diumenge, 14 de març de 2010

La màgia del soroll



Mascletà de Ricardo Caballer al Carrer Ample de Godella.

Quan anem a entrar de ple en la Setmana Fallera, festa de la que no sóc massa addicte, vull parlar d'un aspecte del tarannà dels valencians que potser no es comprenga en altres contrades de l'Estat. Es tracta de la passió pel soroll estruendós, i no parle dels masclets i petardets que els gamberros de torn es dediquen a fer esclatar impunement per molestar els vianants i els veïns que han d'anar a treballar a l'endemà de bon matí. Jo parle de la mascletà. La disparà, com li dèiem ací al poble de menuts. Un poble, el meu, que és el bressol de dues famílies de pirotècnics de fama mundial: els Brunchú i els Caballer.

Jo em trobe entre els apassionats per aquestes manifestacions que, ací a Godella, hem mamat des de que encara no teníem coneixement. Res a veure amb les grans exageracions de les mascletaes de València i d'altres ciutats. A nosaltres ens agrada anar davant del foc reculant, reculant, mentre el coeter ens va dirigint com un gran estrateg, fins arribar al terratrèmol final on alguns (els més agosarats i els més lleugers) fan un esprint amb els canuts dels masclets pegant-los al cul.

També puc assegurar-vos que aquesta passió, com moltes altres, també s'encomana, i conec anglesos que es tornen bojos enmig de l'enrenou de les explosions, que semblen d'un bombardeig. Diuen que la pólvora emborratxa. i potser és cert, però també cal distingir el soroll sense ritme ni compàs i el d'una mascletà ben disparada, que és com un sol de percussió d'un grup de rock llegendari, com ara Deep Purple o Led Zeppelin, que estic ben segur, gaudirien d'aquestes veritables simfonies de soroll, tan populars al País Valencià.

Sóc conscient de que molta gent troba més espectaculars i artístics els castells de focs artificials, dels que no vull llevar-los el mèrit, i que potser s'han beneficiat de moltes més innovacions tècniques als darrers anys, que no pas les mascletaes, però personalment sóc molt més addicte a la màgia del soroll.

Ací teniu un exemple del que us dic:



Aquesta és la mascletà de Sant Antoni, que es dispara al meu carrer. Al minut 4:40 em podeu identificar amb samarreta negra i l'adrenalina al màxim nivell, que es reflecteix al rostre de tothom.
Només veure'l i sobretot escoltar-lo, se'm posa la pell de gallina.
Què us sembla el final?
Tinc raó, o no la tinc?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada