diumenge, 12 de setembre de 2010

Pentalingüisme?


Fotos: © Empar Sáez i Ferran d'Armengol

Al País Valencià, que ara tothom s’empenya en dir-li "la comunitat", som una mica especials. Què hem de fer? No ho podem pas evitar, som així perquè així ens han parit...

El Conseller d’Educació es va atrevir a voler impartir l’assignatura “Educació per a la Ciutadania” en anglès, sense tenir ni els alumnes prou nivell de coneixement, ni tampoc prou professors qualificats. I què? pensava ell, total pel que serveix... El mateix hagués pogut donar-se en xinès, que ja estava pensant en proposar com a llengua opcional. Tot és proposar-s’ho! Encara com la mobilització del sector de l’Ensenyament va poder aturar tots aquests despropòsits que tan sols cercaven boicotejar el govern de l’Estat i acontentar els sectors més reaccionaris de l’Església.

Foto: Ferran, Roger i F. Arnau al cap i casal

I ara us preguntareu: A quin sant ve tot açò. Doncs ací teniu la resposta:

Al darrer cap de setmana del passat mes de juny, van venir per aquestes terres, al sud del Gran Riu (rnbonet dixit) els amics de Terrassa, Empar Sáez i Ferran d’Armengol, amb el seu fill el Roger, tots ells companys de RC. S’allotjaren a un hotel de l’avinguda del Port de València, i el dissabte els vaig acompanyar per a fer un recorregut turístic pel casc antic del cap i casal. Visitàrem la tomba d'Ausiàs March a la Catedral, la Basílica de la Verge, el Museu de l’Almoina, el Barri del Carme (on dinàrem), i la Llotja. Ells per la seua banda, havien donat una volta la nit anterior per la Ciutat de les Arts i de les Ciències, que tenien ben a prop de l’hotel. El dissabte per la vesprada, sembla que anaren al circuit de la F1, ja que la seua estada va coincidir amb el Gran Premi d’Europa que es va celebrar a València. Per a l’endemà, aprofitant que tota la gent estaria a la ciutat, amb motiu de la cursa, els hi vaig proposar d’anar a l’Albufera, fer un passeig en barca pel llac i després dinar en algun dels nombrosos restaurants que hi ha al Palmar, per gaudir de totes les varietats gastronòmiques de la comarca. Fet i fet, amb Isabel, la meua dona, ens presentàrem de bon matí a la recepció de l’hotel. Amb el cotxe del Ferran encara s’apropàrem fins on ens deixaren les tanques a les rodalies del circuit, on poguérem escoltar l’eixordador soroll dels bòlids. Agafàrem l’autopista del Saler i ens dirigírem al Palmar, que els nostres amics no coneixien. Va haver-hi alguna xicoteta retenció, però de molta menys importància del que m’esperava. Quan arribàrem al Palmar, aparcàrem i ens posàrem a cercar un embarcador on poder fer el passeig per l’Albufera, com teníem previst. Aleshores, no recorde si en algun dels restaurants més grans (potser “El Rek”) ens tiràrem a la cara el cartell que podeu veure a la foto. Jo li vaig insistir al Ferran per a que immortalitzés tan gran mostra del tarannà valencià més coent per què: "Aniran molts xinesos, àrabs, anglesos, alemanys, i espanyols a fer la visita, però... cap valencià?" Algú em contestarà que en la nostra llengua no cal posar-ho perquè tothom entenguem el castellà. És la mateixa reflexió que fan tots aquells a qui el comte-duc d’Olivares va qualificar com a “pueblo muelle” . Per sort no tots som així de molls.

Foto: Ferran d'Armengol i F. Arnau al Palmar

Bé, després trobàrem un barquer molt enrotllat, que ens donà un passeig per l’Albufera, i tots gaudírem de la fauna i dels paisatges, sobretot els nostres amics, grans aficionats a la fotografia, i també de les explicacions de l’home, que ens recomanà un restaurant on feien un arròs ben especial, amb ratjada, gambes i cargols de mar, que ens cruspírem entre tots cinc. Després, a la vesprada, ens apropàrem una estona a la platja de la Malva-rosa per fer-nos un refresquet, encara que amb tota l’allau de gent que va arrossegar la F1, la qualitat del servei deixava molt que desitjar, i supose que els nostres amics catalans no s’endugueren una bona impressió de la platja de València.

Foto: Empar, Francesc, Roger, Ferran i Isabel a l'Albufera

Nosaltres ens acomiadàrem a l'estació del metro, i els nostres amics seguiren el viatge a l’endemà cap a Dénia on s’embarcaren en direcció a Eivissa per a continuar a l’illa les seues vacances estiuenques acabades d’encetar.


***

© Francesc Arnau i Chinchilla

4 comentaris:

  1. Què bonic el poder anar amb els companys de relats per l'Albufera, ja us veig a la foto a la barca tots cinc i els caragols estarien bons.
    Supose que passarien un dia inoblidable.

    ResponElimina
  2. Jo pense Francesc, jo pense, que la qüestió del nom és el que menys importa quan ens hem entestat a defensar una cosa o altra sense parlar la llengua, català-valencià.
    Jo conec gent que parla de lengua valenciana i de països catalans sense ni tan sols fer l'esforç de parlar en català o valencià, això és el veritablement greu, que ja no es puga dir que els valencians parlem majoritàriament la nostra llengua, com ens vegen els altres és el que menys importa, jo ja signaria que ningú no ens coneixera però que el valencià-català se sentira a la meua ciutat. Però vam perdre l'oportunitat de la normalització seguint un drap en blau o sense, això que jo ho vaig viure en directe és el que em va cabrejar allà pels anys 70, però molt pocs ho comprenien, es deixaven endur pels oportunistes i els ambiciosos d'un i altre costat. Però bo, supose que tot és interpretable. Jo vaig dir fa molt de temps que no parlaria de la llengua només la parlaria i gràcies a mi han après a parlar-la 11 persones directament empentats per mi.
    Bé et deixe Francesc, cal fer camí amb el positivisme pense jo, però jo només, cadascú és un món, i l'ethos és la meua assignatura per conquerir.

    ResponElimina
  3. Ets un “crack”, Francesc, (ho puc dir en paraules estrangeres?) fent cròniques; per l’elaboració, la naturalitat amb que ho narres, i aquell detall que pren molt de valor pel context social i polític del país.

    La visita va ser fantàstica, en tenim un gran record, de tot el que vam veure i viure plegats. Vam agrair molt la teva companyia i la de la Isabel, i el meravellós dia de l’Albufera.

    En referència a la qüestió lingüística, t'explico la meva impressió:
    Anar a València ciutat va ser visitar un lloc on majoritàriament la gent ha decidit deixar de parlar el valencià, i, per exemple, és més fàcil que els joves recepcionistes de l’hotel, quan demanes les claus, i els hi donis les “gràcies” et responguin amb un “de nada”, quan sents, que a un anglòfon, segons després li diuen “you are welcome”, perfectament pronunciat; i un es pregunta: quin mecanisme estrany i artificiós fa que una persona no pugui contestar “de res” en la seva pròpia terra a algú que se li adreça en el seu idioma? Els sociolingüistes coneixen la resposta, que deu ser ben complicada, gairebé tant com el cervell humà. No us penseu pas que Catalunya sigui la panacea en aquesta matèria, ni de bon tros, però a València ciutat, vaig endur-me la impressió que el problema era dramàtic.

    Ànims, company, i una forta abraçada!

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies per aquesta crònica Francesc, i tot lo altre ja t'ho ha dit l'Empar, no m'ha deixat res per a mi. Bé, sí, que encara em queda el regust d'aquell arròs!
    Fortes abraçades a tota la família.

    Ferran

    ResponElimina