dimecres, 21 de març de 2012

"En l'aspre vent del nou món", el nou llibre de poemes de Vicent Alonso


Vicent Alonso (Godella, 1948)

            Avui es celebra el Dia Mundial de la Poesia, i he pensat que la millor manera de participar és parlar-vos del darrer llibre de poemes que he llegit. Per això, vaig a publicar ací al meu blog la ressenya que vaig escriure per a la Revista Digital "Lo Càntich" del darrer poemari de Vicent Alonso, que duu per títol "En l'aspre vent del nou món", i que ha estat editat per "Cafè Central" i Eumo Editorial, dins de la col·lecció "Jardins de Samarcanda", on el Vicent ja va editar el seu anterior llibre de poemes "Del clam de Jasó", ara fa gairebé deu anys.

           Encara que aquest escrit el vaig fer fa un mes, pense que conserva tota la seua vigència, doncs, això és una de les característiques de la Poesia, que no passa de moda, i menys encara en unes poques setmanes.

         També vull dir que aquesta ressenya no té la pretensió de ser una crítica literària, per a la que no em sent preparat acadèmicament ni tampoc és la meua vocació. Aquestes són les impressions d'un lector de Poesia, i ací vaig escriure a rajaploma el que vaig sentir al llegir el llibre:

            Fa uns quants dies vaig estar raonant amb Vicent Alonso, escriptor i poeta de qui tinc l’honor de ser amic, i em va regalar el seu darrer poemari “En l’aspre vent del nou món”, quan encara estava calentet, acabat de sortir del forn. Poques vegades es té l’ocasió de llegir un llibre abans de que es pose en circulació, i al dia següent, que per cert era diumenge, em vaig alçar ben prompte i vaig estar llegint-lo, amb el silenci que hi ha al poble els dies festius d’hivern grisos i freds, com han estat aquests darrers. Vaig gaudir dels poemes del Vicent, amb el soroll de fons dels teuladins tan sols, i recomane aquestes hores per a llegir poesia. Potser de tant en tant s’escolte el motor d’algun veí matiner, però ben prompte desapareix, i tornes a escoltar el cant dels pardalets, reclamant la pitança als nius de les teulades.

Foto: L’autor de la ressenya amb el Vicent a les portes del Teatre Capitolio de Godella (agost del 2010)


            Vicent Alonso va escriure en certa ocasió, que per ell la Poesia és una forma de conèixer el món, començant pel món interior del poeta, i això és el que fa amb aquest llibre, doncs, com diu a la contraportada: “Els poemes representen l’afany de descobrir nous territoris per a la reflexió poètica, alhora que reitera el diàleg del poeta amb si mateix...”

            Després de l’impasse que va suposar “Del clam de Jasó”, Vicent Alonso retorna al fil que havia deixat a “Cercles de la mirada” molts anys enrere. I m’estic referint sobretot a la forma, però també una mica al concepte del poema, doncs, encara que els temes poden repetir-se, com no podia ser d’una altra manera, el canvi de registre després de l’experiència amb la prosa poètica, ha propiciat una nova estètica, molt més d’acord amb “la musique” del vers a l’estil de Verlaine, que d’altra banda ja havia apuntat als seus primers poemaris. 

Al Teatre Capitolio de Godella, III Nit dels Palmitos Blancs (agost del 2010)


            Per trobar alguna diferència, que hi són, perquè tot es renova o es mor, diria que els poemes han guanyat en solidesa. Vicent ja no cerca la perfecció només destil·lant els versos fins arribar gairebé a la síntesi del “haikai”. Ara és una mica més retòric. Els seus poemes, malgrat la seua claredat, són molt més llargs, es detenen més en els mots.

            Però encara voldria anar una mica més lluny, perquè la poesia de Vicent Alonso és, segons a mi em sembla, una recerca constant del vers perfecte. La senzillesa és una de les seues principals virtuts, i el fet poètic com a misteri que cal descobrir, el motor principal que empeny tot el vaixell. És per això que els seus poemes estan farcits de preguntes. Preguntes que es va fent el poeta al seu diàleg interior. Tanmateix, també hi ha uns altres motors que ajuden a la navegació del vaixell, com ara la nostàlgia, un dels grans temes de la lírica. Però la seua és una nostàlgia que no és gens malaltissa, ni tampoc una malenconia provinciana (res més allunyat del tarannà del poeta), sinó, més bé la nostàlgia dels moments, dels sentits, que es quedaren enviscats en una branca de la seua memòria, en paraules seues, o en un arxiu del disc dur, per fer un símil una mica més adient amb els temps que corren. També hi ha, com no podia ser menys, pinzellades naturals dels seus viatges (“Vesprada a Berlin”), de les seues lectures (“Amb Auden”), de la música que escolta (“Sonata per a piano núm. 3”), i també de les vivències quotidianes del poeta. Perquè, amb la seua poesia, podem capbussar-nos al seu món, on l’observació de qualsevol fet que sembla banal, pot esdevenir material poètic de primer ordre. Un parotet, uns càntirs, una gata coixa...

PAROT

Mires l’enterca llum de la vesprada
contra l’aigua quieta.
                                   Ara, de sobte,
l’esgarra el vol d’un parot solitari
i et sorprèn la destresa de les ales,
el silenci immòbil, la calma rigorosa,
i el profit que n’obté sense alterar
ni un bri la superfície ferida.

És així la poesia?
                             Ens cal
tanta precisió per desvetllar
la riquesa de la realitat?
i com aturaràs l’allau que sol·licita
l’escalfor tèbia de la paraula?

***


            A més a més, tot el llibre traspua l’erudició de l’autor, i el seu veritable amor, que frissa amb l’addicció, pels llibres i sobretot pels clàssics.



            I vull dir per acabar, ara i ací, que aquests poemes de Vicent Alonso, em semblen els millors que ha escrit mai (almenys dels que jo he llegit) i també que són, amb diferència, els millors de tots els que he llegit des de fa prou de temps.
           Us recomane a tothom que gaudiu de la seua lectura.

***
19 de febrer del 2012
© Francesc Arnau i Chinchilla


Ací podeu llegir la meua aportació al Dia Mundial de la Poesia:


LA INSPIRACIÓ

Quan arriba el moment
desitjat –per escàs-
sembla que un ésser
invisible i estrany
s’apodere de mi,
almenys del meu cervell.

El cap evanescent
de vegades m’obliga
a llevar-me del llit
en hores dels mussols
i haig d’agafar paper
per escriure algun vers,
o potser un vocable
que és la clau del poema.

Tanmateix, de vegades,
se’n va al fons del pou
pels forats del gruyère
que habiten el meu cap
des de ja fa algun temps,
me canvia el caràcter,
em torne fosc i esquerp,
discutesc  amb els fills,
em baralle amb la dona
i també amb els amics,
i als companys del treball
de vegades ni els parle,
i me torne agressiu,
amb els nervis de punta,
i comprenc tots aquells
que exhibeixen mal geni
perquè sempre gaudeixen
de l’estat creatiu...

Són les Muses? No ho sé!
Potser és un estat,
potser són esperits,
o només les neurones
que s’alteren de sobte...
Però no sé el motiu!

***

1 de febrer del 2012



1 comentari:

  1. Gràcies, Francesc, per la recomanació. Cercaré el llibre, m'has fet venir moltes ganes de llegir-lo...

    Una abraçada (aviat us envio els poemes per a participar en el Festival de poesia de Godella!)

    ResponElimina