dimarts, 24 de maig del 2011

Bob Dylan, Forever!


Bob Dylan a l'escenari (Imatges presses de la xarxa)

Avui, el cantautor nord-americà Bob Dylan (Robert Allen Zimmerman), compleix setanta anys, que es diu molt prompte, i ho fa quan va a mamprendre una nova gira que començarà el proper 16 de juny a Co Cork (Irlanda). Aquest artista, que ha estat proposat en diverses ocasions pel Nobel de Literatura, duu més d'una dècada en una gira continuada, que l'ha fet actuar pertot arreu del món, fins i tot a València. Encara recorde el recital al Velòdrom Lluís Puig al que vaig assistir amb devoció, i on em va sorprendre la seua capacitat de connectar amb el públic sense dir ni pruna (tan sols amb les seues cançons), així com el seu domini de la guitarra i els teclats. Les cançons més emblemàtiques, que han esdevingut himnes de les generacions joves de les darreres dècades del passat segle ("Blowin' in the Wind", "The Times They Are A-Changing", "Like A Rolling Stone", "Subterranean Homesick Blues", "All Along The Watchtower", "Hurricane", etc.,) van ser interpretades per l'artista amb nous arranjaments musicals, que les feien gairebé desconegudes pel públic, però la gran qualitat que atresora va fer que es posés el públic a la butxaca poc després dels primers acords.

Dylan encara acústic a la dècada dels seixanta

Dylan ha estat un músic que ha influenciat tota la música moderna (potser el que més), sobretot des de que es va electrificar, i va gravar el seu magnífic àlbum "Highway 61 Revisted", que malgrat les crítiques dels seguidors més puristes, va suposar tota una revolució al món de la música pop i també del rock. El seu "Like A Rolling Stone" està considerat un tema que ha influït en moltíssims artistes de la dècada dels setanta i més avant encara. Bob Dylan, sempre envoltat de la polèmica, va patir una crisi de religió, que el va fer convertir-se al catolicisme, i a la darrera dècada del segle passat, va viure els moments més baixos de creativitat i vendes, però, com el mític Fènix, va ser capaç de remuntar el vol, i al 2006 va gravar el seu esplèndid "Modern Times", un àlbum fresc i creatiu, amb arrels amb la música tradicional, que el va tornar a posar al capdavant dels "gurús" de la música popular. 

Una de les darreres imatges de l'artista

Si la seua gira el torna a dur per aquestes terres, sens dubte tornaré a anar per gaudir de les seues cançons. No tots els dies pots estar davant d'un mite. Des d'aquest humil bloc el felicite pel seu aniversari. Per molts anys, mestre!!!
DYLAN FOREVER!

    

diumenge, 22 de maig del 2011

Ahir a la concentració de València


 Foto: Jornada d'inflexió (totes les fotografies són meues)

            Pose a continuació la crònica que vaig escriure anit en arribar a casa:

      Aquesta vesprada, he agafat el metro i m’he dirigit a la Plaça de l’Ajuntament de València. Volia veure l’ambient sense que ningú m’omplís el cap amb les seues dèries. Ja tenim les nostres pròpies de cadascú...

     He arribat al voltant de les set de la vesprada, i l’ambient era una mica apagat per al que m’esperava, després d’haver vist anit a la Sexta el “mogolló” de gent que hi havia a la Porta del Sol de Madrid i a la Plaça de Catalunya de Barcelona, però això  no vol dir que no hi hagués moltíssima gent de totes les edats i condicions (predominant els joves de vint a trenta) i que tothom es comportés de manera pacífica i participativa. 

Foto: Assemblea de participació lliure

     He fet unes quantes fotos per a que l’esdeveniment es perpetués, i després m’he passejat pels diferents estants que m’han semblat ben organitzats (guarderia, tallers, cuina, etc.). M’he trobat amb la meua cosina Mª Jesús i Aurelio, que estaven una mica tafanejant com jo. Hem raonat una estona enfront d’una pancarta que deia: “JORNADA D’INFLEXIÓ”, i després m’he dirigit cap al carrer de Llúria, on m’he trobat amb el començament d’un recital de Poesia. La gent ha anat posant-se al voltant de l’escenari formant un semicercle, com als teatres grecs, i aleshores he preguntat si seria possible que llegís un poema meu (sempre porte el meu llibre per a aquestes ocasions). El cas és que ningú no m’ha sabut dir on podia inscriure’m per a poder llegir el meu poema, i això sí, la llista dels rapsodes era quilomètrica... A més a més, tothom s’hi expressava en castellà, encara que jo no tinc cap inconvenient en trencar la norma.

     Dic açò perquè sí que he trobat un abandó gairebé total de la nostra llengua per part d’aquest moviment, i encara que em sàpiga greu, crec que és el que es pot dir també de les generacions joves, que són els que l’integren majoritàriament. Els parlaments, les pancartes, les enganxines, els comunicats, i fins i tot els càrrecs... Tot en llengua castellana! Vol dir açò que ens han guanyat la partida?

Foto: Un altre moment de l'assemblea a la recent batejada Plaça del 15 de Maig

     No ho sé, però el que tinc clar és que a la ciutat de València ho tenim magre. Això sí! Encara ens queden els pobles, perquè dóna gust escoltar la nostra parla pels joves de les comarques valencianes. Quan els escolte, pense que fins i tot se’m nota a l’esguard. Com si ens trobàrem a l’estranger!!!

     El més positiu de tot el moviment 15-M crec que és el pacifisme, la participació assembleària, l’organització, i sobretot les ganes de passar-s’ho bé, encara que siga lluitant per qüestions tan serioses com aquestes (l’economia, el treball, la participació política, etc.).

Foto: La part lúdica de la concentració

     Tan sols amb que aconseguiren tombar la barrera electoral del 5% que deixa fora de les Corts els representants de centenars de milers de ciutadans, ja seria una gran victòria d’aquest moviment, però de totes les maneres, crec que açò tan sols és el principi, i que d’ara en davant veurem (ja era hora de que agafaren el relleu!) moltes accions d’aquest tipus, que ja començaren amb les mobilitzacions arran del tancament de les emissions de TV3 al País Valencià.

     El quart poder ha canviat de nom...

ARA ES DIU EL TWITTER!!!

dissabte, 21 de maig del 2011

Jornada de reflexió


Imatge pressa de la xarxa: Concentració a la Plaça de Catalunya

            Avui estem en plena jornada de reflexió, abans de les Eleccions municipals i autonòmiques de demà. Crec que els que més hauran de reflexionar seran els polítics, després de tot el que ha passat des del darrer 15-M:


            Però, també és veritat que als votants ens vindrà molt bé la reflexió... Què hem de fer demà? Molta gent està indignada, cabrejada, fotuda... I pensen en l'abstenció o el vot en blanc (opcions tan democràtiques com qualsevulla altra), tanmateix, crec que haurien de veure aquest vídeo, i després obrar en conseqüència:

         
             Per als que ho tenen clar, i van a anar a votar, també els vindria bé escoltar la darrera cançó del grup Al Tall. La música de vegades ajuda a reflexionar...

         
            Ací teniu la lletra, per a aquells que sou més de lletres que de música... (també ajuda, no cregueu):

ROMANÇ CONTRA CAMPS

Déu em done inspiració
per a poder explicar
la vida d’un pecador
que duu la ruina al poble
governant amb confusió.

Francisco Camps és la fitxa;
de la Generalitat
es repenja i encapritxa
i gastant sense trellat
al país ha fet la guitza.

Du dins el pap una idea
Camps procura a poc a poc
soterrar la nostra llengua
i penjar-la en la paret
del museu de la indecència.

Amb rabia i obstinació
va espentant una campanya
de brutal persecució
a Acció Cultural que sempre
per la llengua ha fet un front.

TV3 tan apreciada
que durant 26 anys
amb València connectava
Francisco Camps l’ha tancat,
assolant un pont de guaita

Televisió en valencià
Canal Nou va retirant-se
i el doblatge s’ha tallat
vulnerant els estatuts
què per això cèntims no hi ha.

Van per milers els infants
que volen entrar a escola
estudiant en valencià,
però Camps no crea places
Què per això cèntims no hi ha.

Disculpeu Francisco Camps,
si sou gent de bona traça
i al cor guardeu pietat,
però fugiu de votar-lo
què ens durà calamitats.

Mai no ha volgut escoltar
a les víctimes del metro,
uns innocents ciutadans
que clamen per que assumisca
la responsabilitat

La seua veu és somorta,
diu que dos i dos són tres
i una més que ell en reporta
per atendre els seus amics
i ofrenar a Espanya glòria.

Xorissos i presidiaris
són amics que ell ha triat
mentre va resant rosaris
i entre tots han convertit
esta terra en un calvari.

Ell somriu d’orella a orella,
i mentre somriu es riu,
quan se n’ix per la portella
dels perills que alguns judicis
el condemnen a la rella.

Vergonya per a València,
proposar un encausat
a ocupar la presidència
de la Generalitat
és un càrrec de consciència.

Entre l’America’s Cup,
una visita del Papa
o la ciutat de les Arts
i amb la cursa d’automòbils,
la butxaca ens ha escurat.

Escoles en barracons,
la sanitat va ofegant-se
per manca de previsió,
els vells i aquells que no es valen
oblidats en un racó.

I la Generalitat
deu mes diners que divisa,
tant que no poden pagar
les empreses que l’atenen
van caient en un forat.

Verge dels Desemparats,
dóna senderi en les urnes
i als valencians unitat
amb tots els pobles que tenen
la llengua en comunitat.

Valencians i valencianes,
no voteu Francisco Camps
que vos farà eixir per cames
de la llengua que parleu
i la llar dels vostres pares.

***

            Res més, ara me'n vaig a l'acampada de València. Si hi ha cap novetat ja l'afegiré a aquest "post"...


dimecres, 18 de maig del 2011

El meu bloc destacat a "La Vanguardia"


Imatge: Capçalera del meu bloc

            L'edició digital d'avui de "La Vanguardia" ha destacat a la seua secció "Tengo un blog" aquest humil espai que intenta millorar dia rere dia, i donar a conèixer la meua Poesia, les meues opinions sobre aquells esdeveniments que m'interessen, i algunes reflexions molt personals sobre temes relacionats sobretot amb el món de la Cultura en general.

              No cal que us diga que ha estat per mi una gran alegria veure el meu bloc destacat en un mitjà tan important. A tothom ens agrada que ens valoren positivament tot allò que anem fent, i més encara quelcom tan personal com ho és aquest bloc "L'espill de l'orb".

              Moltes gràcies a tots els que el seguiu!  

dimecres, 11 de maig del 2011

Solidaritat amb Acció Cultural del País Valencià

  
AJUDES

Acció Cultural del País Valencià demana la nostra solidaritat mitjançant Internet:

EDITORIAL

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

AJUDES


dilluns, 9 de maig del 2011

Després de quaranta anys...


Els assistents a la convocatòria de la promoció de 1970 dels Delineants de Sant Vicent Ferrer... (d'esquerra a dreta: Domingo, Rodrigo, Peris, Arnau, Isaac, Gómez, Sempere, Nieto, Olmos, Martínez i Soriano) Totes les fotos són de Ramón Domingo Ponce.
         
            Quaranta anys, què són? La veritat és que quaranta anys no són res (encara que la cançó parlava de vint...). Però sí, la veritat és que encara vivia Franco, i també l'Elvis Presley, John Lennon, i fins i tot el mateix Jimi Hendrix...

            Doncs, el passat dissabte ens trobàrem al Restaurant ABI de la Platja de Pinedo, els companys de la promoció de Delineants Industrials de Sant Vicent Ferrer de l'any 1970... (sens dubte, una de les millors!).

Escudellant el magnífic arròs amb galeres i crancs...

            Alguns no ens havíem vist des de que acabàrem el curs, quaranta anys enrere. Hi van haver llàgrimes, riallades, crits... i fins i tot alguns plors pels absents... Ens contàrem les nostres vides en episodis...  Espere que podrem donar-li continuïtat.

             Perquè la veritat és que vaig gaudir a la gana!


 Fins i tot va ploure, però heus ací l'alineació de l'equip d'esquerra a dreta: Rodrigo, Gómez, Arnau, Soriano, Domingo, Martínez, Peris, Nieto, Isaac, Olmos i Sempere...

divendres, 6 de maig del 2011

Oda a una dona prenyada


Imatge: "Maternitat" proposada per deomises pel RPV 169

            Aquesta setmana he participat al Repte Poètic de RC. Ja feia prou de temps que no hi participava, moltes vegades per manca de temps, i unes altres perquè les imatges proposades no m'inspiraven cap poema. En aquesta ocasió, l'amic deomises (Lluís Servé), ha encertat amb la imatge que ha trobat al blog de Carles Miquel Fauró, i ha fet somoure les muses i esmolar les plomes d'un grapat de companyes i companys "relataires", entre elles la meua...

                  Ací teniu el meu poema:

ODA A UNA DONA PRENYADA

Quan ha estat la rodonesa sinònim de bellesa
en un món on es valora la talla trenta-sis
molt més que la cultura, el seny i la saviesa?
El cercle és el símbol de Déu, d’allò perfecte,
i assoleix el tarannà més pur i més complet
quan es relativitza a la panxa d’una dona
que espera la primera experiència materna.
Perpetuar l’espècie, un manament genètic,
que compartim amb tots els animals del món,
després vindrà la lluita per a que es consolide
un projecte conjunt de futur i de vida,
però ara tan sols penses amb la immediatesa
de dur endavant aquesta realitat esfèrica
que t’ha fet una panxa com un meló d’Alger.
I faràs sacrificis, com mai no els has fet;
Deixaràs de menjar al Mc Donald’s i al “xino”,
deixaràs de fumar i de beure “cubates”
i et faràs els controls que te manen els metges,
pensaràs tots els dies en pintar el teu pis
i en comprar els vestits per quan nasca la nena,
doncs no has estat capaç de no fer-te la prova
per saber quin serà el sexe del teu fill.
I quan tot passe, potser pensaràs amb nostàlgia
en aquells mesos plens d’antoixos i de vòmits,
quan vas ser tan feliç sense haver d’estar prima,
sinó tot el contrari, una model de Botero,
o una Gràcia de Rubens del segle XXI...

***

                           Espere que us agrade...