A l'altra banda de l'espill

Portada del llibre: Retrat d'Alice Liddell fet per Lewis Carroll (1859)

La darrera setmana he llegit la novel·la “El col·leccionista de fades”, amb la que Josep Ballester va guanyar l’any passat el XX Premi Ciutat d’Alzira. L’autor en aquest cas ha estat guardonat a la seua ciutat (ell és d’Alzira), i per l’editorial de la que és director de la col·lecció de Poesia (Bromera).

La novel·la està escrita com un diari personal de l’escriptor que s’amaga sota les inicials C.L.D. i que és trobat al llegat que Sigmund Freud es va dur a Londres, fugint dels nazis. Per cert, que hi ha una anècdota del científic austríac que diu que, quan va abandonar Viena, la Gestapo li va fer signar una declaració com a que havia estat tractat amb consideració per les autoritats nazis. Freud va afegir el següent comentari del seu puny i lletra: “De tot cor puc recomanar la Gestapo a tothom.”

El diari mostra una ànima turmentada per la seua passió per les xiquetes “de set a tretze anys”, quelcom abominable en un home de Déu com ell, conservador de pro (fins i tot està en contra de les teories darwinistes) i, a més a més, professor de matemàtiques. Hi ha una frase que ens pot donar una idea de com justifica el seu comportament:

“Per quin motiu, Déu Totpoderós, se’ns atorguen sentits finíssims si després se’ns prohibeix assaborir cadascun dels fruits del paradís?”

La seua dèria per la fotografia el va descobrir, i molts dels seus contemporanis sospitaven les seues tendències pedòfiles, perquè retratava les xiquetes sense roba, o amb postures obscenes. Aleshores, es posa en contacte amb Freud per cercar una ajuda que tan sols troba a la Literatura, on s’aixopluga per crear tot un món fantàstic amb les històries que conta a les seues fades. També hi ha a la novel·la de Josep Ballester, part de la correspondència amb el pare del psicoanàlisi, comentant el problema que pateix.

El llibre està escrit en un llenguatge clar i sense embuts, parlant d’un tema tan espinós com aquest de la pederàstia, però alhora també és un llenguatge molt líric, doncs, no podem deixar de costat la condició de poeta de l’autor, gènere que ha conreat des de ben jove, i on ha assolit un gran prestigi, tant pels premis com pels llibres publicats. Tanmateix, deixa en el lector un sentiment una mica contradictori, ja que ens estem recreant en les descripcions d’una passió condemnada per la societat, gairebé com ho fa el mateix autor del dietari, que fins i tot arriba a fer una llista de les fades que han caigut sota les seues urpes. Al remat, el que li agradaria és poder viure a l’altra banda de l’espill, per no tenir que dissimular la seua gran passió, que ell veu com una gran debilitat per la bellesa. La seua fada favorita, que mai no ha pogut oblidar, li donarà el nom a l’obra que el farà immortal: “Alícia al País de les meravelles”.

Ell era Charles Lutwidge Dodgson, que signava els seus llibres sota el pseudònim de Lewis Carroll.