divendres, 14 de juny de 2013

El "cantaor" Josep Aparicio "Apa" va rebre la insígnia d'or de l'Ajuntament de Godella.


Josep Aparicio "Apa", l'autèntic protagonista de la nit (Fotos: Andreu Garcia)

         Quan el passat 25 de maig, el Grup de Danses "El Poblet" va lliurar el seu II Guardó, a l'escriptor del nostre poble Vicent Alonso, Teresa Segarra em va comunicar que al seu company Apa (el més important dels artistes que actualment tenim al poble) li havien atorgat la Insígnia d'or de l'Ajuntament, que és la màxima distinció que concedeix el nostre municipi (Godella, (l'Horta-Nord) -País Valencià-). M'ho va comunicar per si volia col·laborar a l'homenatge que li anaven a fer els artistes i els amics, i jo, malgrat que es tractava del passat divendres a les 22,30 hores, i el meu torn de treball era el de la vesprada, li vaig dir que ja m'ho apanyaria per a estar a l'esdeveniment, que tindria lloc al Teatre "Capitolio" del nostre poble.

         Teresa em va donar carta lliure per a que la meua col·laboració fos allò que a mi em semblés, i jo en un primer moment vaig pensar (basant-me en la lectura que acabava de fer a l'acte d'homenatge al Vicent), en llegir el meu poema "VEUS", del meu llibre "L'espill de l'orb", que encara que ja han passat uns anys, al seu moment li'l vaig dedicar a "Pepito", que és com nosaltres el coneguem. Després vaig mamprendre a donar-li voltes al cap (quelcom inevitable) i vaig pensar que no estaria gens malament en rememorar aquells anys de "la paraeta", que tenien els pares de l'Apa, i a més a més, estava gairebé segur de que ningú no ens ho xafaria...

         La següent idea va ser contactar amb el meu amic Francesc-Andreu García "pakiu", a qui considere una persona responsable, seriosa i molt ben preparada (i no ho dic perquè siga el meu amic...). Li vaig passar el guió del que pensava fer, i li vaig deixar ben clar, que ell tenia tota la llibertat per a fer el que volgués.

Francesc-Andreu Garcia... i jo (foto:Andreu Garcia)

         I així ho vam fer. El que ha passat després és tot un reguitzell de circumstàncies, que van mamprendre amb ser els darrers en actuar. Això va estar tot un repte, però el que hagués semblat ésser tot un gran avantatge, al remat ha esdevingut tot el contrari.

         Quan va sortir l'Eduard Marco, va fer una introducció, que ens va sobtar, i aleshores vam dir que això no es podia superar. M'estic referint a quan va dir que uns "f... de p..." (sic) de l'extrema dreta havien assassinat un estudiant espanyol.

         Després van eixir a l'escenari el grup "Al Tall", i em van deixar bocabadat quan van cantar "a capella" la cançó dedicada a Miquel Grau, i després de que el Manolo Miralles va declarar públicament que quan escolta cantar a "Pepito", s'aborrona (com diu sempre el nostre amic Ximo), van interpretar "El cant del maulets", que va estar corejat per tothom. Aleshores, li vaig dir al meu amic "pakiu", que ho teníem magre, doncs, encara no us ho he dit, ja havien sortit: el presentador (Miguel Gago), el Grup de Danses, "Els Claveles Rojos"), els alumnes de l'Escola de Cant d'estil, els músics de Jerez-Texas, la Teresa, la filla de l'Apa, el Josemi Sánchez (el versador), i no sé si em deixe algú... (No m'agradaria, però pense que tan sols mancaria l'alcalde...).

Eduard Marco (La poesia directa i autèntica...) -foto de l'Andreu-

Els "Claveles Rojos" en acció (foto de l'Andreu)

Al Tall cantant "a capella" l'homentge a Miquel Grau (foto de l'Andreu) 

El Grup de Danses "El Poblet" del que Apa és el president (foto de l'Andreu)

Teresa amb els músics que acompanyaran a Apa al seu proper concert (foto de l'Andreu)

"El Negre del Bassot", uns dels alumnes de l'Escola de Cant d'estil (foto de l'Andreu)

         Bé, i ara vull centrar-me en la nostra actuació ("pakiu" i jo). Pense que vam fer quelcom distint, i que el públic ho va gaudir i ho va valorar (sobretot els de la nostra edat)...

Arriba el meu moment... (foto: Andreu Garcia)

         Després hem vist algunes cosetes que no comprenem, com per exemple, que a totes les referències als diaris, haja estat silenciada la nostra actuació. No sé què haurà passat, però...

         Tampoc no està gens clar que, a l'única referència on sortim, la informació no tinga gens de rigor, doncs, no es pot tractar d'amics d'infantesa, a persones que es duen set anys de diferència (com és el nostre cas amb l'Apa, i això que ja ho avisàrem quan vaig dir que nosaltres, encara que semblem tan joves, ja tenim una certa edat. Però la veritat és que cal escoltar el que es parla, i si has de fer les fotos, contracta un altre que faça la crònica, o si no ho tens clar del tot, consulta-ho.

         Ja he vist la rectificació que s'ha fet de l'omissió dels "Claveles Rojos" a la crònica oficial, i pense que a nosaltres també se'ns hauria d'haver valorat d'una altra manera, i no com "amics de la infantesa", perquè sense anar més lluny, jo també li vaig fer un poema a "Pepito", i encara que no fos ta bo com el de l'Eduard i el del senyor alcalde (ho dic de veritat, eh?), ja vaig veure que els seus van restar ben ressenyats a les cròniques:

            "La poesia directa i autèntica d’Eduard Marco"  (sic)

            "Soler va pujar a l'escenari per a destacar la figura de Josep Aparicio, al que va comparar, en una poesia, al garrofer, plantat amb força en el terreny" (sic).
 

         Però pense que si l'hagueres escoltat, també podries haver fet una xicotet ressenya del meu. Ací el tens, i encara que el pots llegir al meu llibre "L'espill de l'orb" (pàg. 13), vaig canviar la darrera quarteta per a l'ocasió. (sobretot per Apa), i encara que parle en primera persona, la veritat és que no sé a qui m'estic dirigint...


         I ara dedicat a ell, un poema del meu llibre. Un llibre que, potser sense el seu suport, mai no s'hagués publicat:


VEUS


Dedicat al Josep Aparicio "Apa"
una veu prodigiosa en un País on abunda la sordesa...

Hi ha veus com trons de fortes.
Hi ha veus com pous de fondes.
Hi ha veus com nits de fosques.
Hi ha veus com rius de llargues.
Hi ha veus com mars d’extenses.
Hi ha veus com focs d’ardents.
Hi ha veus com mels de dolces.
Hi ha veus com plors d’amargues.
Hi ha veus com gels de fredes.
Hi ha veus subtils com vents...
Hi ha veus, com la de APA,
que és més que una veu.
I quan l’escoltes penses:
Si canta com els déus!


***

Francesc Arnau i Chinchilla
(Teatre Capitolio de Godella, divendres 7 de juny del 2013)


El públic entregat amb el nostre gran artista (foto de l'Andreu Garcia)

***    

Nota: Li deixe al meu amic "pakiu" la primícia (després de veure que no s'ha enregistrat en pel·lícula) de publicar una aproximació de tot el que diguérem en la nostra intervenció: 

2 comentaris:

  1. M'alegro per l'Apa, i em dol per la part que us toca en tancar l'acte i ser, com diuen, un xic arraconats, però qui té la consciència tranquil·la i és feliç, que plogui a Mallorca si aquí fa sol.

    Bones abraçades amic!

    ResponElimina
  2. Francesc, genial !!.
    Potser, jo havia de haver-li donat un to similar a la meua entrada en el meu blog, però bé, ja hem parlat de tot el que va passar, i em quede content en saber que el Pepito t'ha comentat que va gaudir en la nostra presència a l'escenari.
    Continue pensant que la teua actuació en solitari hagués estat més notable, i no haguérem estat considerats "amics de la infància de l'Apa".
    I continue esperant que algú ens explicarà la nota de premsa, i en que apareixerà un vídeo amb la nostra actuació.
    Salut.

    ResponElimina