dimecres, 24 de març del 2010

Les veus de la memòria



Foto de la portada del llibre de Jaume Cabré "Les veus del Pamano"

Aprofitant la manca de lectures interessants dels darrers dies, avui vull comentar un llibre que vaig llegir el mes passat. Es tracta de "Les veus del Pamano" de Jaume Cabré que, recomanat per alguns companys de RC, vaig decidir autoregalar-me pel dia de Reis i que (no m'havia passat mai) vaig haver de canviar a la llibreria on l'havia comprat, perquè li faltaven 30 pàgines, a més de que hi havia un salt des del capítol segon al 33è. Si no hagués estat per la manca de les 30 pàgines me l'hagués quedat, perquè era una veritable rara avis editorial.
La novel·la no em va decebre en absolut, ans al contrari, és una de les millors que recorde de les que he llegit en català, i potser la més important de les que tracten el tema de la postguerra. Per ella desfilen un grapat de personatges d'un poblet imaginari a prop de la frontera amb França, terreny ancestral de contrabandistes on al finalitzar la guerra civil, suren totes les topeties i els odis entre els que han militat als dos bàndols. La classe dels nous governants, que són gairebé els de sempre, comencen una venjança que va molt més enllà del que potser seria imaginable, i en tot aquest ambient es veu involucrat el nou mestre, que ha obtingut la plaça perquè ningú no l'ha sol·licitada. Ell no ha participat a la guerra, i els ex-combatents tenen preferència...
De rerafons històric, trobem els maquis, on s'han enrolat alguns dels antics contrabandistes que militaven a l'Exèrcit republicà. Un tema que no ha estat gens trillat per la literatura ni pel cinema. Tan sols podem trobar algunes referències en treballs de recerca històrica, que són una mica feixucs de llegir pels legs en la matèria.
Jaume Cabré, de qui havia llegit fa prou de temps “Fra Junoy o l’agonia dels sons”, utilitza tota una bateria de recursos literaris que fan palès el seu domini de l’art d’escriure (ofici també al seu cas, doncs es guanya la vida com a escriptor i guionista). Destacaria els continus feed-back, fins i tot dintre del mateix paràgraf, que fa que el lector no es relaxe mai en la seua atenció. També es digne de destacar per la seua originalitat, la reproducció gràfica de les làpides del cementeri per a donar-li relleu als personatges de la història. La novel·la esdevé un tribut a la memòria històrica, al redreçament (si això és possible) de tots aquells éssers humiliats i vençuts, que foren les víctimes innocents de tantes injustícies, però també és un cant a la terra, a aquells magnífics paisatges del Pirineu, a les seues muntanyes, a les seues valls i als seus rius que, com el Pamano, ens canten amb moltes veus. Com aquest poema que vaig fer fa algun temps arran d'un Melorepte de RC:

LES VEUS DEL SILENCI

El silenci parla amb veu baixa,
xiuxiueja els mots dels absents,
i a mitjanit, a la cambra,
els proclama als quatre vents.

Aleshores, quan despertes,
els enyores de moment,
fins que tornen a esvair-se
esborrats pel pas del temps.

El silenci també crida
quan ens parla entre la boira,
però això és una altra cosa
de la que ja us parlaré...

El silenci, com els homes,
ens parla amb moltes veus.
***
L'adaptació televisiva també és molt recomanable per la seua ambientació, les magnífiques localitzacions i la més que admirable interpretació (a destacar Francesc Orella al paper de l'alcalde feixista):



Tanmateix, jo llegiria abans el llibre, si és que no heu vist la sèrie, sobretot perquè hi ha molta més informació que no pas a l’adaptació televisiva. Supose que serà per manca de pressupost, perquè la veritat és que la novel·la donaria per a dos capítols més si la història d’alguns personatges no es tractés passant de puntetes, que és com es fa a la sèrie de TV3. Per cert, el meu poema tenia una segona part:


CRITS EN LA BOIRA

A la memòria de Miquel Grau

Escolte els crits del silenci en la boira
com els renills dels cavalls en la nit
gravats amb foc a la nostra memòria,
són crits potents, rituals, clandestins.

Volíem ser els motors de la Història,
a poc a poc anar obrint nous camins
i trepitjar els llindars de la glòria
amb pas valent, generós, decidit.

Són tants companys que han quedat pel camí !
A l’aixopluc de la llar en la nit
escolte els crits del silenci en la boira.

Heu convertit el silenci en renills,
sempre estareu en la nostra memòria.
Després dels anys encara cante trist !

***

Desconec si l’escriptor barcelonès tornarà sobre els personatges de “Les veus del Pamano”, però el final de la novel·la podria fer entreveure aquesta possibilitat.

____________________________________________________

diumenge, 14 de març del 2010

La màgia del soroll



Mascletà de Ricardo Caballer al Carrer Ample de Godella.

Quan anem a entrar de ple en la Setmana Fallera, festa de la que no sóc massa addicte, vull parlar d'un aspecte del tarannà dels valencians que potser no es comprenga en altres contrades de l'Estat. Es tracta de la passió pel soroll estruendós, i no parle dels masclets i petardets que els gamberros de torn es dediquen a fer esclatar impunement per molestar els vianants i els veïns que han d'anar a treballar a l'endemà de bon matí. Jo parle de la mascletà. La disparà, com li dèiem ací al poble de menuts. Un poble, el meu, que és el bressol de dues famílies de pirotècnics de fama mundial: els Brunchú i els Caballer.

Jo em trobe entre els apassionats per aquestes manifestacions que, ací a Godella, hem mamat des de que encara no teníem coneixement. Res a veure amb les grans exageracions de les mascletaes de València i d'altres ciutats. A nosaltres ens agrada anar davant del foc reculant, reculant, mentre el coeter ens va dirigint com un gran estrateg, fins arribar al terratrèmol final on alguns (els més agosarats i els més lleugers) fan un esprint amb els canuts dels masclets pegant-los al cul.

També puc assegurar-vos que aquesta passió, com moltes altres, també s'encomana, i conec anglesos que es tornen bojos enmig de l'enrenou de les explosions, que semblen d'un bombardeig. Diuen que la pólvora emborratxa. i potser és cert, però també cal distingir el soroll sense ritme ni compàs i el d'una mascletà ben disparada, que és com un sol de percussió d'un grup de rock llegendari, com ara Deep Purple o Led Zeppelin, que estic ben segur, gaudirien d'aquestes veritables simfonies de soroll, tan populars al País Valencià.

Sóc conscient de que molta gent troba més espectaculars i artístics els castells de focs artificials, dels que no vull llevar-los el mèrit, i que potser s'han beneficiat de moltes més innovacions tècniques als darrers anys, que no pas les mascletaes, però personalment sóc molt més addicte a la màgia del soroll.

Ací teniu un exemple del que us dic:



Aquesta és la mascletà de Sant Antoni, que es dispara al meu carrer. Al minut 4:40 em podeu identificar amb samarreta negra i l'adrenalina al màxim nivell, que es reflecteix al rostre de tothom.
Només veure'l i sobretot escoltar-lo, se'm posa la pell de gallina.
Què us sembla el final?
Tinc raó, o no la tinc?

dimarts, 9 de març del 2010

Dia de la dona treballadora




Ahir es va celebrar el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Al món occcidental s'han assolit els darrers anys gran avanços cap a la igualtat, però encara hi ha discriminació,violència de gènere i moltes més situacions vejatòries, fruit de l'ancestral masclisme de la societat que encara roman al subconscient col·lectiu.
Dels països del tercer món no cal ni parlar-ne. La situació és molt més precària per aquells indrets, en consonància amb el clima social i econòmic que pateixen.


Cal parir un nou món!


Ací i allà, pertot arreu. Un nou món on les relacions entre les persones estiguen basades en la igualtat, i on tant les dones com els homes puguen desenvolupar tota la seua capacitat per amar, crèixer, inventar, participar, construir, organitzar i lluitar per a mantenir tots aquests valors, i no sols a les lleis, també al món real del dia a dia. Un nou món on ja no caldrà celebrar el Dia de la Dona, almenys amb el caire reivindicatiu que a hores d'ara encara té.


A RC l'any 2007 férem un homenayge col·lectiu, amb motiu del Dia Internacional de la Dona. Ací el podeu veure:

HOMENATGE A LA DONA

diumenge, 7 de març del 2010

Balzac a la Xina



Ja fa una setmana que vaig inaugurar el meu bloc amb el poema "La síntesi del vers" i encara no he posat cap entrada més fins avui. Estan pintant el nostre pis i tot és un autèntic daltabaix. Se n'hem anat a casa de la meua sogra i no tinc accès a Internet (escric açò en casa de la meua germana). Fins ara doncs molt poca activitat al bloc. Tan sols un comentari de deomises al meu poema. Moltes gràcies, Lluís! i també la incorporació com a seguidors del matrimoni Xantalam/darkman. Gràcies Empar! Mercès Ferran!
En aquesta darrera setmana he llegit la novel·la del xinés Dai Sijie "Balzac i la jove costurera xinesa", que és la primera de l'escriptor. Tracta de la revolució cultural de Mao, que el novel·lista i cineasta va patir a les pròpies carns en la dècada dels setanta. Dai Sijie va ésser enviat tres anys a la frontera de la Xina amb el Tibet per a la seua "reeducació". La novel·la és una magnífica recreació d'aquells anys tan tristos pels habitants del gegant asiàtic. També és alhora un gran elogi de la Literatura i de com els llibres poden canviar la manera de viure i de sentir de les persones, i més encara quan són joves. És una gran al·legoria de l'art d'escriure i dels mons que podem gaudir amb els llibres. L'art virtual per excel·lència, on el lector imagina els personatges, els escenaris, les olors, els colors... No com als jocs d'ordinador on tot ens ho donen fet.
El llibre és molt recomanable, tanmateix, encara em va agradar més "Una nit sense lluna", del mateix autor, que vaig llegir a les darreries de l'any passat, i d'on vaig treure la metàfora "l'encontre del núvols amb la pluja" que vaig fer servir pel meu primer poema d'enguany "Lluna blava". Ací el podeu llegir:


Quan el silenci es troba amb el crit
és com l’obaga al fer-se de nit;
Al fons del pou tan sols pots albirar
les profundes i insondables tenebres
i ja no saps on comença l’abisme.
Res millor per encetar un any
que l’encontre dels núvols amb la pluja,
i procurar no morir ofegat
intentant abraçar-se a la lluna
reflectida al bassal del camí.


Aquest poema, que parla als darrers versos de la mítica mort del gran poeta xinès Li Bai, també el vaig fer servir pel primer dibuixet d'enguany del paisà rnbonet:

DIBUIXETS I VERSETS