dijous, 29 de març del 2012

29-M VAGA GENERAL!!!




            Jo no tanque el blog (és una opció personal), perquè per a mi aquesta no és cap feina ni cap treball. A més a més, vull fer una entrada parlant de les meues raons per a fer una Vaga General:

            Jo treballe a la Ford, i nosaltres establim les nostres condicions laborals mitjançant la negociació col·lectiva, el nostre Conveni que, després de més de trenta-cinc anys, ens ha portat  a la situació actual. Han calgut lluites per a aconseguir el que ara tenim. Unes vegades hem hagut de conformar-nos amb menys del que ens havíem guanyat, i unes altres ens hem aprofitat del nostre prestigi a nivell europeu en qualitat i en eficiència, però al remat, les relacions laborals gaudien d'una estabilitat que garantia el Conveni, i que sempre podia ser denunciat per ambdues parts, en cas de veure algun incompliment.

            A finals del 2008 va esclatar la crisi, i ens vam veure abocats a mesures dràstiques (ERO's, baixes incentivades, reducció de plantilla...), però malgrat la cojuntura tan desfavorable, i el handicap que suposa la majoria de la UGT al Comité d'Empresa, tot es va resoldre mitjançant la negociació entre les parts, que de sempre ha estat la fòrmula més segura per a garantir el bon funcionament dels acords.

            Ara estem en una situació en la que el govern del PP, que només està tres mesos al poder, ha aprovat amb el suport de CiU, UPN i "Foro Asturias", una reforma laboral que, a més d'abaratar i facilitar els acomiadaments, desmantella totalment la negociació col·lectiva com la que ha funcionat fins ara, i de la que us parlava abans, potencia la precarietat laboral dels contractes, etc.. Aquesta és una reforma que suposa un atac frontal als drets dels treballadors, i que junt amb les retallades socials, esdevé un autèntic "téte de force"  a totes les classes populars.

            Després està  tot l'assumpte de la corrupció, que ací al País Valencià és sangnant. Avui acabe de veure als noticiaris que al cas EMARSA (sí, el de la merda...) ha declarat l'ex-alcalde de Manises, al que se li reclamen un total de 25 milions d'euros... I encara els va tocar la grossa!!! (De veritat que pense després d'això, que Déu no existeix, o que és un "catxondo de l'hòstia"...)

            Per no parlar del Cap d'Estat... Sí, del rei:

            Si el seu gendre ha fet el que ha fet, "sa majestat" (ho pose en minúscules, perquè és el que es mereix) hauria d'anar-se'n (i també els seus hereus), perquè o bé és complice, o no se n'havia assabentat de res. I això no queda bé per a un Cap d'Estat...

            Bé, fins ací us he dit les meues raons amb tota la llibertat, i per això us encomane a sumar-vos a la...

 VAGA GENERAL!!!
 

diumenge, 25 de març del 2012

III Mostra Oberta de Poesia a Alcanar


Cartell de la Mostra

            Ahir dissabte vaig participar a la III Mostra Oberta de Poesia a Alcanar, que va estar coordinada pel Tomàs Camacho, i a la que m'havia apuntat fa uns mesos, després de que els amics Jordi Pijoan i Fede Cortés em van acomboiar una mica, i alhora també vaig aconseguir que el meu amic Rafa Herguido s'interessés per l'esdeveniment, sobretot esperonat pel nom, encara que no és el mateix Alcanar que les Cases...

            Bé, el cas és que sortírem de casa a les vuit i mitja, i després d'un viatge plàcid en el que vam poder admirar l'Aeroport de Castelló (pense que estava tancat al tràfic...), el monument del Ripollés (l'artista de les floretes a la barba), la benzinera on ompliran els dipòsits dels avions (segons el meu amic Rafa), i moltes altres coses, arribàrem al poble d'Alcanar, amb una puntualitat britànica, i allí ens va rebre l'organitzador de l'acte, el Tomàs Camacho, que ens va explicar una mica com aniria tot.

         Després de reunir-nos amb el Jordi i el Fede, a qui ja coneixíem d'abans (recordeu l'H-Olocau-st?), va començar l'acte de la lectura dels poemes, amb el "Canal Cinquanta-i-pico" cobrint la informació. Després de la lectura, amb actuacions genials, "perfomances", i lectures obscures i tristes, com solen fer els poetes, se n'anàrem tots a dinar a un restaurant del poble.

La foto no és molt bona , però de moment és la que hi ha...

            Allí raonarem i ens vàrem riure a la gana, fins que ens acomiadàrem de tothom i tornàrem cap a casa nostra. Nosaltres vam acabar a les Cases d'Alcanar per fer-nos una toma, i el cotxe del Fede va dir que no engegava, pel què restàrem sense fer-nos la darrera amb ells.

            Vull destacar entre tots els companys de lletres, que vaig conèixer l'Antoni Casals i Pascual, a qui tan sols coneixia virtualment de RC i d'altres plataformes, i a qui admire com  a poeta des de fa molt de temps.

            I res més, tornàrem cap a casa sense cap ensurt, i em vaig quedar amb ganes de tornar a repetir l'experiència. Així doncs, fins la IV Mostra d'Alcanar!!!

***

dimecres, 21 de març del 2012

"En l'aspre vent del nou món", el nou llibre de poemes de Vicent Alonso


Vicent Alonso (Godella, 1948)

            Avui es celebra el Dia Mundial de la Poesia, i he pensat que la millor manera de participar és parlar-vos del darrer llibre de poemes que he llegit. Per això, vaig a publicar ací al meu blog la ressenya que vaig escriure per a la Revista Digital "Lo Càntich" del darrer poemari de Vicent Alonso, que duu per títol "En l'aspre vent del nou món", i que ha estat editat per "Cafè Central" i Eumo Editorial, dins de la col·lecció "Jardins de Samarcanda", on el Vicent ja va editar el seu anterior llibre de poemes "Del clam de Jasó", ara fa gairebé deu anys.

           Encara que aquest escrit el vaig fer fa un mes, pense que conserva tota la seua vigència, doncs, això és una de les característiques de la Poesia, que no passa de moda, i menys encara en unes poques setmanes.

         També vull dir que aquesta ressenya no té la pretensió de ser una crítica literària, per a la que no em sent preparat acadèmicament ni tampoc és la meua vocació. Aquestes són les impressions d'un lector de Poesia, i ací vaig escriure a rajaploma el que vaig sentir al llegir el llibre:

            Fa uns quants dies vaig estar raonant amb Vicent Alonso, escriptor i poeta de qui tinc l’honor de ser amic, i em va regalar el seu darrer poemari “En l’aspre vent del nou món”, quan encara estava calentet, acabat de sortir del forn. Poques vegades es té l’ocasió de llegir un llibre abans de que es pose en circulació, i al dia següent, que per cert era diumenge, em vaig alçar ben prompte i vaig estar llegint-lo, amb el silenci que hi ha al poble els dies festius d’hivern grisos i freds, com han estat aquests darrers. Vaig gaudir dels poemes del Vicent, amb el soroll de fons dels teuladins tan sols, i recomane aquestes hores per a llegir poesia. Potser de tant en tant s’escolte el motor d’algun veí matiner, però ben prompte desapareix, i tornes a escoltar el cant dels pardalets, reclamant la pitança als nius de les teulades.

Foto: L’autor de la ressenya amb el Vicent a les portes del Teatre Capitolio de Godella (agost del 2010)


            Vicent Alonso va escriure en certa ocasió, que per ell la Poesia és una forma de conèixer el món, començant pel món interior del poeta, i això és el que fa amb aquest llibre, doncs, com diu a la contraportada: “Els poemes representen l’afany de descobrir nous territoris per a la reflexió poètica, alhora que reitera el diàleg del poeta amb si mateix...”

            Després de l’impasse que va suposar “Del clam de Jasó”, Vicent Alonso retorna al fil que havia deixat a “Cercles de la mirada” molts anys enrere. I m’estic referint sobretot a la forma, però també una mica al concepte del poema, doncs, encara que els temes poden repetir-se, com no podia ser d’una altra manera, el canvi de registre després de l’experiència amb la prosa poètica, ha propiciat una nova estètica, molt més d’acord amb “la musique” del vers a l’estil de Verlaine, que d’altra banda ja havia apuntat als seus primers poemaris. 

Al Teatre Capitolio de Godella, III Nit dels Palmitos Blancs (agost del 2010)


            Per trobar alguna diferència, que hi són, perquè tot es renova o es mor, diria que els poemes han guanyat en solidesa. Vicent ja no cerca la perfecció només destil·lant els versos fins arribar gairebé a la síntesi del “haikai”. Ara és una mica més retòric. Els seus poemes, malgrat la seua claredat, són molt més llargs, es detenen més en els mots.

            Però encara voldria anar una mica més lluny, perquè la poesia de Vicent Alonso és, segons a mi em sembla, una recerca constant del vers perfecte. La senzillesa és una de les seues principals virtuts, i el fet poètic com a misteri que cal descobrir, el motor principal que empeny tot el vaixell. És per això que els seus poemes estan farcits de preguntes. Preguntes que es va fent el poeta al seu diàleg interior. Tanmateix, també hi ha uns altres motors que ajuden a la navegació del vaixell, com ara la nostàlgia, un dels grans temes de la lírica. Però la seua és una nostàlgia que no és gens malaltissa, ni tampoc una malenconia provinciana (res més allunyat del tarannà del poeta), sinó, més bé la nostàlgia dels moments, dels sentits, que es quedaren enviscats en una branca de la seua memòria, en paraules seues, o en un arxiu del disc dur, per fer un símil una mica més adient amb els temps que corren. També hi ha, com no podia ser menys, pinzellades naturals dels seus viatges (“Vesprada a Berlin”), de les seues lectures (“Amb Auden”), de la música que escolta (“Sonata per a piano núm. 3”), i també de les vivències quotidianes del poeta. Perquè, amb la seua poesia, podem capbussar-nos al seu món, on l’observació de qualsevol fet que sembla banal, pot esdevenir material poètic de primer ordre. Un parotet, uns càntirs, una gata coixa...

PAROT

Mires l’enterca llum de la vesprada
contra l’aigua quieta.
                                   Ara, de sobte,
l’esgarra el vol d’un parot solitari
i et sorprèn la destresa de les ales,
el silenci immòbil, la calma rigorosa,
i el profit que n’obté sense alterar
ni un bri la superfície ferida.

És així la poesia?
                             Ens cal
tanta precisió per desvetllar
la riquesa de la realitat?
i com aturaràs l’allau que sol·licita
l’escalfor tèbia de la paraula?

***


            A més a més, tot el llibre traspua l’erudició de l’autor, i el seu veritable amor, que frissa amb l’addicció, pels llibres i sobretot pels clàssics.



            I vull dir per acabar, ara i ací, que aquests poemes de Vicent Alonso, em semblen els millors que ha escrit mai (almenys dels que jo he llegit) i també que són, amb diferència, els millors de tots els que he llegit des de fa prou de temps.
           Us recomane a tothom que gaudiu de la seua lectura.

***
19 de febrer del 2012
© Francesc Arnau i Chinchilla


Ací podeu llegir la meua aportació al Dia Mundial de la Poesia:


LA INSPIRACIÓ

Quan arriba el moment
desitjat –per escàs-
sembla que un ésser
invisible i estrany
s’apodere de mi,
almenys del meu cervell.

El cap evanescent
de vegades m’obliga
a llevar-me del llit
en hores dels mussols
i haig d’agafar paper
per escriure algun vers,
o potser un vocable
que és la clau del poema.

Tanmateix, de vegades,
se’n va al fons del pou
pels forats del gruyère
que habiten el meu cap
des de ja fa algun temps,
me canvia el caràcter,
em torne fosc i esquerp,
discutesc  amb els fills,
em baralle amb la dona
i també amb els amics,
i als companys del treball
de vegades ni els parle,
i me torne agressiu,
amb els nervis de punta,
i comprenc tots aquells
que exhibeixen mal geni
perquè sempre gaudeixen
de l’estat creatiu...

Són les Muses? No ho sé!
Potser és un estat,
potser són esperits,
o només les neurones
que s’alteren de sobte...
Però no sé el motiu!

***

1 de febrer del 2012



dilluns, 19 de març del 2012

La nostra Falla


Vista general de la Falla: "En primer terme es poden veure un muntó de xoriços..."  

            Al web RC enguany hem fet una Falla que, encara que no ha tingut l'acceptació que esperàvem entre els relataires, almenys s'ho hem passat bé, i ha servit per demostrar que, el mateix que unes altres propostes que també han eixit, es poden fer falles que al no dependre de la JCF ni de cap organisme amb poder per fer i desfer, conserven la llibertat per a criticar el que ens està fotent de veritat dia rere dia, i no les xorrades i llocs comuns que les Falles oficials es dediquen a criticar (premsa del cor, futbol, etc.).

            L'artista faller, autor del disseny del monument ha estat el company Ramon Navarro Bonet, i han col·laborat amb els seus versos, "Dolça Parvati", "l'home d'arena", "T.Cargol", "rnbonet" i jo mateix.

            A més a més, aquesta falla no la cremarem, perquè no volem que s'obliden les qüestions de les que parla:
     
"A ritme del millor mambo
comencem aquesta rima fallera.
Digueu tots: “ai cuc, nando!”
i us posaré els ous en panera.
Advertiré, però que la cotna és grossa,
que són molts anys a base de ronya,
i que caldrà rascar amb força força
per treure-hi un xic de vergonya.
Comence, ara sí, afirmant
que aquesta terra encisadora
és cau de lladres i mardans
gentola que amb la llei per tisora
ho paguen tot retallant.
I tot és tot, fins la bossa,
receptacle de diners i raons,
que tocar-la és cosa dolosa
com bé saben els collons.
Però açò és una altra enganyifa
perquè tots els anem a guardar,
i així la santa inquisició revifa
i també es posa a retallar".  


(l'home d'arena) 

***

Vista general de la Falla: (el perol en primer terme)

  • "Enguany no tindrem prou traca
    per cremar tants de ninots,
    que no ens caben més xoriços,
    fantasmes ni borinots".                (Dolça Parvati)



  • "Mireu quina processó més bonica: 
    de primer, incens i una estisora,
    l'un que bela, l'altra que repica;
    després, tots els lladres i els "dotors",
    i al darrere, per si de cas esguita,
    vénen toooooooooots els "mamaors"...   (l'home d'arena)


  • "Ara ens trobem que maneu,
    i mai cometeu errada!
    i totes les culpes són
    de qui us retreu la "cagada",
    o el robatori al descuit.

    No sou pas la gent honrada,
    perquè l'aneu despreciant!
    Visca visca sempre visca
    el cabanyal de la gent:
    gent honrada de debò".       (T. Cargol)

Quadre 1: "Mariano: Un Pinotxo existencial i retallable"



  • "Rajoy branda la tisora:

    d’estalvi, vol un cabàs.

    El primer que hauria de fer
    és tallar-se un tros de nas".   (Dolça Parvati)


  • "Un Pinotxo d'ulls vermells
    fet de fusta faig gallec
    o material tot un altre
    amb un nas que creix i creix
    per les mentides pregones
    que a nosaltres les mones
    ens fa tragar mes a mes". 

    "Jo, llaurador d'espardenya,
    em pregunte un preguntat:
    Amb tant i tant "reajuste"...
    retornarem al passat?"           (rnbonet)

       "Cada vegada que obres

       eixa boqueta de “pato”
       ja ens posem a tremolar…
       Per què no et calles, Mariano?
       I quan veus unes tisores
       ja no pots dissimular-ho
       i sembles el Freddy Kruger
       amb la cara de “marciano”,
       i mamprens a fer ganyotes,
       a parlar-nos botijós
       i a bavejar-nos, Mariano"...       (F. Arnau)

***

Quadre 2: "L'Aeroport de Castelló"



  • "Si vols passejar a gust

    has d’anar a l’aerotort;

    voràs volar els mosquits
    i, amb sort, algun borinot".          (Dolça Parvati)
       "I el director, mentrestant,

        es dedica a caçar

        els conills, de nit i dia...

        Alguna cosa ha de fer

        mentre no vinguen els vols...

        Tot açò és veritat,

        encara que us coste creure-ho,

        però per si de cas:

        Si no ho cregueu... Veriueu-ho!:           (F. Arnau)




***



Quadre 3: "Santa Rita, Rita, Rita..."



  • "La bossa de ´Louis Puton' 
    li penja fins la regata;
    compte amb la mussa alcaldessa,
    tan immoral, sent beata".  (Dolça Parvati)



      "I ara et poses com “King Kong”

      quan la Mònica et digué

      que els valencians sols volem

      que els sàtrapes que posares
      per dur la Depuradora
      ens tornen tots els diners
      que es gastaren en putes,
      en viatges i en “festorres”...

I diràs el que voldràs,
però el “Puttón” te’l quedares. 
(F. Arnau) 

***

Quadre 4 : "Plurilingüisme valencia?"

  • "Yuspininglis xin xan xou,
    castellano a “carretaes”,
    i el valencià, calladet,
    que si no durà “galtaes”.  (Dolça Parvati))


        "Ja sabem perquè volia

        l’ex-conseller Font de Mora
        que tots estudiaren “xino”;
        Perquè és el model triat
        pels nostres emprenedors
        (que és com ara els hi diuen
        als inversors i empresaris,
        amb el Roig al capdavant)"...        (F. Arnau)

***

            Ací he posat una selecció dels versets de la nostra Falla, però si voleu llegir-los en la versió completa ho podeu fer ací:


            Esperem que us haja agradat, i el proper any esperem contar amb més col·laboració...

***

© Francesc Arnau i Chinchilla