dissabte, 25 de setembre de 2010

Un món de destarifats


Imatge del Google

Potser és un peatge que paguem pel model de vida que hem adoptat (la pressa, l’individualisme, la manca de comunicació, etc.), però el cas és que el personal en general cada vegada està més desbaratat, i això es nota al dia a dia, sobretot en activitats que comporten el tracte amb els altres com ara el trànsit, fer cua...

Ara que ha eixit el tema de les cues, us contaré un cas del que vaig ser protagonista a l’oficina de Correus del meu poble. Precisament, avui dissabte farà dues setmanes, hi havia anat per lliurar-li el meu llibre a la Carme Cabús, gran poetessa de Barcelona i companya del web relatsencatala.cat, del que tots dos som col·laboradors assidus. Quan vaig entrar a l’oficina estaven atenent un client, mentre que dues xicones (una d’elles és cosina meua) esperaven raonant a que els arribés el seu torn. Els hi vaig demanar permís per a que l’empleada em donés un sobre i així anar omplint-lo (l’adreça i el remitent). Aleshores va entrar un home de mitjana edat (més o menys la meua) i va preguntar que qui era l’últim. Jo, que estava escrivint el sobre en una tauleta que hi ha a l’oficina (també vaig posar la dedicatòria del llibre per a la Carme), li vaig contestar que era jo mateix i vaig seguir amb la feina. Quan vaig acabar d’escriure i vaig tancar el sobre, estaven acabant de despatxar la xicona que anava davant meu, mentre que l’home semblava estar a punt de llençar-se a la finestra en quan aquesta restés lliure. M’hi vaig interposar, i en veure que aquell home em feia ganyotes, em vaig girar cap a ell i li vaig dir si no se’n recordava de que jo estava davant. Llavors em va contestar: “Sí, però jo ho porte preparat de casa.” Un altre home que també estava a la cua (gairebé acabava d’entrar), més o menys de la mateixa edat, li va fer costat dient: “Això, això! que tu estaves allí al costat...” Se’m va pujar la sang al cap de sobte, encara que vaig saber controlar-me, doncs vaig reaccionar dirigint-me a tots dos dient-los: “Què voleu, passar? doncs passeu, perquè jo no tinc cap pressa...” Així ho feren aquell parell d’impresentables, mentre que jo vaig seure a una cadira sense saber què fer, si pixar-me de riure o posar-me a fotre crits com un altre destrellatat més. Després vaig pensar si no hauria fet malament deixant-los passar, però el cas és que en aquell moment em va donar per fer això.


Portada de "Les flors del mal" (Edicions 62)

Ara em ve al cap una referència que vaig llegir fa algun temps al llibre d’assaigs de Baudelaire “El meu cor al descobert” de la Col·lecció d’Assaigs Albatros, traduït pel meu paisà Vicent Alonso. La frase de la que parle està concretament al capítol “Noves notes sobre Edgar Poe (sic), i ve a dir que els poetes són una raça irritable (cita d’Horaci). Textualment, diu així:

“Així, una falta, una injustícia feta a un poeta que ho és realment l’exaspera fins a un grau tal, que per a un judici ordinari, apareix en completa desproporció amb la injustícia comesa.”

El que demostra que o bé jo no sóc realment un poeta, o que la meua manera de treure’m la ràbia de sobre, deixant-ho ací escrit és també una reacció desproporcionada, perquè a més a més, sembla prou difícil que ho llegesquen cap dels dos individus.

D’altra banda, a mi em val... I això ja és prou!

© Francesc Arnau i Chinchilla

1 comentari:

  1. Home, Francesc, jo personalment si no són uns psicòpates, que els distinguisc perfectament i més forts que jo, no els deixe passar, però de totes les maneres vas fer molt bé, l'escriptura és una forma d'expressar el gaudi, l'instint de mort i tu i jo i tots els poetes del món ho saben, i canalitzen llur ràbia fent versos o contes o assajos. Vas fer bé, era el que calia, contra un gorila jo em done mitja volta, i dic un perquè eren dos.

    Vicent

    ResponElimina