dijous, 31 de març del 2011

L'entrevista d'ahir a BIM ràdio

            
             Un moment de l'entrevista (foto de Francesc Andreu Garcia "pakiu")

            Com ja vaig anunciar, ahir vaig anar al programa BIM ràdio, on em feren una entrevista. Parlàrem dels meus inicis a la Poesia, de la publicació del meu llibre “L’espill de l’orb”, de la presentació al Teatre Capitolio, i també vaig contestar les preguntes sobre altres temes que em van anar fent. El programa, dirigit per Paco Inclán, va contar també amb la participació de Miquel Gago, regidor de Cultura de Godella, que va ser el responsable de la publicació del  poemari, i que sembla que no es presentarà a les properes eleccions per renovar el càrrec.

            Vaig llegir el poema “Les portes de l’Horta” que ha estat publicat fa poc de temps al llibre col·lectiu “Abraçada a la meva pròpia pell”, editat a bubok per la revista “Lo Càntich”. També va sonar al programa la cançó de Jerez-Texas “ amb la prodigiosa veu de Josep Aparicio “Apa” “Quan somnies...” sobre un poema meu.

            Elisa Pont, que col·labora al programa, em va fer algunes preguntes sobre la influència de la Poesia, i ja per finalitzar, va recitar “Tsunami”, el darrer poema que he fet, i que podeu llegir en aquest enllaç:


            Els donyets de l’estudi s’encarregaren de que la gravació del programa no es realitzés i, per tant, caldrà tornar més endavant per a seguir amb la conversa. La veritat és que restaren molts temes sense tractar, alguns de gran importància en la meua activitat literària (Internet, RC, contes, cròniques culturals, etc...), i els trenta minuts que va durar el meu bateig radiofònic, no foren suficients per a tractar-los tots.

            Gràcies al meu amic Francesc Andreu Garcia “pakiu”, que va immortalitzar el moment, perquè si no hagués estat així, potser creuríeu que tot havia estat una invenció...

            Resumint, que va ser una magnífica experiència i espere tornar-la a repetir. 

diumenge, 27 de març del 2011

Entrevista a Ràdio Godella

         
Estudi de ràdio Godella a l'edifici Xicranda (Imatge de la xarxa)

         El proper dimecres dia 30 de Març, a les 20 hores, estic convidat al programa BIM RADIO de Ràdio Godella. Paco Inclán, responsable del programa, em farà una entrevista on parlarem de la meua experiència poètica i de tot el que vaja sortint a la conversa. Serà la primera vegada que trepitjaré un estudi de ràdio, i espere que tot vaja com la seda... Toquem ferro!

          A més a més, també col·labora al programa Elisa Pont i Tortajada, la filla dels meus amics Ximo i Amparo, que està estudiant la carrera de Periodisme, en la que de ben segur li espera un futur ple d’èxit.

Graella de la programació de ràdio Godella

            Ací teniu l’enllaç amb l’emissora per si voleu sintonitzar-la:

Cliqueu ací per sintonitzar amb ràdio Godella

dilluns, 21 de març del 2011

Dia Mundial de la Poesia


Foto: Francesc Andreu Garcia "pakiu"

           Avui, a més de l'entrada de la primavera, es celebra en tot el món el Dia Mundial de la Poesia. Des d'aquest modest bloc, heus ací la meua adhesió:


OH FOLL AMOR!

“Oh foll Amor! Sols vostre nom m’espanta...”  -AUSIÀS MARCH-

           Ara a la tardor he trobat de nou la il·lusió per l’amor, com quan era un adolescent i m’enamorava de totes les xicones que em miraven. Fa uns anys em va clucar l’ull, jo tenia més de quaranta anys, i ella era una joveneta que acabava de complir-ne disset. Va ser tota una aventura, i a tothora escoltava el murmuri dels veïns: “Si pot ser la teua filla! On vas, verderol?” Jo feia veure, doncs així ho sentia, que el meu amor era un amor platònic, ja sabeu! l’amor per la bellesa, i no li tocava ni un pèl. Aleshores, van passar els anys i, a poc a poc, sense que me n’adonés, ella va anar creixent, i a cada vegada feia més goig veure-la. Ja no me la mirava com abans, i vaig tornar a sentir punxes al cor i bategades al cap; la sang em bullia dins de les venes, i ara comprenc que la meua dona de vegades es senta gelosa d’ella, que és tan bonica, que tot ho enlluerna amb la seua presència, que deixa bocabadats a tothom que la mira; dones i homes, joves i vells, fins i tot els orbs i els muts s’enamoren de la seua flaire, de la seua veu, del seu relleu suau com el fil d’aranya, el seu esguard tan pur com l’aigua de les glaceres que l’home mai no ha trepitjat... Per això comprenc a Isabel, car no pot lluitar contra la meua passió per...

            LA POESIA!!!

***

diumenge, 20 de març del 2011

Les Falles de València (2ª part)

           
Foto meua: Una autèntica bellesa a l'ofrena...

            I ara passaré a parlar del present de la festa. Aquesta consisteix principalment en la Falla, el monument, que cada vegada ha anat perdent importància (parle en general). Les crítiques s’han globalitzat, ja no es critica allò que ens és més proper i que per tant més ens afecta. Els ninots es fabriquen en sèrie, amb materials de baix cost i moltes vegades amb poca o gens de gràcia.

Foto meua: Detall de la Falla del Pilar

Foto meua: El fum de la "mascletà" del dia de Sant Josep...

            Després també està la pirotècnica, com a part important de les Falles, però que també ha perdut empenta pel cost elevat, llevant de les falles de més categoria que s’ho poden permetre. El mateix que el vessant musical, on després d’haver superat l’època paramilitar de les cornetes i tambors, sembla que s’ha tornat a recuperar la tradició de la música de Banda, i del músic que debuta a les Falles. Ho dic pensant amb el meu germà Pep, perquè recorde quan ell va eixir per primera vegada a les Falles, com a músic... A les comissions on ells anaven, els tractaven com a reis, i malgrat no ser un gran defensor de la festa (més o menys com jo), recorde que anava ben a gust a tocar en Falles...

Foto meua: Els músics, una part molt important de les Falles.

            També es fan revetlles i saraus, però com encara no acompanya massa el temps, les comissions falleres han començat  a utilitzar  les carpes, i per tant cada vegada es fan menys activitats al carrer. No cal dir que això converteix els pobles i la ciutat en un caos on fins i tot, no es pot circular pels carrers ni anant a peu.

            Tanmateix, cal reconèixer que hi ha Falles que fan una gran tasca, sobretot en la qüestió lúdica (jocs pels més menuts, concursos literaris, teatre, etc.), però són l’excepció, i el to general és el que he apuntat abans.

            I tampoc no puc deixar de costat la part política del món faller, sobretot a València i els pobles de l’àrea metropolitana, on s’ha fet una campanya sistemàtica contra la unitat de la llengua, i tot el que això comporta. D’ací han eixit els “blaveros” més recalcitrants i barroers, incentivats per la burrera cavernícola del bunquer-barraqueta  (la JCF, que la seua web no es pot llegir en valencià... ). Iniciatives que intenten somoure aquest món arcaic, sempre han hagut, però gairebé sempre han estat ofegades pel poder central. Als pobles més llunyans del cap i casal, sembla que és una altra història, i per posar algun exemple, a Sueca, a Alzira, Gandia, Oliva, etc., hi ha fins i tot falles de caire nacionalista, que han aconseguit deixar de costat el tarannà ranci farcit de “coentor” del món faller en general.

La Verge dels Desemparats (foto del meu amic Pakiu)

            A més a més, està l’altra cara de la festa. Les Falles com a aparador publicitari de cara a l’exterior. Les autoritats s’han adonat del gran ressò mediàtic de la festa, i també de l’espectacularitat dels monuments, les mascletades de la Plaça de l’Ajuntament, la Nit del Foc, la Cremà...

            Fins  ací us he deixat una semblança de la festa de les Falles. Cal reconèixer que, en certa manera, ens retrata als valencians i els nostre tòpics. Som un poble al que li agrada el despilfarro, i també una mica fanfarrons, almenys en apariència. Ja sabeu, “això ho pague jo!”, “el més gran del món!”, etc., són expressions quotidianes dels nostres polítics, que així es posen els vots dels ciutadans a la butxaca. Després, a les coses importants no els hi donem la importància que tenen. Som meninfots i ens corca l’auto-odi. Però això és una altra història de la que avui no vull parlar...

            També cal dir amb sinceritat que, per a tots els que no ho han vist mai, la festa de les Falles té els seus encants, i que no seré jo qui diga el contrari. Sense anar més lluny, la mascletà de la Plaça de l’Ajuntament de València, és un espectacle que pot resultar inesborrable per tothom que el gaudisca per primera vegada, i conec casos de “guiris” que s’han tornat uns autèntics incondicionals d’aquests esdeveniments pirotècnics.   

            I el futur?


"La Cremà" (foto del Google)          

            Això mai no es sap, però les noves generacions són els que tenen la paraula i, malgrat que tot sembla ben lligat, potser ells no tinguen aquesta mala bava dels seus antecessors, i puguen fer una festa popular, on tothom, siga quin siga llur pensament polític, tinga cabuda i puga expressar-se amb llibertat. Cal dir que en algunes falles dels barris més populars i també en molts pobles, ja es va fent notar, encara que siga molt a poc a poc, aquests nous aires de renovació.


 

dissabte, 19 de març del 2011

Les Falles de València

             
Foto meua: Falla de la Plaça del Pilar 

            Aquesta festa, va néixer segons pareix, al sí del Gremi de Fusters de la ciutat de València, encara que l’origen siga semblant al de les fogueres de Sant Joan, en el sentit que prové del costum llatí d’encendre fogueres per a donar la benvinguda a la primavera. Tanmateix, al cap i casal, aquesta tradició mil·lenària va derivar en cremar els trastos vells al finalitzar l’hivern. Aleshores, el Gremi dels Fusters van traslladar aquesta data al dia del seu patró, Sant Josep, cremant tot el que tenien pel taller que ja no els aprofitava, així al mateix temps també feien neteja. El cas és que el tarannà jocós i satíric dels valencians va fer que mamprengueren a fer-se figures (ninots) que representaven personatges o esdeveniments de la temporada que s’acabava, i al cremar-los assolia un gran poder simbòlic, tant per a acarnissar-se amb ells, com per a tenir més sort a la temporada que començava. Amb el temps la festa va evolucionar i aquells grapats de fustes i trastos vells es van anar convertint en “monuments” molt més elaborats, on els ninots anaven fent-se amb antelació, així com el disseny de tot el monument. Des del segle XIX fins a l’esclat de la Guerra Civil, les Falles van adquirir un caràcter anticlerical i molt crític amb els governants, tant els locals com els de l’Estat. De fet, es van intentar prohibir les Falles en diverses ocasions, encara que sense èxit.

Foto de Leti García: "Mascletà" al Carrer Ample de Godella

            Estem parlant de València, el cap i casal, però els pobles sempre han imitat a les grans urbs, i per això, molt prompte començaren a fer també les seues falles. Alguns pobles del País Valencià tenen molta tradició fallera.

            Als llargs i tristos anys de la dictadura de Franco, tot el món faller va patir la censura, encara que va ser de les poques expressions públiques fetes integrament en valencià. També va rebre l’embranzida centralitzadora de la Junta Central Fallera, que dictava normes sobre la vestimenta, els actes, els premis, etc., i al mateix temps es va encarregar de tallar de soca-rel totes les iniciatives “perilloses”.  Fou precisament als anys quaranta quan es va fer per primera vegada l’ofrena a la Verge dels Desemparats, que amb el temps s’ha convertit en un dels actes fonamentals de la festa de les Falles, sobretot perquè aquesta festa té com a fita principal, el lluïment de la dona amb el vestit de llauradora, per això es fan nombroses desfilades, de la que l’ofrena floral a la “Geperudeta” és la més important. Això ha suposat que, per contra, al patró de la festa, Sant Josep, se’l tinga pràcticament a l’oblit. A més a més, amb el “boom” de l’emigració dels anys seixanta, quan molts habitants d’altres territoris de l’Estat espanyol vingueren cercant una vida millor, les Falles van assolir el paper de certificat de “valenciania”, per això molts dels nouvinguts es van fer fallers de manera massiva.


 Foto del Google: "La Cremà" 

             Ara cal parlar del Casal faller, que ha esdevingut un lloc de cohesió social, malgrat que les activitats que allí es desenvolupen, no siguen de gran relleu cultural (sempre hi ha excepcions). Normalment, al Casal faller es juga la partida de cartes, es va a sopar amb els veïns, s’organitzen balls, “karaokes”, etc., i també s’utilitza el local pels actes socials dels fallers (Bateigs, bodes, comunions, etc.)..............................................................................................(continuarà)...


Pròximament:

divendres, 11 de març del 2011

A la memòria de l'Ovidi

              
Imatge de Google              

            Aquest migdia quan he obert el bloc, m'he assabentat de que era el 16è aniversari de la mort del gran artista Ovidi Montllor, a qui admire moltíssim. Com ja no tenia temps de posar cap entrada, ho faig ara, que acabe de vindre del treball quotidià. Vull retre-li homenatge al gran "homenot" recuperant un text que vaig escriure la setmana següent de la seua mort. Com estava escrit a màquina, ha calgut copiar-lo, per això se m'ha fet una mica tard i ja no podrà sortir amb la data de l'aniversari...

A La memòria de l’Ovidi

              Vaig conèixer a l’Ovidi farà gairebé vint-i-cinc anys. Ara recorde quan vaig anar al Teatre Principal, on feia un recital acompanyat de l’excel·lent guitarrista Toti Soler.
              
              Se m’ha esborrat  de la memòria si vaig anar tot sol, o acompanyat d’algú. Tanmateix, recorde com si fos ahir, que al passar pel carrer del Teatre, el vaig veure per una finestra, i allí estava ell amb camisa i pantaló negre (“el color negre que m’estime…”), vocalitzant i escalfant les cordes vocals.

              Aleshores encara n’hi havia censura, i el públic li demanava amb molta insistència que cantara “La cançó de les balances”, i ell després de fer-se una miqueta el remoló, la va cantar, malgrat estar a la llista negra:

“Doncs era un rei que tenia
Un castell a la muntanya
Tot el que es veia era seu
Arbres, pous, terres i cases...
Quan vindrà un dia que els homes
Valguen més que pous i cases?
Quan vindrà un dia que als homes
No se’ls pese amb les balances...”

            Unes setmanes abans m’havia comprat el seu LP “Crònica d’un temps”. Fou tot un descobriment. Aquell cantant era diferent a tot el que jo coneixia. La seua veu, eixa veu aspra i profunda, tan personal, els seus gestos d’actor consumat, la seua ironia i el sentit de l’humor tan particular, la dicció perfecta, la seua manera de recitar poemes. Ha sigut, sense cap dubte, el millor recitador de versos que he escoltat mai. La seua forma d’interpretar la poesia de V.A. Estellés és insuperable.

              Ovidi Montllor dignificà la Cançó, i reconec que ha estat, junt amb el Lluís Llach, el meu preferit.

Les seues cançons de lluita:

“Apreta fort les mans, apreta els punys
L’aire dintre els pulmons, obri bé els ulls,
Fes treballar el cap controla el cor
No tanques mai la boca, crida ben fort.
Deixa’t anar, dona’t tot tu!”

Les cançons iròniques:

“El dimoni és molt ric
I et tractarà d’amic,
Això és un vici antic
Per ells treure’n profit...”

Les cançons tendres:

“Com un record d’infantesa
Sempre recordaré la Teresa
Ballant el vals...”

El seu humor negre:

“Aquell obrer del plom
Ara plom i goma
De broma a broma...”

Els poemes recitats per ell:

“Prompte tindrem un cotxe
Qui ho hauria de dir!
I escola per a la nena sense pagar
I diners suficients per a no plorar.
Tot això però, ja ho saps! Lluny de casa,
Allò que no s’oblida ni tan sols amb el vi,
Aquell que tinc jo ara posat a taula...”

I ací a la Terra quan ens morim
Els fills deixem amb l’esperança
Que facen ells el que no hem fet.”

              A l’any 73, estant treballant a l’illa de Menorca, va coincidir que l’Ovidi hi anà a fer uns recitals, i jo ben orgullós, els hi deia als menorquins, que era el meu paisà. Quina força, quin seny...

             Estant a la mili al Sàhara, recorde els comentaris del meu company Joan Biscarri i Montoliu, de Balaguer (Lleida), dient que sí, que li agradava l’estil de l’Ovidi, però que de vegades li semblava que parlava una mica “xarnego”. Jo li vaig dir en un somriure, que ja voldria ell parlar un català tan perfecte com l’artista d’Alcoi.

             Després vingueren les pel·lícules, com ara “Furtivos”, “Con el culo al aire” (li vaig imitar la disfressa de fallera pel Cap d’any), “La ciutat cremada”, “Héctor”, etc., i l’Ovidi deixà una miqueta arraconada la seua faceta de cantautor. Llavors corrien mals temps per a la Cançó.
             A Canal 9 desaprofitaren les seues facultats de narrador, però ja sé sap que aquesta terra no és gens agraïda amb els seus millors fills. Vaig llegir en algun lloc que havia doblat la veu del pianista negre en la versió valenciana de “Casablanca”: “Toca-la una altra vegada, Sam...”

          Als darrers Premis Octubre el vaig veure per Canal 9 i em vaig quedar bocabadat. Aquella veu, aquell semblant irònic i expressiu, havien desaparegut, i poc després em vaig enterar per un company de treball de la malaltia que patia. Ironies del destí, la malaltia (eixa filla de la gran puta...), li havia atacat allò que semblava tenir més fort: la gola.

            El meu germà Pep, que havia parlat alguna vegada amb l’Ovidi, em va regalar en certa ocasió una senyera (on blau no n’hi ha) amb l’autògraf del cantant. La conserve a casa meua.

            La passada setmana ens deixà. Va ésser incinerat com volia, i les seues cendres escampades pel Barranc del Cinc a Alcoi.

              Adéu Ovidi!

              Bon vent i barca nova...

    Godella (l’Horta), Març del 1995  

Del blog "El Cau de Calpurni"

dimecres, 2 de març del 2011

Carnestoltes


 "Màscara sobre fons blau" de Mariano Gabriel Pérez (Pastís sobre cartró).


           "Les festes de Carnaval a casa nostra, també conegudes per Carnestoltes o Darrers Dies, es celebren de Dijous Gras a Dimecres de Cendra i s'estructuren al voltant d'una seqüència ritual que inclou l'arribada, el regnat, la mort i l'enterrament a la població d'un personatge anomenat Carnestoltes. El Carnaval és una setmana que es caracteritza per ser un moment de transgressions desenfrenades, per la sàtira política, pels enfrontaments festius, per les desfilades de comparses i rues plenes de gent disfressada, per les mascarades i per tot tipus d'altres inversions dels papers socials, moments de revolta controlada en què el món es posa momentàniament de cap per avall. Uns dies plens d'excessos carnals i gastronòmics previs a l'arribada de la meditació i els dejunis propis de la Quaresma". (Informació del blog festes.org).


          Per tant, demà comença aquesta setmana de transgressió que dóna pas a l'arribada de la Quaresma. Fa tres anys, amb motiu d'un Repte Poètic dels que fem a RC vaig fer aquest poema que ara us transcric:

CARNESTOLTES

Posa't la carassa
i ves-te'n de casa,
no importa que sigues
ni pobre ni ric,
ni el color de pell,
ni fatxa o vermell,
ni moro o cristià,
basc o català...

Viu l'anonimat
amb impunitat,
canvia de parella
amb assiduïtat,
veuràs com t'agrada
la promiscuïtat,
fruir d'ésser lliure,
encara que siga
només unes hores.

No és temps de patir,
és temps de gaudir,
gaudeix de la carn
doncs, açò s'acaba
i ve la Quaresma,
tornaràs a ser
esclau de les lleis,
de bisbes i reis...


***