Sàhara, 35 anys després...

Portada de la revista "El Temps"

La setmana passada, el periodista del setmanari “El Temps” Xevi Camprubí, es va posar en contacte amb mi per fer-me una entrevista sobre la meua estada al Sàhara Occidental, on vaig fer la mili l’any 1975. S’havia assabentat de la meua adreça mitjançant el web “SAHARA CASH”, on col·labore des de fa algun temps. Ens va enviar un qüestionari a uns quants de nosaltres (tots els que acceptàrem), i ja està la revista als quioscs, amb el reportatge “Nostàlgia del desert” on es fa ressò de les nostres opinions.

En aquest enllaç es pot llegir el reportatge a l’edició digital de la revista:

"NOSTÀLGIA DEL DESERT"

I no vull afegir res més al què dic al reportatge (crec que la meua opinió està prou clara), però si que voldria transcriure en aquest espai un poema dels que em va inspirar la meua estància al Sàhara:

SÀHARA

Villa Cisneros (Dakhla en l’actualitat), any 1.975.

Parlàvem del Siroco, sense saber-ne res

amb tot l’atreviment, com fan els ignorants,

un vent de terra roja de desert africà,

un vent incandescent que escalfava els metalls

dels canons dels fusells, les sivelles i els plats,

els rombes d’Intendència cosits a les camises...

Parlàvem de les lefes sense saber que eren

uns rèptils llegendaris d’aquells destacaments,

a dintre del desert, terreny del Polisario...

Parlàvem de les núvies, i no se’n recordàvem

de les seues carícies, de les seues paraules...

Parlàvem de Península, un indret tan llunyà

com avui hi parlaríem del Japó o d’Austràlia...

Parlàvem del futur amb moltes esperances,

desig de Llibertat... La dama inconeguda !

***

Imatge de Google