dijous, 2 de desembre del 2010

Vacances pagades


Foto: Amb un company asturià a Villa Cisneros

Continuant amb el tema del Sàhara, del que sempre he estat receptiu, crític i sobretot reivindicatiu, ací podeu copsar en aquest relat de ficció, basat totalment en fets reals, el que va ésser la meua estada al Sàhara l’any 1975, fent la “mili”.
El relat duu per títol “Vacances pagades”, i ja sé que és una mica llarg, però crec que reflecteix prou bé la meua opinió sobre el tema. També hi ha moltes anècdotes ben divertides de les “putades” que els veterans gastaven als “guripes”...

Foto: Amb els companys valencians al BIR



No vull afegir res al reportatge de “El Temps”, però el cas és que em grinyolen els escandulls si no deixe ben clara la meua opinió de la responsabilitat de l’Estat espanyol, com a potència colonitzadora, envers els saharauís. Sempre he pensat que si no podien fer-se càrrec de les seues obligacions en aquelles dates tan difícils de la transició cap a la democràcia, haurien d’haver passat la responsabilitat a l’ONU, en comptes de signar l’Acord Tripartit de Madrid una setmana abans de la mort del dictador. Un acord que va significar vendre els drets del poble del Sàhara a canvi dels interessos d’uns quants accionistes de Fos-Bucraa, i un acord pesquer avantatjós sobre el banc saharià.





Ja per acabar, un altre poema de la meua estada al territori saharià:

DESERT

L’Aaiun, abril del 75

Així és la terra eixorca,

mai no saps en concret

on acaba el desert
i comença la platja,
no hi ha límits humans
ni fites perdurables,
com mapes escolars,
la mar de color blau
i la terra de groc,
tot és bàsic i simple
com la taula del dos...
És com un mar daurat
al costat d’un mar blau !
***

5 comentaris:

  1. Estic d'acord en que Espanya no va traure gran benefici de la eixida del Sahara Occidental, i ara em dius, jo no ho sabia, que un grup de gent va eixir guanyant en contra de tots, la veritat és que la política internacional és molt complicada i els recolza a eixe govern, el del Marroc, els EUA i França, l'únic que podem fer és passar de nació colonitzadora a productora, perquè com va fer Holanda sense força disuasòria no és pot fer una altra cosa, jo comprenc que tingues el teu cor una mica allà, per la mili que vas passar-hi, com dius s'albira al poema, que per cert és magnífic, però la realitat de l'Espanya actual és molt pobra.

    Salutacions de Vicent i ara passe a llegir el conte "Vacances pagades".

    ResponElimina
  2. Es com el fill de papà que fa malifetes contínuament però papà li les recolza, que hi farem?

    ResponElimina
  3. La veritat és que el conte m'ha emocionat sobretot al final en parlar de la teua dona, l'Anna va ser un efímer pastís, i les putades de la mili, jo no la hi vaig fer però vaig patir l'escola del franquisme, aquella escola en que el vàter era al fons, i la merda era a l'entrada, una escola que semblava ben bé una caserna.
    He llegit amb fruició el conte i m'ha semblat d'allò més realista, he escoltat parlar molt de les milis d'altres i de les amistats que es feien en aquells llocs amb dificultats i pors, però mai no l'havia vist redactat a un conte, m'ha agradat, divertit i entretingut a banda de fer-me pensar en la condició humana tant sobre els reclutes com sobre les dones i homes. Molt bo.

    ResponElimina
  4. Jo vaig estar a Melilla, i salvant les diferències evidents, els records un cop haver marxat d'allí, eren com els que tu expliques, més d'un dia em vaig despertar somiant que estava passant revista a la plaça principal del cuartel, i jo suant, perquè tornar, no volia fer-ho mai més. No va ser una experiència tan cruel, com ara un simple record... de la nostra joventut perduda, que el temps tot ho aplana.
    Imagino que, més tard o més d'hora, amb Melilla i Ceuta acabaran per fer el mateix, de fet, no sé com encara aguanten.
    Unes imatges, les teves del servei, que recorden a tantes que tots hem vist, i ens han fet.
    Un cosí meu, mort ara fa dos mesos, també va ser-hi a la retirada vergonyosa, el varen transportar en helicopter. Va ser dels últims en marxar de l'Àfrica. A ell li vaig dedicar el poema que surt al meu bloc; "coses boniques",es deia Xavier Galceran, i era un catxondo que es guardava molt de parlar de l'Àfrica.

    Bé doncs, això, salut per recordar-ho molts anys!

    Ferran

    ResponElimina
  5. "Yo no puedo ver los moritos, úrria matraca, com espingarda,
    que matan, los españoles, urria matraca, tras de una zarza.
    Yo no puedo ver los moritos, urria matraca, que gasten jaique,
    los zapatos en chinela, urria matraca, y la pierna al aire (continua...)"

    Cançó del temps del general Prim. Un dia la posaré tota al blog.

    ResponElimina