arnau a l'Eliana 

           Al nou disc podeu trobar des d'una cançó pop ("No paren de mirar-nos"), uns magnífics versos de Joan Salvat-Papasseit ("Caterineta"), dels que ha fet una gran cançó, unes estrofes de l'Estellés per a una música molt coneguda ("Bolero de l'Alcúdia"), els cants d'estil de sempre ("L'ú i el dotze"), i també moltes sorpreses més, com ara, la magnífica cançó "Malaguenya" que Pep dedica a la seua mare (La senyora Victoria), i que fa posar els pèls de punta als que la coneguérem, i crec que també als que se la imaginen amb les paraules tan tendres del seu fill. Els arranjaments del Ricardo Esteve són genials, com sempre, i la seua guitarra tot un luxe, i les col·laboracions esplèndides. A destacar l'Eduard Navarro, dolçaina i llaüt en algunes de les cançons, César Giner al baix, Jesús Gimeno a la bateria i Diego López a la percussió.

        L'enhorabona, "Pepito", per mi sempre seràs aquell xiquet que vèiem al quiosc que tenien els teus pares al Carrer Ample de Godella (el carrer on vaig néixer), al costat dels pilons...

          I què gran que t'has fet! 

        Llàstima que aquest país nostre siga un país on predominen els sords, perquè qui no t'escolte ha d'estar ben sord. De l'oïda i de tot el cervell...

         I si no s'ho cregueu, doncs, cliqueu ací i escolteu.

  

Imatge de Google: Apa en acció!!!

"Per marcianes", el nou disc de Miquel Gil, neix amb vocació @utogestionària

Imatge del Google

            Mireu açò que m'ha arribat avui mateix:

           Jo ja he fet la meua aportació. Vull ajudar (dins de les meues petites possibilitats) a tots aquells que, com és el cas de Miquel Gil, el meu paisà Josep Aparicio "Apa", Pep Gimeno "El Botifarra", el Pau Alabajos, Òscar Briz, Feliu Ventura... i tants altres, han de guanyar-se la vida fent uns altres treballs, o bé anar-se'n a unes altres terres més receptives amb la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre orgull...

           I vosaltres?

           A què esteu esperant?

           Perquè, heu escoltat com canta?

A la memòria de l'Ovidi

              

Imatge de Google              

            Aquest migdia quan he obert el bloc, m'he assabentat de que era el 16è aniversari de la mort del gran artista Ovidi Montllor, a qui admire moltíssim. Com ja no tenia temps de posar cap entrada, ho faig ara, que acabe de vindre del treball quotidià. Vull retre-li homenatge al gran "homenot" recuperant un text que vaig escriure la setmana següent de la seua mort. Com estava escrit a màquina, ha calgut copiar-lo, per això se m'ha fet una mica tard i ja no podrà sortir amb la data de l'aniversari...

A La memòria de l’Ovidi

              Vaig conèixer a l’Ovidi farà gairebé vint-i-cinc anys. Ara recorde quan vaig anar al Teatre Principal, on feia un recital acompanyat de l’excel·lent guitarrista Toti Soler.

              
              Se m’ha esborrat  de la memòria si vaig anar tot sol, o acompanyat d’algú. Tanmateix, recorde com si fos ahir, que al passar pel carrer del Teatre, el vaig veure per una finestra, i allí estava ell amb camisa i pantaló negre (“el color negre que m’estime…”), vocalitzant i escalfant les cordes vocals.

              Aleshores encara n’hi havia censura, i el públic li demanava amb molta insistència que cantara “La cançó de les balances”, i ell després de fer-se una miqueta el remoló, la va cantar, malgrat estar a la llista negra:

“Doncs era un rei que tenia

Un castell a la muntanya

Tot el que es veia era seu

Arbres, pous, terres i cases...

Quan vindrà un dia que els homes

Valguen més que pous i cases?

Quan vindrà un dia que als homes

No se’ls pese amb les balances...”

            Unes setmanes abans m’havia comprat el seu LP “Crònica d’un temps”. Fou tot un descobriment. Aquell cantant era diferent a tot el que jo coneixia. La seua veu, eixa veu aspra i profunda, tan personal, els seus gestos d’actor consumat, la seua ironia i el sentit de l’humor tan particular, la dicció perfecta, la seua manera de recitar poemes. Ha sigut, sense cap dubte, el millor recitador de versos que he escoltat mai. La seua forma d’interpretar la poesia de V.A. Estellés és insuperable.

              Ovidi Montllor dignificà la Cançó, i reconec que ha estat, junt amb el Lluís Llach, el meu preferit.

Les seues cançons de lluita:

“Apreta fort les mans, apreta els punys

L’aire dintre els pulmons, obri bé els ulls,

Fes treballar el cap controla el cor

No tanques mai la boca, crida ben fort.

Deixa’t anar, dona’t tot tu!”

Les cançons iròniques:

“El dimoni és molt ric

I et tractarà d’amic,

Això és un vici antic

Per ells treure’n profit...”

Les cançons tendres:

“Com un record d’infantesa

Sempre recordaré la Teresa

Ballant el vals...”

El seu humor negre:

“Aquell obrer del plom

Ara plom i goma

De broma a broma...”

Els poemes recitats per ell:

“Prompte tindrem un cotxe

Qui ho hauria de dir!

I escola per a la nena sense pagar

I diners suficients per a no plorar.

Tot això però, ja ho saps! Lluny de casa,

Allò que no s’oblida ni tan sols amb el vi,

Aquell que tinc jo ara posat a taula...”

“I ací a la Terra quan ens morim

Els fills deixem amb l’esperança

Que facen ells el que no hem fet.”

              A l’any 73, estant treballant a l’illa de Menorca, va coincidir que l’Ovidi hi anà a fer uns recitals, i jo ben orgullós, els hi deia als menorquins, que era el meu paisà. Quina força, quin seny...

             Estant a la mili al Sàhara, recorde els comentaris del meu company Joan Biscarri i Montoliu, de Balaguer (Lleida), dient que sí, que li agradava l’estil de l’Ovidi, però que de vegades li semblava que parlava una mica “xarnego”. Jo li vaig dir en un somriure, que ja voldria ell parlar un català tan perfecte com l’artista d’Alcoi.

             Després vingueren les pel·lícules, com ara “Furtivos”, “Con el culo al aire” (li vaig imitar la disfressa de fallera pel Cap d’any), “La ciutat cremada”, “Héctor”, etc., i l’Ovidi deixà una miqueta arraconada la seua faceta de cantautor. Llavors corrien mals temps per a la Cançó.

             A Canal 9 desaprofitaren les seues facultats de narrador, però ja sé sap que aquesta terra no és gens agraïda amb els seus millors fills. Vaig llegir en algun lloc que havia doblat la veu del pianista negre en la versió valenciana de “Casablanca”: “Toca-la una altra vegada, Sam...”

          Als darrers Premis Octubre el vaig veure per Canal 9 i em vaig quedar bocabadat. Aquella veu, aquell semblant irònic i expressiu, havien desaparegut, i poc després em vaig enterar per un company de treball de la malaltia que patia. Ironies del destí, la malaltia (eixa filla de la gran puta...), li havia atacat allò que semblava tenir més fort: la gola.

            El meu germà Pep, que havia parlat alguna vegada amb l’Ovidi, em va regalar en certa ocasió una senyera (on blau no n’hi ha) amb l’autògraf del cantant. La conserve a casa meua.

            La passada setmana ens deixà. Va ésser incinerat com volia, i les seues cendres escampades pel Barranc del Cinc a Alcoi.

              Adéu Ovidi!

              Bon vent i barca nova...

    Godella (l’Horta), Març del 1995  

Del blog "El Cau de Calpurni"