Ha arribat un altre 25 d’abril, i estem pitjor encara del que podríem esperar després de la il·lusió col·lectiva que va esdevenir en aquella manifestació multitudinària de l’any 1977. Tan sols cal veure l’eslògan de la que enguany han convocat diverses organitzacions d’esquerra, sumant-se a la convocatòria d’ACPV:
Un crit de fàstic, de desencís i de ràbia per com pinten les coses contra les que lluitàvem en aquella data tan llunyana (Corrupció política, passotisme social, aborregament col·lectiu, pèrdua de drets, de valors i de senyes d’identitat...)
Ací us deixe un documental que va produir la Universitat de València l’any 1998, on s’explica de manera clara i sense embuts tot aquest procés que a hores d’ara sembla irreversible, però que encara estem a temps de capgirar:
El títol és prou significatiu, i crec que també servirà per aclarir els dubtes de tots aquells que han assistit des de lluny a tota aquesta veritable batalla que, encara que sembla hem perdut, la guerra encara no s’ha acabat. El jovent té la darrera paraula. Va també per a vosaltres, companys de RC, que sempre me pregunteu què collons ens passa als valencians.
Jo vaig estar i era molt jove en la manifestació del 77, hi havia gent amb senyeres amb blau i amb quatre barres amb tota normalitat, va ser una llàstima el que va passar després, només ens queda la llengua que hem de fer-la servir sempre que puguem.
ResponEliminaVicent
Jo vaig estar a la manifestació del 77 hi havia senyeres amb blau i sense i tot sense cap problema, gen vinguda de tots els racons del país, va ser una llàstima el que passà després, però ara hem de ser optimistes hi ha un 30 % de gent que estudia en valencià, i podem aconseguir la revalencianització de la ciutat de València a poc que ens ho plantegem.
ResponEliminaUna abraçada de Vicent.