diumenge, 21 d’abril de 2013

Presentació del llibre "A ras de suelo" a Rocafort


Presentació del llibre al jardí de la Casa de Cultura de Rocafort (fotos meues)

         Avui diumenge, coincidint amb la Fira del Llibre, que es celebrava a Rocafort, poble veí del meu, m'havia marcat al calendari anar a la presentació del llibre que el poeta Antonio M. Herrera ha fet sobre l'Estellés.

         Per mi, ja ho sabeu, parlar de l'Estellés és com parlar de Déu, i per això volia comentar una mica aquest llibre del poeta i amic Antonio, editat per l'Ajuntament de Rocafort.

         La primera part, parla del monument que hi ha a Burjassot, a la Plaça de l'Ajuntament, on l'Antonio tenia les seues converses amb el Vicent.

         La segona és una mica un homenatge a la lluita que va dur el poeta de Burjassot pel seu País, per la seua llengua, i per la seua dignitat. Ha estat molt gràfica, l'anècdota que ens ha relatat l'Enric Peris, un company de la seua época de periodista a "Las Provincias", quan el tenien desterrat en una oficina minúscula, sense cap càrrec ni responsabilitat, malgrat ser cap de redacció. Doncs bé, quan el va visitar al seu "exili", el Vicent li va dir: "Què et sembla xiquet? Ací em tenen com un pardalet a la gàbia."

Antonio M. Herrera, llegint un poema del seu llibre


         S'han llegit alguns poemes del llibre, però jo em quede amb aquest:

                     19.

                     Te traigo hoy varios periódicos. Ya los conoces.
                     Lo que no conoces es la irritada crispación
                     que afilan los que aprendieron a escribir
                     pero no a hacer de la palabra un mensaje.

                     Toscos o exquisitos,
                     tienen los caminos del lobo de camada,
                     y en la baba, un cierto veneno de alacrán.
                     No es el impulso de razón lo que los mueve.
                    Es la banda facinerosamente acrítica o el sueldo.
                    No ven la idea, ven la pieza, el enemigo.

                    ¿Quieres oir los titulares?
                    Te advierto que ya no hay la inocencia patria,
                     esa inopia que imponía
                     primero el vacío por mandato
                     y después la ilusión desencantada.

                    ¿Te acuerdas de cuando la lucha era
                     comer con dignidad
                     y conquistar la dignidad de ser?

                     No corren buenos tiempos, Vicent.
                     A base de consumo de fobias y consignas,
                     nos estamos quedando tan pobres
                     que hemos perdido,
                     además de los modales, las palabras.
                     No corren buenos tiempos.

***

          Moltes gràcies, Antonio, per haver fet aquest llibre sobre la poesia del meu mestre.

***

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada