"After Dark" de Murakami

Portada de AFTER DARK, (Tusquets Ed. 2008)

Acabe de llegir “After Dark” de Haruki Murakami, una novel·la que, com diu l’Empar Sáez al blog “UN CAPVESPRE A LA MEDITERRÀNIA”, es pot llegir en temps real, i més o menys és el que he fet, aprofitant que encara continue de baixa, recuperant-me de l’operació a la geniva.

Més que després de la foscor (traducció literal del títol), aquesta novel·la de Murakami transcorre dins de les hores de més foscúria de la nit, concretament des de les 23,56 hores fins les 06,52, segons els rellotges que van encapçalant cadascun dels divuit capítols.

Les històries dels personatges es van creuant sense acabar mai de fondre’s en una sola. Al llarg de la nit van apareixent diferents locals nocturns que van posant la banda sonora al llibre (Ferran d’Armengol dixit), segons les melodies que sonen en cadascun d’ells, amb el jazz sempre present (l’autor va regentar un club de jazz).

També hi ha una de les històries que s’endinsa al món oníric, on el narrador adopta la forma d’una càmera de vídeo, com en “1984” de George Orwell, que per cert, sembla que és el tema de la darrera obra de Murakami.

La novel·la és com una peça de jazz, on cadascun dels personatges és un instrument distint que van improvisant els seus sols. El millor de tot és el ritme, com a les altres novel·les de l’escriptor japonès que he llegit (“Kafka a la platja” i “Tòquio Blues”), el que fa que la seua lectura siga molt amena. Quan comences un llibre seu, no el pots deixar fins veure el final que, d’altra banda, et sap greu perquè no saps quan trobaràs un altre llibre així. Almenys això és el que a mi em passa.

Ja per finalitzar, després de gairebé set hores, la nit s’acaba i encara falta molt de temps per a que ens visiten una altra vegada les tenebres...

Ací us deixe la peça musical a la que al·ludeix el títol del llibre: