A la memòria de l'Ovidi

              

Imatge de Google              

            Aquest migdia quan he obert el bloc, m'he assabentat de que era el 16è aniversari de la mort del gran artista Ovidi Montllor, a qui admire moltíssim. Com ja no tenia temps de posar cap entrada, ho faig ara, que acabe de vindre del treball quotidià. Vull retre-li homenatge al gran "homenot" recuperant un text que vaig escriure la setmana següent de la seua mort. Com estava escrit a màquina, ha calgut copiar-lo, per això se m'ha fet una mica tard i ja no podrà sortir amb la data de l'aniversari...

A La memòria de l’Ovidi

              Vaig conèixer a l’Ovidi farà gairebé vint-i-cinc anys. Ara recorde quan vaig anar al Teatre Principal, on feia un recital acompanyat de l’excel·lent guitarrista Toti Soler.

              
              Se m’ha esborrat  de la memòria si vaig anar tot sol, o acompanyat d’algú. Tanmateix, recorde com si fos ahir, que al passar pel carrer del Teatre, el vaig veure per una finestra, i allí estava ell amb camisa i pantaló negre (“el color negre que m’estime…”), vocalitzant i escalfant les cordes vocals.

              Aleshores encara n’hi havia censura, i el públic li demanava amb molta insistència que cantara “La cançó de les balances”, i ell després de fer-se una miqueta el remoló, la va cantar, malgrat estar a la llista negra:

“Doncs era un rei que tenia

Un castell a la muntanya

Tot el que es veia era seu

Arbres, pous, terres i cases...

Quan vindrà un dia que els homes

Valguen més que pous i cases?

Quan vindrà un dia que als homes

No se’ls pese amb les balances...”

            Unes setmanes abans m’havia comprat el seu LP “Crònica d’un temps”. Fou tot un descobriment. Aquell cantant era diferent a tot el que jo coneixia. La seua veu, eixa veu aspra i profunda, tan personal, els seus gestos d’actor consumat, la seua ironia i el sentit de l’humor tan particular, la dicció perfecta, la seua manera de recitar poemes. Ha sigut, sense cap dubte, el millor recitador de versos que he escoltat mai. La seua forma d’interpretar la poesia de V.A. Estellés és insuperable.

              Ovidi Montllor dignificà la Cançó, i reconec que ha estat, junt amb el Lluís Llach, el meu preferit.

Les seues cançons de lluita:

“Apreta fort les mans, apreta els punys

L’aire dintre els pulmons, obri bé els ulls,

Fes treballar el cap controla el cor

No tanques mai la boca, crida ben fort.

Deixa’t anar, dona’t tot tu!”

Les cançons iròniques:

“El dimoni és molt ric

I et tractarà d’amic,

Això és un vici antic

Per ells treure’n profit...”

Les cançons tendres:

“Com un record d’infantesa

Sempre recordaré la Teresa

Ballant el vals...”

El seu humor negre:

“Aquell obrer del plom

Ara plom i goma

De broma a broma...”

Els poemes recitats per ell:

“Prompte tindrem un cotxe

Qui ho hauria de dir!

I escola per a la nena sense pagar

I diners suficients per a no plorar.

Tot això però, ja ho saps! Lluny de casa,

Allò que no s’oblida ni tan sols amb el vi,

Aquell que tinc jo ara posat a taula...”

“I ací a la Terra quan ens morim

Els fills deixem amb l’esperança

Que facen ells el que no hem fet.”

              A l’any 73, estant treballant a l’illa de Menorca, va coincidir que l’Ovidi hi anà a fer uns recitals, i jo ben orgullós, els hi deia als menorquins, que era el meu paisà. Quina força, quin seny...

             Estant a la mili al Sàhara, recorde els comentaris del meu company Joan Biscarri i Montoliu, de Balaguer (Lleida), dient que sí, que li agradava l’estil de l’Ovidi, però que de vegades li semblava que parlava una mica “xarnego”. Jo li vaig dir en un somriure, que ja voldria ell parlar un català tan perfecte com l’artista d’Alcoi.

             Després vingueren les pel·lícules, com ara “Furtivos”, “Con el culo al aire” (li vaig imitar la disfressa de fallera pel Cap d’any), “La ciutat cremada”, “Héctor”, etc., i l’Ovidi deixà una miqueta arraconada la seua faceta de cantautor. Llavors corrien mals temps per a la Cançó.

             A Canal 9 desaprofitaren les seues facultats de narrador, però ja sé sap que aquesta terra no és gens agraïda amb els seus millors fills. Vaig llegir en algun lloc que havia doblat la veu del pianista negre en la versió valenciana de “Casablanca”: “Toca-la una altra vegada, Sam...”

          Als darrers Premis Octubre el vaig veure per Canal 9 i em vaig quedar bocabadat. Aquella veu, aquell semblant irònic i expressiu, havien desaparegut, i poc després em vaig enterar per un company de treball de la malaltia que patia. Ironies del destí, la malaltia (eixa filla de la gran puta...), li havia atacat allò que semblava tenir més fort: la gola.

            El meu germà Pep, que havia parlat alguna vegada amb l’Ovidi, em va regalar en certa ocasió una senyera (on blau no n’hi ha) amb l’autògraf del cantant. La conserve a casa meua.

            La passada setmana ens deixà. Va ésser incinerat com volia, i les seues cendres escampades pel Barranc del Cinc a Alcoi.

              Adéu Ovidi!

              Bon vent i barca nova...

    Godella (l’Horta), Març del 1995  

Del blog "El Cau de Calpurni"