La sentència de la discòrdia

No voldria repetir tot el que s’ha dit des de que es va fer pública pels mitjans de comunicació, la sentència del TC sobre la reforma de l’Estatut de Catalunya, perquè és obvi, i ja ha fet córrer rius de tinta; La inoportunitat política de la sentència, la manca de legitimitat moral del tribunal (el millor que hagués pogut fer és declarar-se incompetent), etc., però tampoc no cal oblidar que aquestes són les regles del joc acceptades per tothom, i tard o d’hora s’esperava aquesta autèntica barrabassada, o fins i tot una de molt més grossa.

Aquesta (la sentència) ha caigut com un masclet enmig d’un formiguer, i això que ja s’ho esperaven, i també ha demostrat que els polítics no estan a l’alçada, doncs, de seguida s’han posat a barallar-se, ja que les eleccions són ben a prop, i cadascú vol salvar les distàncies amb els altres. Açò va quedar palès al programa Àgora on intervingueren els representants de tots els grups polítics del Parlament de Catalunya, que donaren la impressió de que el que més els interessava era treure’n profit i atacar l’adversari. Només hem de veure l’espectacle tan lamentable que han donat (sobretot els socialistes) amb l’assumpte del lema que encapçalarà la manifestació del proper dissabte.

Parlant seriosament, crec que tothom ha d’anar a la manifestació malgrat les desavinences, doncs sempre romandrà a les retines la imatge de milers i milers de catalans protestant per la sentència, i aquesta imatge també és important. Jo he enviat la meua adhesió, i ja m’agradaria que al País Valencià ens trobàrem al mateix cas, en comptes d’estar parlant sempre de que som els millors del món, mentre que els nostres governants s’omplin les butxaques.

I ara què? Això és el més important, i potser com diuen molts, el camí estatutari ha arribat a un punt mort i ara calen altres vies, com podria ser continuar amb les consultes populars fins arribar al referèndum per la independència, encara que aquesta, segons diu amb ironia el Francesc Puigcarbó al seu bloc, la va matar ahir Puyol d’un cop de cap.

I ja per finalitzar, voldia dir que potser es done el cas, com va reconèixer el president del Parlament de Catalunya Ernest Benach en una entrevista a TV3, de que el proper dissabte Barcelona s’omplís de senyeres catalanes, i tanmateix el diumenge siguen les banderes espanyoles les que proliferen pertot arreu, celebrant el triomf històric de la selecció de futbol al Mundial de Sud-Àfrica.

Paranoia??? Bogeria??? Dualitat???

Res de tot això, tan sols la realitat d’un país tan poc normal com el nostre.