Dia de Tots Sants (el record dels absents)

El meu germà Pep (Foto meua)

               En aquestes dates de principis de Novembre, al voltant de la festa de Tots Sants, tothom se’n recorda dels seus morts, (encara que el Dia dels Difunts siga el dia 2). Anem al cementeri, netegem les làpides, els hi posem flors i…  fins a l’any que ve!

               Els morts no s’han d’oblidar mai, ells són importants en la nostra concepció de la vida...

              Ja sé que tot això del cementeri és una mica d’hipocresia per part de la societat tan egoista que hem fet entre tots, i jo sóc el primer crític amb aquesta tradició, però també reconec que més val aquest mínim record que no pas la indiferència més absoluta, i això crec que és el que ens espera...

            També cal dir que hi ha persones extraordinàries amb la capacitat de sentir tot açò per la pèrdua d’un ésser que s’estimava, com per exemple el meu amic Francesc Andreu Garcia "pakiu". Ací teniu la prova:

E l l a

Continue obrint les finestres, a fi de que se’n vaja la buidor que s’ha instal·lat en la casa en poc més de cinquanta dies.  Però no ho aconseguisc.

Quan ell ens va deixar, ja sabíem que ens trobaríem amb un immens buit, encara que el fet de saber-ho  amb un parell d’anys d’antelació feia que tot fóra assumible a poc a poc.

Amb el que no comptàvem era amb la teua marxa tan sobtada, encara sabent el que havia passat. Sí, érem conscients que res tornaria a ser con abans,  i el pas de les hores d’aquell aterridor dia així ens ho confirmava, que en esta ocasió te n’anaves per sempre. Ja no hi ha solució, però vull que sàpigues que ningú mai no podrà reemplaçar-te. En estos temes, sóc molt tradicional, tal vegada primitiu, o potser arcaic.

Ha sigut una relació de somni, amb uns últims set anys d’una gran intensitat. A hores d’ara continue deambulant per tota la casa sense trobar un espai, que no estiga envaït per la teua absència, i hi ha dies que tinc que fotre-la al carrer.

A les nits, no puc conciliar la son, tanque el ulls esperant escoltar el murmuri de la teua respiració, últimament un poc més pesada i profunda, i acompanyada d’algun xicotet ronc, però…

Tu , ja no estàs.

Estire el braç inconscientment per a saber que dorms al meu costat, i em trobe amb una gelor  que m’eriçona els pèls de tot el cos. Me n’adone de que…

Tu, ja no estàs.

No em molestava que a meitat de la nit tingueres el costum d’eixir al balcó, a escoltar el miolar dels gats solitaris,  el lladruc dels gossos tristos,  a observar la brillantor de les estrelles, o simplement per que t’abellia. Normalment, aprofitaves per a refrescar-te un poc  i fer les teues necessitats, després tornaves a gitar-te junt amb mi, encara que també de vegades  te n’anaves a dormir a les altres habitacions o al sofà del menjador. Ara…

Tu, ja no estàs.

De bon matí sempre estaves pendent dels meus moviments al llit, per saber si només eren per a un canvi de posició o si ja eren indicatius de que donava per començat el dia. T’agradava arribar abans que jo a la cuina, així que retardava el rentar-me perquè poguérem desdejunar junts. Una torradeta poc feta per a tu, amb un poc d’embotit per dissimular les pastilles que des de feia un any i mig et prenies. Dues més fetes per a mi, amb oli i sal. Com gaudíem aquest moment! Ja no pot ser…

Tu, ja no estàs.

Escoltàvem les notícies dels primers parts informatius, mai fèiem cap comentari, bé, alguna vegada jo pronunciava insults i malediccions en senyal de que de nou ens havien fotut en algun tema social, o bé hi havia hagut alguna tragèdia humana o de la natura. A tu mai t’ha agradat prestar atenció a la televisió.  Després, cadascú anava als seus menesters, reconec que tu sempre els solucionaves abans que jo, i per això tenies temps de dedicar-te a observar com resolia els meus.  Ara alguns d’ells ja no tenen raó de ser, perquè…

Tu, ja no estàs.

Solies baixar al carrer abans de dinar, ben cert que no amb la freqüència que tu hagueres desitjat i, en tornar a casa i refrescar-te, gaudies veient i olorant profundament el que hi havia parat a taula. Tenies especial predilecció per la paella i el pollastre rostit. No eren aconsellables per a tu la ingesta d’aquests aliments, però, davant de la teua desmesurada insistència, moltes vegades aconseguies el teu propòsit. En acabar, a fer la migdiada, sempre buscant els llocs calentets a l’hivern i els mes frescos a l’estiu. Hui el mateix dóna.

Tu, ja no estàs.

Les vesprades eren d’allò mes diverses, ja que tot depenia de les circumstancials activitats dels altres membres de la família, que feien que pogueres estar tranquil·lament sola , o bé acompanyada per tots. A poqueta nit, solies eixir a passejar a l’horta, al parc del Molí, al parc de Burjassot, o simplement a fer un tomb per la contornada de la casa. A l’hora del sopar tornaves a donar mostres del teu acusat deliri pel menjar. Tots aquests hàbits i situacions han deixat de tindre sentit…

Tu, ja no estàs.

La nit, mentrimentres tracte d’adormir-me, em porta un immens allau de records teus. Vaig desgranant-los un rere l’altre, i intente reconstruir la teua  forma de ser, la teua forma de comportar-te,  la teua manera de demostrar-nos que també ens volies. Així com nosaltres quatre volíem deixar-te clar que tu, NEL·LA, eres una més de la família. Encara que hi ha gent  que creu que parlar amb els animals és d’estar una mica bojos, jo volia dir-t’ho, però…

Tu,  ja no estàs.

Ara, fins i tot, sabedor de que moltes coses quedaran al tinter  i que aniré recordant-les, sens dubte, amb posterioritat, vull escriure algunes particularitats teues, de manera sintetitzada, perquè el pas del temps  no les puga esborrar.

Vas néixer a Rocafort, el 22 de desembre de 1999, la cinquena de la cria, a casa de la meua neboda Anna. Quasi sempre eres l’última en tot, a Leti això li va cridar l’atenció. Després de llargues deliberacions, va acabar per adoptar-te.

De menuda et van tallar la cua, ja saps, qüestions i condicions, diuen, indispensables de la teua raça. Així i tot el poc de cua que et van deixar, amb els seus moviments zigzaguejants, va ser un signe d’una expressivitat clara, completa i amb la qual no calia que parlares per entendre’t.

La xicoteta tòfona al teu nas ens donava a conèixer el teu estat físic; mullada, normal; seca, fotuda!  De fosses nasals vibrants i de recerca instintiva  i assídua.

De menuda t’agradava córrer pels camps de creïlles acabats de sembrar a l’horta, però en un d’ells, abonat i amb verí, vas beure una mica d’aigua i et vas intoxicar. Vam haver de portar-te a urgències, on vas quedar ingressada una nit.

D’ulls desperts, brillants, alegres, d’observació contínua, expressius, d’una mirada vellutada i intel·ligent, i d’una especial dolçor.

M’encisaves quan doblegaves una miqueta el cap, per atendre el que t’estàvem dient.

Mai et vam sotmetre a disciplina d’ensinistrament, vam preferir que fosses tu, tal qual, lliure en la mesura del possible. A mi no m’hagués agradat  que et comportés a cop d’ordres (sit, down, pixa, caga, dorm…). Clar que, això portava a que quan venia algú a casa, els teus lladrucs fossen habituals, i ni t’explique quan eren desconeguts.

A Leti era a la que més cas li feies, entre altres coses et va ensenyar a donar la mà. A Letícia li obeïes, sobretot quan caminava amb el motxo. A Andrés i a mi, molt menys.

Eixies al balcó en sentir el soroll dels cotxes d’Andrés i Letícia, i després ràpidament anaves darrere la porta d’entrada a esperar-los. També coneixies el so del timbre i si el que cridava era de casa o no.

No t’agradava anar amb cotxe, o potser nosaltres no vam saber acostumar-te, no deixaves de lladrar i moure’t, i et posaves nerviosíssima.

Gaudies de les dutxes i dels banys a la terrassa, però no t’agradava que et pentinàrem.

D’uns anys enrere, vas ser criticada pel teu excés de pes. Veus? Així és la vida! Hemingway que era un golf i que estava ben farcit, sempre va estar ven considerat. Què hi farem?

Les ganes de jugar les vas mantindre fins l’últim dia, sempre amb l’alegria d’un cadell.

No vas tindre mai sexe. Em sap greu! Potser ens equivocàrem en decidir per tu. Educar és molt difícil.

I ara, quan acabe de tornar d’un viatge, al entrar a casa i no trobar-te, altra vegada les llàgrimes han tornat a aflorar. Recorde anteriors ocasions en les quals eixies veloç a rebre’ns, ens saludaves, ens llepaves, corries per tota la casa, fins i tot arribaves a pixar-te d’alegria al passadís. Fotre………..

El 10 d’agost  d’enguany (2011) ens vas deixar, encara que mai moriràs, perquè sempre vas a romandre en la nostra memòria.

I què Pakiu??????????????????????????

Si,  NEL·LA,  ja no està.

*Text original de Francesc Andreu Garcia "pakiu"    

Godella, setembre 2011

         

Fotos de "pakiu"

       

    

                               

Nel·la "I.M."

***