dijous, 8 de juliol de 2010

La sentència de la discòrdia




No voldria repetir tot el que s’ha dit des de que es va fer pública pels mitjans de comunicació, la sentència del TC sobre la reforma de l’Estatut de Catalunya, perquè és obvi, i ja ha fet córrer rius de tinta; La inoportunitat política de la sentència, la manca de legitimitat moral del tribunal (el millor que hagués pogut fer és declarar-se incompetent), etc., però tampoc no cal oblidar que aquestes són les regles del joc acceptades per tothom, i tard o d’hora s’esperava aquesta autèntica barrabassada, o fins i tot una de molt més grossa.

Aquesta (la sentència) ha caigut com un masclet enmig d’un formiguer, i això que ja s’ho esperaven, i també ha demostrat que els polítics no estan a l’alçada, doncs, de seguida s’han posat a barallar-se, ja que les eleccions són ben a prop, i cadascú vol salvar les distàncies amb els altres. Açò va quedar palès al programa Àgora on intervingueren els representants de tots els grups polítics del Parlament de Catalunya, que donaren la impressió de que el que més els interessava era treure’n profit i atacar l’adversari. Només hem de veure l’espectacle tan lamentable que han donat (sobretot els socialistes) amb l’assumpte del lema que encapçalarà la manifestació del proper dissabte.

Parlant seriosament, crec que tothom ha d’anar a la manifestació malgrat les desavinences, doncs sempre romandrà a les retines la imatge de milers i milers de catalans protestant per la sentència, i aquesta imatge també és important. Jo he enviat la meua adhesió, i ja m’agradaria que al País Valencià ens trobàrem al mateix cas, en comptes d’estar parlant sempre de que som els millors del món, mentre que els nostres governants s’omplin les butxaques.

I ara què? Això és el més important, i potser com diuen molts, el camí estatutari ha arribat a un punt mort i ara calen altres vies, com podria ser continuar amb les consultes populars fins arribar al referèndum per la independència, encara que aquesta, segons diu amb ironia el Francesc Puigcarbó al seu bloc, la va matar ahir Puyol d’un cop de cap.

I ja per finalitzar, voldia dir que potser es done el cas, com va reconèixer el president del Parlament de Catalunya Ernest Benach en una entrevista a TV3, de que el proper dissabte Barcelona s’omplís de senyeres catalanes, i tanmateix el diumenge siguen les banderes espanyoles les que proliferen pertot arreu, celebrant el triomf històric de la selecció de futbol al Mundial de Sud-Àfrica.

Paranoia??? Bogeria??? Dualitat???

Res de tot això, tan sols la realitat d’un país tan poc normal com el nostre.

3 comentaris:

  1. És trist però sempre és el mateix, el cos manté l'ànima, la llengua del nostre poble, la nostra literatura cal que la defensen un munt de persones que no saben res del que defensen, és la història de la vida, mentre el discurs de l'amo se n'aprofita de gent que necessita un pare, els polítics fan la seua, parlant seriosament m'agradaria que si més no el català de la meua terra estiguera ben defès, però sempre hi haurà qui sense saber-ne les raons es mobilitze, ha d'haver de tot, discurs de l'amo (polítics), discurs de l'analista els que són conscients i analitzen la realitat, discurs histèric que són els que es mobilitzen perquè els han dit que açò o allò... i han sentit campanes, discurs universitari els que inventen solucions com ara lingüístes, economistes, en aquest cas "Omnium", i el discurs capitalista que és el que més està patint, si s'independitza el Principat s'enfonsen i tots amb ells. En fi la vida és una tómbola...

    Vinga et deixe Francesc fins arreveure i fins un altre escrit.

    ResponElimina
  2. Te'n sobra de raó, company.

    Esperem, però, que les senyeres de demà multipliquin per molt el que ens pot passar diumenge...

    Encara que, jo segueixo confiant en la taronja.

    *Sànset*

    ResponElimina
  3. I avui, en conèxier la dimensió definitiva,hem vist que la retallada ha estat molt més important del que tothom s'esperava. L'única sortida: indpendència!

    ResponElimina