dimecres, 29 de desembre del 2010

Autoretrat



Moltes vegades hi ha poemes que tenen la capacitat d'inspirar-ne uns altres. Com el "Autorretrato" de Pablo Neruda, que va fer que escrigués aquest Autoretrat meu:


AUTORETRAT

(A l’estil de Neruda)


Sóc, imitant

el gran xilè,

o crec ésser,

camús de nas,

amb ulls petits,

cabells molt fins,

front prominent,

panxa creixent,

de cames llargues

i braços curts,

peu ample i llarg,

de pell molt blanc,

curt de parlar,

molt reflexiu,

i llarg d’escrits.

Suor de mans,

més que de cap,

i aficionat

a les estrelles,

i als misteris,

i a les lletres,

admirador

de tots els mestres

i sobretot

els de les Arts

i els de les Ciències...

Valencià

senzill i pla,

però també

crític tenaç

i enemic

dels renegats,

dels ignorants

i dels cansats.

Amic d’amics,

i militant

envers la pau,

mai la raó

és del més fort

ni la té tampoc

qui crida fort.

M’agrada molt

el bon menjar,

el peix, la carn,

també el vi blanc,

el cava brut,

cafè i conyac,

la platja no,

del mar l’olor

i navegar

en un vaixell

fins l’horitzó.

Treballador

d’afiliació,

però millor

treballs de ment...

Poeta sóc

de vocació

de llengua i

d’una nació

que no té estat...

Què haig de fer?

Així sóc jo!


***


dimarts, 21 de desembre del 2010

Records del Nadal


Imatges del Google

Me’n recorde dels torrons i del braç de gitano

que ma mare amania pacientment a la cuina

amb un remitjó d’ametlles del secà

que esclafàvem al corral amb martellades rítmiques.

El secà de Paterna, enllà pel Pla del Pou

al Camí Vell de Llíria, passant el Pixador,

on anàvem al Setembre a passar el diumenge.

Ens menjàvem les figues a sota la figuera,

el paquet de rosquilletes i els majors la mistela,

i tot ens semblava l’ambrosia dels déus...

I tornant als torrons, també me’n recordat

del riu de paper de plata dels betlems,

les muntanyes de suro nevades de farina,

els deserts de serradura del taller del fuster

i la molsa que verdeja els hortets de la vall

-que plegàvem de l’obaga dels còdols i les sèquies-

on darrere d’un paller s’amagava el caganer,

i de la desproporció de les figures del pessebre

que barrejàvem amb indis i vaquers a cavall,

hi havia pollets que semblaven estruços

i els Reis de l’Orient, gegants dalt dels camells...

***

BON NADAL A TOTS ELS VISITANTS DEL BLOC

dissabte, 18 de desembre del 2010

La Marató de TV3




Demà, com cada any per aquestes dates, tindrà lloc La Marató de TV3, que es dedica a recaptar fons per a fer front a les malalties més oblidades per la Sanitat pública... I també per la privada...

L'any passat, La Marató es va dedicar a les malalties minoritàries. Tanmateix, enguany es va a destinar tot el que es recapte a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides, que des de fa molts anys és un dels principals motius de mort de la població, sobretot per causa dels accidents de trànsit.

Ja sé que hi ha una mica de polèmica envers d'aquests esdeveniments solidaris, i fins i tot, us puc dir que personalment sóc molt crític, perquè pense que totes aquestes circumstàncies, haurien d'estar sota l'aixopluc de la Sanitat pública, però això no és així, i a cada vegada tendeix a estar pitjor, malgrat la meu ràbia... A més a més, tota pedra fa paret, i malgrat que aconseguim capgirar la tendència, sempre ens aniran bé aquestes baules que toquen el cor del poble. En la societat que compartim, el que no es als mitjans de comunicació no existeix...

L'any passat vaig col·laborar amb La Marató, amb la meua poesia, i enguany he tornat a fer-ho... Com?

Doncs, l'amiga ninona de RC va fer una convocatòria a la que em vaig sumar:

A Sant Celoni es va llegir el meu poema "Vanitat", i això és per mi prou, tant com l'any passat quan el darkman va llegir (amb accent valencià) el meu poema "El crit"...

L'any que ve, si potser, també hi seré a La Marató de TV3...



VANITAT

הֲבֵל הֲבָלִים אָמַר קֹהֶלֶת הֲבֵל הֲבָלִים הַכֹּל הָבֶל

“Vanitas vanitatum dixit Ecclesiastes

vanitas vanitatum omnia vanitas.”

“Vanitat de vanitats, ha dit l'Eclesiastès,

vanitat de vanitats, tot és vanitat.”

ECLESIASTÈS 1,2


Ens sentim massa grans

i som tan poca cosa;

un àtom de matèria

enmig la immensitat

sense límits del Cosmos,

un gra de sal dissolt

al fons de l’Oceà,

un clevill de claror

que es perd en la foscúria,

un crit desesperat

a vora l’estimball,

titelles a mercè

de que ens tallen els fils

en qualsevol moment...

I encara ens preocupem

de publicar poemes!

***

31/08/MMX




dissabte, 11 de desembre del 2010

Per les terres de Conca


Totes les fotos són de la meua propietat

El passat cap de setmana, aprofitant el pont de la Constitució, viatjàrem a Conca, un indret que no coneixia gaire, això que la meua sogra és d’un poble de la província, en concret de San Lorenzo de la Parrilla.

Eixírem de casa el divendres al vespre amb els nostres amics (Rafa, Lola, l’altre Rafa i Mª José) i ja en la carretera de Minglanilla a Conca, estava tot nevat i el termòmetre va arribar fins els nou graus sota zero.


Foto: El naixement del Cuervo, tot un miracle de la Natura.

Una vegada a l’allotjament “El Rento”, ben a prop de la capital, planificàrem les excursions a realitzar així com les visites als llocs d’interès turístic de la ciutat. Decidírem fer excursions a la “Serranía”, on visitàrem la “Ciudad encantada” un dia i el naixement del riu Cuervo (un miracle de la Natura) un altre. El trajecte que transcorre a la vora del Xúquer és molt pintoresc, amb flora i fauna en estat feréstec. Vull destacar la visita del primer dia al poble de Las Majadas, on dinàrem en “Casa Raquel”, uns fesols amb orella de porc i unes xulletes de xai per xuclar-se els dits. I el cas és que l’oratge ho demanava, doncs hi havia una nevada de collons, amb els carrers tots plens de gel.

De les visites que férem a la ciutat, cal destacar la Catedral, el Museu d’Art Contemporani que està a les “cases penjades”, i sobretot els nombrosos bars de tapes que estaven a rebentar a qualsevol hora del dia. Els nostres amfitrions Esther i Aurelio ens acompanyaren pels llocs de més ambient ("El mesón de Fidel", "La Ponderosa", "La Tinaja", "La bodeguilla de Basilio", "El mesón de José", etc...). Per cert, que em va sorprendre la bona qualitat del vi blanc de la comarca. Tot un descobriment!

Res més, el dimecres, que per cert era el dia del nostre aniversari de bodes (trenta-un "tacos") se’n tornàrem cap a València i fins una altra ocasió en que els déus ens siguen propicis, hem mamprès amb la rutina quotidiana... Veges tu, quin remei?


dijous, 2 de desembre del 2010

Vacances pagades


Foto: Amb un company asturià a Villa Cisneros

Continuant amb el tema del Sàhara, del que sempre he estat receptiu, crític i sobretot reivindicatiu, ací podeu copsar en aquest relat de ficció, basat totalment en fets reals, el que va ésser la meua estada al Sàhara l’any 1975, fent la “mili”.
El relat duu per títol “Vacances pagades”, i ja sé que és una mica llarg, però crec que reflecteix prou bé la meua opinió sobre el tema. També hi ha moltes anècdotes ben divertides de les “putades” que els veterans gastaven als “guripes”...

Foto: Amb els companys valencians al BIR



No vull afegir res al reportatge de “El Temps”, però el cas és que em grinyolen els escandulls si no deixe ben clara la meua opinió de la responsabilitat de l’Estat espanyol, com a potència colonitzadora, envers els saharauís. Sempre he pensat que si no podien fer-se càrrec de les seues obligacions en aquelles dates tan difícils de la transició cap a la democràcia, haurien d’haver passat la responsabilitat a l’ONU, en comptes de signar l’Acord Tripartit de Madrid una setmana abans de la mort del dictador. Un acord que va significar vendre els drets del poble del Sàhara a canvi dels interessos d’uns quants accionistes de Fos-Bucraa, i un acord pesquer avantatjós sobre el banc saharià.





Ja per acabar, un altre poema de la meua estada al territori saharià:

DESERT

L’Aaiun, abril del 75

Així és la terra eixorca,

mai no saps en concret

on acaba el desert
i comença la platja,
no hi ha límits humans
ni fites perdurables,
com mapes escolars,
la mar de color blau
i la terra de groc,
tot és bàsic i simple
com la taula del dos...
És com un mar daurat
al costat d’un mar blau !
***