Les veus de la memòria

Foto de la portada del llibre de Jaume Cabré "Les veus del Pamano"

Aprofitant la manca de lectures interessants dels darrers dies, avui vull comentar un llibre que vaig llegir el mes passat. Es tracta de "Les veus del Pamano" de Jaume Cabré que, recomanat per alguns companys de RC, vaig decidir autoregalar-me pel dia de Reis i que (no m'havia passat mai) vaig haver de canviar a la llibreria on l'havia comprat, perquè li faltaven 30 pàgines, a més de que hi havia un salt des del capítol segon al 33è. Si no hagués estat per la manca de les 30 pàgines me l'hagués quedat, perquè era una veritable rara avis editorial.
La novel·la no em va decebre en absolut, ans al contrari, és una de les millors que recorde de les que he llegit en català, i potser la més important de les que tracten el tema de la postguerra. Per ella desfilen un grapat de personatges d'un poblet imaginari a prop de la frontera amb França, terreny ancestral de contrabandistes on al finalitzar la guerra civil, suren totes les topeties i els odis entre els que han militat als dos bàndols. La classe dels nous governants, que són gairebé els de sempre, comencen una venjança que va molt més enllà del que potser seria imaginable, i en tot aquest ambient es veu involucrat el nou mestre, que ha obtingut la plaça perquè ningú no l'ha sol·licitada. Ell no ha participat a la guerra, i els ex-combatents tenen preferència...
De rerafons històric, trobem els maquis, on s'han enrolat alguns dels antics contrabandistes que militaven a l'Exèrcit republicà. Un tema que no ha estat gens trillat per la literatura ni pel cinema. Tan sols podem trobar algunes referències en treballs de recerca històrica, que són una mica feixucs de llegir pels legs en la matèria.
Jaume Cabré, de qui havia llegit fa prou de temps “Fra Junoy o l’agonia dels sons”, utilitza tota una bateria de recursos literaris que fan palès el seu domini de l’art d’escriure (ofici també al seu cas, doncs es guanya la vida com a escriptor i guionista). Destacaria els continus feed-back, fins i tot dintre del mateix paràgraf, que fa que el lector no es relaxe mai en la seua atenció. També es digne de destacar per la seua originalitat, la reproducció gràfica de les làpides del cementeri per a donar-li relleu als personatges de la història. La novel·la esdevé un tribut a la memòria històrica, al redreçament (si això és possible) de tots aquells éssers humiliats i vençuts, que foren les víctimes innocents de tantes injustícies, però també és un cant a la terra, a aquells magnífics paisatges del Pirineu, a les seues muntanyes, a les seues valls i als seus rius que, com el Pamano, ens canten amb moltes veus. Com aquest poema que vaig fer fa algun temps arran d'un Melorepte de RC:

LES VEUS DEL SILENCI

El silenci parla amb veu baixa,
xiuxiueja els mots dels absents,
i a mitjanit, a la cambra,
els proclama als quatre vents.

Aleshores, quan despertes,
els enyores de moment,
fins que tornen a esvair-se
esborrats pel pas del temps.

El silenci també crida
quan ens parla entre la boira,
però això és una altra cosa
de la que ja us parlaré...

El silenci, com els homes,

ens parla amb moltes veus.

***

L'adaptació televisiva també és molt recomanable per la seua ambientació, les magnífiques localitzacions i la més que admirable interpretació (a destacar Francesc Orella al paper de l'alcalde feixista):

Capítol 1

Capítol 2

Tanmateix, jo llegiria abans el llibre, si és que no heu vist la sèrie, sobretot perquè hi ha molta més informació que no pas a l’adaptació televisiva. Supose que serà per manca de pressupost, perquè la veritat és que la novel·la donaria per a dos capítols més si la història d’alguns personatges no es tractés passant de puntetes, que és com es fa a la sèrie de TV3. Per cert, el meu poema tenia una segona part:

CRITS EN LA BOIRA

A la memòria de Miquel Grau

Escolte els crits del silenci en la boira
com els renills dels cavalls en la nit
gravats amb foc a la nostra memòria,
són crits potents, rituals, clandestins.

Volíem ser els motors de la Història,
a poc a poc anar obrint nous camins
i trepitjar els llindars de la glòria
amb pas valent, generós, decidit.

Són tants companys que han quedat pel camí !
A l’aixopluc de la llar en la nit
escolte els crits del silenci en la boira.

Heu convertit el silenci en renills,
sempre estareu en la nostra memòria.

Després dels anys encara cante trist !

***

Desconec si l’escriptor barcelonès tornarà sobre els personatges de “Les veus del Pamano”, però el final de la novel·la podria fer entreveure aquesta possibilitat.

____________________________________________________