L'espill de l'orb

La pintura de Balbino Giner

2012-02-13T00:14:00.003+01:00

Foto del pintor en plena acció

(Conferència al Saló Social del Casino Musical de Godella) ponencia de D. Vicent Senent, professor especialista en Història de l’Art i membre del Taller d’Història Local de Godella)

Quan es va fer a Villa Eugenia l’exposició “Cent anys d’expressió artística a Godella”, amb motiu de la inauguració de l’edifici després de la remodelació, va haver-hi per a molts dels visitants, i molt especialment entre els veïns del poble, una grata sorpresa. Estic parlant del “descobriment” d’un pintor vinculat al nostre poble (el seu pare era de Godella), encara que va néixer al barri del Carme de València, del que poc o gens es coneixia a nivell popular.

Balbino Giner (1910-1976) fou un cas de pintor compromès amb el temps tan convulsiu que li va tocar viure. En plena maduresa artística va haver d’exiliar-se com tants compatriotes, amb motiu de la desfeta de la Guerra Civil Espanyola i de la posterior repressió dels vencedors. Les seues idees, molt properes a l’anarquisme, el van fer decidir-se a no tornar a xafar el territori espanyol sota la dictadura de Franco. Aleshores es trobava a Itàlia, gaudint del pensionat que s’havia guanyat amb els seus mèrits. Després se’n va anar a Bèlgica, on es va establir després de la II Guerra Mundial. Al final va anar a parar a Perpinyà, i es dóna la circumstància de que va ser soterrat a Cotlliure, el mateix que el gran poeta Antonio Machado, que havia passat els darrers dies de la guerra a Villa Amparo, xalet del veí poble de Rocafort.

La tomba del pintor a França

Aquest divendres, al Saló Social del Casino Musical de Godella, i dins del cicle que organitza el mateix Casino Musical, va tenir lloc la conferència sobre “Art i Cultura d’Avantguarda”, sobre el pintor Balbino Giner, a càrrec de Vicent Senent, professor especialista en Història de l’Art, membre del Taller d’Història Local.

El ponent va ser presentat per Xavier Costa, i després d’escoltar una gravació antiga, del pintor interpretant a la guitarra una composició clàssica, va passar a llegir la conferència, mentre ens anava complimentant les seues paraules amb diapositives dels quadres, de les obres de referència i de fotografies familiars, cedides pel pintor Vicent Castillo.

Dibuix de Balbino Giner

La conferència es va centrar sobretot en l’anàlisi de les obres del pintor, comparant-les amb les obres de referència del pintor, l’estudi de les condicions socioeconòmiques de l’època, centrant-se amb les sis obres que van ser exposades a l’Exposició de Villa Eugenia, de la que us he parlat abans.

Vull mencionar, ja que és un dels motius principals del meu interès pel pintor, que l’Exposició de Villa Eugenia va tenir una continuació, quan el poeta Antonio M. Herrera i jo mateix, férem una sèrie de poemes inspirats amb les obres, i que amb l’acompanyament de Josep Manel Campos al piano, els recitàrem al mateix lloc el 12 de juny del 2011.

Recitant "La iaia" a Villa Eugenia

En aquella ocasió, vaig recitar un poema meu, inspirat en el magnífic quadre “La iaia” del Balbino Giner, que representa la seua besàvia Dª Mercedes Caballer, i que em recordava la meua iaia Conxa, sobretot pel pentinat i per la roba.

Aquell esdeveniment va fer que encara augmentés més la meua admiració per l’obra del Balbino Giner, que per cert havia après de ben jove els rudiments de l’ofici, ja que el seu pare, que era del nostre poble, era pintor de palmitos i artista faller.

Paisatge del centre europeu

Vicent Senent ens va anar explicant, al llarg de la conferència, els sis quadres que van estar exposats a l’Exposició de Villa Eugenia...

A més del quadre de “La iaia” del que ja he parlat, també està el retrat “El meu cosí”, que és del pare del pintor Vicent Castillo, realitzat quan només tenia 16 anys, i on va demostrar el seu domini de la tècnica del dibuix, així com el seu coneixement de les avantguardes, de les que va agafar algunes influències. “Niña desnuda” (1932) és un quadre que el ponent va comparar amb les edats de la dona, un tema que ha estat tractat per diversos artistes al llarg de la història. A continuació ens va parlar de “Los borrachos” (1931) que, el mateix que el famós quadre de Velázquez, és un al·legat contra la degradació que provoca l’alcoholisme entre les classes treballadores.

Deportados a Bata (1932), magnífic quadre de Balbino Giner

I ja per finalitzar, ens va parlar del magnífic quadre “Deportados a Bata” del 1932, i que és a més a més, un impressionant document que ha estat investigat pel ponent de la conferència.

Vicent Senent ha trobat la notícia a la premsa d’aquells anys. El quadre representa els deportats a les colònies de l’Àfrica dels anarquistes que van ser encarcelats arran les revoltes de la Vall del Llobregat, que va tenir lloc l’any 1932, el mateix de la composició de l’obra. Al diari ABC de Sevilla, hi ha la llista amb els 122 noms dels deportats, i l’investigador godellà, ha arribat a la conclusió gairebé irrefutable, de que les dues figures que apareixen en primer pla del quadre, encapçalant la filera dels presoners, són els líders anarquistes Durruti i Ascaso, que d’aquesta manera ens mostren la seua condició de cabdills del moviment anarquista, i de caps de la revolta per la que van ser deportats.

20è aniversari de la seua mort a la premsa francesa

No volia deixar de comentar el quadre “El Herrero” (1931), que malgrat semblar una obra acadèmica i d’estil clàssic, amaga el seu missatge, ja que si ens fixem amb atenció, el personatge que en una primera ullada, sembla una estàtua grega, duu a la mà esquerra una punta de llança, i amb això ens està dient moltes coses, sobretot en aquells anys. El personatge representa la lluita obrera contra l’opressió, com havia dit el “Manifest Comunista” de Karl Marx, que el pintor havia descobert per aquelles dades. Així, l’obra esdevé una pressa de posició de l’artista al costat del proletariat, de les classes més desfavorides, dels pàries de la Terra...

I això va ésser tot! Em va sorprendre la quantitat de gent del nostre poble que, malgrat el fred d’aquests dies, es va apropar per escoltar la conferència. Entre els assistents vaig reconèixer molts pintors, com no podria ser menys...

I ja sols em resta felicitar el conferenciant Vicent Senent, que conec de tota la vida, però que mai no havia escoltat a la seua salsa... Al llarg de l’hora i mitja que va durar la conferència, ens va fer sentir la sensació de complicitat amb un artista que mai no va renunciar a les seues idees, encara que això li va costar l’exili, les privacions i l’oblit, al que va ser abocat al llarg dels anys, fins i tot pels seus propis conciutadans.

Una de les seues obres mestres

Que actes com aquest tinguen la recompensa de tornar a artistes de la categoria de Balbino Giner al lloc que els pertoca en la Història de l’Art.

Godella (l’Horta Nord), 12 de febrer del 2012

***

I FESTIVAL INTERNACIONAL GOde POESIA (Bases del concurs)

2012-02-08T19:37:00.010+01:00

Cartell anunciant les bases del concurs

I FESTIVAL INTERNACIONAL GODEPOESIA

GOde Poesia és un col·lectiu independent que va nàixer al poble de Godella (l’Horta Nord), a l’octubre del 2011, amb la intenció de fomentar i dinamitzar totes les activitats relacionades amb el món artístic que, al nostre poble, s’han realitzat durant els últims anys. Per encetar les nostres activitats, que esperem tinguen continuïtat, volem CONVOCAR el I Festival Internacional GOde Poesia, segons aquestes...

BASES:

En aquest Festival poden participar autors de tot el món en qualsevol llengua, amb un màxim de dos poemes originals i inèdits, no premiats en uns altres concursos, de temàtica, metre i rima de lliure elecció, que no han de tindre més de 20 versos. Poden ser amb títol o sense, a elecció de l’autor, i també s’admetrà la prosa poètica amb un màxim de vint línies.
Els poemes es podran adreçar mitjançant el correu postal o també mitjançant el correu electrònic. En el primer cas, s’inclourà dins del sobre en format DIN A4 el poema o poemes participants, i també un altre sobre tancat que només pot dur a l’exterior el títol dels poemes, o el primer vers dels mateixos, en el cas de que no tinguen títol, i a dintre del sobre, una nota signada en la que conste el nom, cognoms, i l’adreça de l’autor, així com el seu telèfon i correu electrònic, si en té. En el cas d’utilitzar el correu electrònic, el poema o poemes participants aniran escrits al cos del missatge, i s’adjuntarà un arxiu “.doc” (Word o similars), on constaran les dades de l’autor (nom, cognoms, adreça, telèfon...). Queda establert en els dos casos, que si se’ns facilita l'adreça de correu electrònic, se’ns està donant el permís legal necessari per a comunicar-nos per mitjà d'aquest procediment.
El premi consisteix en la publicació d’un recull amb tots els poemes seleccionats. A més a més, seran interpretats en qualsevol mitjà d'expressió artística i es filmarà en vídeo tot el procés. També com a premi, és lliurarà una còpia a cadascun dels poetes seleccionats.
El jurat format per integrants de reconegut prestigi tant artístic com professional seleccionarà els poemes protagonistes del I Festival Internacional GOde Poesia.
El termini de presentació dels poemes finalitzarà el dia 1 de maig del 2012. Les obres hauran d’anar adreçades a Taller d’Història Local de Godella, Apartat de correus núm. 129, 46110 Godella (València), en el cas de fer-ho per correu postal, o a godepoesia_festival@hotmail.com si es fa la tramesa per correu electrònic. També seran admeses totes les obres enviades per correu postal, sempre que el mata-segells estiga dins de la data límit.
Per a conèixer quins poemes seran els seleccionats i quins els premiats, a més de qualsevol altra informació d’interès que hi tinga relació, podeu consultar les següents webs:

Taller d’Història Local de Godella: http://www.tallerhistoriagodella.org/

Ajuntament de Godella: http://www.godella.es/

Bloc GODEPOESIA: http://godepoesia.wordpress.com/

7. El jurat, la composició del qual es donarà a conéixer oportunament, podrà declarar desert el premi, si considera que les obres presentades no han assolit la qualitat suficient, i en tot cas, la participació en el certamen obliga a l’acceptació d’aquestes bases, i qualsevol dubte que generen serà resolt pel jurat, el veredicte del qual és inapel·lable.

***

Godella (l’Horta Nord), 1 de febrer del 2012

Col·lectiu GOde Poesia

ENLLAÇOS:

Bloc "GOde Poesia"

Bloc "tens un racó dalt del món"

Blog "¿Qué haría el oso?"

Bloc "UN CAPVESPRE A LA MEDITERRÀNIA"

Web "Escritores.org"

Revista Digital "Lo Càntich"

Mail de l'AELC als associats

Fòrum relatsencatala.cat

JAS! al Botànic de València

2012-02-06T21:30:00.001+01:00

Els protagonistes de JAS!

Ahir dissabte 4 de febrer, vaig anar a veure l’espectacle JAS! a l’auditori Joan Plaça del Jardí Botànic de València, un espectacle de jazz i poesia que es va estrenar a la Pedrera dins del marc del Barcelona Poesia 2011, i que a València ha comptat amb la col·laboració de l'Aula de Poesia de la Universitat de València.

Vaig seure a la primera fila, aprofitant que les localitats no eren numerades, i amb deu minuts de cortesia pels que sempre arriben tard, aparegueren a l’escenari, el poeta i rapsode Lluís Roda, autor dels textos, i els cinc músics que l’acompanyaren: Francesc Capella al piano, Rai Ferrer al contrabaix, Vicent Macián al saxo, Xavi Maureta a la bateria, sota la direcció, si es pot parlar de director en un quintet de jazz, de David Pastor, compositor de la música i trompeta virtuós, del poble de Sedaví.

L'espectacle va ser estrenat a la Pedrera

L’espectacle es va posar en marxa, sense cap interrupció, tan sols els aplaudiments del públic, i aquesta va estar la gran sorpresa de la nit, almenys per a mi. Lluís Roda, a qui coneixia des del mes de setembre passat, quan vaig estar sopant al seu costat a la Diada de l’Estellés a Burjassot, és un grandíssim poeta, i això ja ho sabia perquè havia llegit alguns poemes seus, uns poemes molt estellesians, on el tema de la mort planeja al llarg de la seua obra, però a més a més, també és un gran recitador. No és un rapsode clàssic, d’aquells d’anar per casa. És un intèrpret del poemes, un veritable actor, amb una magnífica dicció, que compta amb una veu esgarrada, que em va fer emocionar, com feia temps que no em passava. Vaig anar de l’eufòria a la tristor, vaig plorar, se’m va fer un nus a la gola, i tot això en una única sessió. Aquesta és la màgia de la Poesia.

I dels músics, què voleu que us diga? La música que feien era un jazz típic americà, amb incursions al swing, el bolero, la balada i la fusió llatina. Una música d’aquelles que no pots deixar de moure els peus, amb la secció de vent marcant la melodia, i el ritme del contrabaix i la bateria, amb el piano fent de pont. Tots els solos van estar brillants, destacant un parell a càrrec del David Pastor, d’aquells que sembla que els aguts van a fer esclatar a l’audiència. La veu del Lluís, de vegades amb música d’acompanyament lleugera i suau, i unes altres esdevenint un instrument més, com en un dels temes més impactants, on va deixant caure aquelles sentències que semblen aforismes en versos curts, que van pujant de to i de volum en cadascuna d’elles, fins arribar a l’èxtasi final.

En acabar el recital, davant de la insistència del públic, com als concerts de rock, feren un bis, un poema que parlava precisament d’això, dels bisos, i que el Lluís va dedicar a la memòria de l’Ovidi Montllor del que es celebrava el seu 70 aniversari. L’acompanyament del darrer poema de la nit, va estar una versió jazzística del tema “Perquè vull!”, una cançó emblemàtica de l’artista alcoià.

Vaig saludar el Lluís, i també vaig estar raonant amb el David, que em va dir que havien enregistrat un disc amb els temes del recital que sortiria al mercat ben aviat. Estarem a l’aguait, doncs paga la pena escoltar aquesta meravella d’experiment, com el va qualificar l’autor dels poemes.

Godella (l’Horta Nord), 5 de febrer del 2012

PRÒXIMAMENT CRÒNICA A "LO CÀNTICH":

2012, un any de mobilitzacions

2012-01-31T21:53:00.035+01:00

Totes les fotos són de la meua filla Núria

Aquesta foto no... Aquesta és meua!

Regla de tres inversa: Menys corrupció i més educació (IES Malilla)

L'any que hem encetat a penes fa un mes, té tota la traça de convertir-se en un dels més calents de la història recent, i no parle de les temperatures precisament. M'estic referint a les mobilitzacions populars contra l'ofensiva del capitalisme més ranci, que deixa en la impunitat el frau fiscal, la corrupció dels polítics, els contractes blindats dels directius, etc., mentre que s'està acarnissant amb la classe treballadora (sobretot amb les classes mitjanes, doncs, a les més baixes ja no els pot demanar que s'apreten més la corretja).

Les retallades ens maten...

A les pujades de l'IRPF i de l'IBI (el del Patrimoni no cal que paguen res, pobrets...), cal afegir les retallades socials que, dia rere dia, van surant (col·legis concertats, centres d'educació especial, beques, persones amb discapacitats, ajudes als majors, farmàcies, centres de salut, llibres de text, etc.).

Fotomuntatge de la xarxa: (I que "El Lute" ens perdone per la comparació...)

Tot això ens afecta ben directament, però per una altra banda, van proliferant i eixint a la llum com els bolets a la tardor (qui va deixar caure les espores?) tota una sèrie de casos de corrupció que mamprenen a les més altes instàncies (el gendre del cap d'Estat), i continuen als governants de tots els estaments, però que hem de saber fins on arriba en cada cas la importància dels "xoriços" (no vull emprar altres denominacions, que serien més adients, com potser la que feia servir el personatge principal de "La escopeta nacional" quan es referia al seu paisà Castanys: "Eixe que se'n vaja!"... Sí que és cert, que al País Valencià, la cosa ja se n'ix una miqueta de mare, i que segurament s'han pensat que la victòria electoral és com una espècie de patent de corsari, que dóna dret a tot (fins i tot el dret a riure's en la nostra cara). I això no ha d'ésser així, almenys al meu entendre...

Al remat han aconseguit que entrem al Guinness: Som els més corruptes del món!!!

Mentrimentres, tot el món s'està descollonant de nosaltres, quan estan veient que hem assegut a la banqueta dels acusats al jutge que li va posar els collons a la gola al mateix Pinochet, i que ha estat una referència mundial de que ací s'estava fent justícia. El seu delicte? Que els ha fet enrogir la cara de vergonya, perquè ja m'explicareu que després de gairebé quaranta anys de la mort de Franco (els mateixos que va estar al poder) no hagen estat capaços de condemnar el Règim, encara que siga només per això, per haver-se alçat en armes (rebel·lat) contra el poder legal i democràtic (la II República).

Bé, ho deixe ací perquè supose que al llarg d'enguany es parlarà molt a sovint d'aquestes qüestions...

I a nosaltres ens cal fer com sempre... A les barricades!!!

Els Sindicats convocaren la "mani"

I ací us deixe una galeria de fotos de la darrera "mani", convocada pels sindicats "Contra les retallades dels Drets Socials", a la que vaig assistir-hi amb la meua filla Núria:

Escoltant el soroll de fons...

Això ho paguem tots!!!

La Sanitat pública, ni tocar-la...

Advertència: LES RETALLADES EN SANITAT MATEN!!!

***

Manifestació a València contra les retallades

2012-01-26T00:00:00.005+01:00

Totes les imatges presses del Google

Avui dijous, 26 de gener tindrà lloc a València, i també en altres ciutats del País, una manifestació contra les retallades dels drets socials, que ens ha imposat el govern del PP, mentre que tots els xoriços que estan eixint dia rere dia, estan rebent tot el seu silenci, quan no la seua complicitat.

Què s'han pensat? Que som masoquistes, imbècils o babaus? Doncs, no!!! Tothom no és així. Jo almenys ho denunciaré fins que reste sense alè... Perquè des de fa prou de temps estic molt indignat, i quan veig la impunitat amb la que campen tots els "manguis", que no tenen ni la vergonya de callar-se, sinó que ben al contrari, encara treuen pit tot agosarats perquè la gent els continua votant... Aleshores, la meua indignació va creixent com els rius en el temps de les pluges, i per posar un exemple, la transcripció de les gravacions de les converses dels implicats amb "el Bigotes" són per a posar-se directament el passamuntanyes...

I més encara quan acabe de saber que els acusats del cas Gürtel han estat declarats "no culpables" pel jurat popular que els ha jutjat per 5 vots contra quatre (cert que nosaltres som els veritables culpables, i no ells, pobrets...):

CLIQUEU ACÍ PER A VEURE-HO!!!

I encara tenen els collons de sentar a la banqueta al jutge que més ha lluitat per redreçar la memòria de tots aquells als que els hi va ésser trepitjada, amagada i capgirada... Quina vergonya!!!

Com ja vaig manifestar a alguns amics, encara que els semble que ho dic per dir-ho...

Tinc ganes de fer el mateix que el famós jugador d'escacs Valery Karpov als anys seixanta:

DECLARAR-ME APÀTRIDA!!!

Subhasta d'art per la Marató de TV3

2012-01-19T11:48:00.000+01:00

Cartell de la subhasta del proper dissabte

El proper dissabte, dia 21 de gener, tindrà lloc la subhasta de les il·lustracions que encara resten per vendre de les més de cinc-centes (que es diu molt prompte) que s'han realitzat per a col·laborar amb el projecte d'enguany (Regeneració i trasplantament d'òrgans i teixits).

Serà a les 7 de la vesprada, a la sala d'actes de l'Ajuntament de Premià de Dalt. Ací podeu veure la crida que ha fet la presidenta de l'Associació de Relataires en Català (ARC), que ha estat la principal impulsora de la iniciativa:

Benvolguts/des,

autors, autores, artistes, col·laboradors, escoles, associacions, entitats...

Volem convidar-vos a la SUBHASTA d'obres que tancarà el projecte"Poemes per a la Marató",

que tindrà lloc el dissabte 21 de gener a les 7 de la tarda

a la sala d'Actes de l'Ajuntament de Premià de Dalt

(Plaça de la Fàbrica, 1 Premià de Dalt)

trobareu més informació:

a la web "Poemes per a la marató"

i a la de "Relats en Català"

(cliqueu a sobre per obrir l'enllaç)

Aquest acte compta amb la col·laboració de l'Associació d'Artistes i de l'Ajuntament de Premià de Dalt

Hi haurà recital poètic i un vernissatge al final per a celebrar l'èxit del projecte.

Us hi esperem!!!

Gràcies!

Montse Assens

Associació de Relataires en Català

***

NOTES:

1- Aviat us donarem més informació sobre l'edició del llibre amb "La Comarcal Edicions"

2- Si algú de vosaltres vol adquirir una obra i no pot venir a la SUBHASTA, feu-nos-ho saber i si encara no està venuda us la reservem i us l'enviem per correu postal.

(preus assequibles i negociables i l'import va íntegre per a la marató)

Podeu consultar el llistat aquí:

http://poemesperalamarato.blogspot.com/p/illustracions.html

Si l'obra que voleu adquirir és de l'Escola d'Art ARSENAL de Vilafranca,

us hi posarem en contacte perquè la pugueu adquirir (i també us l'enviaran per correu postal)

3- Si us plau, convideu als vostres amics i ajudeu-nos a difondre la Subhasta

***

El meu poema "Oroneta", il·lustrat per Mario Aguilar de l'EMA Arsenal

Blog del Col·lectiu "GOde Poesia"

2012-01-12T15:54:00.001+01:00

Imatge: Uns versets meus sobre una foto de pakiu

GOde Poesia és un col·lectiu que va néixer al poble de Godella (l'Horta), el passat mes d'octubre, amb la intenció de fomentar totes aquelles activitats relacionades amb el món de la Lírica, i de l'Art en general, que el nostre poble havia assolit els darrers anys, però que la situació de penúria econòmica a què ens han abocat les administracions públiques, ha fet que totes aquestes iniciatives hagen restat deixades al calaix de l'oblit. Segurament els espectacles macro-mediàtics, que paguen amb els nostres diners, els reporten més beneficis que no pas els que podem oferir els artistes del poble.

Ara hem obert aquest blog, on anirem proposant-vos les nostres idees, i us convidem alhora a fer-nos arribar les vostres...

Moltes gràcies!!!

Col·lectiu GOde Poesia

Imatge: Un haiku meu sobre una foto de pakiu

Dinar a Olocau de la Calderona

2012-01-09T20:02:00.005+01:00

Amb Jordi i Fede (Foto de Mercè Climent)

"Solo de Stradivarius" del Rafa (Foto de Jordi Pijoan)

El millor la companyia, les rialles i les bones xerrades... (Foto de Jordi Pijoan)

El passat dissabte, 7 de gener, quan ja havien passat les festes nadalenques, i amb els cossos una miqueta farts de tant de tiberi, havíem organitzat una trobada amb els escriptors Fede Cortés, de Falset, i el Jordi Pijoan de Tortosa, al xalet que els meus amics Rafa Herguido i Mª José Alamar tenen al terme d'Olocau de la Calderona. També estaven convocats l'escriptor Francesc Mompó, company de treball dels meus amics, i la Mercè Climent, ja que la proposta de la trobada (principalment gastronòmica) havia sorgit arran de la Cassola Literària que es va celebrar a Xàtiva a l'octubre, i que va ser on coneguérem el Fede i el Jordi, que havien estat convidats a participar-hi...

Amb una puntualitat anglesa, com si es tractés d'anar a bombardejar, coincidírem tots a la rotonda de l'Estació de Servei "Los Arcos", on havíem quedat a les 11 del matí "o'clock". També venien les dones del dos escriptors, i els fills del Jordi (Irene i Pau). En arribar al xalet, Rafa ens va amanir un lleuger esmorzar amb pernil, embotits i d'altres llepoleries (anxoves, bacallà, etc.), i al mateix temps, els nostres amics ens obsequiaren amb els seus llibres més recents (el recull de contes del Francesc Mompó "Fronteres de vidre", amb unes magnífiques il·lustracions d'Águeda Climent, i la novel·la curta del Fede Cortés "De Tots Sants a les rebaixes de gener", protagonitzada per la parella de detectius Johnson & Johnson), i també, com no podia ser menys, d'unes quantes ampolles de vi de la terra d'on són, dels que vull destacar el que estava etiquetat amb l'ocasió de la 2ª Trobada de Gènere Negre del Matarranya, de la que tant el Jordi com el Fede són l'ànima mater, i que es va celebrar el passat febrer, encara que també hi havia un blanc espectacular i el cèlebre vermut de Falset.

El Rafa en plena "faena" (Foto de Mercè Climent)

Després, mentre el Francesc i el Fede ens demostraven els seus coneixements del "ping-pong", el Rafa, amb l'ajuda de la meua dona Isabel, es va posar a guisar els plats que havíem decidit per a la celebració. El conill amb caragols, que en alguns llocs (Benassal) li diuen tombet, que és una de les especialitats del meu amic Rafa, i la paella, que férem per aclamació dels amics que venien de més lluny, i que volien tastar l'arròs fet a la nostra manera. Estava tot per xuclar-se els dits, i la paella duia fins i tot unes quantes vaquetes fines que li donen aquell gust tan deliciós. Tanmateix, el millor de tot la companyia, les bones xerrades i les rialles que tanta falta ens fan en aquests temps de penúries i maldecaps.

"Conill amb caragols" (Foto de Mercè Climent)

"Paella a l'estil de l'Horta (Foto de Mercè Climent)

Em sume als desitjos del Jordi, i espere que aquestes trobades es puguen repetir, quantes més vegades millor...

Jordi, Francesc, Fede i jo (Foto de Mercè Climent)

La nit de Reis

2012-01-05T15:00:00.000+01:00

Imatge pressa de la xarxa

"I la vespra de Reis

anàvem a plegar

garrofes al secà

i brossa pels cavalls

dels patges i els camells,

i posàvem al damunt

de la còmoda uns gotets

de mistela i conyac..."

Quan venia la nit, després del sopar, els nens estàvem nerviosos i porucs, i llavors els majors començaven el show...

L'amic de mon pare venia a casa nostra i ens preguntava si havíem sigut bons en un valencià ben nostrat, ben del poble. I nosaltres que no gosàvem dir ni pruna. No ens eixia la veu de la por que teníem. Tot un nus a la gola...

Per la vesprada havíem anat a "la Muntanyeta" on havíem agafat brossa pels camells. Posàvem copes de licors a la còmoda. Després els nostres pares muntaven el show... Com s'ho passaven! Cops a l'escala, sorolls als quartos... Aleshores, els més agosarats pujàvem a veure. I allí estava el rei negre, amb la cara mascarada, una cortina per capa i un plomer a la mà... I els xiquets que ens cagàvem de por:

"Has sigut bo?

T'has portat bé?

Ajudes a la mare?"

I tu dient a tot que sí, amb un filet de veu...

***

5/01/2012

Ja vénen els Reis!

2012-01-04T22:14:00.004+01:00

"Ja vénen els Reis!" Antonio Martínez (Godella, 1979) -oli sobre llenç- 80 x 65 cms.

CARTA ALS REIS

" Descripció del quadre d'Antoni Martínez que hi ha al menjador de casa meua, presentat al 14è Repte Poètic Visual (fora de concurs) ."

Han anat a portar a l'infant
la Maria i el Pau, i la iaia que paga,
a lliurar-li la carta al Rei Mag
a la tenda de roba del Carrer Sant Vicent,
esperaven trobar-se al Patge Reial
i no al mateix Rei Gaspar.
Recorden, fa alguns anys,
la vergonya, en quedar-se prenyada...
La Maria estudiava
i el Pau treballava d'aprenent en un bar.
Marededéu, quin disgust!
Encara arrupeixen el cap,
mentre el nen mira tot descarat
la disfressa del Rei que li dóna la mà
per a que li la bese...
"-T'has portat bé?
-Has sigut bo?
-Mira que sinó et durem
un muntó de carbó."
(Li diu amb una veu estranya,
que ha après per a que no
el reconeguen els veïns del carrer...)
La Maria i el Pau encara se'n recorden,
doncs, no fa tants anys,
quan la vespra de Reis
anaven a collir
la brossa pels camells,
i posaven també el poal d'aigua,
i les copes de mistela i conyac...
Uns temps que mai més no vindran!

***

23/XII/2.007

Feliç 2012!

2011-12-31T20:12:00.000+01:00

Que no siga ni tan bo com ens havien dit,

ni tan dolent com ens estan dient ara...

Per un 2012 "normalet"

Poemes per a la Marató (IV)

2011-12-26T21:20:00.000+01:00

Il·lustració del meu poema de Montserrat Lloret

Fent-se ressò de la iniciativa "Poemes per a la Marató", l'artista Montserrat Lloret va il·lustrar el meu poema "Quan la vida s'esmuny...", quan ja ho havia fet el meu paisà Ramon Navarro Bonet. La Montserrat va fer la primera il·lustració d'una sèrie d'aquarel·les en les que hi havia un ull com a motiu principal. Potser es va inspirar en el meu vers que diu: "Els meus ulls de porter...", que també hi era present al darrer poema del meu llibre "L'espill de l'orb"...

Quan la vida s’esmuny entre les mans

encara pots compartir tot el teu cos,

passar el relleu com en qualsevol esport;

Avui és possible jugar un altre cop!

Donaràs el teu cor de guerrer

i tornarem a escoltar el seu batec.

Regalaràs els teus ulls de porter

i tornarem a gaudir del seu llambrec.

***

Francesc Arnau i Chinchilla

Ací us deixe la il·lustració, i des d'ací vull donar-li les gràcies a l'artista per haver enaltit amb la seua il·lustració els meus versos...

Gràcies Montserrat!!!

Poemes per a la Marató (III)

2011-12-20T20:02:00.002+01:00

Il·lustració del Toni Arencón del meu poema...

No deixem que ploren els estels,

evitem que criden els malats

com les oronetes en la nit

pel dolor de veure’s impotents.

No tenim una altra pell com les serps,

però tenim la tecnologia, tanmateix,

que fa créixer nous membres del no-res

en la carn esqueixada de la gent.

***

Francesc Arnau i Chinchilla

Toni Arencón i Arias, va il·lustrar el meu poema "No deixem que ploren els estels...", per a la iniciativa "Poemes per a la Marató", amb el seu estil abstracte i colorista, molt proper dels grans mestres de principis del segle XX (Kandinski, Malevich, Mondrian, Miró, etc...). No conec el Toni personalment, però la meua col·laboració assidua amb la revista digital "Lo Càntich", de la que és un dels fundadors i impulsors, ha fet que s'haja establert entre nosaltres una complicitat (amb molt bon rollo) que, fins i tot en relacions més properes, és difícil d'assolir. De sempre, les meues publicacions a la revista han comptat amb el seu ajut, cercant imatges pels meus poemes, facilitant-me la tasca de correcció, i estant sempre obert a les meues observacions, que de vegades reconec, deuen d'acabar amb la paciència del personal, ja que sóc perfeccionista en excés, fins arribar a semblar estar contaminat per una dèria profunda i malaltissa...

Moltes gràcies per la teua paciència, Toni!!!

I espere poder conèixer-te ben prompte, doncs, a la meua passada estada a la ciutat de Barcelona, pel Sant Jordi, no va poder ser...

I ara, canviant de tema, el projecte "Poemes per a la Marató" està resultant un èxit sense precedents a la història (almenys d'ARC). Ja s'han realitzat més de tres-centes setanta il·lustracions dels poemes, i amb l'embranzida dels col·legis, que ha estat una gran idea, potser encara estem prou lluny del resultat final...

El més important és recaptar fons per a la Marató, i pense que mai no podríem ni pensar que estaríem capacitats per aquest esplèndid resultat final... Que ja us comunicaré en quan es tanque la campanya...

I ara, aprofitant la il·lustració del Joan Pasqual al meu poema "Oroneta", ací teniu la meua felicitació pel Nadal:

I que el Mariano no s'acarnisse massa amb nosaltres al 2012...

Poemes per a la Marató (II)

2011-12-15T00:57:00.005+01:00

Il·lustració de Joan Pasqual del meu poema "Oroneta"

ORONETA

Oroneta, vol de drap,

quan remuntes les tronades

com els diaris cremats,

de mosquits t’omples el pap.

Remuntem també nosaltres

les tronades de la vida

per poder tornar als malalts

l’esperança i el somriure.

***

Francesc Arnau i Chinchilla

Joan Pasqual, artista plàstic que pertany a l'Associació d'Artistes de Premià de Dalt, de la que és el president, ha il·lustrat el meu poema "Oronetes", per a la iniciativa "Poemes per a la Marató". Ens vàrem conèixer l'any 2008, a la Trobada que es va celebrar a Premià de Dalt amb motiu de la II Edició dels Poemes Il·lustrats, una col·laboració entre RC i l'Associació que ell presideix.

L'artista va fer una interpretació del meu poema "Cubisme", que va sortir al meu llibre "L'espill de l'orb" amb el títol de "Geometria", i que jo havia composat sobre un quadre de Kandinski. El Joan és un artista reconegut internacionalment, i ha participat en diverses exposicions i congressos pertot arreu, sobretot a Itàlia, om col·labora amb diversos col·lectius d'artistes.

Ell és un gran colorista, enamorat del blau i el taronja, i també de les diverses textures que utilitza per a realitzar els seus collages. Ací teniu la il·lustració del meu poema "Cubisme":

Il·lustració de Joan Pascual del meu poema "Cubisme"

Hi ha els punts per fer-nos les robes,

hi ha línies dels mitjans de transport,

hi ha angles de triangles rectangles,

isòsceles, escalens i equilàters,

hi ha la utòpica quadratura del cercle

que cercaven alquimistes i místics,

hi ha polígons, les ciutats de les fàbriques,

el quadrat, com el cap dels germànics,

el Pentàgon, que dissenya les guerres,

hi ha els cercles de les Arts i les Ciències,

les esferes de planetes i estrelles,

les el·lipses de les òrbites dels astres,

les espirals de galàxies llunyanes

i la doble dels codis genètics,

hi ha el prisma de les roques basàltiques,

hi ha els cilindres de cotxes i màquines,

hi ha rombes, trapezis, piràmides...

Hi ha molts més elements geomètrics

per poder enllestir aquest quadre.

Francesc Arnau i Chinchilla -20/01/2008-

Poemes per a la Marató (I)

2011-12-06T21:25:00.002+01:00

Capçalera del blog "Poemes per a la Marató"

L'Associació de Relataires en Català (ARC) va posar en marxa una iniciativa per a participar a la Marató que organitza TV3, com cada any, i que enguany està dedicada a recaptar diners per a la "Regeneració i trasplantament d'òrgans i teixits". La seua proposta consisteix en que els poetes i poetesses lliuren poemes relacionats amb el tema, i aquells artistes plàstics que vulguen participar, il·lustren aquells poemes que més els hagen agradat. Les obres resultants seran exposades i venudes per un import assequible, i el total recaptat per aquest concepte es convertirà, íntegrament, en un donatiu per a la Marató de TV3.

Les exposicions per a la venda de les obres ja han mamprès a inaugurar-se

Personalment, ja vaig participar a la iniciativa per a composar la cançó que amb el títol de "Teixit humà", serà la que enguany encapçale el disc de la Marató. Fruit d'aquelles composicions meues, per a fer la lletra de la cançó, van sorgir uns versos que he aprofitat per a aquesta iniciativa solidària de l'ARC. Alguns dels poemes ja han estat il·lustrats, com aquest que va obrir la meua participació, a càrrec del meu paisà Ramon Navarro Bonet "rnbonet", al que des d'aquest espai li done les gràcies per haver enaltit amb el seu art les meues senzilles lletres:

La il·lustració del meu poema original de "rnbonet"

Quan la vida s’esmuny entre les mans

encara pots compartir tot el teu cos,

passar el relleu com en qualsevol esport;

Avui és possible jugar un altre cop!

Donaràs el teu cor de guerrer

i tornarem a escoltar el seu batec.

Regalaràs els teus ulls de porter

i tornarem a gaudir del seu llambrec.

***

Tensant el vers

2011-11-24T12:20:00.002+01:00

Targetó de la presentació del llibre

El proper dissabte a les 12 del migdia tindrà lloc a la Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, la presentació del llibre "Tensant el vers". Ací podeu llegir el pròleg, on la presidenta de l'ARC ens explica de què va aquesta nova aventura editorial, que compta amb l'aportació de més de trenta poetes i poetesses del web Relats en Català:

Pròleg

     Amb aquesta nova publicació endegada des de l’Associació de Relataires en Català podríem dir que tanquem un cicle: el que consolida els propòsits anuals, quant a convocatòries de certàmens literaris, de l’ARC. I de nou ens trobem amb el verb «consolidar», tal com ja vam esmentar en el pròleg a l’edició del Barcelona, t’estimo (recull de relats sobre la ciutat de Barcelona).

     Certament, el que ens ha empès i motivat al llarg del darrer any, als membres d’aquesta Associació, ha estat la necessitat d’afermar el nostre projecte de grup.

     Ara que podem considerar que aquest pas ja està assegurat, és qüestió de mirar més enllà, cap al futur, i crear noves iniciatives, formular noves pensades que enforteixin la filosofia de l’ARC. En aquest sentit, el llibre que teniu a les mans n’és un exemple.

     Sovint s’ha confós la poesia social amb la poesia pamfletària, sense tenir en compte que en la primera hi ha una actitud personal, vivencial i reflexiva per part del poeta o poetessa, barrejada amb el sentiment i la sensibilitat, en funció de les quals l’autor o autora pretén mostrar la injustícia social i analitzar-ne les causes. Entre les pàgines del present poemari trobareu una bona mostra d’aquestes paraules.

     Però a més, la convocatòria d’aquest concurs literari tenia dues finalitats. Una, l’edició d’un llibre recull amb els poemes seleccionats. L’altra, la musicalització d’un seguit de poemes triats pel grup català Brou. Aquest segon apartat, l’enregistrament de les cançons (edició discogràfica prevista per a finals de 2011 i del qual se n’informarà oportunament a la web de l’ARC), és el que ens enorgulleix més, en tant que Associació de Relataires en Català, pel que significa d’implicació de la literatura, i més en concret de la poesia, en el món genèric de les arts. Ha estat una iniciativa acollida amb il·lusió per totes i tots els participants, cosa que ens complau perquè l’esforç, l’afany, el treball, són la base de qualsevol empresa, però la força de la il·lusió és vital per gaudir amb escreix dels resultats finals.

     Més ara és moment de girar la pàgina i de submergir-se en la poesia. Bona lectura!

Sílvia Romero
Presidenta de l’ARC

Jo vaig participar amb el poema "Tsunami", inspirat en les imatges que vaig veure d'aquell desastre al Japó del mes de març:

TSUNAMI

La terra ha tremolat com mai ho havia fet,
vuit coma nou a l’escala de Richter,
la pell se li ha trencat en més de mil bocins
i els vidres fragmentats han fet un trencadís
enmig les avingudes, els carrers i les places.
A dintre l’Oceà s’han format grans onades
obscures i terribles de deu metres d’alçada,
com quan dónes un colp amb el poal a vessar
i l’aigua es desplaça formant cercles concèntrics,
han envaït les costes amb tota impunitat
arrossegant vaixells com si fossen de palla,
com cagalló per sèquia van vehicles i cases,
i enceguen els ponts d’autopistes i els ports...
Les persones intenten escapar de la mort
pujant a les terrasses, però tot és inútil,
la corrent es desboca com un cavall salvatge
alliberant el monstre que dorm a la Central,
i aprofita l’ocasió per tornar a nafrar
els cossos de persones, d’animals i de plantes...
El botxí d’Hiroshima ha tornat a escapar-se!

***

Març 2011

I si els meus crits s'ofegaren... de Raimon Ribera

2011-11-19T20:23:00.000+01:00

No iframes supported

Continuant amb els projectes de micro-mecenatge (crowfunding) del web Verkami, heus ací un llibre del poeta de l'Alcúdia, Raimon Ribera, que compta amb el suport d'artistes consagrats, com ara Josep Lozano (autor del pròleg), Rafael Armengol, autor del gravat que apareix a la portada, i de Pau Alabajos, Hugo Mas, Mireia Vives ("Rapsodes") i Joan Solaz ("Ender"), que han posat les seues veus per a l'edició en CD del poemari.

Aquest durà per títol "I si els meus crits s'ofegaren...", i consta de quaranta-set poemes sota tres epígrafs: Somnis, amb els poemes més íntims, Raciocinis, on estan els més transcendentals, i Arrels, amb la seua Poesia més reivindicativa, i que alhora és un homenatge als seus referents nacionals (Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor, Obrint Pas...), que malgrat la seua joventut (només 17 anys), són gairebé els mateixos que els meus.

Des d'ací, en aquesta "jornada de reflexió", us demane que recolzeu aquest projecte d'un poeta jove, per a que s'acomplesquen els seus somnis...

No deixem que s'ofeguen els seus crits!

SEMBLES ROMPRE'T

Sembla que vas rompre't

si em gire en la distància

i els meus ulls, de nou,

es desplomen a sobre teu,

i són tocats de mort

com dianes per sagetes

al camp de batalla.

I si els meus crits s’ofeguen

en arribar a mar obert,

m’esquerdaré com un vidre

mal tallat i imperfecte

entre cristalls fulgurants,

com capolls marcits i tristos

entre les flors més superbes.

No seré jo el dia que marxes,

el dia que no em mires

i tornes a eclipsar-me el sol.

Moriré banalment aquest dia,

vagament passejant-me,

entre el teu somrís,

la teva olor i el teu viure.

***

(Poema del llibre "I si els meus crits s'ofegaren..." de Raimon Ribera)

10 de novembre, un dia d'aniversaris...

2011-11-10T21:55:00.002+01:00

Imatge de Google: Montserrat Roig, una dona de bandera...

Avui, 10 de novembre, afegint-me a l'homenatge blocaire a Montserrat Roig, de la que es celebra el 20 aniversari del seu traspàs, volia sumar-me amb aquest post. És cert, que aquesta data em duu a la memòria uns altres aniversaris. Avui fa cent vint anys que va morir a la ciutat de Marsella el poeta Arthur Rimbaud a l'edat de 37 anys. Va ser un gran renovador de la Poesia, i el principal model estètic del moviment surrealista.

Però, seguint amb l'escriptora barcelonina, haig de reconèixer que potser no vaig llegir massa coses seues (la novel·la "El temps de les cireres" i poques coses més...), però sempre recordaré la seua imatge de dona catalanista, d'esquerres i feminista (molt guapa, per cert), entrevistant a Joan Fuster al programa "Protagonistes" del canal català de TVE. Juraria que també havia entrevistat l'Ovidi Montllor, però no he estat capaç de trobar l'arxiu a la xarxa.

Des d'ací el meu sincer homenatge a aquesta dona que, possiblement avui hagués estat curada de la seua malaltia sense cap problema, pel que han avançat els tractaments al camp del càncer de mama (sobretot amb les campanyes per a la detecció precoç, però també amb els tractaments...).

I ja per finalitzar, seguint amb els aniversaris, només volia comentar-vos que tal dia com avui vaig néixer al poble de Godella de la comarca de l'Horta, on encara visc, des d'aquell any de 1.953, o siga, fa cinquanta-vuit anys.

HOMENATGE A LA XARXA (Imatge del blog "Col·lecció de moments)

***

Entrevistes a la xarxa

2011-11-06T22:08:00.002+01:00

Foto de "pakiu": Entrevista del mes de març a Ràdio Godella

En pocs dies m'han fet dues entrevistes per Internet. Sense anar més lluny, ahir dissabte el blog "¿Qué haría el oso?" que han posat en marxa uns quants estudiants de periodisme de la Universitat de València, va publicar l'entrevista que em va fer Elisa Pont, que forma part del col·lectiu. Ací la podeu llegir, i al mateix temps podeu gaudir d'aquest blog que tracta de la Cultura i de l'Art en general, en totes les seues expressions, sota la perspectiva dels futurs periodistes:

La Poesia com a forma de vida

Us recomane el blog, i trobe molt interessant la pregunta que proposa el seu títol: Què faria l'ós?... Si la contestàrem correctament, de ben segur que tindríem una bona solució per a quan ens trobem amb dificultats o quan tenim problemes, com potser el cas de la situació econòmica actual...

Jo crec que l'ós continuaria gaudint de la vida, o siga, com un ós, i que quan el temps es tornés insuportable, es posaria a hivernar, com fan els óssos, fins que millorés l'oratge...

Fa unes setmanes també em van entrevistar al nº 11 de la revista digital "Lo Càntich". Ací podeu llegir l'entrevista que em va fer Maria Rosa G. Zellweger:

Univers de Poesia

Dia de Tots Sants (el record dels absents)

2011-10-31T23:19:00.001+01:00

El meu germà Pep (Foto meua)

En aquestes dates de principis de Novembre, al voltant de la festa de Tots Sants, tothom se’n recorda dels seus morts, (encara que el Dia dels Difunts siga el dia 2). Anem al cementeri, netegem les làpides, els hi posem flors i… fins a l’any que ve!

Els morts no s’han d’oblidar mai, ells són importants en la nostra concepció de la vida...

Ja sé que tot això del cementeri és una mica d’hipocresia per part de la societat tan egoista que hem fet entre tots, i jo sóc el primer crític amb aquesta tradició, però també reconec que més val aquest mínim record que no pas la indiferència més absoluta, i això crec que és el que ens espera...

També cal dir que hi ha persones extraordinàries amb la capacitat de sentir tot açò per la pèrdua d’un ésser que s’estimava, com per exemple el meu amic Francesc Andreu Garcia "pakiu". Ací teniu la prova:

E l l a

Continue obrint les finestres, a fi de que se’n vaja la buidor que s’ha instal·lat en la casa en poc més de cinquanta dies. Però no ho aconseguisc.

Quan ell ens va deixar, ja sabíem que ens trobaríem amb un immens buit, encara que el fet de saber-ho amb un parell d’anys d’antelació feia que tot fóra assumible a poc a poc.

Amb el que no comptàvem era amb la teua marxa tan sobtada, encara sabent el que havia passat. Sí, érem conscients que res tornaria a ser con abans, i el pas de les hores d’aquell aterridor dia així ens ho confirmava, que en esta ocasió te n’anaves per sempre. Ja no hi ha solució, però vull que sàpigues que ningú mai no podrà reemplaçar-te. En estos temes, sóc molt tradicional, tal vegada primitiu, o potser arcaic.

Ha sigut una relació de somni, amb uns últims set anys d’una gran intensitat. A hores d’ara continue deambulant per tota la casa sense trobar un espai, que no estiga envaït per la teua absència, i hi ha dies que tinc que fotre-la al carrer.

A les nits, no puc conciliar la son, tanque el ulls esperant escoltar el murmuri de la teua respiració, últimament un poc més pesada i profunda, i acompanyada d’algun xicotet ronc, però…

Tu , ja no estàs.

Estire el braç inconscientment per a saber que dorms al meu costat, i em trobe amb una gelor que m’eriçona els pèls de tot el cos. Me n’adone de que…

Tu, ja no estàs.

No em molestava que a meitat de la nit tingueres el costum d’eixir al balcó, a escoltar el miolar dels gats solitaris, el lladruc dels gossos tristos, a observar la brillantor de les estrelles, o simplement per que t’abellia. Normalment, aprofitaves per a refrescar-te un poc i fer les teues necessitats, després tornaves a gitar-te junt amb mi, encara que també de vegades te n’anaves a dormir a les altres habitacions o al sofà del menjador. Ara…

Tu, ja no estàs.

De bon matí sempre estaves pendent dels meus moviments al llit, per saber si només eren per a un canvi de posició o si ja eren indicatius de que donava per començat el dia. T’agradava arribar abans que jo a la cuina, així que retardava el rentar-me perquè poguérem desdejunar junts. Una torradeta poc feta per a tu, amb un poc d’embotit per dissimular les pastilles que des de feia un any i mig et prenies. Dues més fetes per a mi, amb oli i sal. Com gaudíem aquest moment! Ja no pot ser…

Tu, ja no estàs.

Escoltàvem les notícies dels primers parts informatius, mai fèiem cap comentari, bé, alguna vegada jo pronunciava insults i malediccions en senyal de que de nou ens havien fotut en algun tema social, o bé hi havia hagut alguna tragèdia humana o de la natura. A tu mai t’ha agradat prestar atenció a la televisió. Després, cadascú anava als seus menesters, reconec que tu sempre els solucionaves abans que jo, i per això tenies temps de dedicar-te a observar com resolia els meus. Ara alguns d’ells ja no tenen raó de ser, perquè…

Tu, ja no estàs.

Solies baixar al carrer abans de dinar, ben cert que no amb la freqüència que tu hagueres desitjat i, en tornar a casa i refrescar-te, gaudies veient i olorant profundament el que hi havia parat a taula. Tenies especial predilecció per la paella i el pollastre rostit. No eren aconsellables per a tu la ingesta d’aquests aliments, però, davant de la teua desmesurada insistència, moltes vegades aconseguies el teu propòsit. En acabar, a fer la migdiada, sempre buscant els llocs calentets a l’hivern i els mes frescos a l’estiu. Hui el mateix dóna.

Tu, ja no estàs.

Les vesprades eren d’allò mes diverses, ja que tot depenia de les circumstancials activitats dels altres membres de la família, que feien que pogueres estar tranquil·lament sola , o bé acompanyada per tots. A poqueta nit, solies eixir a passejar a l’horta, al parc del Molí, al parc de Burjassot, o simplement a fer un tomb per la contornada de la casa. A l’hora del sopar tornaves a donar mostres del teu acusat deliri pel menjar. Tots aquests hàbits i situacions han deixat de tindre sentit…

Tu, ja no estàs.

La nit, mentrimentres tracte d’adormir-me, em porta un immens allau de records teus. Vaig desgranant-los un rere l’altre, i intente reconstruir la teua forma de ser, la teua forma de comportar-te, la teua manera de demostrar-nos que també ens volies. Així com nosaltres quatre volíem deixar-te clar que tu, NEL·LA, eres una més de la família. Encara que hi ha gent que creu que parlar amb els animals és d’estar una mica bojos, jo volia dir-t’ho, però…

Tu, ja no estàs.

Ara, fins i tot, sabedor de que moltes coses quedaran al tinter i que aniré recordant-les, sens dubte, amb posterioritat, vull escriure algunes particularitats teues, de manera sintetitzada, perquè el pas del temps no les puga esborrar.

Vas néixer a Rocafort, el 22 de desembre de 1999, la cinquena de la cria, a casa de la meua neboda Anna. Quasi sempre eres l’última en tot, a Leti això li va cridar l’atenció. Després de llargues deliberacions, va acabar per adoptar-te.

De menuda et van tallar la cua, ja saps, qüestions i condicions, diuen, indispensables de la teua raça. Així i tot el poc de cua que et van deixar, amb els seus moviments zigzaguejants, va ser un signe d’una expressivitat clara, completa i amb la qual no calia que parlares per entendre’t.

La xicoteta tòfona al teu nas ens donava a conèixer el teu estat físic; mullada, normal; seca, fotuda! De fosses nasals vibrants i de recerca instintiva i assídua.

De menuda t’agradava córrer pels camps de creïlles acabats de sembrar a l’horta, però en un d’ells, abonat i amb verí, vas beure una mica d’aigua i et vas intoxicar. Vam haver de portar-te a urgències, on vas quedar ingressada una nit.

D’ulls desperts, brillants, alegres, d’observació contínua, expressius, d’una mirada vellutada i intel·ligent, i d’una especial dolçor.

M’encisaves quan doblegaves una miqueta el cap, per atendre el que t’estàvem dient.

Mai et vam sotmetre a disciplina d’ensinistrament, vam preferir que fosses tu, tal qual, lliure en la mesura del possible. A mi no m’hagués agradat que et comportés a cop d’ordres (sit, down, pixa, caga, dorm…). Clar que, això portava a que quan venia algú a casa, els teus lladrucs fossen habituals, i ni t’explique quan eren desconeguts.

A Leti era a la que més cas li feies, entre altres coses et va ensenyar a donar la mà. A Letícia li obeïes, sobretot quan caminava amb el motxo. A Andrés i a mi, molt menys.

Eixies al balcó en sentir el soroll dels cotxes d’Andrés i Letícia, i després ràpidament anaves darrere la porta d’entrada a esperar-los. També coneixies el so del timbre i si el que cridava era de casa o no.

No t’agradava anar amb cotxe, o potser nosaltres no vam saber acostumar-te, no deixaves de lladrar i moure’t, i et posaves nerviosíssima.

Gaudies de les dutxes i dels banys a la terrassa, però no t’agradava que et pentinàrem.

D’uns anys enrere, vas ser criticada pel teu excés de pes. Veus? Així és la vida! Hemingway que era un golf i que estava ben farcit, sempre va estar ven considerat. Què hi farem?

Les ganes de jugar les vas mantindre fins l’últim dia, sempre amb l’alegria d’un cadell.

No vas tindre mai sexe. Em sap greu! Potser ens equivocàrem en decidir per tu. Educar és molt difícil.

I ara, quan acabe de tornar d’un viatge, al entrar a casa i no trobar-te, altra vegada les llàgrimes han tornat a aflorar. Recorde anteriors ocasions en les quals eixies veloç a rebre’ns, ens saludaves, ens llepaves, corries per tota la casa, fins i tot arribaves a pixar-te d’alegria al passadís. Fotre………..

El 10 d’agost d’enguany (2011) ens vas deixar, encara que mai moriràs, perquè sempre vas a romandre en la nostra memòria.

I què Pakiu??????????????????????????

Si, NEL·LA, ja no està.

*Text original de Francesc Andreu Garcia "pakiu"

Godella, setembre 2011

Fotos de "pakiu"

Nel·la "I.M."

***

"El llarg camí d'escriure" de Marc Freixas

2011-10-22T21:07:00.010+02:00

Foto: El poeta Marc Freixas

El Marc Freixas és un poeta al que els versos li regalimen per tots els porus de la seua pell. Els versos lliures, aixó sí, tan lliures com les oronetes que remunten les tronades, tan lliures i nus com el vent del nord, que fa capgirar tots els reglaments del metre, la rima i l'estètica. De vegades primitiu, com ell mateix diu, es considera deixeble en la distància temporal i geogràfica del poeta Walt Whitman i de les seues "Fulles d'herba", però tanmateix admira la Poesia del Miquel Martí i Pol, tan regular i formal en la seua forma mètrica i rítmica.

Fa algunes setmanes, el Marc, al que conec a través del web RC i també de la revista "Lo Càntich", on compartim versos i comentaris, ens va fer una proposta. Volia publicar el seu primer llibre de poemes, i ens proposava que cadascú de nosaltres (els relataires de RC) triàrem un poema per incloure'l al seu poemari. Jo vaig triar el poema que em va dedicar i que es diu "Recuperant versos":

Recuperant els versos, ara palpo

que no vull que perdin el sentit.

Sabem del cert, com en Francesc Arnau,

que els plataners del nostre segle

canvien climàticament el seu estat

per culpa de la fotuda mala sensibilitat

que desemboquen segons quins polítics/científics...

ara ja sabem quelcom de la naturalesa rebel.

Fem-nos partícips

d'una revolta portada al cor

perquè així entendrem que la paraula va lligada amb la raó.

El poema tendre

encara ens porta a resseguir camins de mare i fill,

però tot i així

encara veig la llibertat molt lluny dels meus anhels...

una llum plena de foc amb amor

que resta imprevisible de llaços impossibles de desfer.

I la música no desafina amb la teva ploma...

només recita cada paraula simfònica lligada amb la raó,

amb la complicitat del talent que guia els teus passos

a cadascuna de les teves creacions

que no vols que perdin el sentit.

I així, van ser triats un total de vint-i-cinc poemes, pels companys de RC. Els quinze restants, fins completar els quaranta els ha triat el propi autor del llibre, que portarà el títol de "El llarg camí d'escriure". A més a més, també hi haurà un pròleg del poeta Vicenç Ambrós i Bessa, un epíleg del Josep Bonnín i Segura, i la portada a càrrec del Toni Arencón i Arias.

Tot aquest projecte ha estat presentat a la plataforma verkami, i ara es tracta de trobar el mecenatge de tots els amants de la Poesia, a canvi de certes recompenses. El mateix que va passar amb el disc "Per marcianes" del Miquel Gil, del que avui mateix he rebut la gran notícia de que ja està editat, i del que ja he gaudit una part de la meua recompensa pel meu humil mecenatge...

Espere que el projecte del Marc Freixas també arribe a bon port i que tothom puguem gaudir de la seua Poesia. Ell s'ho mereix, perquè és un poeta autèntic. No us ho penseu més!!!

ACÍ PODEU PARTICIPAR AL PROJECTE:

<p>&amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;No iframes supported&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;gt;</p>

-oOo-

Haikus improvisats

2011-10-12T21:47:00.004+02:00

"L'àngel exterminador" de Josep Llimona i Bruguera (cementeri de Comillas -Cantàbria-)

Foto de Francesc Andreu Garcia "pakiu"

He arribat a casa, després de passar el dia festiu (ja sé que no hi ha res per commemorar, però una festa pels treballadors és el més sagrat...). He obert el meu blog, i m'he trobat amb una proposta del Jesús M. Tibau, al seu "tens un racó dalt del món", que m'ha fet participar...

El meu haiku és aquest:

No esborra el temps
ni l'amor ni la vida,
tan sols els mata!

Ja sé que és una mica patètic, però després de veure la paraula que tenia per a mamprendre...

Adéu setembre, adéu...

2011-09-30T23:59:00.007+02:00

"La terrassa del cafè per la nit, Place du Forum, Arles" de Vincent Van Gogh

Vincent a Arle

*Setembreja al migdia francès,

els veïns han sortit de les cases

per xerrar i gaudir de la fresca

a la llum dels fanals del cafè,

la cambrera serveix les begudes

i els clients raonen contents,

s’aixopluguen a sota el tendal

a recer del rellent de la nit

ignorant l’espectacle del cel.

Hi ha un home assegut a una taula,

beu absenta, espera un amic,

és de fora, ho duu a la cara,

la pell blanca igual que el gesmil,

ve del nord, del país dels canals,

cerca un lloc on guarir-se les nafres

i poder descansar i gaudir,

avui ha estat tot el dia pintant

pels camins dels afores del poble,

fent apunts del paisatge campestre

i, embogit pels colors de Provença,

li bull el cap tot ferit per la llum

d’aquell sol tan potent i fantàstic,

i li escriu una carta al germà:

“Theo, has vist quins colors més sublims?”

Mentre escolta el trontoll de les rodes

trepitjant les llambordes humides

del carrer principal de la vila,

dalt del cel les estrelles esclaten

i aquell home segueix escrivint.

***

22/V/MMX

*Estem en el temps de les magranes, i d'ací un minut haurem acabat de setembrejar per aquestes contrades, encara que l'estiuet de Sant Miquel no acaba d'anar-se'n malgrat les darreres pluges. He volgut acomiadar-me d'aquest mes amb aquest poema sobre el famós quadre de Van Gogh, que jo vaig ubicar al mes de setembre, potser per l'ambient que es respira al carrer, encara que podria ser qualsevol altre mes entre la tardor i l'hivern, però, ai las! a mi des de sempre em va semblar setembre, i per això vaig a seguir confiant en la meua intuïció.

-oOo-

La Cassola Literària

2011-09-25T01:52:00.002+02:00

Totes les fotos són meues

Acabem de vindre de "La Cassola Literària", una trobada gastronòmica-literària d'escriptors de tot arreu del nostre país, que per tercer any consecutiu ha organitzat el Francesc Mompó. El primer any va ésser al Port de Catarroja, al voltant de l'anguila, i l'any passat a Otos (La Vall d'Albaida), amb els bolets com a protagonistes. Enguany, la convocatòria ens ha fet aplegar a mig centenar de persones (entre escriptors i acompanyants), per enaltir la cassola (arròs al forn), i com no! l'esdeveniment ha tingut lloc a la ciutat de Xàtiva, bressol d'aquest plat tan popular.

Panoràmica des del castell

Amb els nostres amics, Rafa i Mª José, Isabel i jo ens hem dirigit cap a la capital de la Costera. Havíem quedat a les dotze del migdia a la Font del Lleó, i allí ens esperaven puntuals una bona colla d'escriptors i d'amants de la literatura del nostre malaurat país...

Els dos Tonis (excel·lents amfitrions)

El Toni Cucarella i el Toni Martínez ens han fet d'excel·lents amfitrions, explicant-nos les diferents portes, fonts i monuments de la seua ciutat que tant s'estimen (no poden amagar-ho). També ens han contat anècdotes de la història de Xàtiva, dignes del programes televisius més corrosius i "horteres" ("Sálvame", "La Noria", etc...). Enfront del magnífic edifici de l'hospital, hem agafat el trenet turístic, que ens ha pujat fins el castell. De ben segur que a peu no haguérem arribat fins a la nit. Una vegada dalt, on per cert corria un airet que res tenia a veure amb la xafogor dels carrers del poble, ens hem fet un refresquet, i a les 2 en punt, hem pujat de nou al trenet que ens ha deixat a la Plaça de la Bassa, ben a prop del Restaurant "Casa la Abuela", on estava encomanat l'àpat que consistia en:

# Coquetes de la comarca

# Mullaoret de tomaca en conserva cassolana i bonítol sec

# Formatge de la Llosa amb confitura de taronges primerenques

# Sardina, pimentó amb ceba i ou de corral a baixa temperatura

# Arròs al forn de Xàtiva (CASSOLA)

# Monjàvena i gelat de llet merengada amb xocolata

# El menú inclou: vi blanc/negre, DO València; Aigües / cerveses / refrescos; pa/ café/ infusions.

Francesc Mompó, presentant les lectures

Després del dinar s'han llegit per part dels autors, les obres que havíem fet per a l'ocasió, que és l'altra qüestió que duu implícita aquesta convocatòria. Enguany s'han llegit per ordre invers (de la Z fins la A), segons el primer cognom de cadascun dels escriptors participants. És per això que a mi m'ha tocat al final, i la veritat és que no sabria dir el total dels rapsodes, però més o menys hem estat una vintena llarga, i han hagut de tots els estils i gèneres. Tanmateix, m'agradaria ressaltar (per original i divertit) el relat del Jordi Pijoan, que estava assegut al meu costat, i que venia des de Barcelona (encara que és de la ciutat de Tortosa). Ha fet un relat de ciència-ficció, que ha fet riure a tots els presents. També m'ha agradat molt el relat que ha llegit Toni Cucarella, un relat emotiu i tendre que rememorava aquells anys de penúries i misèria que esperem no tornen mai més...

Un dels rapsodes en plena acció

La qualitat dels texts ha estat excel·lent, i l'acte ha acabat sense una convocatòria ferma per al proper any, encara que hi ha algunes propostes que caldran ser estudiades pels organitzadors, abans de decidir-se per la més adient.

Espere poder estar present allà on es realitze la propera trobada...

Foto de tots els escriptors participants

I, ja per finalitzar, ací us deixe la meua participació:

L’ARRÒS AL FORN

Al meu poble a la cassola sempre li hem dit l’arròs al forn. Era un menjar dels dissabtes, potser perquè les dones s’alliberaven així una mica de la seua atrafegada vida al llarg de tota la setmana… Encara me’n recorde de com anaven en processó, amb les cassoles de fang ja amanides, fins el forn, on per pocs diners tenien un plat exquisit.

La cassola d’arròs

que les dones portaven

els dissabtes al forn

i Manolo, el forner,

quan havia empalat

la darrera fornada

les anava posant

a la boca del forn

com en un ritu antic;

les canviava de lloc,

guaitava la cocció

de l’arròs i també

d’unes altres cassoles

amb creïlles, pebrots,

albergínies i cebes,

que s’havien de coure,

però res tan exacte

com el punt de l’arròs...

La cassola llavors

agafava uns colors

com un llenç de Miró,

amb els grocs ben al fons,

les tomaques de roig,

les creïlles daurades

escampades pertot,

botifarres ben negres,

i també les costelles,

el millor del bacó,

i recorde els cigrons,

ben daurats i cruixents,

i enmig de la cassola

la cabeça dels alls

de color ben morat

rematant l’obra d’art,

i després les olors,

la flaire de l’arròs

quan l’acaben de treure.

Us podria parlar

d’aquell gust deliciós

però, ja n’hi ha prou;

Un bon arròs al forn

és un àpat dels déus,

però ara us vull parlar

de les postres millors

per gaudir a la gana

la cassola d’arròs...

Parlaré del meló:

Res no m’agrada tant

com un bon meló,

el meló de tot l’any

com li diem al poble,

amb la pell del color

dels gripaus de les basses,

amb els signes escrits

de l’alfabet hebreu,

les mateixes lletres

en que va escriure Déu

els seus deu manaments

que va rebre Moisés,

(puc jurar que era així

en aquella pel·lícula

de Cecil B. De Mille).

Això sí! que siga gros,

fresquet de la nevera

i una mica tirant,

-digueu-me maniàtic-

allò que quan l’obres

el tall va per davant

del ganivet i cruix,

i amb tot aquell sucre

regalimant pels llavis...

No vull una altra fruita;

després del plat d’arròs

doneu-me un bon meló!!!

***

5 de juliol de 2011

Francesc Arnau i Chinchilla

***

Pròximament crònica de l'acte a:

SECCIÓ DE LA REVISTA DIGITAL "LO CÀNTICH"

També han parlat de la notícia:

* Levante EMV

* El País

* Portal de Xàtiva

* Uendos, Greixets i Maremortes

* El nét del tio Pipo

* Cucarella "En roba de batalla"

* Els primers gestos del verd

* El bloc de la Núria

* Sota la Creueta

La ILP "Televisió sense fronteres" a tràmit...

2011-09-17T02:47:00.005+02:00

Els impulsors de la ILP "Televisió sense fronteres" al Congrés dels Diputats

El passat dimarts, 13 de setembre, el Congrès dels Diputats va aprovar l'entrada a tràmit da la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) "Televisió sense fronteres", avalada per 651.650 signatures de tot arreu de l'Estat espanyol, i sobretot del País Valencià, ja que la iniciativa es va posar en marxa arran de la desconnexió de TV3 al nostre territori, tancant els repetidors d'ACPV amb la tàctica d'ofegar-los amb multes econòmiques desproporcionades per part del govern valencià del PP, que feien perillar el futur del col·lectiu.

Campanya de recollida de signatures (es recolliren en total 651.650)

Fins ací la notícia, que ha estat valorada com a molt positiva, per part dels impulsors de la ILP amb ACPV al capdavant, doncs obre una llum en aquestes tenebres, inexplicables pels temps que corren, en que ens ha abocat el govern de la Generalitat Valenciana, sobretot als que al llarg de 25 anys hem seguit amb assiduïtat les emissions de la Televisió de Catalunya.

Vídeo del debat del passat dimarts al Congrés dels Diputats

La única pega que veig és que la Llei que desenvolupe aquesta iniciativa, es debatrà a la propera legislatura, que eixirà de les Eleccions Generals del 20-N. Si les enquestes no s'enganyen, sortirà una majoria absoluta del PP, i la veritat és que no sé quina mena de Llei poden proposar, perquè fins ara no ho he dit, però el PP es va abstenir a la votació del passat dimarts.

Esperem que impere el sentit comú...

Els meus relats finalistes, en mp3

2011-09-14T00:20:00.004+02:00

El logo del Concurs

A l'entrada anterior vaig fer una breu ressenya del lliurament del Concurs de microrelats "ARC a la Ràdio" que va convocar a l'octubre de l'any passat l'Associació de Relataires en Català, i Ràdio Argentona (ací podeu llegir l'acta). Els relats es penjaven a relatsencatala.cat, i el tema general era "SECRETS". Cada mes es van seleccionar cinc relats entre tots els que es presentaren, i el passat dissabte es van lliurar els premis entre tots els finalistes.

Targetó de l'esdeveniment

Jo vaig presentar cinc relats en total, i d'ells van ser triats dos: "El codi porpra" dins del tema "Secrets d'Estat", i "El renegat" sobre els "Secrets de confessió".

Gràcies a les recomanacions de Vicent Terol, que em va fer arribar al seu comentari, ara puc posar ací els arxius en mp3 dels meus relats:

Moltes gracies, amic!!!

Lliurament dels Premis "ARC a la Ràdio"

2011-09-11T23:51:00.003+02:00

Foto dels assistents a l'acte del lliurament del Premi (pressa de "Lo Càntich")

Ahir dissabte a Argentona es van lliurar els premis "ARC a la Ràdio", convocats per l'Associació de Relataires en Català en col·laboració amb el programa "Històries" de Ràdio Argentona, presentat per la Sílvia Cantos. Es tractava de presentar relats mitjançant el web "relatsencatala.cat" al llarg de tota una temporada (Octubre 2010 fins a Juny del 2011), sobre el tema "Secrets", i cada mes es triaven cinc finalistes, que eren llegits per la Sílvia al programa. No vaig poder assistir-hi al lliurament dels premis, malgrat que dos relats meus havien restat finalistes; "El codi porpra" del tema "Secrets d'Estat" i "El renegat" sobre els "Secrets de confessió". Si cliqueu damunt de cadascun d'ells els podeu llegir, i encara que tinc l'arxiu del programa on va ser llegit "El renegat", no sé com poder posar-lo al blog per a que pugueu escoltar-lo. De totes les maneres, ací teniu l'enllaç amb els arxius sonors:

http://es-es.facebook.com/group.php?gid=306516330242&v=wall&ref=ts

Es poden escoltar els meu relats i també tots els finalistes. Per exemple, al minut 50:20 del programa del 15 de desembre del 2010 hi trobareu "El codi porpra".

Ací teniu la crònica del Toni Arencón sobre l'acte del lliurament dels premis. Molta felicitat a tots els finalistes, i molt especialment als merescuts guanyadors.

http://www.locantich.cat/2011/09/culturalia-diada-nacional-de-catalunya.html

La Festa va creixent...

2011-09-04T23:12:00.012+02:00

Totes les fotos són del Facebook de Bassot

II Nit Vicent Andrés Estellés a Ca Bassot (Burjassot, dissabte 3 de setembre 2011)

Ahir celebràrem la II Festa Estellés al poble del poeta, i si l’any passat va estar una reunió d’amics al corral de la seu que acabaven d’estrenar els companys de l’associació cultural Bassot, enguany ha calgut celebrar-ho al carrer. Gràcies que no s’ha posat a ploure.

Recitant els sonets de "El gran foc dels garbons"

He arribat puntual i en primer lloc es celebrava el recital de Poesia a dintre del local. El poeta Alfons Navarret ha estat, com ja ho feu l’any passat, l’encarregat de presentar el recital, i enguany ha recitat poemes menys coneguts de l’Estellés, com ara “Homenatge a Baudelaire”, “Brussel·les”, etc.. Alguns dels presents també hem recitat poemes del mestre. Jo he recitat tres sonets del llibre “El gran foc dels garbons”, que no vaig poder llegir l’any passat per la poca il·luminació, i també perquè necessitava un canvi d’ulleres. Enguany m’he tret l’espina i després d’explicar una mica el que m’havia passat l’any anterior, he llegit sense cap problema els sonets nº 37, nº 92 i nº 101 del llibre de l’Estellés, que havia agafat de casa meua. També havia pensat llegir el meu poema “Poeta de la dacsa”, però no ha estat possible imprimir-lo. Ací el teniu:

POETA DE LA DACSA

Encara comptes les síl·labes amb els dits de les mans,

com quan érem menuts i no sabíem sumar,

això que ara s’escriu sense metre ni rima,

el vers lliure s’imposa com s’imposa la prosa...

Però a tu t’hi és igual, alfarrasses els versos

com ho feien a casa amb el gra de la dacsa

amb aquell artefacte que muntaven uns homes

per a treure els suros, tanmateix les pellorfes

les llevaven a mà. L’enrenou d’engranatges

i la pols a la gola, i amb aquella romana

rovellada pels segles mesuraven els sacs.

Amb un llapis ben negre anotaven les xifres

al quadern de cuquet de l’escola dels nens...

A mamar tots els versos!

Com va dir l’Estellés...

***

Han eixit molta gent del públic per llegir poemes, fins i tot l’alcalde de Burjassot Jordi Sebastià, que ha acabat precisament amb el poema d’Estellés que acaba com el meu:

“A mamar tots els versos!”

En acabar el recital he saludat alguns coneguts, com ara el poeta Antonio M. Herrera, que ha vingut amb la dona. Hem estat raonant una mica i li he presentat al fill d’Estellés que conec des de fa gairebé nou anys, i també he saludat a Eva Sanchis, regidora del meu poble i futura alcaldessa. Després m’he assegut a la taula que tenia adjudicada (com es fa a les bodes). Era a la mateixa taula on estava el meu paisà Joan Daniel Cordero, encara que ja m’havia avisat de que vindria tard. També he llegit entre els meus companys de taula el nom del poeta Lluís Roda. Quan ja hi érem tot asseguts, s’ha presentat un home que amb molta educació s’ha posat a raonar amb mi. Jo, per trencar el gel, li he dit: “Escolta, aquell que està assegut al fons no serà el Lluís Roda?”. Ell m’ha contestat amb un somriure: “Impossible! Jo sóc el Lluís Roda...” Aleshores, ens hem posat a parlar, sobretot de Poesia. Hem parlat del Joan Vicent Clar, el poeta que tant admire de qui el Lluís, que era molt amic, va editar la seua obra completa amb el títol de "Infinitud de paisatge". També parlàrem de l’Ovidi, dels seus llibres de poemes ("Sobre l'hamada", "Buirac d'amor", "Nadir", etc.) i també del meu, que li he dedicat, doncs portava un exemplar damunt.

Raonant a la taula amb el Lluís Roda

El sopar ha estat molt bé, amb plats típics del País (all-i-pebre, pollastre amb ametlles, tomaca amb tonyina, “esgarraet”, etc.). El vi, embotellat per a l’ocasió, era un vi negre colliter (varietats de raïm sirà i "tempranillo") de la zona de Fontanars dels Aforins.

Després de les postres (orxata i fartons), ha estat l’actuació de Miquel Gil, que ha interpretat una selecció de les seues cançons, de les que destacaria “L’amor és déu en barca”, amb lletra d'Enric Cassasses, una versió del “Bolero de l’Alcúdia”, i la “Cançó de la rosa de paper”, ambdues amb lletra de l'Estellés. També unes altres que no recorde el títol, però que són d’aquelles amb aire de flamenc, que et posen els pèls de gallina.

Actuació de Miquel Gil

Després he saludat també al Dominic Keown, que anava amb el seu fill, i que és tot un personatge. A meitat del concert ha vingut el Joan Cordero, acompanyat de Luis Montesinos, que fou professor dels meus fills. Ha vingut tard perquè tenia un compromís a Tavernes de la Valldigna (el poble de J.V. Clar, quina casualitat). Ens hem pres un cafè (amb conyac), i ens hem acomiadat fins una altra ocasió...

Vista general de les taules amb l'escenari al fons

L’any vinent, si continua la progressió, potser caldrà fer el sopar al Pati de Sant Roc...

II Festa Estellés

2011-08-28T22:43:00.001+02:00

Cartell de l'acte a Burjassot

Ja porte una setmana a la feina. He passat més mal que bé la síndrome post-vacances. I de nou tornem al curs literari...

El proper dissabte 3 de setembre, tenim la II FESTA ESTELLÉS, un esdeveniment que l'escriptor Josep Lozano va proposar l'any passat, i que esperem es consolide al calendari cultural del nostre país, i siga tot un èxit de participació, com ja ho va ser a la seua estrena...

Sembla que la convocatòria ha estat molt nombrosa, i que la participació potser supere la del primer any. Jo hi seré a la festa de Burjassot, que es farà a Ca Bassot com l'any passat, i espere gaudir dels poemes del mestre i també dels seus deixebles...

En altres localitats també es celebrarà la Festa, i espere que s'escampe pertot arreu dels PPCC, com així sembla ser...

Cartell de la Festa a BCN

Si veniu a Burjassot, allí ens veurem!!!

***

Una setmana a Eivissa

2011-08-13T22:22:00.006+02:00

A les cristallines aigües de Cala Comte (foto meua)

Ja hem tornat del nostre viatge per Eivissa. Dijous a la nit arribàvem a casa, i després de posar-nos una mica al dia, escric aquesta breu entrada, per publicar alguna de les imatges del viatge.

Amb els meus amics a la piscina de Rafa i Loli (totes les fotos són de Núria Arnau)

Gastronomia casolana a càrrec de Rafa Herguido

Isabel, Mª José i Loli a Cala Molí

Durant aquests dies hem visitat unes quantes caletes (Cala d'Hort, Cala Molí, Cala Comte, Cala Gracioneta, Cala Xarraca, Cala Portinatx, Platja d'es Figueral, etc...), i també uns quants pobles i ciutats (Eivissa, Santa Eulària d'es Riu, Santa Gertrudis de Fruitera, Sant Rafel, Sant Antoni de Portmany, etc...), el mercat hippy de "Las Dalias", el mercat del peix d'Eivissa, el terreny dels nostres amics Rafa i Loli, on han construït una magnífica piscina, i molts altres llocs. Hem passejat pel Port d'Eivissa per gaudir de l'ambient festiu i lúdic que es respira pels seus carrers i per les seues terrasses, visitàrem l'església de Puig de Missa a Santa Eulària d'es Riu, amb els arcs blanquíssims de calç, veiérem els focs artificials de la nit de Sant Ciriac, que va disparar el pirotècnic del nostre poble Ricardo Caballer, i hem gaudit dels magnífics plats preparats per l'altre Rafa ("El Roig"). També hem passat algun petit tràngol que per sort han quedat en això...

Cala d'Hort amb Es Vedranell i Es Vedrà al fons

Mercat del peix a Eivissa

Vista panoràmica de Cala d'Hort

Al terreny de Rafa i Loli

Però sobretot, vull dir que el millor de tot ha estat la companyia dels amics, i des d'ací vull agrair-los als nostres amfitrions l'estança tan agradable que ens han facilitat, fent una menció especial a Encarna (la germana de Loli), que també ha estat amb nosaltres quan li ho ha permès la seua feina.

Església de Puig de Missa

Foto de tot el grup (Loli, Mª José, Rafa, Núria, Juan, jo, Isabel i Rafa "Xoca")

***

No puc dir-vos quan, però... De ben segur que hi tornarem!!!

Tancat per vacances

2011-08-04T16:33:00.000+02:00

Imatge pressa del Google

Amics blocaires:

D'ací a poques hores se n'anem cap a Eivissa, on passàrem una setmaneta de relax (espere), a l'apartament dels nostres amics Rafa i Loli...

Per tant, aquest blog restarà:

TANCAT PER VACANCES!!!

(Sense activitat)

Però, això sí:

De ben segur que tornaré amb les bateries ben carregades per a mamprendre de nou...

Fins el proper 11 d'agost!!!

Port d'Eivissa (imatge del Google)

90è Aniversari de la tia Maria... (2ª part)

2011-08-02T17:37:00.002+02:00

Fotos de Mª Jesús Such

Quan han passat dos dies des de la celebració de l'aniversari de la tia Maria, voldria parlar una miqueta de les emocions que vam sentir, començant per ella. Quan va entrar al saló i ens va veure a tots aplaudint, potser passarien pel seu cap moltes imatges. Imatges antigues d'unes altes celebracions, on hi eren encara alguns dels que ja se n'han anat, sobretot el tio Voro, el seu marit perquè encara està molt recent el seu traspàs. Però també li vindrien al cap, n'estic segur, imatges dels nouvinguts, com la seua besnéta que té poc més de dos mesos, i que en certa manera són el relleu d'aquells que ja se n'anaren.

Personalment, vaig gaudir moltíssim parlant amb els meus cosins, amb els que tinc poques ocasions de fer-ho. Al dinar vaig estar al costat de Jose (el fill del tio Domingo) i la seua dona Núria, i va estar tot un plaer contar-mos les nostres petiteses. Enfront estaven les ties Purita i Carmen, amb les que vaig rememorar anècdotes de la meua infantesa amb els seus marits que ja no estan, i també amb Eva, la xicoteta dels nebots (jo sóc el major) i amb Paco i Gabriela, amb els que no coincidesc des de fa dècades (a ella crec que mai no l'havia vist). També vaig raonar amb uns altres cosins que feia molt de temps que no veia, com és el cas de Lina i Joan, i també "Masú" i el seu marit que, des de que se n'anaren a viure a Saragossa, crec que mai no els havia tornat a veure.

Mª Àngels llegint el seu poema dedicat a sa mare

Al terreny de les emocions, també va estar l'hora de les postres on, després del pastís d'aniversari, la meua cosina Mª Àngels li va llegir a sa mare el poema "Desde el corazón", que li havia fet per a l'ocasió:

DESDE EL CORAZON

Naciste en un pueblo precioso de Murcia llamado Yecla,

Aunque era el extranjero, según me contabas de pequeña

Pues un dicho del pueblo así lo decía.

Pero yo sé, que eres valenciana de corazón

Aquí estas desde los 12 años, que viniste a trabajar

Y poco tiempo después tu familia así lo hizo también.

En Godella formaste una familia preciosa, qué recuerdos!

Jugando con mis primos por las calles del pueblo

Y los domingos, aún recuerdo el sonido de la radio

Cantando por Valderrama la primera comunión de su niña.

Y el "xinxoler" de aquel abuelo que les daba "xínxols" a los niños

Has sido buena esposa y mejor madre y te has preocupado

De todos, pendiente siempre de cualquier problema

Ayudando en lo que has podido y muchísimo más

Hemos compartido muy buenos momentos y muy felices

En Bétera, con esas paellas a cuál de todas mejor,

En Villamarchante, pasando las Nocheviejas mejores de mi vida

En Dugarref en esa piscina que era casi nuestra y qué fría estaba el agua.

Qué tiempos más bonitos y entrañables, éramos una gran familia,

Pero hoy es un día especial, estoy segura que desde lo más alto

Comparten con nosotros esta alegría, todos los que hoy no están

Aquí, pero que en su día lo estuvieron, y también los que no han

Podido venir y también les hubiera gustado estar.

Tienes una gran familia que te quiere y así te lo ha demostrado

Sé todo lo feliz que puedas y mucho más.

¡Yo de mayor quisiera ser como tú¡

Un beso mío y de todos los que estamos aquí.

¡ FELICIDADES ¡

Mª Àngels

També va ser molt emocionant per a mi, quan li vaig llegir a cau d'orella, la dedicatòria de caire jocós que li vaig escriure i que ja vaig posar a l'entrada anterior. Almenys vaig aconseguir el meu propòsit: Que la tia Maria no plorés!

Ara tan sols falta que es consolide aquesta celebració al llarg dels propers anys, com vàrem manifestar alguns dels cosins...

Espere que siga així, doncs m'ho vaig passar de cine!

90è Aniversari de la tia Maria...

2011-07-31T23:58:00.005+02:00

Totes les fotos per gentilesa de Mª Jesús Such

Avui diumenge 31 de juliol, quan ja estic de vacances fins el proper (no m'agrada gens en aquest cas l'adjectiu) 21 d'agost, teníem una celebració familiar d'aquelles que no solen repetir-se (són molt més habituals els actes luctuosos).

La tia Maria, la germana de la meua mare complia avui noranta anys, i ens hem reunit tots els nebots (llàstima de foto!), i també els fills, néts, besnéts, etc.... Hem dinat al Club València Frontennis, i ha estat tot molt bé. En un primer moment, ens hem arrecerat per a que no ens veies la tia, encara que al remat crec que s'ha adonat de tot el muntatge. És molt difícil amagar a prop de setanta persones...

La tia Maria amb les seues nétes Sara i Rosamari

Ocasions com aquesta són de les que cal gaudir, doncs ja estem farts d'ajuntar-mos tan sols als soterrars... Hem comentat alguns dels nebots que potser caldria establir una trobada com aquesta cada any per aquestes dates. Ja veurem més endavant si la proposta arrela entre els interessats...

Amb els fills (Salva, Pepe i Mª Àngels)

Després, a les postres li he lliurat a la tia Maria un escrit, que li he llegit a cau d'orella:

Llegint-li la meua dedicatòria

90è aniversari

A la tia Maria...

Els noranta anys tan sols es compleixen una vegada en la vida. Ara em direu que també els vint, els trenta i els quaranta… Sí, però no és el mateix.

Noranta anys són un grapat d’anys. Tanmateix, si ho mires bé, segons la Bíblia, Sara, la dona d’Abraham, va parir el seu fill Isaac amb aqueixa edat. Segurament en aquells temps la gent era molt més longeva, doncs, alguns patriarques passaren dels 900 anys…

Si ens adrecem als temps més actuals, també hem vist casos, com ara el de Picasso, que amb més de noranta anys anava amb jovenetes, i pintava en calçotets uns quadres la mar de moderns. I ara em direu: A què ve això dels calçotets? Doncs, teniu tota la raó, perquè la veritat és que no ve a compte, perquè ací ens hem reunit les germanes, (també les polítiques), els fills (també els polítics), el néts, els nebots, els besnéts, i alguns altres més, per festejar com cal els noranta anys de la tia Maria. I no volem festejar tant la quantitat, com la qualitat dels seus noranta anys. S’ha de veure com està de bé, i com li funciona el seu cap. Alguns dels presents ja ho voldríem...

Des d’ací us convoque a tots els presents, dins de deu anys, per celebrar el seu centenari. Els que no estiguem, mala sort, però la tia Maria de ben segur que no faltarà a la cita.

Res més, passe-ho bé, i a la tia Maria:

MOLTES FELICITATS!!!

En nom de tots els presents, i també dels que no han pogut vindre...

Club València Frontennis, 31 de juliol de 2011

El teu nebot:

Paco

Amb els més menuts

La dimissió de Camps (... segons Canal 9)

2011-07-30T21:38:00.004+02:00

Imatge del Google

A les darreres entrades d'aquest blog vaig intentar fer unes petites reflexions a rajaploma sobre la dimissió del president Camps (ni molt ni poc honorable al meu entendre).

Tanmateix, he trobat al blog del Quim Ponsa "QUIMGILIPOETA", aquest vídeo del YouTube, on el Xavi Castillo ens explica la notícia de la dimissió segons Canal 9 ("¡Te alabamos Señor!").

La veritat és que sembla parlar de qualsevulla cosa, menys d'una dimissió...

Ah! se m'oblidava: Avui s'ha fet públic pel govern espanyol que el proper 20 de novembre (Us diu alguna cosa la data?) tindran lloc les Eleccions Generals. Un diari de tirada estatal les ha batejades com a "Eleccions Generalíssimes"...

La dimissió de Camps (2ª part)

2011-07-23T18:00:00.006+02:00

Imatge del Goggle: Canvi de president

Quan ja han passat més de tres dies des de la dimissió del President de la Generalitat Valenciana, i després de conèixer el seu substitut, l'actual alcalde de Castelló, Alberto Fabra, pense que cal donar-li un marge de confiança, però que potser (tant de bo m'equivoque), és més del mateix, i no crec que trenque amb la política de Francisco Camps. Per què hauria de trencar si els ha anat la mar de bé? Em referesc als resultats electorals, és clar!

Així que jo no em faig massa il·lusions en que la cosa canvie. Potser veurem algun gest, com podria ser la normalització de les emissions de TV3, per les que l'Ajuntament de Castelló ja va aprovar una moció, quan ell era l'alcalde, i poca cosa més. El tema del model d'educació, ja ha deixat caure que anirà endavant amb la supressió de la línia en valencià, i l'adopció del model gallec d'educació "trilingüe".

Una altra perspectiva de la mateixa imatge...

Diuen els diaris que a Madrid el veuen amb molts bons ulls, faltaria més, amb aqueix posat de senyoret i "hablando en castellano, por supuesto...". Quina colla de renegats ens ha tocat patir!

Ah! Una altra cosa... A l'entrada del passat dimecres em preguntava perquè el PP havia presentat una llista per les autonòmiques amb tants imputats, i entre ells el cap de llista. Crec que tinc la resposta, o almenys una possible resposta. El treure'ls fora de la llista, sobretot a personatges de tant de pes polític, hagués suposat una gran pèrdua de vots, perquè la gent ho interpretaria com un reconeixement de la culpa. Tanmateix, així es va minimitzar la davallada, i gràcies a la poca empenta dels socialistes, van aconseguir renovar la majoria absoluta. Així, ara se'n van per no perjudicar a Rajoy en les Generals, i nosaltres se'ls hem d'empassar (als del PP) quatre anys més com a mínim. La jugada és de mestres, i crec que han demostrat ser més maquiavèl·lics que el mateix filòsof florentí.

També volia comentar una altra cosa, que vaig llegir al blog del Toni Cucarella, "En roba de batalla", i és que ens deia l'autor de Xàtiva, que a la roda de premsa on va anunciar la seua dimissió, el president Camps anava amb un tratge que feia pena; "Com si li l'hagués furtat a un mort!" com es sol dir per ací, això que els tratges han estat el principal motiu de que se'n vaja... Després, al final del seu escrit, el Toni deia amb sorna, que el cas és que, tradicionalment, el millor vestit sempre s'ha fet servir de mortalla i, malgrat els patètics plors de Camps, pense que hem assistit al seu funeral polític...

Temps al temps!!!

La dimissió de Camps

2011-07-20T23:42:00.001+02:00

Imatge del Google: Dimissió de Francisco Camps

Avui el President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps ha dimitit. Ho ha fet en una roda de premsa en la que, per a concloure el sainet en que des de que es va destapar la trama Gürtel, s'havia convertit el seu govern al capdavant del Consell, no ha permès que les cadenes de televisió presents, donaren la notícia en directe. Ho han fet hores després als diferents Telenotícies. Sí que ho han pogut donar en directe les emissores de ràdio, encara que algunes (cas de RNE) amb greus dificultats.

LA NOTICIA A TV3

Temps hi haurà per analitzar la notícia en profunditat, però sí que m'agradaria dir en una primera valoració que la política, de vegades, és poc (per no dir gens) transparent, i això li fa perdre molta credibilitat entre la gent de a peu. Ho dic perquè era un cas flagrant, que tard o d'hora hauria d'acabar com ha acabat, ja que el PP a nivell estatal no hagués pogut suportar la pressió mediàtica al llarg de la propera campanya de les Eleccions Generals. Però, essent un secret a veus, com és que es va permetre que el Sr. Camps encapçalés la llista per a les autonòmiques? O és que es pensaven que tot restaria a l'oblit en cas de guanyar les eleccions? Això no ho podem saber a hores d'ara, però el que està clar és que la Justícia mai no pot ser substituïda per les urnes... El que la faça que la pague! O almenys, aquells que no siguen prou espavilats per a que no els pillen...

Marató de TV3: Dóna la lletra!

2011-07-18T20:43:00.001+02:00

Imatge de Google: Marc Parrot, compositor i cantant encarregat de seleccionar les lletres

Enguany, la Marató de TV3 estarà dedicada a la "Regeneració i Trasplantaments d'òrgans i teixits". Per anar sensibilitzant el personal, des del blog "Banc de sons", el compositor i cantant Marc Parrot, ens convida a que fem les nostres aportacions per a confeccionar la lletra de la cançó que s'inclourà al disc de la Marató del 2011. Aquesta cançó ja té títol: "Teixit humà", i per a tots el que ens dediquem a fer poemes, és una bona oportunitat per a posar la nostra creativitat al servei d'una bona causa.

Més endavant, en una segona fase que començarà a principis del mes de setembre, arribarà el torn per als músics...

ANIMEU-VOS!!!

Convit estiuenc de 2011

2011-07-14T00:01:00.004+02:00

Foto: Monument commemoratiu de la victòria franquista a Tortosa

Quina vergonya!

Tants i tants anys de fàstic

i encara criden.

***

Uendos, Greixets i Maremortes: CONVIT ESTIUENC DE 2011

Els nostres peculiars "Sanfermins"...

2011-07-12T00:20:00.003+02:00

Totes les fotos són de Lluís Montesinos (aquesta és de portada)

Dedique aquesta crònica a la memòria dels absents: (Juanito "Barraca", Felipe "Dolcet", Miguel "El Pitufo" i Pepe Mateu "El Nabet")

Fa més de quinze anys que anem a Navarra als nostres particulars i peculiars "Sanfermins". El primer que cal dir és que no som gens aficionats a la festa del bous, però ens agrada l'ambient que hi ha al voltant de la festa "pamplonica". També és veritat que de tot el cap de setmana, tan sols passem a la capital navarresa, unes poques hores del divendres (Sidreria de la "Cuesta de Santo Domingo", i recorregut de "l'Encierro"), i el dissabte que anem a la Plaça de Toros a veure el final de "l'Encierro" i una mica les vaquetes. Alguns anys també hem estat el dissabte per la nit a Pamplona, veient els diferents concerts que tenen lloc a la ciutat, com ara, quan vingueren els amics asturians, i ens passàrem tota la nit respirant l'ambient de la nit a la capital navarresa. No ha estat el cas d'enguany...

Els "set magnífics" d'enguany

La nostra veritable festa és gastronòmica, i comença a Vilafranca del Maestrat, on passem per a esmorzar i a replegar els amics Narcís i Pepet. Dos bons elements, que vénen des de fa molts anys. Després anem a Tudela, on dinem (enguany al "Restaurante Iruña"), però també hem anat uns altres anys al "Trentaitrés". Les especialitats són les verdures, però tot és de primera qualitat, fins i tot el peix (done fe...). Per la vesprada arribem a Pamplona-Iruña, i després de comprar les samarretes, mocadors i d'altres "souvenirs", com a bons turistes, anem fent el recorregut del bous, però al revés, i a la "Cuesta de Santo Domingo" hi ha una sidreria on sempre fem un refrigeri, i on enguany ens trobàrem amb Ximo Munné, un company que treballa amb mi a la Ford. Cal dir que la furgona on anem (de lloguer sense conductor), la deixem a l'aparcament públic (enguany hem estrenat el de la Plaça del Castell "Gaztelu Plazoak" que estava des de fa uns quants anys en construcció). Aleshores, se n'anem fins a Estella-Lizarra, on tenim les habitacions reservades ("Pensión San Andrés"). Sopar al "Restaurante Casanova", un dels millors en relació qualitat/preu, i a dormir ben prompte. Demà cal matinar per anar a "l'Encierro", encara que enguany vàrem comprar les entrades per la Plaça de Bous el mateix divendres. A l'endemà, dissabte, ben aviat a la furgona i cap a Pamplona (una trentena de quilometres). Rafa, es queda a un bar dels voltants i nosaltres entrem a la Plaça, on després de veure entrar el ramat de bous, ens quedem una estona més veient les vaquetes. Enguany ha triomfat un xinès vestit de "Superman" (fins i tot amb la capa), coretjat pel personal, que és prou especial (xino, xino, xino... i fent la reverència amb les mans com al Camp Nou quan Messi fa un partidàs). A continuació comença el turisme. Primer esmorzar a "Puente la Reina"-Gares, després visita a les bodegues del "Castillo de Monjardín", on hem comprat unes ampolles de vi, a Abarzuza per comprar el "patxaran", a Estella, a la carnisseria dels germans Aguinaga, on sempre comprem la "xistorra", i al Parc Natural d'Urbasa-Andia, un paratge magnífic que sempre visitem (per nosaltres és com La Meca), on hi ha animals pasturant (cavalls, vaques, ovelles, bacons, etc.), i on enguany hem dinat al restaurant del càmping.

Al Carrer Estafeta...

Després hem baixat una altra vegada a la pensió, i després de la siesta, hem fet un recorregut turístic per Estella, per ensenyar-los la ciutat als debutants d'enguany (Lluís i Eduard). Això sí, abans ens passàrem per reservar taula al restaurant de "Katxetas", on es pot menjar la millor carn de bou de la comarca (espectacular com deia l'Eduard). El menú sidreria, a més dels "xuletons" que són de prop d'un quilo, també inclou truita de bacallà, pimentons del piquillo, etc... Després ens passàrem per "La Floridita", el pub regentat pel nostre amic Jordi, que coneixem des dels primers viatges.

A "La Floridita" (Estella-Lizarra)

A l'endemà diumenge, tornada cap a casa, passant per Vilafranca, on dinàrem a l'Hotel "Los Arcos", magnífic establiment on es pot degustar els plats tradicionals de la Comarca del Maestrat (olla, sopa de pastor, cabrit al forn, ternasco, cuallada, etc...).

Camí de tornada (al fons la ciutat de Morella)

I res més, després de treure els comptes hem tornat al nostre poble a passar calor, però la veritat és que no s'està en cap lloc com a casa... Però de vegades ens prova alguna escapadeta com aquesta...

Una veu prodigiosa: Giacomo Lauri-Volpi

2011-07-07T13:04:00.000+02:00

El tenor Giacomo Lauri-Volpi (imatge de Google)

Fa uns dies estava capficat al YouTube (ho faig algunes vegades), comparant les diferents versions de "Nessum dorma", la famosa ària del "Turandot" de Puccini. Vaig escoltar les diverses èpoques de Pavarotti, que abarquen des dels anys vuitanta (NY 1980, LA 1994, Paris 1998, etc.) fins a la seua darrera interpretació del 2006 a Torino, poc abans del seu traspàs. També vaig escoltar amb admiració les portentoses versions de Mario Lanza i de Mario del Mónaco, dos tenors amb una força i un sentiment incommensurables, el gran Franco Corelli, el suec Jussi Björling, Andrea Bocelli, i fins i tot, una versió molt digna del cantant pop Michael Bolton. De sobte, em vaig trobar amb la sorpresa de que hi ha uns quants vídeos del tenor Giacomo Lauri-Volpi, que sembla va estrenar l'òpera de Puccini als Estats Units, per recomanació del mateix compositor.

Giacomo Lauri-Volpi va viure ací entre nosaltres. El tenor es va casar amb la soprano Maria Ros, i es van construir un xalet a la Carretera de Bétera (avui és el carrer Lauri-Volpi) que, encara que està al terme de Burjassot, per la seua ubicació més propera al poble de Godella, va fer que fins i tot el mausoleu on estan soterrats estiga al Cementeri Municipal del meu poble.

Mausoleu de la família del tenor al cementeri de Godella

El tenor va ser una figura de nivell mundial, i va actuar amb les principals figures el "bell canto" i amb les orquestres i els teatres de més prestigi del circuït. Així mateix, va ser també un cas de longevitat vocal. Tan és així, que va gravar un disc amb les àries més cèlebres del seu repertori, a la dècada dels setanta, quan comptava més de vuitanta anys.

Mai no podré oblidar la seua interpretació del "Ave Maria" de Schubert a la Parròquia de Sant Bertomeu de Godella, en el funeral de la seua dona Maria Ros. Aquell fil de veu, semblava sorgir del mateix cor dels àngels que hi ha a l'altar de l'església.

Des d'ací el meu reconeixement per a tan extraordinari personatge, i com a mostra, ací teniu un vídeo amb la seua interpretació del "Nessum dorma" al Teatre Liceu de Barcelona, l'any 1972, quan el tenor tenia més de vuitanta anys: