Desassossec

"Ansietat" d'Edvard Munch (Col·leccions Municipals -Oslo Noruega-)

Molt lentament recorde les absències,

en cada buit ature els pensaments,

solemnement vaig copsant les mancances,

la gravetat i els gràfics de les nafres.

Faig profilaxi, m’invente noves llunes,

altres estels, planetes, noves vides,

tot és inútil i torne al mateix lloc,

reste capcot esbrinant sentiments,

esmicolant el cervell en bocins

com un robot en un bucle del temps.

Desesperat no trobe on desfogar-me,

tan sols ací al paper blanc i pulcre

que no em diu res, encara que m’escolte.

Com em puc treure aquest desassossec?

***

23/IV/MMX

_______________

Com potser que una paraula ens captive?

Encara que aquesta siga de caire negatiu...

Dic açò perquè el passat mes d’abril vaig fer un poema, que ara podeu llegir, i que va estar producte del meu estat d’ànim, a conseqüència de la propera publicació del meu primer llibre...

Uns dies després de fer el meu poema, vaig llegir un de la Mariona Lorente (gypsy) que duia el mateix títol: “Desassossec”.

No cal dir-vos que uns del meus referents poètics ha estat Fernando Pessoa, i considere el seu “Livro do Desassossego”, tot un model de la Literatura dels dietaris.

I ja per finalitzar, fruit de la veritable eclosió d’escriptors nòrdics (sobretot de Suècia), estic llegint algunes novel·les del Henning Mankell, que per cert em sembla un narrador excepcional. Doncs bé, al prefaci del darrer llibre que estic llegint (Piràmide), afirma el següent: “Fins que no vaig acabar de redactar la vuitena i darrera part de la sèrie sobre Kurt Wallander, no vaig caure amb el compte de quin seria el subtítol, que havia estat cercant per a ella any rere any; “Novel·les sobre el desassossec suec”...

Per cert, parlant seriosament, crec que als escriptors suecs tan sols els hi manca guanyar el Nobel, però com són ells mateixos els que concedeixen el guardó, encara tardaran en perdre la vergonya d’auto-premiar-se...

Aquesta setmana, els metges han provocat que no s’acabe aquest desassossec meu, però això és una altra història que no ha fet més que començar.

Demà se’n va el meu amic Pakiu al Camí de Sant Jaume, i li desitge que no se li encomane aquest desassossec meu.... Tot el contrari, que tots els déus siguen els seus còmplices.

Ànim amic!!!

I a tots els lectors d'aquest blog, faig el propòsit de lliurar-vos el proper diumenge una nova entrega dels meus "Haikus del diumenge"...