Haikus del diumenge (VIII)

Les pomes tendres

tenen la pell tan fina

com les donzelles.

Fruites daurades

regal de Dyonisos

el cel dels pobres.

"After Dark" de Murakami

Portada de AFTER DARK, (Tusquets Ed. 2008)

Acabe de llegir “After Dark” de Haruki Murakami, una novel·la que, com diu l’Empar Sáez al blog “UN CAPVESPRE A LA MEDITERRÀNIA”, es pot llegir en temps real, i més o menys és el que he fet, aprofitant que encara continue de baixa, recuperant-me de l’operació a la geniva.

Més que després de la foscor (traducció literal del títol), aquesta novel·la de Murakami transcorre dins de les hores de més foscúria de la nit, concretament des de les 23,56 hores fins les 06,52, segons els rellotges que van encapçalant cadascun dels divuit capítols.

Les històries dels personatges es van creuant sense acabar mai de fondre’s en una sola. Al llarg de la nit van apareixent diferents locals nocturns que van posant la banda sonora al llibre (Ferran d’Armengol dixit), segons les melodies que sonen en cadascun d’ells, amb el jazz sempre present (l’autor va regentar un club de jazz).

També hi ha una de les històries que s’endinsa al món oníric, on el narrador adopta la forma d’una càmera de vídeo, com en “1984” de George Orwell, que per cert, sembla que és el tema de la darrera obra de Murakami.

La novel·la és com una peça de jazz, on cadascun dels personatges és un instrument distint que van improvisant els seus sols. El millor de tot és el ritme, com a les altres novel·les de l’escriptor japonès que he llegit (“Kafka a la platja” i “Tòquio Blues”), el que fa que la seua lectura siga molt amena. Quan comences un llibre seu, no el pots deixar fins veure el final que, d’altra banda, et sap greu perquè no saps quan trobaràs un altre llibre així. Almenys això és el que a mi em passa.

Ja per finalitzar, després de gairebé set hores, la nit s’acaba i encara falta molt de temps per a que ens visiten una altra vegada les tenebres...

Ací us deixe la peça musical a la que al·ludeix el títol del llibre:

Haikus del diumenge (VII)

Llibrell de vida,

bressol dels déus i els homes,

la mar immensa !

Els núvols semblen

enmig d'un mar celeste

illes de llana.

L'encantadora de Florència

Portada de "L'encantadora de Florència" (Bromera 2009)

Aprofitant la meua convalescència (una xicoteta operació a la geniva) m’he llegit en dos dies la novel·la de Salman Rushdie “L’encantadora de Florència”, publicada per Bromera. No havia llegit fins ara cap llibre de l’autor britànic, a qui només coneixia pel cas sobre la seua novel·la “Els versos satànics” que va ser considerada blasfema per l’Aiatol·là Khomeini, el qual va proclamar una fàtua al febrer de 1989 que el condemnava a mort. Això va obligar l’escriptor a viure amagat, encara que per sort, darrerament sembla que l’assumpte ja està una mica superat.

Tornant a la novel·la, haig de dir que la seua lectura ha estat un autèntic plaer. M’ha encantat, com si la seua protagonista hagués fet un sortilegi per enlluernar-me. Amb una prosa seductora i una mica barroca, però sense pedanteries culturalistes, Salman Rushdie s’endinsa en una narració farcida de referències històriques ben documentades (tan sols cal llegir l’extensa bibliografia) i ens conta una fàbula que transcorre a cavall d’Orient i d’Occident, en una època de grans canvis socials com és el Renaixement italià. El seu estil guarda certa afinitat amb el realisme màgic (Gabo, Rulfo, Isabel Allende, etc.), però no cal oblidar que aquesta barreja de màgia i realisme, també hi és a “Les mil i una nits” i a la tradició oral hindú, fonts de les que sens dubte ha begut l’autor. Àkbar “El Gran”, Maquiavel, Andrea Doria, els Mèdici i els Vespucci , són alguns dels personatges històrics que surten a la novel·la, barrejats amb molts altres totalment ficticis, sense que en cap moment grinyole la credibilitat del fil narratiu.

I ja no vull dir res més, tan sols que recomane a tothom la seua lectura. Per la meua banda, faig el propòsit de llegir el més aviat possible la novel·la “Els fills de la mitjanit” del mateix autor, reconeguda amb el premi “Best of Bookers”, com a la millor de les obres distingides amb aquest guardó (40 en total), i publicada també per l’editorial Bromera.

Haikus del diumenge (VI)

Oh, les cireres !

de formes suggestives

i sempre joves.

Ai, les bresquilles !

amb la carn apaivaguen

desig i ganes.