dimarts, 26 d’abril del 2011

Viatge a Barcelona


Amb Isabel a la Plaça de Catalunya (Totes les fotos són de la meua propietat)

Ara que ja he descansat una mica del viatge (tornàrem anit en autobús), vaig a fer una petita crònica, com ja vaig anunciar a l’entrada anterior.
Eixírem divendres a les 10 del matí de l’Estació d’Autobusos de València. El cel no estava gens clar, i només arribar a l’alçada de Castelló, es va posar a ploure a bots i barrals. El viatge no podia mamprendre amb pitjors auguris, a més del que ja havien anunciat els meteoròlegs. Tanmateix, en arribar a l’Estació del Nord de Barcelona, va amainar considerablement la pluja. Tant és així que, com l’Hotel Glòries (on teníem feta la reserva) era ben a prop, decidírem anar caminant i una vegada deixàrem l’equipatge a l’habitació, preguntàrem a la recepció un lloc on anar a dinar per la zona. Al mateix carrer de l’hotel, dinàrem al “Bar El Punt” de manera exquisida i a un preu raonable. Per la vesprada vam estar passejant pel Passeig de Gràcia i també per la Plaça de Catalunya i per les Rambles. Feia una miqueta de fred (frescoreta que diem al poble), però almenys la pluja ens va respectar. Haig de dir que tots els trajectes dels tres dies el hem fet amb el transport públic (sobretot en metro). El nostre hotel estava a prop de la Plaça Monumental de Toros, que és una parada de metro abans de la Sagrada Família. Després d’endinsar-nos a la Ciutat Vella, on ens apropàrem fins la Catedral (en plena processó del Divendres Sant), i també vam estar a les portes del Palau de la Generalitat i de l’Ajuntament,  sopàrem al mateix Passeig de Gràcia, en un lloc especialitzat en tapes, una mica massa turístic, on la presentació és molt millor que no pas la qualitat del producte. El lloc es diu “Divinus” i sembla que és una mena de franquícia.

Signant el meu llibre a la parada de la "Llibreria Punt i apart"

A l’endemà, Diada de Sant Jordi, amb desdejuni a l’hotel i ens dirigírem a la Rambla de Catalunya, lloc on estava instal·lada la paradeta dels companys de RC. Allí vaig saludar uns quants companys relataires (Epicuri, Bruna, Mª Jesús, Anna, Vicenç, etc.) i després de deixar el meus llibres, remuntàrem la Rambla cap a la parada de la llibreria “Punt i apart”, on havia quedat a les 11 hores per signar el meu llibre “L’espill de l’orb”. Em vaig presentar amb puntualitat anglesa i, després de presentar-me al company Sergi, vaig seure al lloc que m’havien reservat, on hi havia un cartell anunciant l’avinentesa. Només arribar, es va presentar un home que em va proposar que li fes de “negre” per escriure una novel·la basada en la seua vida. Jo li vaig dir que la narrativa no era el meu fort, i el vaig enviar a la paradeta on hi eren els companys de RC. Després es presentaren el Joan Gausachs, company relataire a qui no tenia el gust de conèixer en persona, i un amic seu, que em demanàrem que els signés el llibre. També li vaig signar un altre per a la seua filla Núria.
Em va impressionar moltíssim la quantitat de gent que desfilava per les paradetes, famílies senceres amb les roses i els llibres. És una cosa difícil de creure en un món on el personal cada vegada llegeix menys. Isabel, la meua dona, me comentava que els carrers semblaven tan atapeïts com els voltants de la Plaça de l’Ajuntament de València els dies de Falles a l’hora de la “mascletà”.

La parada dels companys de RC a la Rambla de Catalunya

Vaig quedar amb els de la paradeta de la llibreria que després de dinar tornaria per estar-me signant una estona més, i vam passar per la de RC, on havíem quedat amb uns quants companys per anar a dinar (entre ells alguns xicons de Vic i també la Laura, la famosa poetessa de RC). Anàrem a un local del Carrer del Bruc, una mica allunyat del centre, que es diu “Nostrum”, i que està especialitzat en menjars preparats. El lloc el coneixia l’Epicuri i, malgrat no ser el que jo m’esperava per dinar, poguérem estar ben amples i així raonar a plaer de lletres, de política i, fins i tot, una mica de futbol (faltaria més!). A més a més, el pollastre a l’ast que demanàrem Isabel i jo es podia menjar, i el vi blanc del Penedès estava fresquet i bo de veritat. Després d’arreglar el País, se’n tornàrem una altra vegada a la paradeta, on saludàrem uns altres companys, i que ells aprofitaren per anar a pegar un mosset. Nosaltres, amb companyia de la dona d’Epicuri, anàrem a prendre cafè a una cafeteria del Passeig de Gràcia, i després de nou a la parada de la llibreria, com havíem quedat. Ben aviat, vaig arreplegar els llibres que sobraven, ens acomiadàrem del Sergi i davallàrem la Rambla de Catalunya, bocabadats del que vèiem. En cap moment no amainava el fluix de la gent. Ens aturàrem en alguna carpa, com la d’Òmnium Cultural, on era el Jordi Cabré signant els seus llibres. Vaig aprofitar per a, seguint amb la meua política de difusió del meu poemari, lliurar-li el meu llibre amb una dedicatòria. Isabel també va aprofitar per a que l’escriptora Elvira Lindo li signés la seua darrera novel·la (un encàrrec que li havien fet). Quan arribàrem a la parada de RC vaig saludar alguns companys que encara no havia vist (Núria Niubó, Aleix de Ferrater, Calderer, Núria Dalmau, foster, Afrodita, etc.). Bescanviàrem alguns llibres, i quan va arribar l’hora de tancar la paradeta, els vaig fer una donació de tots els meus que havien restat per vendre, i ens acomiadàrem fins a la propera ocasió que (això mai no es sap) espere siga ben prompte.
Aleshores, agafàrem el metro a l’estació del Passeig de Gràcia i ens dirigírem a l’hotel, on després de descansar una miqueta (els peus ens bullien) li demanàrem a la xicona de recepció on anar per sopar no massa lluny. Ens va recomanar el “Restaurant Hostalets” de cuina casolana al Carrer dels Enamorats, ben adient per la data, però en arribar ens trobàrem amb un cartell a la porta on posava que fins dilluns no obririen al públic. Decidírem anar a a un bar de la Diagonal, prop de la Plaça de Bous, on ens férem uns plats combinats.

Al Passeig Marítim

El diumenge el dedicàrem a fer turisme. En primer lloc, després del desdejuni a l’hotel, ens dirigírem amb el metro fins la Vila Olímpica. Anàrem passejant pel Passeig Marítim fins  “La Barceloneta”, una barriada farcida de restaurants, on en un principi havíem pensat dinar. Tanmateix, degut en part a l’hora en que ens trobàvem, vam canviar de plans, i després d’agafar l’autobús de línea (crec que era el 64) anàrem fins el Monument a Colom. Allí vam baixar i remuntàrem tota la Rambla fins la Plaça de Catalunya. Dinàrem al “Restaurant Santa Anna”, al Carrer del mateix nom, i després d’agafar el metro per tornar a l’hotel (hi ha servei cada quatre minuts), decidírem que per la vesprada aniríem a visitar Montjuïc. Així ho vam fer, i vam estar com tants turistes admirant la font, el palau, l’estadi, i tot el parc en general... Impressionant!

  
Al Palau de Montjuïc

Quan ja es va fer de nit, decidírem sopar per les rodalies de la Plaça d’Espanya, després de visitar Les Arenes, que era una antiga Plaça de Bous, convertida en centre comercial. És espectacular la forma com s’ha adaptat l’espai, així com les vistes que s’albiren des de la terrassa. Vam trobar un lloc on, dintre del tarannà turístic de la zona, no estava gens malament ni la qualitat ni el preu. El bacallà a la llauna el vaig trobar deliciós...
Ja tan sols ens restava el dilluns de Pasqua, el dia de la nostra tornada cap a les terres del Sud del Gran Riu... Com hauríem d’agafar l’autobús a les 16,30 hores, a l’Estació d’Autobusos del Nord, ben a prop de l’hotel, decidírem anar a visitar la Sagrada Família (una parada de metro més enllà). Cal dir que nosaltres havíem estat fa trenta anys, quan pràcticament encara no n’hi havia res construït que no fossen les dues façanes amb les quatres torres. Avui es pot veure la planta de l’església que està gairebé finalitzada, amb les columnes espectaculars, i tota la fantasia del món gaudinià, que sembla d’uns altres món, malgrat que, gràcies al magnífic museu on s’expliquen moltes de les idees de l’arquitecte, ens adonem que gairebé tot és tret de la Natura, gràcies a la seua gran capacitat d’observació. Espectacular la gran quantitat de turistes que visiten el monument, dels que destacaria pel seu nombre els italians i els japonesos...

Vista del sostre de la Sagrada Família, espectaculars paisatges d'un altre món...

Això sí! Encara continua en obres...

Aprofitant que el dilluns obrien el restaurant del Carrer dels Enamorats, fins allí ens hem dirigit per dinar, fugint dels locals més turístics a prop de la Sagrada Família. I crec que ho hem encertat, perquè ens han servit una sopa ben bona amb regust casolà, unes carxofes a la brasa, un magnífic assortit d’embotits (amb catalana de la blanca i de la negra) i vedella guisada amb bolets (jo he demanat pollastre a la brasa). Tot regat amb un magnífic vi blanc del Penedès.
I fins ací és tot. Anàrem a la recepció de l’hotel, on havíem deixat les maletes, i encara li vaig dedicar un llibre a Frederic, el noi que hi era a la recepció i que es va interessar per la meua primera experiència com a escriptor al Sant Jordi. El camí fins a València se’ns va fer una mica més pesat que el d’anada, potser perquè l’autobús era una mica més incòmode, però almenys no va haver-hi cap incident, i a l’entrada de la ciutat no hi va haver cap retenció.
En resum, un viatge per repetir, del que destacaria la Diada de Sant Jordi com a festa excepcional dedicada al llibre, el tarannà turístic a nivell internacional de la ciutat de Barcelona, i els seus serveis de transport públic (el metro és magnífic).
També és molt d’agrair que el temps al remat no fos tan dolent com s’esperava, i que almenys no plogués tant com havien pronosticat... 

El llibre i la rosa, elements d'una festa singular que cal conservar...         

divendres, 22 d’abril del 2011

Diada de Sant Jordi a Barcelona

            
 Imatges de Google

            Demà viatjarem cap a Barcelona (Isabel i jo) per gaudir de la Diada de Sant Jordi. Tenim reservades tres nits a  "l'Hotel  Glòries", i hem quedat amb els companys de RC per a la paradeta que muntaran com cada any a la Rambla de Catalunya. També he quedat en que aniré per a signar el meu llibre "L'espill de l'orb" a la paradeta de la llibreria "Punt i apart", per cortesia del company qwark de RC, i supose que encara ens quedarà temps per a fer una mica de turisme... 

            Sembla que el temps no ens acompanyarà massa, però això ja us ho contaré en quan tornem.

            Fins aleshores, que passeu molt bona Pasqua, que us mengeu la mona, empineu el catxirulo, i totes aqueixes coses. 

diumenge, 17 d’abril del 2011

El meu país és el país del Lluís...


La manifestació començava a les Torres de Quart (totes les fotos són meues)

            Fa una estona que acabe d’arribar de la manifestació convocada per ACPV contra el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià. He eixit de casa a les 17,30 hores i he agafat el “Metro”. He baixat a l’estació d’Àngel Guimerà i m’he dirigit cap a les Torres de Quart. Allí estava tota la gent ocupant els carrers, amb les banderes i les pancartes d’Esquerra, dels Sindicats, del Bloc, dels Col·lectius, etc.. Després de gairebé quaranta minuts de “plantó”, ja em temia que passés el mateix que a la manifestació contra la guerra del 2003, quan no poguérem ni moure’ns  de la bocana del “Metro”. Crec que tot aquest aldarull ha estat una mica provocat per la manca d’organització, i parle de personal que organitze una mica, com passa a les manifestacions dels sindicats. El que passa és que aquesta convocatòria, que sobretot s’ha fet a la xarxa, és una mica com un experiment, i cal aprendre per a les properes, que de ben segur vindran...


Sempre s'agraeix trobar gent del poble... ( el metge Enric Llopis)

             Després he anat remuntant la “mani” i he fet fotografies d’algunes pancartes. Molta gent cantant, dolçainers tocant les cançons de sempre, també molta gent vinguda del Nord del Gran Riu (s’agraeix), i moltíssims  joves taral·lejant les consignes que ja tots coneixem: Volem TV3! Camps a la presó! Sí hi ha INDEPENDÈNCIA!!! Etc....


Pancarta dels companys de CA BASSOT

            Així doncs, he arribat a les Torres de Serrans, i aleshores m’he adonat de que allí era on tindria lloc el final de la manifestació. He hagut d’escalar tanques de ferro i bardisses de pedra, fins posar-me al Pont dels Serrans, enfront de l’escenari, on he escoltat el manifest d’Acció  Cultural del País Valencià que ha llegit una actriu. Després han presentat el Lluís... No s’escoltava res, ni tampoc quan el Llach ha dit unes paraules. Ja estava una mica cabrejat, però quan ha sonat el piano i la veu del cantant se m’ha passat tot:
            Ha cantat només tres cançons, com crec que havia anunciat a les xarxes socials (jo encara no hi sóc). Ha començat amb la que m’ha fet vessar les primeres llàgrimes:



ABRIL DEL 74
Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca 
digueu-li que la vull 
però no puc anar a estimar-la. 
Que encara hi ha combat. 
Companys, si coneixeu el cant de la sirena 
allà enmig del mar 
jo l'aniria a veure. 
Però encara hi ha combat. 
I si un trist atzar m'atura i caic a terra 
porteu tots els meus cants 
i un ram de flors vermelles 
a qui tant he estimat. 
Companys, si busqueu les primaveres lliures 
amb vosaltres vull anar 
que per poder-les viure 
jo me n'he fet soldat. 
I si un trist atzar m'atura i caic a terra 
porteu tots els meus cants 
i un ram de flors vermelles 
a qui tant he estimat. 
Quan guanyem el combat. 

              Després, mentre que la majoria dels manifestants encara estaven a més d’un quilòmetre de les Torres de Serrans ha interpretat la cançó “No abarateixis els somnis”, i ens ha demostrat que s’ha retirat perquè li ha eixit dels ous, doncs, en aquesta cançó fa tota una demostració de com s’interpreta a ritme de jazz...
            Ja per finalitzar, ens ha interpretat “Silenci”, una cançó que tothom coneixem, i que té una lletra que sembla feta a propòsit per a l’ocasió, malgrat els trenta anys des de la seua publicació:


SILENCI
Si m'heu de fer callar 
que sigui ara, 
ara que puc dir no, 
i res no teniu per a comprar-me. 

Que no vull esperar. 
Que sigui ara! 
Ara que puc sentir 
el pes de tanta basarda. 

Que no em sap cap greu 
dur la boca tancada, 
sou vosaltres qui heu fet 
del silenci paraules. 

Que no vull esperar, 
que el temps rovelli l'arma, 
que no vull que la por 
tingui més temps per a guanyar-me. 

Si m'heu de fer callar 
que sigui ara, 
ara que tinc les mans 
per a canviar de guitarra.

            La veritat és que aquesta darrera cançó sembla feta per a l’ocasió, i després de l’acomiadament del Lluís, abraçant  l’Eliseu Climent, la gent que m’envoltava ha mamprès a demanar “l’estaca”, però em sembla que la proposta no li ha arribat... De veritat crec que no ho ha escoltat, encara que més que cantar-la, el que de veritat ens caldria és una bona estaca per fer-la servir... Però no! Nosaltres som pacífics i no creguem en la violència...
            Després de l’acomiadament de l’acte, he anat a l’estació del Pont de Fusta, he agafat el tramvia fins a l’Empalme, i des d’allí el “Metro” fins el poble. Comentant l’esdeveniment amb un home de Montcada que també venia del mateix lloc (no conec el seu nom, però era de la meua quinta i duia una bici), hem arribat a la conclusió de que de ben segur no hi trobaríem “cap país en tot lo món” on feren una manifestació tan multitudinària com la que hem fet, reivindicant veure un canal de televisió...
            Al Segle XXI, on fins i tot el que tenim són massa canals i, com diria el Forges: "Paí í ísss!!!"

L'escenari (totes les fotos són meues)
Si voleu veure un resum  del que ha estat la "mani"       .............       CLIQUEU ACÍ!!!

Doncs:

dijous, 14 d’abril del 2011

14 d'Abril

            
               Visca la República!

              Avui es commemora el 80è aniversari de la proclamació de la II República. Sembla que fou l'Ajuntament d'Eibar al País Basc el primer que ho va fer, i després es varen afegir molts més, fins aconseguir la renúncia del monarca. De ben segur que es faran actes de celebració pertot arreu, i la dreta continuarà desacreditant, com sempre ha fet, aquells anys d'il·lusió col·lectiva.

            Jo tan sols vull manifestar que em sembla molt més lògic elegir el Cap d'Estat per sufragi universal, i per un període de temps prudencial (posem 4 anys), que no pas, deixar un monarca (que no sé d'on collons li ve el dret) i que el càrrec passe de pares a fills, com si fos un rellotge de butxaca.

                  Per això sóc republicà. 

dissabte, 9 d’abril del 2011

Les llistes de la vergonya

           
 
Imatge de 20 minutos: El jutge Garzón i alguns dels implicats en el cas Gürtel.

             El Comitè Electoral Nacional (espanyol) del PP ha ratificat aquest divendres les llistes a les Corts Valencianes aprovades pel PPCV i en les quals figuren tres imputats en diferents processos judicials sobre la corrupció, com és el cas del president (no es mereix el títol de molt honorable) de la Generalitat, Francisco Camps, i l'antic secretari general del partit, Ricardo Costa, en el cas Gürtel, així com el regidor d'Urbanisme de l'Ajuntament de València, Jorge Bellver, imputat per un presumpte delicte de prevaricació en la construcció de l'aparcament als jardins de Monforte.

Foto de la fitxa policial de Francisco Correa, el principal implicat en el cas Gürtel.

             Els portaveus del partit han dit que cal pressuposar la innocència dels imputats, i que les urnes diran la darrera paraula, però això no és el que diu l’ètica política, i cal tenir una miqueta de vergonya, senyors... Alguns, per molts menys motius que els que estem comentant se n’han anat, i no vull dir que siguen per això tot un exemple, però vostès no solten el mànec ni amb aigua bullint, i a la llarga ja se n’adonaran que aquestes actituds no són gens positives per a llurs idees (si és que les tenen)...  Perquè els artistes del País, poden fer cançons com aquesta:


              A més a més, també hi ha  a les llistes personatges com aquest... Què pretén ésser?  El Berlusconi valencià? No sé, no sé...


               Molt bé senyors del PP, vostès sabran el que els convé, però sàpiguen que som molts els valencians als que ens dóna vergonya que personatges com aquests ens representen, per això no ens estranya que protagonitzen actuacions com les que han dut a terme amb la qüestió del tancament de les emissions de TV3, que més tenen a veure amb la màfia que amb un partit democràtic.