Autoretrat

Moltes vegades hi ha poemes que tenen la capacitat d'inspirar-ne uns altres. Com el "Autorretrato" de Pablo Neruda, que va fer que escrigués aquest Autoretrat meu:

AUTORETRAT

(A l’estil de Neruda)

Sóc, imitant

el gran xilè,

o crec ésser,

camús de nas,

amb ulls petits,

cabells molt fins,

front prominent,

panxa creixent,

de cames llargues

i braços curts,

peu ample i llarg,

de pell molt blanc,

curt de parlar,

molt reflexiu,

i llarg d’escrits.

Suor de mans,

més que de cap,

i aficionat

a les estrelles,

i als misteris,

i a les lletres,

admirador

de tots els mestres

i sobretot

els de les Arts

i els de les Ciències...

Valencià

senzill i pla,

però també

crític tenaç

i enemic

dels renegats,

dels ignorants

i dels cansats.

Amic d’amics,

i militant

envers la pau,

mai la raó

és del més fort

ni la té tampoc

qui crida fort.

M’agrada molt

el bon menjar,

el peix, la carn,

també el vi blanc,

el cava brut,

cafè i conyac,

la platja no,

del mar l’olor

i navegar

en un vaixell

fins l’horitzó.

Treballador

d’afiliació,

però millor

treballs de ment...

Poeta sóc

de vocació

de llengua i

d’una nació

que no té estat...

Què haig de fer?

Així sóc jo!

***

Records del Nadal

Imatges del Google

Me’n recorde dels torrons i del braç de gitano

que ma mare amania pacientment a la cuina

amb un remitjó d’ametlles del secà

que esclafàvem al corral amb martellades rítmiques.

El secà de Paterna, enllà pel Pla del Pou

al Camí Vell de Llíria, passant el Pixador,

on anàvem al Setembre a passar el diumenge.

Ens menjàvem les figues a sota la figuera,

el paquet de rosquilletes i els majors la mistela,

i tot ens semblava l’ambrosia dels déus...

I tornant als torrons, també me’n recordat

del riu de paper de plata dels betlems,

les muntanyes de suro nevades de farina,

els deserts de serradura del taller del fuster

i la molsa que verdeja els hortets de la vall

-que plegàvem de l’obaga dels còdols i les sèquies-

on darrere d’un paller s’amagava el caganer,

i de la desproporció de les figures del pessebre

que barrejàvem amb indis i vaquers a cavall,

hi havia pollets que semblaven estruços

i els Reis de l’Orient, gegants dalt dels camells...

***

BON NADAL A TOTS ELS VISITANTS DEL BLOC

La Marató de TV3

Demà, com cada any per aquestes dates, tindrà lloc La Marató de TV3, que es dedica a recaptar fons per a fer front a les malalties més oblidades per la Sanitat pública... I també per la privada...

L'any passat, La Marató es va dedicar a les malalties minoritàries. Tanmateix, enguany es va a destinar tot el que es recapte a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides, que des de fa molts anys és un dels principals motius de mort de la població, sobretot per causa dels accidents de trànsit.

Ja sé que hi ha una mica de polèmica envers d'aquests esdeveniments solidaris, i fins i tot, us puc dir que personalment sóc molt crític, perquè pense que totes aquestes circumstàncies, haurien d'estar sota l'aixopluc de la Sanitat pública, però això no és així, i a cada vegada tendeix a estar pitjor, malgrat la meu ràbia... A més a més, tota pedra fa paret, i malgrat que aconseguim capgirar la tendència, sempre ens aniran bé aquestes baules que toquen el cor del poble. En la societat que compartim, el que no es als mitjans de comunicació no existeix...

L'any passat vaig col·laborar amb La Marató, amb la meua poesia, i enguany he tornat a fer-ho... Com?

Doncs, l'amiga ninona de RC va fer una convocatòria a la que em vaig sumar:

A Sant Celoni es va llegir el meu poema "Vanitat", i això és per mi prou, tant com l'any passat quan el darkman va llegir (amb accent valencià) el meu poema "El crit"...

L'any que ve, si potser, també hi seré a La Marató de TV3...

VANITAT

הֲבֵל הֲבָלִים אָמַר קֹהֶלֶת הֲבֵל הֲבָלִים הַכֹּל הָבֶל

“Vanitas vanitatum dixit Ecclesiastes

vanitas vanitatum omnia vanitas.”

“Vanitat de vanitats, ha dit l'Eclesiastès,

vanitat de vanitats, tot és vanitat.”

ECLESIASTÈS 1,2

Ens sentim massa grans

i som tan poca cosa;

un àtom de matèria

enmig la immensitat

sense límits del Cosmos,

un gra de sal dissolt

al fons de l’Oceà,

un clevill de claror

que es perd en la foscúria,

un crit desesperat

a vora l’estimball,

titelles a mercè

de que ens tallen els fils

en qualsevol moment...

I encara ens preocupem

de publicar poemes!

***

31/08/MMX

Per les terres de Conca

Totes les fotos són de la meua propietat

El passat cap de setmana, aprofitant el pont de la Constitució, viatjàrem a Conca, un indret que no coneixia gaire, això que la meua sogra és d’un poble de la província, en concret de San Lorenzo de la Parrilla.

Eixírem de casa el divendres al vespre amb els nostres amics (Rafa, Lola, l’altre Rafa i Mª José) i ja en la carretera de Minglanilla a Conca, estava tot nevat i el termòmetre va arribar fins els nou graus sota zero.

Foto: El naixement del Cuervo, tot un miracle de la Natura.

Una vegada a l’allotjament “El Rento”, ben a prop de la capital, planificàrem les excursions a realitzar així com les visites als llocs d’interès turístic de la ciutat. Decidírem fer excursions a la “Serranía”, on visitàrem la “Ciudad encantada” un dia i el naixement del riu Cuervo (un miracle de la Natura) un altre. El trajecte que transcorre a la vora del Xúquer és molt pintoresc, amb flora i fauna en estat feréstec. Vull destacar la visita del primer dia al poble de Las Majadas, on dinàrem en “Casa Raquel”, uns fesols amb orella de porc i unes xulletes de xai per xuclar-se els dits. I el cas és que l’oratge ho demanava, doncs hi havia una nevada de collons, amb els carrers tots plens de gel.

De les visites que férem a la ciutat, cal destacar la Catedral, el Museu d’Art Contemporani que està a les “cases penjades”, i sobretot els nombrosos bars de tapes que estaven a rebentar a qualsevol hora del dia. Els nostres amfitrions Esther i Aurelio ens acompanyaren pels llocs de més ambient ("El mesón de Fidel", "La Ponderosa", "La Tinaja", "La bodeguilla de Basilio", "El mesón de José", etc...). Per cert, que em va sorprendre la bona qualitat del vi blanc de la comarca. Tot un descobriment!

Res més, el dimecres, que per cert era el dia del nostre aniversari de bodes (trenta-un "tacos") se’n tornàrem cap a València i fins una altra ocasió en que els déus ens siguen propicis, hem mamprès amb la rutina quotidiana... Veges tu, quin remei?

Vacances pagades

Foto: Amb un company asturià a Villa Cisneros

Continuant amb el tema del Sàhara, del que sempre he estat receptiu, crític i sobretot reivindicatiu, ací podeu copsar en aquest relat de ficció, basat totalment en fets reals, el que va ésser la meua estada al Sàhara l’any 1975, fent la “mili”.

El relat duu per títol “Vacances pagades”, i ja sé que és una mica llarg, però crec que reflecteix prou bé la meua opinió sobre el tema. També hi ha moltes anècdotes ben divertides de les “putades” que els veterans gastaven als “guripes”...

Foto: Amb els companys valencians al BIR

No vull afegir res al reportatge de “El Temps”, però el cas és que em grinyolen els escandulls si no deixe ben clara la meua opinió de la responsabilitat de l’Estat espanyol, com a potència colonitzadora, envers els saharauís. Sempre he pensat que si no podien fer-se càrrec de les seues obligacions en aquelles dates tan difícils de la transició cap a la democràcia, haurien d’haver passat la responsabilitat a l’ONU, en comptes de signar l’Acord Tripartit de Madrid una setmana abans de la mort del dictador. Un acord que va significar vendre els drets del poble del Sàhara a canvi dels interessos d’uns quants accionistes de Fos-Bucraa, i un acord pesquer avantatjós sobre el banc saharià.

Ja per acabar, un altre poema de la meua estada al territori saharià:

DESERT

L’Aaiun, abril del 75

Així és la terra eixorca,

mai no saps en concret

on acaba el desert

i comença la platja,

no hi ha límits humans

ni fites perdurables,

com mapes escolars,

la mar de color blau

i la terra de groc,

tot és bàsic i simple

com la taula del dos...

És com un mar daurat

al costat d’un mar blau !

***

Sàhara, 35 anys després...

Portada de la revista "El Temps"

La setmana passada, el periodista del setmanari “El Temps” Xevi Camprubí, es va posar en contacte amb mi per fer-me una entrevista sobre la meua estada al Sàhara Occidental, on vaig fer la mili l’any 1975. S’havia assabentat de la meua adreça mitjançant el web “SAHARA CASH”, on col·labore des de fa algun temps. Ens va enviar un qüestionari a uns quants de nosaltres (tots els que acceptàrem), i ja està la revista als quioscs, amb el reportatge “Nostàlgia del desert” on es fa ressò de les nostres opinions.

En aquest enllaç es pot llegir el reportatge a l’edició digital de la revista:

"NOSTÀLGIA DEL DESERT"

I no vull afegir res més al què dic al reportatge (crec que la meua opinió està prou clara), però si que voldria transcriure en aquest espai un poema dels que em va inspirar la meua estància al Sàhara:

SÀHARA

Villa Cisneros (Dakhla en l’actualitat), any 1.975.

Parlàvem del Siroco, sense saber-ne res

amb tot l’atreviment, com fan els ignorants,

un vent de terra roja de desert africà,

un vent incandescent que escalfava els metalls

dels canons dels fusells, les sivelles i els plats,

els rombes d’Intendència cosits a les camises...

Parlàvem de les lefes sense saber que eren

uns rèptils llegendaris d’aquells destacaments,

a dintre del desert, terreny del Polisario...

Parlàvem de les núvies, i no se’n recordàvem

de les seues carícies, de les seues paraules...

Parlàvem de Península, un indret tan llunyà

com avui hi parlaríem del Japó o d’Austràlia...

Parlàvem del futur amb moltes esperances,

desig de Llibertat... La dama inconeguda !

***

Imatge de Google

En blanc i negre

Afegint-me a la iniciativa dels blocaires Assumpta i Ferran, que fins ara mai no havia visitat, he triat unes fotos de quan era xicotet. A ma mare li agradava molt fer-nos fotos a mi i als meus germans, i també disfressar-nos. Això que en aquells temps no tenien càmeres fotogràfiques en casa com ara, i havien d'anar al fotògraf, o bé que ell vingués a fer-nos les fotos. Després també ho va continuar fent amb els néts, però ja teníem càmera de fotos a casa, i tot era molt més fàcil.

Les fotos en blanc i negre de sempre m'han agradat. Les trobe més autèntiques, més valuoses, com també em passa amb els documentals antics.

En la primera foto tenia un any. És una foto d'estudi feta a València. Per suposat no me'n recorde, però de sempre m'ha cridat molt l'atenció el vestit de mariner que porte, que sembla dels anys del can-can, on s'endevinen els bolquers.

La segona és una foto feta a casa del "tio Egea", el fotògraf del poble. Ma tia Maria, la germana de la meua mare, va anar a fotografiar la meua cosina Mª Àngels vestida de sevillana, i com hi havia també un vestit de cordovès, ma mare me'l va posar, vaig agafar el "puro" i… Una parella d'andalusos!

La tercera foto és de la platja. Recorde aquells viatges amb el trenet fins la platja de les Arenes. Aleshores, fèiem transbordament a l'estació del Pont de Fusta, i després fins i tot creuàvem les vies del “tren xurro”. Semblava que se n'anàvem a l'altra part del món...

Ja per finalitzar la sessió, una foto d’aquelles que ens feien al col·legi, muntat a la Vespa. Si es fixeu bé, s'adonareu de que amb la llengua fora estava fent el soroll del motor. Aquesta tècnica, anys després, va ésser emprada també pel meu fill Guillem, i immortalitzada a les fotos, encara que aquestes eren en color. Res a veure amb la qualitat del blanc i negre...

Jocs Literaris de Novembre

Premis que rebrà el guanyador dels "Jocs Literaris de Novembre"

El blog de l'escriptor Jesús M. Tibau "tens un racó dalt del món", que és un dels més prolífics de la "catosfera", va convocar a principi del mes el "Premi Jocs Literaris de Novembre". Ací podeu consultar les bases, i encara sou a temps de participar. També volia dir-vos que el guanyador rebrà un lot de llibres i música. Entre els llibres, podreu gaudir entre d'altres, de la novel·la "Amable" de Francesc Mompó, i del meu "L'espill de l'orb", amb la dedicatòria del autors.

Masoquistes?

"Dofí rient-se" (Imatge del Google)

Pensava en la iguana, un ésser estrany com havia dit l'escriptor Kirmen Uribe, però molt més rar era el dofí, que malgrat tots els ensurts i les humiliacions de part dels homes, encara continuava nedant al costat dels vaixells i participant als espectacles aberrants del circ... Que no seran masoquistes?

(Microconte que participa al "JOC DE LLETRES DE NADAL" proposat per "TUMATEIX LLIBRES").

La iguana i el tigre: Kirmen Uribe

"En la romeria" de Aurelio Arteta Errasti (1917-18), Museo de Bellas Artes de Bilbao.

Vaig conèixer a Kirmen Uribe, poeta basc, en una conferència sobre la Literatura basca, que va donar al Saló Valencià del Llibre, quan es celebrava a la Biblioteca Valenciana (Sant Miquel dels Reis), ja fa uns quants anys. Recorde la comparació que feu de la Literatura en euskera amb la iguana, un animal preciós, i al mateix temps rar. Tant em va agradar que fins i tot vaig fer un poema, traspassant la situació a la Literatura en català que es fa al País Valencià. Una primera versió del mateix, on la iguana va estar sustituida per un tigre, es troba al "Llibre del tigre", espai digital del poeta Joan Navarro.

Doncs bé, ara m'he trobat amb la primera immersió del poeta a la novel·la. Es tracta de "Bilbao-New York-Bilbao", amb la que va guanyar el Premi Nacional de Narrativa del 2009 i el de la Crítica del 2008 en euskera, i també el Premi de la Fundació Ramón Rubial i el del Gremi de Llibrers d'Euskadi. Un debut espectacular en el panorama de la narrativa hispànica.

És una novel·la que barreja la ficció i l'autobiografia, amb una escriptura senzilla i amena que ens mostra documents, cartes, diaris, relats, contes de vells, diccionaris, etc., així com una magnífica reproducció fotogràfica del quadre "En la romería" del pintor Aurelio Arteta Errasti, que és una de les peces del trenclacosques que conforma el llibre.

Amb un estil entranyable que de vegades ens recorda el millor Bernardo Atxaga dels contes sobre Obaba, el poble mític, amb aquell pòsit de tradició i poesia (tots dos han estat poetes abans de narradors), a més de la immensa devoció per la seua terra.

Al principi de la novel·la, l'autor ens regala amb una altra perla sobre l'euskera. Diu que va estar l'escriptora americana Phillis Levin, qui la va dir: "Amb tantes ics, el vostre idioma (l'euskera) sembla el mapa del tresor". Ell diu que és la definició més bella que ha escoltat mai de cap idioma. El mateix em va passar a mi al seu dia, amb la seua definició de la Literatura en euskera, acomparant-la a una iguana.

En fi, no vull desvetllar la trama, cal capbussar-se en la lectura i anar descobrint-la cadascú, però sí que puc dir sense embuts, que és una novel·la que recomane a tothom. Sobretot a tots aquells que van fugint dels best-sellers, com és el meu cas sense anar més lluny.

Kirmen Uribe, (foto del Google).

Ací teniu el poema que vaig fer arran d'escoltar la definició de Kirmen Uribe de la Literatura en euskera. Per supost, a ell està dedicat:

la iguana

A Kirmen Uribe, poeta basc

La poesia en català

És el mateix que una iguana,

Un monstre rar i estrany

I alhora fabulós,

Per uns és lleig,

Per altres és preciós,

I més ací a València.

Si ahir era difícil,

Avui també és difícil,

Demà serà difícil,

La nostra tasca mai

No ha estat paseig en barca

Ni crec que mai ho estiga

En un futur proper.

Haurem de treure el tigre

que tots duem endintre...

***

28/XI/2.003

Poseu-me les ulleres

Totes les fotos les vaig fer anit al Tívoli.

Anit vaig anar al Teatre Tívoli de Burjassot, on la Companyia "Teatre Micalet" representava l'obra "Poseu-me les ulleres", basada en la vida i l'obra de Vicent Andrés Estellés. Ja sé que havia estat estrenada a València al mes de març d’enguany, però la veritat és que m’esperava molta més gent. No sabria dir una quantitat que s’aprope a la que hi havia, però no cal ni dir que es podria haver quintuplicat i encara haguessen restat seients buits.

Hi ha quatre personatges que es troben a una taverna de Burjassot (el poeta, el músic, el periodista i la tavernera). També s’albira al fons la taula amb la màquina d’escriure i el flexo, un espai on la néta del poeta (Isabel Anyó) ens sorprèn amb tot un reguitzell de passes de ballet clàssic i modern que encisa l’espectador.

A la taverna sempre s’escolten les anècdotes del Vicent, que ens conta ell mateix, amb les seues dèries pel sexe i per la mort... També sobre la vida. Les cançons del Miquel, que són com un miratge de les d l’Ovidi, van trencant i lligant el fil de la història, i puc dir-vos a vosaltres (no ho digueu a ningú) que el millor de la funció és la síntesi entre les imatges, la música i la poesia... Heus ací un exemple:

El Miquel Gil cantava la cançó de l’Ovidi sobre el poema “M’aclame a tu”, mentre que els actors recitaven “Assumiràs la veu d’un poble”, un dels poemes més emblemàtics de l’Estellés:

"M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança..."

"ASSUMIRÀS la veu d'un poble

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols..."

Mentre, a la pantalla es veuen imatges d’aquest país nostre, i també surten personatges que parlen de la seua relació amb el poeta de Burjassot.

En acabar vaig saludar els fills de l’Estellés, i els vaig lliurar el meu llibre “L’espill de l’orb”. També vaig estar raonant amb els actors i amb el Miquel Gil, un cantant inimitable al que admire. Encara se’n recordava del meu germà Pep, de quan venia amb Al Tall a assajar a la portalada de la casa dels meus pares.

© Francesc Arnau i Chinchilla

Si voleu una crònica més extensa de l'espectacle, pròximament serà publicada a la secció "Al Sud del Gran Riu..." de la revista digital "Lo Càntich".

Capçalera de la secció, obra de l'artista Ramon Navarro Bonet.