dimarts, 26 d’abril de 2011

Viatge a Barcelona


Amb Isabel a la Plaça de Catalunya (Totes les fotos són de la meua propietat)

Ara que ja he descansat una mica del viatge (tornàrem anit en autobús), vaig a fer una petita crònica, com ja vaig anunciar a l’entrada anterior.
Eixírem divendres a les 10 del matí de l’Estació d’Autobusos de València. El cel no estava gens clar, i només arribar a l’alçada de Castelló, es va posar a ploure a bots i barrals. El viatge no podia mamprendre amb pitjors auguris, a més del que ja havien anunciat els meteoròlegs. Tanmateix, en arribar a l’Estació del Nord de Barcelona, va amainar considerablement la pluja. Tant és així que, com l’Hotel Glòries (on teníem feta la reserva) era ben a prop, decidírem anar caminant i una vegada deixàrem l’equipatge a l’habitació, preguntàrem a la recepció un lloc on anar a dinar per la zona. Al mateix carrer de l’hotel, dinàrem al “Bar El Punt” de manera exquisida i a un preu raonable. Per la vesprada vam estar passejant pel Passeig de Gràcia i també per la Plaça de Catalunya i per les Rambles. Feia una miqueta de fred (frescoreta que diem al poble), però almenys la pluja ens va respectar. Haig de dir que tots els trajectes dels tres dies el hem fet amb el transport públic (sobretot en metro). El nostre hotel estava a prop de la Plaça Monumental de Toros, que és una parada de metro abans de la Sagrada Família. Després d’endinsar-nos a la Ciutat Vella, on ens apropàrem fins la Catedral (en plena processó del Divendres Sant), i també vam estar a les portes del Palau de la Generalitat i de l’Ajuntament,  sopàrem al mateix Passeig de Gràcia, en un lloc especialitzat en tapes, una mica massa turístic, on la presentació és molt millor que no pas la qualitat del producte. El lloc es diu “Divinus” i sembla que és una mena de franquícia.

Signant el meu llibre a la parada de la "Llibreria Punt i apart"

A l’endemà, Diada de Sant Jordi, amb desdejuni a l’hotel i ens dirigírem a la Rambla de Catalunya, lloc on estava instal·lada la paradeta dels companys de RC. Allí vaig saludar uns quants companys relataires (Epicuri, Bruna, Mª Jesús, Anna, Vicenç, etc.) i després de deixar el meus llibres, remuntàrem la Rambla cap a la parada de la llibreria “Punt i apart”, on havia quedat a les 11 hores per signar el meu llibre “L’espill de l’orb”. Em vaig presentar amb puntualitat anglesa i, després de presentar-me al company Sergi, vaig seure al lloc que m’havien reservat, on hi havia un cartell anunciant l’avinentesa. Només arribar, es va presentar un home que em va proposar que li fes de “negre” per escriure una novel·la basada en la seua vida. Jo li vaig dir que la narrativa no era el meu fort, i el vaig enviar a la paradeta on hi eren els companys de RC. Després es presentaren el Joan Gausachs, company relataire a qui no tenia el gust de conèixer en persona, i un amic seu, que em demanàrem que els signés el llibre. També li vaig signar un altre per a la seua filla Núria.
Em va impressionar moltíssim la quantitat de gent que desfilava per les paradetes, famílies senceres amb les roses i els llibres. És una cosa difícil de creure en un món on el personal cada vegada llegeix menys. Isabel, la meua dona, me comentava que els carrers semblaven tan atapeïts com els voltants de la Plaça de l’Ajuntament de València els dies de Falles a l’hora de la “mascletà”.

La parada dels companys de RC a la Rambla de Catalunya

Vaig quedar amb els de la paradeta de la llibreria que després de dinar tornaria per estar-me signant una estona més, i vam passar per la de RC, on havíem quedat amb uns quants companys per anar a dinar (entre ells alguns xicons de Vic i també la Laura, la famosa poetessa de RC). Anàrem a un local del Carrer del Bruc, una mica allunyat del centre, que es diu “Nostrum”, i que està especialitzat en menjars preparats. El lloc el coneixia l’Epicuri i, malgrat no ser el que jo m’esperava per dinar, poguérem estar ben amples i així raonar a plaer de lletres, de política i, fins i tot, una mica de futbol (faltaria més!). A més a més, el pollastre a l’ast que demanàrem Isabel i jo es podia menjar, i el vi blanc del Penedès estava fresquet i bo de veritat. Després d’arreglar el País, se’n tornàrem una altra vegada a la paradeta, on saludàrem uns altres companys, i que ells aprofitaren per anar a pegar un mosset. Nosaltres, amb companyia de la dona d’Epicuri, anàrem a prendre cafè a una cafeteria del Passeig de Gràcia, i després de nou a la parada de la llibreria, com havíem quedat. Ben aviat, vaig arreplegar els llibres que sobraven, ens acomiadàrem del Sergi i davallàrem la Rambla de Catalunya, bocabadats del que vèiem. En cap moment no amainava el fluix de la gent. Ens aturàrem en alguna carpa, com la d’Òmnium Cultural, on era el Jordi Cabré signant els seus llibres. Vaig aprofitar per a, seguint amb la meua política de difusió del meu poemari, lliurar-li el meu llibre amb una dedicatòria. Isabel també va aprofitar per a que l’escriptora Elvira Lindo li signés la seua darrera novel·la (un encàrrec que li havien fet). Quan arribàrem a la parada de RC vaig saludar alguns companys que encara no havia vist (Núria Niubó, Aleix de Ferrater, Calderer, Núria Dalmau, foster, Afrodita, etc.). Bescanviàrem alguns llibres, i quan va arribar l’hora de tancar la paradeta, els vaig fer una donació de tots els meus que havien restat per vendre, i ens acomiadàrem fins a la propera ocasió que (això mai no es sap) espere siga ben prompte.
Aleshores, agafàrem el metro a l’estació del Passeig de Gràcia i ens dirigírem a l’hotel, on després de descansar una miqueta (els peus ens bullien) li demanàrem a la xicona de recepció on anar per sopar no massa lluny. Ens va recomanar el “Restaurant Hostalets” de cuina casolana al Carrer dels Enamorats, ben adient per la data, però en arribar ens trobàrem amb un cartell a la porta on posava que fins dilluns no obririen al públic. Decidírem anar a a un bar de la Diagonal, prop de la Plaça de Bous, on ens férem uns plats combinats.

Al Passeig Marítim

El diumenge el dedicàrem a fer turisme. En primer lloc, després del desdejuni a l’hotel, ens dirigírem amb el metro fins la Vila Olímpica. Anàrem passejant pel Passeig Marítim fins  “La Barceloneta”, una barriada farcida de restaurants, on en un principi havíem pensat dinar. Tanmateix, degut en part a l’hora en que ens trobàvem, vam canviar de plans, i després d’agafar l’autobús de línea (crec que era el 64) anàrem fins el Monument a Colom. Allí vam baixar i remuntàrem tota la Rambla fins la Plaça de Catalunya. Dinàrem al “Restaurant Santa Anna”, al Carrer del mateix nom, i després d’agafar el metro per tornar a l’hotel (hi ha servei cada quatre minuts), decidírem que per la vesprada aniríem a visitar Montjuïc. Així ho vam fer, i vam estar com tants turistes admirant la font, el palau, l’estadi, i tot el parc en general... Impressionant!

  
Al Palau de Montjuïc

Quan ja es va fer de nit, decidírem sopar per les rodalies de la Plaça d’Espanya, després de visitar Les Arenes, que era una antiga Plaça de Bous, convertida en centre comercial. És espectacular la forma com s’ha adaptat l’espai, així com les vistes que s’albiren des de la terrassa. Vam trobar un lloc on, dintre del tarannà turístic de la zona, no estava gens malament ni la qualitat ni el preu. El bacallà a la llauna el vaig trobar deliciós...
Ja tan sols ens restava el dilluns de Pasqua, el dia de la nostra tornada cap a les terres del Sud del Gran Riu... Com hauríem d’agafar l’autobús a les 16,30 hores, a l’Estació d’Autobusos del Nord, ben a prop de l’hotel, decidírem anar a visitar la Sagrada Família (una parada de metro més enllà). Cal dir que nosaltres havíem estat fa trenta anys, quan pràcticament encara no n’hi havia res construït que no fossen les dues façanes amb les quatres torres. Avui es pot veure la planta de l’església que està gairebé finalitzada, amb les columnes espectaculars, i tota la fantasia del món gaudinià, que sembla d’uns altres món, malgrat que, gràcies al magnífic museu on s’expliquen moltes de les idees de l’arquitecte, ens adonem que gairebé tot és tret de la Natura, gràcies a la seua gran capacitat d’observació. Espectacular la gran quantitat de turistes que visiten el monument, dels que destacaria pel seu nombre els italians i els japonesos...

Vista del sostre de la Sagrada Família, espectaculars paisatges d'un altre món...

Això sí! Encara continua en obres...

Aprofitant que el dilluns obrien el restaurant del Carrer dels Enamorats, fins allí ens hem dirigit per dinar, fugint dels locals més turístics a prop de la Sagrada Família. I crec que ho hem encertat, perquè ens han servit una sopa ben bona amb regust casolà, unes carxofes a la brasa, un magnífic assortit d’embotits (amb catalana de la blanca i de la negra) i vedella guisada amb bolets (jo he demanat pollastre a la brasa). Tot regat amb un magnífic vi blanc del Penedès.
I fins ací és tot. Anàrem a la recepció de l’hotel, on havíem deixat les maletes, i encara li vaig dedicar un llibre a Frederic, el noi que hi era a la recepció i que es va interessar per la meua primera experiència com a escriptor al Sant Jordi. El camí fins a València se’ns va fer una mica més pesat que el d’anada, potser perquè l’autobús era una mica més incòmode, però almenys no va haver-hi cap incident, i a l’entrada de la ciutat no hi va haver cap retenció.
En resum, un viatge per repetir, del que destacaria la Diada de Sant Jordi com a festa excepcional dedicada al llibre, el tarannà turístic a nivell internacional de la ciutat de Barcelona, i els seus serveis de transport públic (el metro és magnífic).
També és molt d’agrair que el temps al remat no fos tan dolent com s’esperava, i que almenys no plogués tant com havien pronosticat... 

El llibre i la rosa, elements d'una festa singular que cal conservar...         

4 comentaris:

  1. Jo també vaig anar fa vint-i-cinc anys a Barcelona i vaig quedar extasiat del que es podria fer ací a València amb el metro i les festes literàries, em va agradar tot i que jo sóc ciutadà de la meua ciutat, és clar, jo vaig pujar a una de les torres de la Sagrada Família, perquè aleshores deixaven pujar-hi i vaig veure la ciutat des de dalt a banda de passejar-me rambla amunt rambla avall i anar al parc de Monjuich, i recorde que vam anar el meu germà, jo i un amic, i el que més em va colpir era el grau de normalització del català-valencià a la ciutat, nosaltres parlàvem a tothom en valencià i ens contestaven en la mateixa llengua, si més no el 70% de les persones, ara la situació serà una mica pitjor, em supose, per la gran immigració, però jo et puc dir que ací a la ciutat de València alguna cosa estem aconseguint, jo que treballe a Teatres de la Generalitat em dirigisc ací a València en la nostra llengua i un 40% o 50% segons els dies em contesten en valencià, fins i tot estrangers, alemanys, argentins, etc.
    No tot està perdut, tenim la força lingüística de la capital catalana i la cabuderia d'alguns ací a la capital valenciana, mentre hi existisca gent que empre el valencià i s'hi donen classes la llengua perviurà, però bo, dir-te que m'alegre del teu viatge i dir-te també que Barcelona mai no decep.

    ResponElimina
  2. Per St. Jordi Barcelona és una ciutat única,és indescriptible l’ambient; per mi és un dels dies més bonics i una bona ocasió per visitar-la.
    Molt bona crònica, Francesc. Esperem la teva visita de nou l’any vinent!

    ResponElimina
  3. Que seria La festa sense els convidats??? un plaer de trobar-te, com sempre!

    Ja m'hauria agradat trobar-vos a la Festa Valenciana del dissabte anterior, però entre cent mil conciutadans, la companyia no va poder donar per mes.

    Es que gaudim d'una Cultura i d'un País, que encara no ens els mereixem! (No del tot, encara) ,però anem fent, i no sembla que estiguem per que ens l'esborrin.!

    Quin mes! primer amb un estadi a vesar de Catalans del Nord, guanyant al favorit del Rugby Europeu...els cosins Occitans del Toló. Un dissabte atapeint una València com mai havia vista. Un Sant Jordi per relaxar...i dissabte que ve...acció ciutadana: Conferència Nacional per la Independència Nacional. Toca posar una mica de fil a l'agulla!

    Et passo el meu "Face" del Diumenge:

    L'impacte d'un Poeta, que vaig conèixer, una mica més personalment:

    "Parlaria també del soroll de les traques,
    del perfum del gesmil, la sentor de l'estable,
    d'allò que ens fa tan vells als ulls de qui ens escolta.

    I encara som tan joves que...
    El record dels absents m'eriçona la pell!" ( Memòria)

    Finalment ( vaig encertar el savi consell den Vicent Alonso:

    "pròleg: posar al frontispici d'un llibre la interpretació que un lector ja ha fet dels poemes que inclou és una desconsideració a la resta de lectors, els quals haurien de reaccionar passant sense excuses a la lectura dels poemes i deixant per al final aquestes reflexions preliminars. Vicent Alonso prologant L'espill de l'orb. poemes d'aquest autor."

    La teva crònica...el millor regust! per quan la propera???;-)

    Tot per fer, tot per gaudir: Per Sant Jordi. Visca els Paisos Valencians!

    Pau-Marc Riera.(Epicuri, Persona i Mistèric a Relats en català)

    ResponElimina
  4. Gràcies a aquesta crònica detallada, ara ja formes part dels monuments de la Ciutat Comtal i seràs venerat com a poeta.
    Per molts anys.

    ResponElimina