dissabte, 31 de desembre del 2011

Feliç 2012!




Que no siga ni tan bo com ens havien dit,
ni tan dolent com ens estan dient ara...

Per un 2012 "normalet"

dilluns, 26 de desembre del 2011

Poemes per a la Marató (IV)


Il·lustració del meu poema de Montserrat Lloret

        Fent-se ressò de la iniciativa "Poemes per a la Marató", l'artista Montserrat Lloret va il·lustrar el meu poema "Quan la vida s'esmuny...", quan ja ho havia fet el meu paisà Ramon Navarro Bonet. La Montserrat va fer la primera il·lustració d'una sèrie d'aquarel·les en les que hi havia un ull com a motiu principal. Potser es va inspirar en el meu vers que diu: "Els meus ulls de porter...", que també hi era present al darrer poema del meu llibre "L'espill de l'orb"...

Quan la vida s’esmuny entre les mans
encara pots compartir tot el teu cos,
passar el relleu com en qualsevol esport;
Avui és possible jugar un altre cop!

Donaràs el teu cor de guerrer
i tornarem a escoltar el seu batec.
Regalaràs els teus ulls de porter
i tornarem a gaudir del seu llambrec.

***

Francesc Arnau i Chinchilla


         Ací us deixe la il·lustració, i des d'ací vull donar-li les gràcies a l'artista per haver enaltit amb la seua il·lustració els meus versos...

          Gràcies Montserrat!!!

dimarts, 20 de desembre del 2011

Poemes per a la Marató (III)


Il·lustració del Toni Arencón del meu poema...

No deixem que ploren els estels,
evitem que criden els malats
com les oronetes en la nit
pel dolor de veure’s impotents.

No tenim una altra pell com les serps,
però tenim la tecnologia, tanmateix,
que fa créixer nous membres del no-res
en la carn esqueixada de la gent.

 ***

Francesc Arnau i Chinchilla

            Toni Arencón i Arias, va il·lustrar el meu poema "No deixem que ploren els estels...", per a la iniciativa "Poemes per a la Marató", amb el seu estil abstracte i colorista, molt proper dels grans mestres de principis del segle XX (Kandinski,  Malevich, Mondrian, Miró, etc...). No conec el Toni personalment, però la meua col·laboració assidua amb la revista digital "Lo Càntich", de la que és un dels fundadors i impulsors, ha fet que s'haja establert entre nosaltres una complicitat (amb molt bon rollo) que, fins i tot en relacions més properes, és difícil d'assolir. De sempre, les meues publicacions a la revista han comptat amb el seu ajut, cercant imatges pels meus poemes, facilitant-me la tasca de correcció, i estant sempre obert a les meues observacions, que de vegades reconec, deuen d'acabar amb la paciència del personal, ja que sóc perfeccionista en excés, fins arribar a semblar estar contaminat per una dèria profunda i malaltissa... 

Moltes gràcies per la teua paciència, Toni!!!

            I espere poder conèixer-te ben prompte, doncs, a la meua passada estada a la ciutat de Barcelona, pel Sant Jordi, no va poder ser... 

            I ara, canviant de tema, el projecte "Poemes per a la Marató" està resultant un èxit sense precedents a la història (almenys d'ARC). Ja s'han realitzat més de tres-centes setanta il·lustracions dels poemes, i amb l'embranzida dels col·legis, que ha estat una gran idea, potser encara estem prou lluny del resultat  final...

            El més important és recaptar fons per a la Marató, i pense que mai no podríem ni pensar que estaríem capacitats per aquest esplèndid resultat final... Que ja us comunicaré en quan es tanque la campanya...

            I ara, aprofitant la il·lustració del Joan Pasqual al meu poema "Oroneta", ací teniu la meua felicitació pel Nadal:


  I que el Mariano no s'acarnisse massa amb nosaltres al 2012...

dijous, 15 de desembre del 2011

Poemes per a la Marató (II)


Il·lustració de Joan Pasqual del meu poema "Oroneta"


ORONETA

Oroneta, vol de drap,
quan remuntes les tronades
com els diaris cremats,
de mosquits t’omples el pap.

Remuntem també nosaltres
les tronades de la vida
per poder tornar als malalts
l’esperança i el somriure.

***

Francesc Arnau i Chinchilla

            Joan Pasqual, artista plàstic que pertany a l'Associació d'Artistes de Premià de Dalt, de la que és el president, ha il·lustrat el meu poema "Oronetes", per a la iniciativa "Poemes per a la Marató". Ens vàrem conèixer l'any 2008, a la Trobada que es va celebrar a Premià de Dalt amb motiu de la II Edició dels Poemes Il·lustrats, una col·laboració entre RC i l'Associació que ell presideix. 

           L'artista va fer una interpretació del meu poema "Cubisme", que va sortir al meu llibre "L'espill de l'orb" amb el títol de "Geometria", i que jo havia composat sobre un quadre de Kandinski. El Joan és un artista reconegut internacionalment, i ha participat en diverses exposicions i congressos pertot arreu, sobretot a Itàlia, om col·labora amb diversos col·lectius d'artistes. 

            Ell és un gran colorista, enamorat del blau i el taronja, i també de les diverses textures que utilitza per a realitzar els seus collages. Ací teniu la il·lustració del meu poema "Cubisme":

Il·lustració de Joan Pascual del meu poema "Cubisme"

     Hi ha els punts per fer-nos les robes,
      hi ha línies dels mitjans de transport,
      hi ha angles de triangles rectangles,
      isòsceles, escalens i equilàters,
      hi ha la utòpica quadratura del cercle
      que cercaven alquimistes i místics,
      hi ha polígons, les ciutats de les fàbriques,
      el quadrat, com el cap dels germànics,
      el Pentàgon, que dissenya les guerres,
      hi ha els cercles de les Arts i les Ciències,
      les esferes de planetes i estrelles,
      les el·lipses de les òrbites dels astres,
      les espirals de galàxies llunyanes
      i la doble dels codis genètics,
      hi ha el prisma de les roques basàltiques,
      hi ha els cilindres de cotxes i màquines,
      hi ha rombes, trapezis, piràmides...
      Hi ha molts més elements geomètrics
      per poder enllestir aquest quadre.

      Francesc Arnau i Chinchilla  -20/01/2008-

dimarts, 6 de desembre del 2011

Poemes per a la Marató (I)


Capçalera del blog "Poemes per a la Marató"

            L'Associació de Relataires en Català (ARC) va posar en marxa una iniciativa per a participar a la Marató que organitza TV3, com cada any, i que enguany està dedicada a recaptar diners per a la "Regeneració i trasplantament d'òrgans i teixits". La seua proposta consisteix en que els poetes i poetesses lliuren poemes relacionats amb el tema, i aquells artistes plàstics que vulguen participar, il·lustren aquells poemes que més els hagen agradat. Les obres resultants seran exposades i venudes per un import assequible, i el total recaptat per aquest concepte es convertirà, íntegrament, en un donatiu per a la Marató de TV3.
 Les exposicions per a la venda de les obres ja han mamprès a inaugurar-se 

            Personalment, ja vaig participar a la iniciativa per a composar la cançó que amb el títol de "Teixit humà", serà la que enguany encapçale el disc de la Marató. Fruit d'aquelles composicions meues, per a fer la lletra de la cançó, van sorgir uns versos que he aprofitat per a aquesta iniciativa solidària de l'ARC. Alguns dels poemes ja han estat il·lustrats, com aquest que va obrir la meua participació, a càrrec del meu paisà Ramon Navarro Bonet "rnbonet", al que des d'aquest espai li done les gràcies per haver enaltit amb el seu art les meues senzilles lletres:

La il·lustració del meu poema original de "rnbonet"

Quan la vida s’esmuny entre les mans
encara pots compartir tot el teu cos,
passar el relleu com en qualsevol esport;
Avui és possible jugar un altre cop!

Donaràs el teu cor de guerrer
i tornarem a escoltar el seu batec.
Regalaràs els teus ulls de porter
i tornarem a gaudir del seu llambrec.

***

dijous, 24 de novembre del 2011

Tensant el vers


Targetó de la presentació del llibre

      El proper dissabte a les 12 del migdia tindrà lloc a la Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, la presentació del llibre "Tensant el vers". Ací podeu llegir el pròleg, on la presidenta de l'ARC ens explica de què va aquesta nova aventura editorial, que compta amb l'aportació de més de trenta poetes i poetesses del web Relats en Català:


    Pròleg

     Amb aquesta nova publicació endegada des de l’Associació de Relataires en Català podríem dir que tanquem un cicle: el que consolida els propòsits anuals, quant a convocatòries de certàmens literaris, de l’ARC. I de nou ens trobem amb el verb «consolidar», tal com ja vam esmentar en el pròleg a l’edició del Barcelona, t’estimo (recull de relats sobre la ciutat de Barcelona).

     Certament, el que ens ha empès i motivat al llarg del darrer any, als membres d’aquesta Associació, ha estat la necessitat d’afermar el nostre projecte de grup.

     Ara que podem considerar que aquest pas ja està assegurat, és qüestió de mirar més enllà, cap al futur, i crear noves iniciatives, formular noves pensades que enforteixin la filosofia de l’ARC. En aquest sentit, el llibre que teniu a les mans n’és un exemple.

     Sovint s’ha confós la poesia social amb la poesia pamfletària, sense tenir en compte que en la primera hi ha una actitud personal, vivencial i reflexiva per part del poeta o poetessa, barrejada amb el sentiment i la sensibilitat, en funció de les quals l’autor o autora pretén mostrar la injustícia social i analitzar-ne les causes. Entre les pàgines del present poemari trobareu una bona mostra d’aquestes paraules.

     Però a més, la convocatòria d’aquest concurs literari tenia dues finalitats. Una, l’edició d’un llibre recull amb els poemes seleccionats. L’altra, la musicalització d’un seguit de poemes triats pel grup català Brou. Aquest segon apartat, l’enregistrament de les cançons (edició discogràfica prevista per a finals de 2011 i del qual se n’informarà oportunament a la web de l’ARC), és el que ens enorgulleix més, en tant que Associació de Relataires en Català, pel que significa d’implicació de la literatura, i més en concret de la poesia, en el món genèric de les arts. Ha estat una iniciativa acollida amb il·lusió per totes i tots els participants, cosa que ens complau perquè l’esforç, l’afany, el treball, són la base de qualsevol empresa, però la força de la il·lusió és vital per gaudir amb escreix dels resultats finals.

     Més ara és moment de girar la pàgina i de submergir-se en la poesia. Bona lectura!


Sílvia Romero
Presidenta de l’ARC

      Jo vaig participar amb el poema "Tsunami", inspirat en les imatges que vaig veure d'aquell desastre al Japó del mes de març:

TSUNAMI

La terra ha tremolat com mai ho havia fet,
vuit coma nou a l’escala de Richter,
la pell se li ha trencat en més de mil bocins
i els vidres fragmentats han fet un trencadís
enmig les avingudes, els carrers i les places.
A dintre l’Oceà s’han format grans onades
obscures i terribles de deu metres d’alçada,
com quan dónes un colp amb el poal a vessar
i l’aigua es desplaça formant cercles concèntrics,
han envaït les costes amb tota impunitat
arrossegant vaixells com si fossen de palla,
com cagalló per sèquia van vehicles i cases,
i enceguen els ponts d’autopistes i els ports...
Les persones intenten escapar de la mort
pujant a les terrasses, però tot és inútil,
la corrent es desboca com un cavall salvatge
alliberant el monstre que dorm a la Central,
i aprofita l’ocasió per tornar a nafrar
els cossos de persones, d’animals i de plantes...
El botxí d’Hiroshima ha tornat a escapar-se!


***

Març 2011

dissabte, 19 de novembre del 2011

I si els meus crits s'ofegaren... de Raimon Ribera



            Continuant amb els projectes de micro-mecenatge (crowfunding) del web Verkami, heus ací un llibre del poeta de l'Alcúdia, Raimon Ribera, que compta amb el suport d'artistes consagrats, com ara Josep Lozano (autor del pròleg), Rafael Armengol, autor del gravat que apareix a la portada, i de Pau Alabajos, Hugo Mas, Mireia Vives ("Rapsodes") i Joan Solaz ("Ender"), que han posat les seues veus per a l'edició en CD del poemari.

            Aquest durà per títol "I si els meus crits s'ofegaren...", i consta de quaranta-set poemes sota tres epígrafs: Somnis, amb els poemes més íntims, Raciocinis, on estan els més transcendentals, i Arrels, amb la seua Poesia més reivindicativa, i que alhora és un homenatge als seus referents nacionals (Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor, Obrint Pas...), que malgrat la seua joventut (només 17 anys), són gairebé els mateixos que els meus.

            Des d'ací, en aquesta "jornada de reflexió", us demane que recolzeu aquest projecte d'un poeta jove, per a que s'acomplesquen els seus somnis...

No deixem que s'ofeguen els seus crits! 


SEMBLES ROMPRE'T

Sembla que vas rompre't
si em gire en la distància
i els meus ulls, de nou,
es desplomen a sobre teu,
i són tocats de mort
com dianes per sagetes
al camp de batalla.

I si els meus crits s’ofeguen
en arribar a mar obert,
m’esquerdaré com un vidre
mal tallat i imperfecte
entre cristalls fulgurants,
com capolls marcits i tristos
entre les flors més superbes.

No seré jo el dia que marxes,
el dia que no em mires
i tornes a eclipsar-me el sol.
Moriré banalment aquest dia,
vagament passejant-me,
entre el teu somrís,
la teva olor i el teu viure.

***

(Poema del llibre "I si els meus crits s'ofegaren..."  de Raimon Ribera)


dijous, 10 de novembre del 2011

10 de novembre, un dia d'aniversaris...


Imatge de Google: Montserrat Roig, una dona de bandera...

            Avui, 10 de novembre, afegint-me a l'homenatge blocaire a Montserrat Roig, de la que es celebra el 20 aniversari del seu traspàs, volia sumar-me amb aquest post. És cert, que aquesta data em duu a la memòria uns altres aniversaris. Avui fa cent vint anys que va morir a la ciutat de Marsella el poeta Arthur Rimbaud a l'edat de 37 anys. Va ser un gran renovador de la Poesia, i el principal model estètic del moviment surrealista.

            Però, seguint amb l'escriptora barcelonina, haig de reconèixer que potser no vaig llegir massa coses seues (la novel·la "El temps de les cireres" i poques coses més...), però sempre recordaré la seua imatge de dona catalanista, d'esquerres i feminista (molt guapa, per cert), entrevistant a Joan Fuster al programa "Protagonistes" del canal català de TVE. Juraria que també havia entrevistat l'Ovidi Montllor, però no he estat capaç de trobar l'arxiu a la xarxa.

            Des d'ací el meu sincer homenatge a aquesta dona que, possiblement avui hagués estat curada  de la seua malaltia sense cap problema, pel que han avançat els tractaments al camp del càncer de mama (sobretot amb les campanyes per a la detecció precoç, però també amb els tractaments...).

            I ja per finalitzar, seguint amb els aniversaris, només volia comentar-vos que tal dia com avui vaig néixer al poble de Godella de la comarca de l'Horta, on encara visc, des d'aquell any de 1.953, o siga, fa cinquanta-vuit anys.

HOMENATGE A LA XARXA (Imatge del blog "Col·lecció de moments)

***

diumenge, 6 de novembre del 2011

Entrevistes a la xarxa


Foto de "pakiu": Entrevista del mes de març a Ràdio Godella 

           En pocs dies m'han fet dues entrevistes per Internet. Sense anar més lluny, ahir dissabte el blog "¿Qué haría el oso?" que han posat en marxa uns quants estudiants de periodisme de la Universitat de València, va publicar l'entrevista que em va fer Elisa Pont, que forma part del col·lectiu. Ací la podeu llegir, i al mateix temps podeu gaudir d'aquest blog que tracta de la Cultura i de l'Art en general, en totes les seues expressions, sota la perspectiva dels futurs periodistes:


           Us recomane el blog, i trobe molt interessant la pregunta que proposa el seu títol: Què faria l'ós?... Si la contestàrem correctament, de ben segur que tindríem una bona solució per a quan ens trobem amb dificultats o quan tenim problemes, com potser el cas de la situació econòmica actual...

           Jo crec que l'ós continuaria gaudint de la vida, o siga, com un ós, i que quan el temps es tornés insuportable, es posaria a hivernar, com fan els óssos, fins que millorés l'oratge...

           Fa unes setmanes també em van entrevistar al nº 11 de la revista digital "Lo Càntich". Ací podeu llegir l'entrevista que em va fer Maria Rosa G. Zellweger:

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Dia de Tots Sants (el record dels absents)


El meu germà Pep (Foto meua)

               En aquestes dates de principis de Novembre, al voltant de la festa de Tots Sants, tothom se’n recorda dels seus morts, (encara que el Dia dels Difunts siga el dia 2). Anem al cementeri, netegem les làpides, els hi posem flors i…  fins a l’any que ve!

               Els morts no s’han d’oblidar mai, ells són importants en la nostra concepció de la vida...

              Ja sé que tot això del cementeri és una mica d’hipocresia per part de la societat tan egoista que hem fet entre tots, i jo sóc el primer crític amb aquesta tradició, però també reconec que més val aquest mínim record que no pas la indiferència més absoluta, i això crec que és el que ens espera...

            També cal dir que hi ha persones extraordinàries amb la capacitat de sentir tot açò per la pèrdua d’un ésser que s’estimava, com per exemple el meu amic Francesc Andreu Garcia "pakiu". Ací teniu la prova:

E l l a
Continue obrint les finestres, a fi de que se’n vaja la buidor que s’ha instal·lat en la casa en poc més de cinquanta dies.  Però no ho aconseguisc.

Quan ell ens va deixar, ja sabíem que ens trobaríem amb un immens buit, encara que el fet de saber-ho  amb un parell d’anys d’antelació feia que tot fóra assumible a poc a poc.

Amb el que no comptàvem era amb la teua marxa tan sobtada, encara sabent el que havia passat. Sí, érem conscients que res tornaria a ser con abans,  i el pas de les hores d’aquell aterridor dia així ens ho confirmava, que en esta ocasió te n’anaves per sempre. Ja no hi ha solució, però vull que sàpigues que ningú mai no podrà reemplaçar-te. En estos temes, sóc molt tradicional, tal vegada primitiu, o potser arcaic.

Ha sigut una relació de somni, amb uns últims set anys d’una gran intensitat. A hores d’ara continue deambulant per tota la casa sense trobar un espai, que no estiga envaït per la teua absència, i hi ha dies que tinc que fotre-la al carrer.

A les nits, no puc conciliar la son, tanque el ulls esperant escoltar el murmuri de la teua respiració, últimament un poc més pesada i profunda, i acompanyada d’algun xicotet ronc, però…

Tu , ja no estàs.

Estire el braç inconscientment per a saber que dorms al meu costat, i em trobe amb una gelor  que m’eriçona els pèls de tot el cos. Me n’adone de que…

Tu, ja no estàs.

No em molestava que a meitat de la nit tingueres el costum d’eixir al balcó, a escoltar el miolar dels gats solitaris,  el lladruc dels gossos tristos,  a observar la brillantor de les estrelles, o simplement per que t’abellia. Normalment, aprofitaves per a refrescar-te un poc  i fer les teues necessitats, després tornaves a gitar-te junt amb mi, encara que també de vegades  te n’anaves a dormir a les altres habitacions o al sofà del menjador. Ara…

Tu, ja no estàs.

De bon matí sempre estaves pendent dels meus moviments al llit, per saber si només eren per a un canvi de posició o si ja eren indicatius de que donava per començat el dia. T’agradava arribar abans que jo a la cuina, així que retardava el rentar-me perquè poguérem desdejunar junts. Una torradeta poc feta per a tu, amb un poc d’embotit per dissimular les pastilles que des de feia un any i mig et prenies. Dues més fetes per a mi, amb oli i sal. Com gaudíem aquest moment! Ja no pot ser…

Tu, ja no estàs.

Escoltàvem les notícies dels primers parts informatius, mai fèiem cap comentari, bé, alguna vegada jo pronunciava insults i malediccions en senyal de que de nou ens havien fotut en algun tema social, o bé hi havia hagut alguna tragèdia humana o de la natura. A tu mai t’ha agradat prestar atenció a la televisió.  Després, cadascú anava als seus menesters, reconec que tu sempre els solucionaves abans que jo, i per això tenies temps de dedicar-te a observar com resolia els meus.  Ara alguns d’ells ja no tenen raó de ser, perquè…

Tu, ja no estàs.

Solies baixar al carrer abans de dinar, ben cert que no amb la freqüència que tu hagueres desitjat i, en tornar a casa i refrescar-te, gaudies veient i olorant profundament el que hi havia parat a taula. Tenies especial predilecció per la paella i el pollastre rostit. No eren aconsellables per a tu la ingesta d’aquests aliments, però, davant de la teua desmesurada insistència, moltes vegades aconseguies el teu propòsit. En acabar, a fer la migdiada, sempre buscant els llocs calentets a l’hivern i els mes frescos a l’estiu. Hui el mateix dóna.

Tu, ja no estàs.

Les vesprades eren d’allò mes diverses, ja que tot depenia de les circumstancials activitats dels altres membres de la família, que feien que pogueres estar tranquil·lament sola , o bé acompanyada per tots. A poqueta nit, solies eixir a passejar a l’horta, al parc del Molí, al parc de Burjassot, o simplement a fer un tomb per la contornada de la casa. A l’hora del sopar tornaves a donar mostres del teu acusat deliri pel menjar. Tots aquests hàbits i situacions han deixat de tindre sentit…

Tu, ja no estàs.

La nit, mentrimentres tracte d’adormir-me, em porta un immens allau de records teus. Vaig desgranant-los un rere l’altre, i intente reconstruir la teua  forma de ser, la teua forma de comportar-te,  la teua manera de demostrar-nos que també ens volies. Així com nosaltres quatre volíem deixar-te clar que tu, NEL·LA, eres una més de la família. Encara que hi ha gent  que creu que parlar amb els animals és d’estar una mica bojos, jo volia dir-t’ho, però…

Tu,  ja no estàs.

Ara, fins i tot, sabedor de que moltes coses quedaran al tinter  i que aniré recordant-les, sens dubte, amb posterioritat, vull escriure algunes particularitats teues, de manera sintetitzada, perquè el pas del temps  no les puga esborrar.

Vas néixer a Rocafort, el 22 de desembre de 1999, la cinquena de la cria, a casa de la meua neboda Anna. Quasi sempre eres l’última en tot, a Leti això li va cridar l’atenció. Després de llargues deliberacions, va acabar per adoptar-te.

De menuda et van tallar la cua, ja saps, qüestions i condicions, diuen, indispensables de la teua raça. Així i tot el poc de cua que et van deixar, amb els seus moviments zigzaguejants, va ser un signe d’una expressivitat clara, completa i amb la qual no calia que parlares per entendre’t.

La xicoteta tòfona al teu nas ens donava a conèixer el teu estat físic; mullada, normal; seca, fotuda!  De fosses nasals vibrants i de recerca instintiva  i assídua.
De menuda t’agradava córrer pels camps de creïlles acabats de sembrar a l’horta, però en un d’ells, abonat i amb verí, vas beure una mica d’aigua i et vas intoxicar. Vam haver de portar-te a urgències, on vas quedar ingressada una nit.

D’ulls desperts, brillants, alegres, d’observació contínua, expressius, d’una mirada vellutada i intel·ligent, i d’una especial dolçor.

M’encisaves quan doblegaves una miqueta el cap, per atendre el que t’estàvem dient.

Mai et vam sotmetre a disciplina d’ensinistrament, vam preferir que fosses tu, tal qual, lliure en la mesura del possible. A mi no m’hagués agradat  que et comportés a cop d’ordres (sit, down, pixa, caga, dorm…). Clar que, això portava a que quan venia algú a casa, els teus lladrucs fossen habituals, i ni t’explique quan eren desconeguts.

A Leti era a la que més cas li feies, entre altres coses et va ensenyar a donar la mà. A Letícia li obeïes, sobretot quan caminava amb el motxo. A Andrés i a mi, molt menys.

Eixies al balcó en sentir el soroll dels cotxes d’Andrés i Letícia, i després ràpidament anaves darrere la porta d’entrada a esperar-los. També coneixies el so del timbre i si el que cridava era de casa o no.

No t’agradava anar amb cotxe, o potser nosaltres no vam saber acostumar-te, no deixaves de lladrar i moure’t, i et posaves nerviosíssima.

Gaudies de les dutxes i dels banys a la terrassa, però no t’agradava que et pentinàrem.

D’uns anys enrere, vas ser criticada pel teu excés de pes. Veus? Així és la vida! Hemingway que era un golf i que estava ben farcit, sempre va estar ven considerat. Què hi farem?

Les ganes de jugar les vas mantindre fins l’últim dia, sempre amb l’alegria d’un cadell.

No vas tindre mai sexe. Em sap greu! Potser ens equivocàrem en decidir per tu. Educar és molt difícil.

I ara, quan acabe de tornar d’un viatge, al entrar a casa i no trobar-te, altra vegada les llàgrimes han tornat a aflorar. Recorde anteriors ocasions en les quals eixies veloç a rebre’ns, ens saludaves, ens llepaves, corries per tota la casa, fins i tot arribaves a pixar-te d’alegria al passadís. Fotre………..

El 10 d’agost  d’enguany (2011) ens vas deixar, encara que mai moriràs, perquè sempre vas a romandre en la nostra memòria.

I què Pakiu??????????????????????????

Si,  NEL·LA,  ja no està.

*Text original de Francesc Andreu Garcia "pakiu"    

Godella, setembre 2011



         

Fotos de "pakiu"
       

    
                               

Nel·la "I.M."

***