dissabte, 5 de febrer de 2011

La lluita contra el cranc


         

          Al llarg de l’any hi ha tants “dies mundials de...”, que de ben segur que en tot el calendari no hi ha prou per a tantes causes, i algunes d’aquestes han de compartir la diada amb d’altres tan importants o més. Tanmateix, ahir dia 4 de Febrer es celebrava (és un dir) el Dia Mundial del Càncer, una de les primeres diades (potser la primera amb la del Domund) que començaren a realitzar-se al voltant dels anys seixanta. Qui no recorda el “Dia de la bandereta” amb aquelles taules presidides per les dones dels prohoms del poble, amb les urnes i les guardioles, quan es celebraven les recaptacions de diners, aturant els cotxes per penjar-li les banderoles i també els vianants per recaptar fons destinats per a l’Associació contra el Càncer. 
 
             Tot el meu entorn ha estat molt castigat pel cranc, aquesta veritable lacra del nostre temps, i des dels familiars més directes (ma mare i el meu germà) fins els meus oncles, així com alguns coneguts i amics han estat esquinçats per les seues urpes. Haig de reconèixer que fins i tot en algun temps veia el panorama tan negre que d’haver-me atacat a la meua persona potser m’hagués enfonsat sens remei. Per a que tingueu una idea, us vaig a posar un poema que vaig escriure fa gairebé una dècada (un dels primers) on expose els meus pensaments sobre el càncer:

El cranc

   
A.H.LL. en la memòria
   

EL CRANC està dintre de tots,

tothom tenim el cranc endins,

uns el nodrim i uns altres no,

tot hi depén d’un joc d´atzar.
  

Qui guanya el joc és que ha perdut,

qui perd el joc és que ha guanyat,

però ningú no pot somniar

en aquest joc romandre exempt.
  

No es pot lluitar contra el cranc,

tan sols es pot, si es perd el joc,

morir de vell o d’accident,

doncs si el guanyem, ho tenim clar...
   

Les urpes van per dins del cos,

com si es tractàs d’un llop voraç,

fent-nos patir a tot l’entorn,

prenent allò que tant ens cal.
  

Ara em direu que sóc obscur,

afegireu que us done ois,

però penseu que al joc del cranc,

no es pot jugar anant de fals!

  
10 d’Abril del 2.001 



La malaltia (el cranc) segueix sense ser vençuda del tot, però gràcies a l’esforç col·lectiu i a la investigació, avui en dia podem dir que ja no és sinònim de mort, i que molts casos es curen. En els darrers anys els tractaments i sobretot la prevenció i les campanyes pel diagnòstic precoç (quelcom molt important) han fet que l’esperança de vida dels malalts haja crescut d’una manera espectacular.

En l'actualitat de ben segur que ja no faria un poema tan pessimista com aquest.

2 comentaris:

  1. La veritat Francesc és que s'ha fet molt per combatre la malaltia, hui hi ha un munt de medicaments anticancerígens trets de plantes marines o productes fets químicament. Ja no és sinònim de mort allò del cranc.

    Salutacions des de València.

    Vicent.

    ResponElimina