Tensant el vers

Targetó de la presentació del llibre

      El proper dissabte a les 12 del migdia tindrà lloc a la Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, la presentació del llibre "Tensant el vers". Ací podeu llegir el pròleg, on la presidenta de l'ARC ens explica de què va aquesta nova aventura editorial, que compta amb l'aportació de més de trenta poetes i poetesses del web Relats en Català:

    Pròleg

     Amb aquesta nova publicació endegada des de l’Associació de Relataires en Català podríem dir que tanquem un cicle: el que consolida els propòsits anuals, quant a convocatòries de certàmens literaris, de l’ARC. I de nou ens trobem amb el verb «consolidar», tal com ja vam esmentar en el pròleg a l’edició del Barcelona, t’estimo (recull de relats sobre la ciutat de Barcelona).

     Certament, el que ens ha empès i motivat al llarg del darrer any, als membres d’aquesta Associació, ha estat la necessitat d’afermar el nostre projecte de grup.

     Ara que podem considerar que aquest pas ja està assegurat, és qüestió de mirar més enllà, cap al futur, i crear noves iniciatives, formular noves pensades que enforteixin la filosofia de l’ARC. En aquest sentit, el llibre que teniu a les mans n’és un exemple.

     Sovint s’ha confós la poesia social amb la poesia pamfletària, sense tenir en compte que en la primera hi ha una actitud personal, vivencial i reflexiva per part del poeta o poetessa, barrejada amb el sentiment i la sensibilitat, en funció de les quals l’autor o autora pretén mostrar la injustícia social i analitzar-ne les causes. Entre les pàgines del present poemari trobareu una bona mostra d’aquestes paraules.

     Però a més, la convocatòria d’aquest concurs literari tenia dues finalitats. Una, l’edició d’un llibre recull amb els poemes seleccionats. L’altra, la musicalització d’un seguit de poemes triats pel grup català Brou. Aquest segon apartat, l’enregistrament de les cançons (edició discogràfica prevista per a finals de 2011 i del qual se n’informarà oportunament a la web de l’ARC), és el que ens enorgulleix més, en tant que Associació de Relataires en Català, pel que significa d’implicació de la literatura, i més en concret de la poesia, en el món genèric de les arts. Ha estat una iniciativa acollida amb il·lusió per totes i tots els participants, cosa que ens complau perquè l’esforç, l’afany, el treball, són la base de qualsevol empresa, però la força de la il·lusió és vital per gaudir amb escreix dels resultats finals.

     Més ara és moment de girar la pàgina i de submergir-se en la poesia. Bona lectura!

Sílvia Romero
Presidenta de l’ARC

      Jo vaig participar amb el poema "Tsunami", inspirat en les imatges que vaig veure d'aquell desastre al Japó del mes de març:

TSUNAMI

La terra ha tremolat com mai ho havia fet,
vuit coma nou a l’escala de Richter,
la pell se li ha trencat en més de mil bocins
i els vidres fragmentats han fet un trencadís
enmig les avingudes, els carrers i les places.
A dintre l’Oceà s’han format grans onades
obscures i terribles de deu metres d’alçada,
com quan dónes un colp amb el poal a vessar
i l’aigua es desplaça formant cercles concèntrics,
han envaït les costes amb tota impunitat
arrossegant vaixells com si fossen de palla,
com cagalló per sèquia van vehicles i cases,
i enceguen els ponts d’autopistes i els ports...
Les persones intenten escapar de la mort
pujant a les terrasses, però tot és inútil,
la corrent es desboca com un cavall salvatge
alliberant el monstre que dorm a la Central,
i aprofita l’ocasió per tornar a nafrar
els cossos de persones, d’animals i de plantes...
El botxí d’Hiroshima ha tornat a escapar-se!

***

Març 2011

I si els meus crits s'ofegaren... de Raimon Ribera

            Continuant amb els projectes de micro-mecenatge (crowfunding) del web Verkami, heus ací un llibre del poeta de l'Alcúdia, Raimon Ribera, que compta amb el suport d'artistes consagrats, com ara Josep Lozano (autor del pròleg), Rafael Armengol, autor del gravat que apareix a la portada, i de Pau Alabajos, Hugo Mas, Mireia Vives ("Rapsodes") i Joan Solaz ("Ender"), que han posat les seues veus per a l'edició en CD del poemari.

            Aquest durà per títol "I si els meus crits s'ofegaren...", i consta de quaranta-set poemes sota tres epígrafs: Somnis, amb els poemes més íntims, Raciocinis, on estan els més transcendentals, i Arrels, amb la seua Poesia més reivindicativa, i que alhora és un homenatge als seus referents nacionals (Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor, Obrint Pas...), que malgrat la seua joventut (només 17 anys), són gairebé els mateixos que els meus.

            Des d'ací, en aquesta "jornada de reflexió", us demane que recolzeu aquest projecte d'un poeta jove, per a que s'acomplesquen els seus somnis...

No deixem que s'ofeguen els seus crits! 

SEMBLES ROMPRE'T

Sembla que vas rompre't

si em gire en la distància

i els meus ulls, de nou,

es desplomen a sobre teu,

i són tocats de mort

com dianes per sagetes

al camp de batalla.

I si els meus crits s’ofeguen

en arribar a mar obert,

m’esquerdaré com un vidre

mal tallat i imperfecte

entre cristalls fulgurants,

com capolls marcits i tristos

entre les flors més superbes.

No seré jo el dia que marxes,

el dia que no em mires

i tornes a eclipsar-me el sol.

Moriré banalment aquest dia,

vagament passejant-me,

entre el teu somrís,

la teva olor i el teu viure.

***

(Poema del llibre "I si els meus crits s'ofegaren..."  de Raimon Ribera)

10 de novembre, un dia d'aniversaris...

Imatge de Google: Montserrat Roig, una dona de bandera...

            Avui, 10 de novembre, afegint-me a l'homenatge blocaire a Montserrat Roig, de la que es celebra el 20 aniversari del seu traspàs, volia sumar-me amb aquest post. És cert, que aquesta data em duu a la memòria uns altres aniversaris. Avui fa cent vint anys que va morir a la ciutat de Marsella el poeta Arthur Rimbaud a l'edat de 37 anys. Va ser un gran renovador de la Poesia, i el principal model estètic del moviment surrealista.

            Però, seguint amb l'escriptora barcelonina, haig de reconèixer que potser no vaig llegir massa coses seues (la novel·la "El temps de les cireres" i poques coses més...), però sempre recordaré la seua imatge de dona catalanista, d'esquerres i feminista (molt guapa, per cert), entrevistant a Joan Fuster al programa "Protagonistes" del canal català de TVE. Juraria que també havia entrevistat l'Ovidi Montllor, però no he estat capaç de trobar l'arxiu a la xarxa.

            Des d'ací el meu sincer homenatge a aquesta dona que, possiblement avui hagués estat curada  de la seua malaltia sense cap problema, pel que han avançat els tractaments al camp del càncer de mama (sobretot amb les campanyes per a la detecció precoç, però també amb els tractaments...).

            I ja per finalitzar, seguint amb els aniversaris, només volia comentar-vos que tal dia com avui vaig néixer al poble de Godella de la comarca de l'Horta, on encara visc, des d'aquell any de 1.953, o siga, fa cinquanta-vuit anys.

HOMENATGE A LA XARXA (Imatge del blog "Col·lecció de moments)

***

Entrevistes a la xarxa

Foto de "pakiu": Entrevista del mes de març a Ràdio Godella 

           En pocs dies m'han fet dues entrevistes per Internet. Sense anar més lluny, ahir dissabte el blog "¿Qué haría el oso?" que han posat en marxa uns quants estudiants de periodisme de la Universitat de València, va publicar l'entrevista que em va fer Elisa Pont, que forma part del col·lectiu. Ací la podeu llegir, i al mateix temps podeu gaudir d'aquest blog que tracta de la Cultura i de l'Art en general, en totes les seues expressions, sota la perspectiva dels futurs periodistes:

La Poesia com a forma de vida

           Us recomane el blog, i trobe molt interessant la pregunta que proposa el seu títol: Què faria l'ós?... Si la contestàrem correctament, de ben segur que tindríem una bona solució per a quan ens trobem amb dificultats o quan tenim problemes, com potser el cas de la situació econòmica actual...

           Jo crec que l'ós continuaria gaudint de la vida, o siga, com un ós, i que quan el temps es tornés insuportable, es posaria a hivernar, com fan els óssos, fins que millorés l'oratge...

           Fa unes setmanes també em van entrevistar al nº 11 de la revista digital "Lo Càntich". Ací podeu llegir l'entrevista que em va fer Maria Rosa G. Zellweger:

Univers de Poesia

Dia de Tots Sants (el record dels absents)

El meu germà Pep (Foto meua)

               En aquestes dates de principis de Novembre, al voltant de la festa de Tots Sants, tothom se’n recorda dels seus morts, (encara que el Dia dels Difunts siga el dia 2). Anem al cementeri, netegem les làpides, els hi posem flors i…  fins a l’any que ve!

               Els morts no s’han d’oblidar mai, ells són importants en la nostra concepció de la vida...

              Ja sé que tot això del cementeri és una mica d’hipocresia per part de la societat tan egoista que hem fet entre tots, i jo sóc el primer crític amb aquesta tradició, però també reconec que més val aquest mínim record que no pas la indiferència més absoluta, i això crec que és el que ens espera...

            També cal dir que hi ha persones extraordinàries amb la capacitat de sentir tot açò per la pèrdua d’un ésser que s’estimava, com per exemple el meu amic Francesc Andreu Garcia "pakiu". Ací teniu la prova:

E l l a

Continue obrint les finestres, a fi de que se’n vaja la buidor que s’ha instal·lat en la casa en poc més de cinquanta dies.  Però no ho aconseguisc.

Quan ell ens va deixar, ja sabíem que ens trobaríem amb un immens buit, encara que el fet de saber-ho  amb un parell d’anys d’antelació feia que tot fóra assumible a poc a poc.

Amb el que no comptàvem era amb la teua marxa tan sobtada, encara sabent el que havia passat. Sí, érem conscients que res tornaria a ser con abans,  i el pas de les hores d’aquell aterridor dia així ens ho confirmava, que en esta ocasió te n’anaves per sempre. Ja no hi ha solució, però vull que sàpigues que ningú mai no podrà reemplaçar-te. En estos temes, sóc molt tradicional, tal vegada primitiu, o potser arcaic.

Ha sigut una relació de somni, amb uns últims set anys d’una gran intensitat. A hores d’ara continue deambulant per tota la casa sense trobar un espai, que no estiga envaït per la teua absència, i hi ha dies que tinc que fotre-la al carrer.

A les nits, no puc conciliar la son, tanque el ulls esperant escoltar el murmuri de la teua respiració, últimament un poc més pesada i profunda, i acompanyada d’algun xicotet ronc, però…

Tu , ja no estàs.

Estire el braç inconscientment per a saber que dorms al meu costat, i em trobe amb una gelor  que m’eriçona els pèls de tot el cos. Me n’adone de que…

Tu, ja no estàs.

No em molestava que a meitat de la nit tingueres el costum d’eixir al balcó, a escoltar el miolar dels gats solitaris,  el lladruc dels gossos tristos,  a observar la brillantor de les estrelles, o simplement per que t’abellia. Normalment, aprofitaves per a refrescar-te un poc  i fer les teues necessitats, després tornaves a gitar-te junt amb mi, encara que també de vegades  te n’anaves a dormir a les altres habitacions o al sofà del menjador. Ara…

Tu, ja no estàs.

De bon matí sempre estaves pendent dels meus moviments al llit, per saber si només eren per a un canvi de posició o si ja eren indicatius de que donava per començat el dia. T’agradava arribar abans que jo a la cuina, així que retardava el rentar-me perquè poguérem desdejunar junts. Una torradeta poc feta per a tu, amb un poc d’embotit per dissimular les pastilles que des de feia un any i mig et prenies. Dues més fetes per a mi, amb oli i sal. Com gaudíem aquest moment! Ja no pot ser…

Tu, ja no estàs.

Escoltàvem les notícies dels primers parts informatius, mai fèiem cap comentari, bé, alguna vegada jo pronunciava insults i malediccions en senyal de que de nou ens havien fotut en algun tema social, o bé hi havia hagut alguna tragèdia humana o de la natura. A tu mai t’ha agradat prestar atenció a la televisió.  Després, cadascú anava als seus menesters, reconec que tu sempre els solucionaves abans que jo, i per això tenies temps de dedicar-te a observar com resolia els meus.  Ara alguns d’ells ja no tenen raó de ser, perquè…

Tu, ja no estàs.

Solies baixar al carrer abans de dinar, ben cert que no amb la freqüència que tu hagueres desitjat i, en tornar a casa i refrescar-te, gaudies veient i olorant profundament el que hi havia parat a taula. Tenies especial predilecció per la paella i el pollastre rostit. No eren aconsellables per a tu la ingesta d’aquests aliments, però, davant de la teua desmesurada insistència, moltes vegades aconseguies el teu propòsit. En acabar, a fer la migdiada, sempre buscant els llocs calentets a l’hivern i els mes frescos a l’estiu. Hui el mateix dóna.

Tu, ja no estàs.

Les vesprades eren d’allò mes diverses, ja que tot depenia de les circumstancials activitats dels altres membres de la família, que feien que pogueres estar tranquil·lament sola , o bé acompanyada per tots. A poqueta nit, solies eixir a passejar a l’horta, al parc del Molí, al parc de Burjassot, o simplement a fer un tomb per la contornada de la casa. A l’hora del sopar tornaves a donar mostres del teu acusat deliri pel menjar. Tots aquests hàbits i situacions han deixat de tindre sentit…

Tu, ja no estàs.

La nit, mentrimentres tracte d’adormir-me, em porta un immens allau de records teus. Vaig desgranant-los un rere l’altre, i intente reconstruir la teua  forma de ser, la teua forma de comportar-te,  la teua manera de demostrar-nos que també ens volies. Així com nosaltres quatre volíem deixar-te clar que tu, NEL·LA, eres una més de la família. Encara que hi ha gent  que creu que parlar amb els animals és d’estar una mica bojos, jo volia dir-t’ho, però…

Tu,  ja no estàs.

Ara, fins i tot, sabedor de que moltes coses quedaran al tinter  i que aniré recordant-les, sens dubte, amb posterioritat, vull escriure algunes particularitats teues, de manera sintetitzada, perquè el pas del temps  no les puga esborrar.

Vas néixer a Rocafort, el 22 de desembre de 1999, la cinquena de la cria, a casa de la meua neboda Anna. Quasi sempre eres l’última en tot, a Leti això li va cridar l’atenció. Després de llargues deliberacions, va acabar per adoptar-te.

De menuda et van tallar la cua, ja saps, qüestions i condicions, diuen, indispensables de la teua raça. Així i tot el poc de cua que et van deixar, amb els seus moviments zigzaguejants, va ser un signe d’una expressivitat clara, completa i amb la qual no calia que parlares per entendre’t.

La xicoteta tòfona al teu nas ens donava a conèixer el teu estat físic; mullada, normal; seca, fotuda!  De fosses nasals vibrants i de recerca instintiva  i assídua.

De menuda t’agradava córrer pels camps de creïlles acabats de sembrar a l’horta, però en un d’ells, abonat i amb verí, vas beure una mica d’aigua i et vas intoxicar. Vam haver de portar-te a urgències, on vas quedar ingressada una nit.

D’ulls desperts, brillants, alegres, d’observació contínua, expressius, d’una mirada vellutada i intel·ligent, i d’una especial dolçor.

M’encisaves quan doblegaves una miqueta el cap, per atendre el que t’estàvem dient.

Mai et vam sotmetre a disciplina d’ensinistrament, vam preferir que fosses tu, tal qual, lliure en la mesura del possible. A mi no m’hagués agradat  que et comportés a cop d’ordres (sit, down, pixa, caga, dorm…). Clar que, això portava a que quan venia algú a casa, els teus lladrucs fossen habituals, i ni t’explique quan eren desconeguts.

A Leti era a la que més cas li feies, entre altres coses et va ensenyar a donar la mà. A Letícia li obeïes, sobretot quan caminava amb el motxo. A Andrés i a mi, molt menys.

Eixies al balcó en sentir el soroll dels cotxes d’Andrés i Letícia, i després ràpidament anaves darrere la porta d’entrada a esperar-los. També coneixies el so del timbre i si el que cridava era de casa o no.

No t’agradava anar amb cotxe, o potser nosaltres no vam saber acostumar-te, no deixaves de lladrar i moure’t, i et posaves nerviosíssima.

Gaudies de les dutxes i dels banys a la terrassa, però no t’agradava que et pentinàrem.

D’uns anys enrere, vas ser criticada pel teu excés de pes. Veus? Així és la vida! Hemingway que era un golf i que estava ben farcit, sempre va estar ven considerat. Què hi farem?

Les ganes de jugar les vas mantindre fins l’últim dia, sempre amb l’alegria d’un cadell.

No vas tindre mai sexe. Em sap greu! Potser ens equivocàrem en decidir per tu. Educar és molt difícil.

I ara, quan acabe de tornar d’un viatge, al entrar a casa i no trobar-te, altra vegada les llàgrimes han tornat a aflorar. Recorde anteriors ocasions en les quals eixies veloç a rebre’ns, ens saludaves, ens llepaves, corries per tota la casa, fins i tot arribaves a pixar-te d’alegria al passadís. Fotre………..

El 10 d’agost  d’enguany (2011) ens vas deixar, encara que mai moriràs, perquè sempre vas a romandre en la nostra memòria.

I què Pakiu??????????????????????????

Si,  NEL·LA,  ja no està.

*Text original de Francesc Andreu Garcia "pakiu"    

Godella, setembre 2011

         

Fotos de "pakiu"

       

    

                               

Nel·la "I.M."

***

                       

  

"El llarg camí d'escriure" de Marc Freixas

Foto: El poeta Marc Freixas

         El Marc Freixas és un poeta al que els versos li regalimen per tots els porus de la seua pell. Els versos lliures, aixó sí, tan lliures com les oronetes que remunten les tronades, tan lliures i nus com el vent del nord, que fa capgirar tots els reglaments del metre, la rima i l'estètica. De vegades primitiu, com ell mateix diu, es considera deixeble en la distància temporal i geogràfica  del poeta Walt Whitman i de les seues "Fulles d'herba", però tanmateix admira la Poesia del Miquel Martí i Pol, tan regular i formal en la seua forma mètrica i rítmica.

      Fa algunes setmanes, el Marc, al que conec a través del web RC i també de la revista "Lo Càntich", on compartim versos i comentaris, ens va fer una proposta. Volia publicar el seu primer llibre de poemes, i ens proposava que cadascú de nosaltres (els relataires de RC) triàrem un poema per incloure'l al seu poemari. Jo vaig triar el poema que em va dedicar i que es diu "Recuperant versos":

                              Recuperant els versos, ara palpo

                              que no vull que perdin el sentit.

                              Sabem del cert, com en Francesc Arnau,

                              que els plataners del nostre segle

                              canvien climàticament el seu estat

                              per culpa de la fotuda mala sensibilitat

                              que desemboquen segons quins polítics/científics... 

                              ara ja sabem quelcom de la naturalesa rebel.

                              Fem-nos partícips

                              d'una revolta portada al cor

                              perquè així entendrem que la paraula va lligada amb la raó.

                              El poema tendre

                              encara ens porta a resseguir camins de mare i fill,

                              però tot i així

                              encara veig la llibertat molt lluny dels meus anhels... 

                              una llum plena de foc amb amor 

                              que resta imprevisible de llaços impossibles de desfer.

                              I la música no desafina amb la teva ploma...

                              només recita cada paraula simfònica lligada amb la raó,

                              amb la complicitat del talent que guia els teus passos

                              a cadascuna de les teves creacions

                              que no vols que perdin el sentit.

         I així, van ser triats un total de vint-i-cinc poemes, pels companys de RC. Els quinze restants, fins completar els quaranta els ha triat el propi autor del llibre, que portarà el títol de "El llarg camí d'escriure". A més a més, també hi haurà un pròleg del poeta Vicenç Ambrós i Bessa, un epíleg del Josep Bonnín i Segura, i la portada a càrrec del Toni Arencón i Arias.

          Tot aquest projecte ha estat presentat a la plataforma verkami, i ara es tracta de trobar el mecenatge de tots els amants de la Poesia, a canvi de certes recompenses. El mateix que va passar amb el disc "Per marcianes" del Miquel Gil, del que avui mateix he rebut la gran notícia de que ja està editat, i del que ja he gaudit una part de la meua recompensa pel meu humil mecenatge... 

         Espere que el projecte del Marc Freixas també arribe a bon port i que tothom puguem gaudir de la seua Poesia. Ell s'ho mereix, perquè és un poeta autèntic. No us ho penseu més!!! 

ACÍ PODEU PARTICIPAR AL PROJECTE: 

-oOo-

Haikus improvisats

"L'àngel exterminador" de Josep Llimona i Bruguera (cementeri de Comillas -Cantàbria-)

 Foto de Francesc Andreu Garcia "pakiu" 

            He arribat a casa, després de passar el dia festiu (ja sé que no hi ha res per commemorar, però una festa pels treballadors és el més sagrat...). He obert el meu blog, i m'he trobat amb una proposta del Jesús M. Tibau, al seu "tens un racó dalt del món", que m'ha fet participar...

            El meu haiku és aquest:

No esborra el temps
ni l'amor ni la vida,
tan sols els mata!

             Ja sé que és una mica patètic, però després de veure la paraula que tenia per a mamprendre...