Voltors de ferro

Foto: La Legió Còndor va ser la principal protagonista de la massacre.

En aquest mes d’abril les efemèrides proliferen com el bolets a la tardor (Dia del llibre, Dia d'Aragó, Batalla d’Almansa, Revolució dels clavells, etc.). Tanmateix, hi ha una commemoració que de ben segur passarà desapercebuda, i més encara perquè no és un número dels que conviden a celebrar-se (10, 25, 50, 100...). Parle del 73è aniversari del bombardeig de Gernika, que va tenir lloc tal dia com avui, 26 d’abril. Aquella ve ser una de les primeres vegades en que es va produir un bombardeig indiscriminat sobre la població civil.

A més a més, era dilluns i dia de mercat, circumstància aquesta que va ser escollida per a fer un nombre més important de víctimes, minvant així la moral de l’adversari, que era al capdavall el que se pretenia amb aquella acció. Aquesta quantitat de víctimes mortals, que mai no s’ha pogut determinar de manera exacta, no s’apropa ni de bon tros als dels bombardeigs de la II Guerra Mundial, ni tampoc als de la darrera Guerra del Golf, però tenen un sentit emblemàtic i mític com a símbol de l’antimilitarisme arreu del món, sobretot gràcies a que el pintor Picasso el va popularitzar al seu quadre més famós.

Inspirat en aquesta data històrica, vaig fer aquest poema que vaig presentar a un del Meloreptes organitzats a RC:

VOLTORS DE FERRO

Gernika, 26 d’Abril de 1.937

Era dilluns, dia de mercat,

i aquelles places i les terrasses

estaven reblides de feriants

i de les gents que esperaven,

després d’haver dinat,

anar-se’n cap a casa.

De cop i volta,

les campanes es posaren a trucar

desesperades,

tothom mirava directament als ulls

i es preguntaven

què seria tot aquell aldarull;

un incendi?

un terrible accident a les fàbriques

de municions?

Voltors de ferro

descarregaren

la fatídica càrrega que duien als budells

sobre els sostres d’aquell poble,

deixant enrere

un muntó de cadàvers i enderrocs,

i la vergonya

d’intentar acusar a tots els morts

d’immolar-se!

Mai no van poder fer creure això

ni matar l’esperit de tot un poble

que anys després va signar l’Estatut

sota l’ombra del roure

que en aquell dia malaurat

va restar intacte.

***

15/III/2.007

Foto: El poble de Guernika després del bombardeig de 1937

Haikus del diumenge (II)

La sargantana

dóna vida a la pedra

per una escletxa.

L'aranya es gronxa

damunt la seua xarxa,

sempre duu corda.

Del roig al blau

Ha arribat un altre 25 d’abril, i estem pitjor encara del que podríem esperar després de la il·lusió col·lectiva que va esdevenir en aquella manifestació multitudinària de l’any 1977. Tan sols cal veure l’eslògan de la que enguany han convocat diverses organitzacions d’esquerra, sumant-se a la convocatòria d’ACPV:

JA N'HI HA PROU!

Un crit de fàstic, de desencís i de ràbia per com pinten les coses contra les que lluitàvem en aquella data tan llunyana (Corrupció política, passotisme social, aborregament col·lectiu, pèrdua de drets, de valors i de senyes d’identitat...)

Ací us deixe un documental que va produir la Universitat de València l’any 1998, on s’explica de manera clara i sense embuts tot aquest procés que a hores d’ara sembla irreversible, però que encara estem a temps de capgirar:

Del roig al blau

El títol és prou significatiu, i crec que també servirà per aclarir els dubtes de tots aquells que han assistit des de lluny a tota aquesta veritable batalla que, encara que sembla hem perdut, la guerra encara no s’ha acabat. El jovent té la darrera paraula. Va també per a vosaltres, companys de RC, que sempre me pregunteu què collons ens passa als valencians.

Ara me'n vaig a la "mani"

Haikus del diumenge (I)

La mar ens plora

quan el vent la colpeja

contra les roques.

La mar es rissa

quan el vent li pentina

rínxols d'escuma.

Jocs literaris per Sant Jordi

La comunitat blocaire és com una gran família, i quan un dels membres troba alguna iniciativa interessant, la notícia s'escampa com la pólvora. Fa uns dies, al bloc de Francesc Mompó vaig veure una d'aquestes iniciatives, que ell havia trobat furonejant per la xarxa. Després he comprovat que uns altres companys, com és el cas del deomises, també s'han sumat a la proposta. Així que jo, no podia ser menys i he decidit participar. Es tracta del concurs de microcontes que amb motiu de la diada de Sant Jordi, ha convocat el bloc TUMATEIX LLIBRES, parlem de llibres.

Cal escriure un microconte (màxim 50 paraules) on apareguen el títol d'una obra i el seu autor, sense tenir cap relació amb la temàtica de l'esmentada obra.

Jo he volgut donar-li a la meua participació un caire humorístic:

Més bons que els “Friskies”

La mare li va dir al fill amb un posat seriós: “Ja t’ho dic ara, Joan Francesc! Mira de posar la caixa de sabates amb els cucs de seda en un altre lloc, perquè si els deixes a la pallissa, és fàcil que se'ls foten els gats per a desdejunar”.

_____________________________________________________________

En aquest enllaç del mateix bloc d'on ha sortit la idea del concurs, podeu llegir tots els microcontes presentats

_____________________________________________________________

Després de publicar aquesta entrada, he vist que al bloc 80 grams, també hi ha una altra proposta per a participar d'un altre joc literari (en aquest cas un relat encadenat). No m'ho he pensat massa, he agafat paper i ploma, i he encetat la cadena:

Vaig pensar que 80 grams potser eren massa... per posar-los amagats a la roba bruta. Si els sicaris trobaven aquella quantitat de cocaïna, de ben segur que sospitarien que la resta de la droga era al meu piset. És per això que vaig prendre una decisió de la que potser em penedís quan fóra massa tard. Vaig agafar el paquet i el vaig embolicar amb plàstic de manera meticulosa fins donar-li forma cilíndrica. Després el vaig introduir al dit índex de làtex d’un guant quirúrgic que vaig retallar amb cura. Ara venia el més difícil, però vaig tancar els ulls, i amb un moviment ràpid i molt menys dolorós del que m’esperava, vaig deixar de ser verge... Aleshores, vaig vestir-me amb la meua millor roba, vaig acabar de fer les maletes i vaig cridar un taxi perquè em portés a la terminal de l’aeroport.

Fes un clic!

La Cova del Rull (Vall d'Ebo)

Foto: Cova del Rull (Vall d'Ebo)

Dimarts passat, després de la ressaca pasqüera, i aprofitant les vacances que ara tenim a la Ford com als col·legis, se n’anàrem d’excursió a passar el dia, Isabel i jo amb els nostres amics Rafa i Mª José (ells treballen al sector de l’ensenyament).

Eixírem prou tard (a les 11 del matí) i ens dirigírem per l’AP7 fins l’eixida d’Ondara. Des d’allí, després dels habituals despistes, ens dirigírem a la localitat de Pego, on ens informaren dels llocs d’interès que podíem visitar per la zona de les Valls de la Marina Alta. Un company de treball m’havia recomanat visitar la Cova del Rull, que es troba a la Vall d’Ebo, ben a prop del poble. Arribàrem a hora de dinar, per una carretera amb moltes revoltes, on férem una xicoteta aturada. L’oratge no acompanyava massa (11º C), encara que això és el que més li agrada al meu amic Rafa, doncs, sempre té calor, però malgrat la frescor i la humitat, vàrem gaudir de la varietat d’arbusts i d’herbes silvestres (llentiscle, margalló, ginebre, romaní, timó, etc.), i fins i tot férem uns quants espàrrecs amb els que apaivagar a la tornada els renecs de la meua sogra, a qui no li agrada massa quedar-se en casa amb els néts (sempre acaben com el gat i el gos).

Dinàrem al Bar l’Entrà, ja que els restaurants estaven tancats després dels dies de festa. És per això que no poguérem tastar l’olla de blat picat, plat típic de la zona que és anterior a la introducció de l’arròs en la gastronomia valenciana. Tanmateix, el dinar a base de tapes casolanes (figatell, mandonguilles de bacallà i de carn, callos, etc.) va estar molt bé i prou econòmic. Hi havia unes quantes taules ocupades per anglesos, que són nombrosos a la zona. Ja m’havia dit Joanvi, el meu company de treball, que quan ell va visitar la Vall d’Ebo, estava tot reblit de guiris, i s’ho van veure malament per trobar lloc on poder dinar.

Després de que l’amo del bar ens convidés a una copeta de licor d'herbes, ens dirigírem cap a la Cova del Rull, que es troba a dos quilometres del poble, a la vora de la carretera que va a la Vall d’Alcalà. La visita costa 4 €, però la veritat és que paga la pena de pagar-los. Això sí! estàvem a soles nosaltres quatre, i la guia ens va fer totes les explicacions sobre les diverses formacions geològiques, sobretot estalactites i estalagmites de diferents mides, colors i formes, que fan que la imaginació del visitant puga veure tota mena d’animals, persones, monstres, edificis, flors, arbres, gegants, eines, andròmines, etc.). Amb el silenci, gaudírem del xiuxiueig de les gotes al caure, que van formant per l’acumulació dels carbonats de calci els magnífics caramells (estalactites) i les estalagmites al dipositar-se en terra, adoptant formes capricioses de gran plasticitat. També ens va contar una mica la història del descobriment de la cova al voltant de 1919 pel propietari dels terrenys, el tio Rull, mentre caçava conills, i la posterior venda per part dels hereus a la Diputació d’Alacant. L’any 1995 es va condicionar la cova per a ésser visitada pel públic, construint-se una escala de ciment amb barana que recorre tot el circuit, fent que aquest esdevinga molt accessible. També s’instal·laren focus de llum, que componen una escenografia espectacular i màgica.

Una volta acabada la visita, de la que tots restàrem satisfets, ens dirigírem per la carretera de les Valls en direcció a la Vall d’Alcalà, encara que la climatologia no ens va permetre esplaiar-nos massa per la muntanya. Malgrat tot, encara férem una nova aturada per afegir uns quants espàrrecs més al manoll, i encara que no visitàrem les neveres ni el Barranc de l’Infern, sí que poguérem contemplar el magnífic espectacle dels cirerers florits que s’estenen per tota la Vall de Gallinera, com fantàstiques catifes de llana blanca. No ens aturàrem en cap dels poblets que formen el municipi de Benirrama, que van ser repoblats després de l’expulsió dels moriscs de 1609, pel Duc de Gandia, amb 150 famílies que va portar de Mallorca. M’hagués agradat escoltar parlar amb el dialecte salat que encara conserven els descendents d’aquells repobladors, però el dia estava fred i plumbós, i no ens abellia baixar del cotxe. Després de deixar enrere el poble d’Atzuvia, tornàrem a Pego i agafàrem la N-322 per dirigir-nos cap a Oliva, on ens férem un refresquet a la plaja, abans d’agafar de nou l’AP7 per tornar a casa.

Una excursió que recomane a tothom, encara que cal eixir de casa de bon matí, per aprofitar el dia i passejar per la muntanya, assaborint la flaire de les plantes, els colors del paisatge i la música de les abelles que, en una altra ocasió, m’inspiraren aquests haikus:

MURMURI D'ABELLES (Haikus)

I

La pell de l’arbre

ha esclatat a les branques

en primavera.

II

I ja s’albira

l’opulenta collita

de la prunera.

III

La llum de l’astre

per la nit il·lumina

les flors vermelles.

IV

I al migdia

quan t’apropes s’escolta

brunzir d’abelles.

***

En record del mestre

Portada del Llibre de meravelles, L'ESTEL (València 1971)

El passat dissabte 27 de març es va complir el 17é aniversari de la mort del gran poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés. En alguns anys he assistit al sopar homenatge que l'associació Ca Bassot organitza a la seua seu, i fins i tot he llegit algun poema en honor del poeta.

Enguany no tinc notícies de si es celebrarà l'homenatge, però com jo no vull romandre sense fer alguna cosa en record seu, ací teniu el pròleg que vaig fer pel "Llibre de meravelles", en un concurs organitzat pel web JoEscric.com :

_____________________________________________________________

LLIBRE DE MERAVELLES

POEMES

Vicent Andrés Estellés

L'ESTEL (València, 1971)

pròleg

Benvolguts futurs lectors i lectores, aquest és un llibre de Poesia, però no un llibre de Poesia qualsevol. Tan sols us diré per començar que aquest llibre, com indica el seu títol, ha estat capaç de realitzar veritables prodigis, com ara, fer interessar-se per la Poesia a persones que mai no s’haguessen encuriosit, ni de bon tros, i menys encara apassionar-se, com així ha estat, després d’haver-lo llegit. Aquesta qualitat és innata en tota l’obra de l’Estellés, però en aquest llibre està, si es pot dir així, a la seua màxima potència.

Tot açò que acabe de dir-vos, ho puc assegurar de ben grat, doncs, així em va passar a mi mateix, al llindar de la dècada dels anys setanta...

Sempre he pensat que, el fet d’haver-me estat regalat el llibre en un concurs radiofònic, era un designi del déus. De vegades, sóc una mica propens a creure en aquestes coses, ho reconec, però, aleshores jo era un estudiant que estava interessat en la Nova Cançó. Els meus ídols eren el Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, i tots aquells cantautors que tant feren pel redreçament nacional i la recuperació del prestigi de la nostra llengua. Recorde sobretot, que tenia una especial debilitat per l’Ovidi Montllor. L’alcoià era, almenys així em semblava, diferent als altres. Molt més difícil d’encasellar, més original, més seu...

Doncs bé!, al llibre hi havia algunes de les cançons que havia escoltat cantar l’Ovidi. Hi era “El vi”:

“No podia faltar el vi damunt la taula.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la nit: el vi encenia la taula,

encenia la casa, encenia la vida.”

També estava “Els amants”, magnífic poema eròtic que havia escoltat recitar l’Ovidi, amb l’acompanyament del Toti Soler a la guitarra:

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.”

A més a més, al primer capítol del llibre “Teoria i pràctica de la Flor Natural”, estava repetida una frase, que semblava tota una declaració de principis del poeta de Burjassot:

“Un entre tants”. Així es declarava el poeta més gran que ha donat el País Valencià d’Ausiàs ençà... Tot un modest i humil anonimat, que ell imaginava en aquella dècada dels cinquanta, quan va escriure “Els manuscrits de Burjassot”, cicle al que pertany aquest poemari. L’Ovidi havia posat aquest mateix títol al seu primer disc, “Un entre tants”, i això va començar a sorprendre’m.

Per mi va ésser tot un descobriment, però no us penseu que tot es va deure a la meua dèria per la cançó. Potser en un principi em va fer interessar-me, però una vegada immers en la lectura dels poemes, va canviar radicalment la meua opinió sobre la Poesia. L’Estellés parlava de les coses quotidianes. De tot allò que ens havien amagat a l’escola, de tot el que havien callat els nostres pares, arran de la por de tants i tants anys.

Aquells anys grisos de la postguerra, els darrers morts de la repressió franquista, la grogor de les llums dels trens, la misèria de tantes mancances, la ràbia de no poder opinar, el pecat de les coses més belles, com ara el sexe (fonamental, el mateix que la mort, a la poesia estellesiana)... Totes aquestes coses estan presents en aquest petit llibre de poemes, però també l’esperança d’uns temps millors, que sembla mai no vindran, almenys a curt termini, però, no ens desesperem...

Hi ha altres coses al llibre, que també són molt importants, com les nombroses cites dels clàssics. Sobretot d’Ausiàs March, de qui en certa ocasió li va dir al nostre poeta, el seu amic Joan Fuster, que si tingués que pagar-li drets d’autor li hagués costat un ull de la cara. Tanmateix, també hi ha referències a tots els grans autors del nostre Segle d’Or (Ramon Llull, Pere March, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi, Arnau de Vilanova, Anselm Turmeda, Roís de Corella, Joan Timoneda, etc.), una tasca aquesta, la de donar a conèixer els clàssics, molt important en aquells anys, en que tot estava per fer.

Així mateix, també crida l’atenció la gran quantitat de toponímics que hi formen part dels poemes. Sobretot de la ciutat de València i dels seus voltants, per qui l’Estellés sentia una especial atracció.

Ja per finalitzar, voldria destacar la inclusió al darrer capítol del llibre “Propietats de la pena”, del que potser siga el poema més conegut de l’autor:

“Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs...”

Un poema, que han fet seu, generacions i generacions de joves lluitadors per la nostra terra i per la nostra cultura, i que encara avui posa la pell de gallina...

I ja, en clau més personal, vull dir-vos que aquest llibre, no sols va fer el prodigi de convertir-me en un amant de la Poesia. Fins i tot, em va empènyer a escriure-la...

Per això, tan sols vull dir-vos que: Llegiu! Llegiu! Llegiu!... Mai no em cansaré de dir-vos-ho... Podreu trobar-vos amb versos tan sublims com aquests:

“Animal de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes

haver viscut alguna volta en alguna banda.”

Uns versos que em van inspirar la concepció del meu primer poemari...

Gaudiu d’aquest magnífic llibre!

Espere i desitge que us agrade.

***

Godella (País Valencià), 9/VI/2007

©Francesc Arnau i Chinchilla

_____________________________________________________________

El meu llibre de poemes "L'espill de l'orb" s'obri amb una cita de Vicent Andrés Estellés:

“ mentrestant l’orb de naixement, amarg,

recorreria tot el poble, sense

saber ben bé què el duia o el guiava,

enduts pels déus pels carrerons que mai

no havia vist i se sabia... “

“ El gran foc dels garbons “ - V. A. ESTELLÉS -

Ja són 17 anys...

***

El programa "Identitats" de TV3, dirigit i presentat per Josep Maria Espinàs, entrevistava en aquesta ocasió, l'1 de març del 1987, Vicent Andrés Estellés.