dijous, 8 d’abril de 2010

La Cova del Rull (Vall d'Ebo)




Foto: Cova del Rull (Vall d'Ebo)

Dimarts passat, després de la ressaca pasqüera, i aprofitant les vacances que ara tenim a la Ford com als col·legis, se n’anàrem d’excursió a passar el dia, Isabel i jo amb els nostres amics Rafa i Mª José (ells treballen al sector de l’ensenyament).
Eixírem prou tard (a les 11 del matí) i ens dirigírem per l’AP7 fins l’eixida d’Ondara. Des d’allí, després dels habituals despistes, ens dirigírem a la localitat de Pego, on ens informaren dels llocs d’interès que podíem visitar per la zona de les Valls de la Marina Alta. Un company de treball m’havia recomanat visitar la Cova del Rull, que es troba a la Vall d’Ebo, ben a prop del poble. Arribàrem a hora de dinar, per una carretera amb moltes revoltes, on férem una xicoteta aturada. L’oratge no acompanyava massa (11º C), encara que això és el que més li agrada al meu amic Rafa, doncs, sempre té calor, però malgrat la frescor i la humitat, vàrem gaudir de la varietat d’arbusts i d’herbes silvestres (llentiscle, margalló, ginebre, romaní, timó, etc.), i fins i tot férem uns quants espàrrecs amb els que apaivagar a la tornada els renecs de la meua sogra, a qui no li agrada massa quedar-se en casa amb els néts (sempre acaben com el gat i el gos).
Dinàrem al Bar l’Entrà, ja que els restaurants estaven tancats després dels dies de festa. És per això que no poguérem tastar l’olla de blat picat, plat típic de la zona que és anterior a la introducció de l’arròs en la gastronomia valenciana. Tanmateix, el dinar a base de tapes casolanes (figatell, mandonguilles de bacallà i de carn, callos, etc.) va estar molt bé i prou econòmic. Hi havia unes quantes taules ocupades per anglesos, que són nombrosos a la zona. Ja m’havia dit Joanvi, el meu company de treball, que quan ell va visitar la Vall d’Ebo, estava tot reblit de guiris, i s’ho van veure malament per trobar lloc on poder dinar.

Després de que l’amo del bar ens convidés a una copeta de licor d'herbes, ens dirigírem cap a la Cova del Rull, que es troba a dos quilometres del poble, a la vora de la carretera que va a la Vall d’Alcalà. La visita costa 4 €, però la veritat és que paga la pena de pagar-los. Això sí! estàvem a soles nosaltres quatre, i la guia ens va fer totes les explicacions sobre les diverses formacions geològiques, sobretot estalactites i estalagmites de diferents mides, colors i formes, que fan que la imaginació del visitant puga veure tota mena d’animals, persones, monstres, edificis, flors, arbres, gegants, eines, andròmines, etc.). Amb el silenci, gaudírem del xiuxiueig de les gotes al caure, que van formant per l’acumulació dels carbonats de calci els magnífics caramells (estalactites) i les estalagmites al dipositar-se en terra, adoptant formes capricioses de gran plasticitat. També ens va contar una mica la història del descobriment de la cova al voltant de 1919 pel propietari dels terrenys, el tio Rull, mentre caçava conills, i la posterior venda per part dels hereus a la Diputació d’Alacant. L’any 1995 es va condicionar la cova per a ésser visitada pel públic, construint-se una escala de ciment amb barana que recorre tot el circuit, fent que aquest esdevinga molt accessible. També s’instal·laren focus de llum, que componen una escenografia espectacular i màgica.




Una volta acabada la visita, de la que tots restàrem satisfets, ens dirigírem per la carretera de les Valls en direcció a la Vall d’Alcalà, encara que la climatologia no ens va permetre esplaiar-nos massa per la muntanya. Malgrat tot, encara férem una nova aturada per afegir uns quants espàrrecs més al manoll, i encara que no visitàrem les neveres ni el Barranc de l’Infern, sí que poguérem contemplar el magnífic espectacle dels cirerers florits que s’estenen per tota la Vall de Gallinera, com fantàstiques catifes de llana blanca. No ens aturàrem en cap dels poblets que formen el municipi de Benirrama, que van ser repoblats després de l’expulsió dels moriscs de 1609, pel Duc de Gandia, amb 150 famílies que va portar de Mallorca. M’hagués agradat escoltar parlar amb el dialecte salat que encara conserven els descendents d’aquells repobladors, però el dia estava fred i plumbós, i no ens abellia baixar del cotxe. Després de deixar enrere el poble d’Atzuvia, tornàrem a Pego i agafàrem la N-322 per dirigir-nos cap a Oliva, on ens férem un refresquet a la plaja, abans d’agafar de nou l’AP7 per tornar a casa.

Una excursió que recomane a tothom, encara que cal eixir de casa de bon matí, per aprofitar el dia i passejar per la muntanya, assaborint la flaire de les plantes, els colors del paisatge i la música de les abelles que, en una altra ocasió, m’inspiraren aquests haikus:

I

La pell de l’arbre

ha esclatat a les branques

en primavera.


II

I ja s’albira
l’opulenta collita
de la prunera.


III

La llum de l’astre
per la nit il·lumina
les flors vermelles.


IV

I al migdia
quan t’apropes s’escolta
brunzir d’abelles.


***

1 comentari:

  1. Hola poeta valencià! Gràcies pel teu comentari al meu blog. Jo també he tingut problemes amb el comentari i no se m'ha gravat. Ara espero que sí. Et deia que el teu blog està molt treballat i polit (no com el meu). I que és molt complet, hi trobes: enllaços, música, videos, fotos, literatura, poesia, etc. El teu Haikús m'agrada molt, perquè parla de natura, que crec que és l'origen del Haikús, parlar de natura. Ets un bon poeta, dels que no se'n troben avui en dia... Però amb tot, et segueixo veient com un mestre!!!

    ResponElimina