diumenge, 31 d’octubre de 2010

Poseu-me les ulleres



Totes les fotos les vaig fer anit al Tívoli.
Anit vaig anar al Teatre Tívoli de Burjassot, on la Companyia "Teatre Micalet" representava l'obra "Poseu-me les ulleres", basada en la vida i l'obra de Vicent Andrés Estellés. Ja sé que havia estat estrenada a València al mes de març d’enguany, però la veritat és que m’esperava molta més gent. No sabria dir una quantitat que s’aprope a la que hi havia, però no cal ni dir que es podria haver quintuplicat i encara haguessen restat seients buits.

Hi ha quatre personatges que es troben a una taverna de Burjassot (el poeta, el músic, el periodista i la tavernera). També s’albira al fons la taula amb la màquina d’escriure i el flexo, un espai on la néta del poeta (Isabel Anyó) ens sorprèn amb tot un reguitzell de passes de ballet clàssic i modern que encisa l’espectador.
A la taverna sempre s’escolten les anècdotes del Vicent, que ens conta ell mateix, amb les seues dèries pel sexe i per la mort... També sobre la vida. Les cançons del Miquel, que són com un miratge de les d l’Ovidi, van trencant i lligant el fil de la història, i puc dir-vos a vosaltres (no ho digueu a ningú) que el millor de la funció és la síntesi entre les imatges, la música i la poesia... Heus ací un exemple:
El Miquel Gil cantava la cançó de l’Ovidi sobre el poema “M’aclame a tu”, mentre que els actors recitaven “Assumiràs la veu d’un poble”, un dels poemes més emblemàtics de l’Estellés:

"M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.

Invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança..."
"ASSUMIRÀS la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols..."


Mentre, a la pantalla es veuen imatges d’aquest país nostre, i també surten personatges que parlen de la seua relació amb el poeta de Burjassot.
En acabar vaig saludar els fills de l’Estellés, i els vaig lliurar el meu llibre “L’espill de l’orb”. També vaig estar raonant amb els actors i amb el Miquel Gil, un cantant inimitable al que admire. Encara se’n recordava del meu germà Pep, de quan venia amb Al Tall a assajar a la portalada de la casa dels meus pares.
© Francesc Arnau i Chinchilla
Si voleu una crònica més extensa de l'espectacle, pròximament serà publicada a la secció "Al Sud del Gran Riu..." de la revista digital "Lo Càntich".
Capçalera de la secció, obra de l'artista Ramon Navarro Bonet.

1 comentari:

  1. De l'Estellés jo no podria destacar res, Llibre de meravelles, etc. Però crec que és l'Hotel París el llibre que més em va sobtar, el vaig llegir als setze anys i encara me'n recorde dels amors impregnats de mort, del gargall de l'esperma, del crani rebotant per tots els esglaons, etc. Era un enamorat de l'amor i de la mort, m'alegre que visca en la memòria col·lectiva d'aquest poble i encara de la meua ciutat.
    Salutacions de Vicent.

    ResponElimina